Invertir en el futur

Hi ha idees que de tant repetir-les es converteixen en un tòpic. Una d’aquestes és la que afirma que l’educació és la clau del futur d’una societat i que ha de ser prioritari abocar-hi tots els recursos necessaris. Tots els governs i dirigents de qualsevol país ho incorporen, expressat d’una manera o altra, a les seves propostes polítiques. Però, quants ho fan de veritat?

Ara que el nostre país està immers en plena construcció d’un nou futur, cal definir molt bé les estratègies en tot allà vinculat als processos educatius dels infants i joves. Especial importància tindrà el què fem a l’etapa que va dels zero als tres anys i la posterior fins els sis.

Diversos estudis pedagògics i científics demostren que aquest període és clau per la posterior construcció i desenvolupament de la persona. Els models educatius d’èxit del nord d’Europa són també una mostra de la significació de la feina ben feta a aquestes edats. A més, Catalunya, fidel a la seva tradició de societat capdavantera en propostes educatives innovadores i progressistes, ha desenvolupat els darrers anys una potent xarxa d’escoles bressol públiques amb un alt nivell qualitatiu.

El model d’educació de la petita infància català, impulsat fonamentalment pels ajuntaments amb la col·laboració de la iniciativa social en forma de cooperatives i associacions, ha donat excel·lents resultats i ha contribuït decisivament a la cohesió social del país. Aquest camí d’èxit, s’ha vist frenat darrerament a conseqüència de la crisi i  de les dificultats econòmiques derivades. Però també a determinades decisions del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya de les que un dubte si responen només a qüestions econòmiques o si s’enquadren en determinats motius ideològics.

Sigui com sigui, el veritablement important és que disposem d’una excel·lent generació de professionals, majoritàriament dones, preparades, amb vocació i que creuen en la seva feina. Cal aprofitar aquest potencial i el de les empreses, entitats i ajuntaments que impulsen els projectes que les acullen, per posar els fonaments del sistema educatiu de la Catalunya del futur. Un sistema que aposti de veritat per l’educació com a clau de l’èxit de la societat.

I si fem una cooperativa?

Empreses familiars que veuen trencada la cadena del relleu generacional, empresaris que volen retirar-se sense liquidar el negoci o plantilles senceres que davant la crisi decideixen apostar per la seva feina. Cada cop més trobem a Catalunya exemples de projectes empresarials amb formes jurídiques clàssiques que asseguren la seva supervivència a partir de la transformació en cooperativa. 

En aquestes experiències trobem que el pas a cooperativa ha implicat que els treballadors adquireixin responsabilitats individuals i col·lectives, assumeixin riscos i passin a controlar el seu futur. I la dinàmica participativa que el model demana, ha generat més motivació i cohesió de l'equip, millora de la productivitat i dels resultats econòmics.  

En el cas de les associacions o altres formes jurídiques associatives, no existeixen tantes experiències. Però els darrers anys, el desenvolupament de la col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social mitjançant la prestació de serveis en forma de concertació, contracte o convenis ha suposat un canvi important en el sector social. 

Moltes associacions, nascudes originàriament des del voluntariat i amb un objecte social vinculat a la defensa de drets de determinats col·lectius, han evolucionat cap a entitats, que sense perdre l'objectiu fundacional, han incrementat de manera important la seva activitat econòmica.

És en aquest punt, amb l'augment de l'activitat empresarial, que habitualment va acompanyada de l'increment del personal contractat i de la revisió d'alguns aspectes del projecte, que algunes associacions es plantegen l'evolució cap a la fórmula cooperativa com opció jurídica i de model que s'ajusta millor a la nova realitat i permet incorporar una millora en la participació de les persones membres.  

En el cas de les associacions, a més de parlar de transformació, hauríem de parlar també de creació, ja que en molt dels casos s'opta per posar en marxa el nou projecte cooperatiu conservant viva l'associació i fent-la sòcia col·laboradora de la cooperativa. 

La decisió de mantenir o no l'associació depèn de diversos factors, en alguns casos de tipus identitari o missional i en altres de més utilitaris.

Sigui en forma de transformació, sigui creant la cooperativa per articular l'activitat econòmica, el procés permet enfortir el projecte amb tot el que aporta aquesta fórmula professional amb valor social.

A més, el caràcter no lucratiu queda garantit a través de la cooperativa d'iniciativa social, forma contemplada per llei que demana constituir-se sense afany de lucre entre d'altres condicions.  

Aquestes i altres són algunes de les reflexions que diverses associacions del nostre país es fan davant els nous escenaris que es dibuixen en el sector social producte de la crisi econòmica, valorant que la cooperativa amb caràcter d'empresa social pot ser una bona opció de futur.

El negoci del benestar

A finals de 2012, el CatSalut va donar la concessió de la gestió del Centre d’Atenció Primària de la població empordanesa de l’Escala a una empresa mercantil, dedicada fonamentalment a serveis de neteja i seguretat. Fins aquell moment la gestió havia estat en mans d’una fundació del territori.

Ara fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona adjudicava a la mateixa empresa el Casal Infantil El Drac, que fins a llavors havia portat una cooperativa d’iniciativa social.

Aquests dos fets, que en el cas del centre infantil ha anat acompanyat de denúncies de les entitats representatives del sector sobre les males pràctiques de les administracions en els concursos públics, especialment pel que fa a donar més valor a la oferta econòmica que no a altres aspectes com l’experiència o la capacitat tècnica, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la gestió dels serveis vinculats a l’estat de benestar.

Serveis socials, salut i educació son objecte de debat, barrejant sovint conceptes clàssics com privatització o externalització amb altres de encunyats recentment com el de la cooperació público-privada.

Més enllà dels plans per privatitzar part dels serveis públics, que podria ser objecte d’una altre article en aquesta secció, Catalunya compta ja amb una interessat i potent trajectòria d’externaliztació de determinats servies a partir de fórmules com la concertació, el concurs o el contracte de serveis.

Aquest model s’ha recolzat des dels seus inicis en un ric teixit d’organitzacions sense afany de lucre format per cooperatives, associacions i fundacions. Entitats que des d’un principi van apostar per col·laborar amb les administracions per garantir un serveis públics de qualitat. Entitats que reinverteixen tots els seus excedents en la pròpia activitat en consonància amb el seu caràcter no lucratiu

Els darrers anys, però, empreses mercantils de capital espanyol i algunes multinacionals a la recerca de nous nínxols de negoci han decidit entrar a competir en la gestió d’aquests tipus de servei. D’aquesta manera, residències de gent gran, serveis d’atenció domiciliària, serveis especialitzats de salut o fins i tot escoles estan en mans de gestors l’objecte final dels quals és fer quants més diners millors per als seus accionistes.

I és aquí un rau la clau de tot plegat: és ètic que ningú guany diners amb la gestió dels serveis del benestar?, no és una contradicció permetre l’enriquiment amb els serveis que pretenen ajudar als més vulnerables?

Mai no em fallen

Escriure un article setmanal és un exercici engrescador que obliga a proposar cada set dies temes d’interès i actualitat als lectors. Sempre en tens de pensats,  però les coses que passen entre un article i altre marquen sovint els continguts.

Escrivint a sobre l’estat de benestar, tot allò que es refereix a la classe política, especialment a les seves propostes i comportaments m’interessa especialment. I en aquest grup sempre n’hi ha uns quants que amb les seves declaracions t’omplen el cap d’idees per escriure.

Només cal donar una ullada als diaris i escoltar algunes tertúlies, per tenir seriosos problemes a l’hora triar el tema del següent article. Normalment dilluns o dimarts ja tens aquesta part de la feina feta i només queda posar-se davant l’ordinador.

La passada setmana tot va ser diferent. Havíem arribat a dijous i cap dels habituals havia fet la seva declaració de la setmana. Què estava passant? Però fidels al seu compromís setmanal, finalment van arribar. Aquest cop van ser en Duran i Lleida i en Xavier Trias, afirmant a l’esmorzar col·loqui del Foro Nueva Ciudad de Madrid que els polítics cobren poc.

Ells mai no em fallen. D’en Duran m’ho podia esperar. D’habitual és un filó i darrerament, suposo que superat pels esdeveniments, està que se surt. L’Alcalde, la veritat, em va sorprendre més. Home llest i mesurat, no acostuma a cometre aquests errors.

Davant l’afirmació, es podrien dir moltes coses. Es podria obrir el debat sobre el tema. Analitzar, si com diuen alguns, si pagant més als nostres polítics acabaríem amb la corrupció. O si, com diuen d’altres, pagant poc evitem que els millors arribin a la política.

També podríem parlar de si és ètic que faci aquestes afirmacions un senyor que quan està a Madrid s’instal·la a un dels hotels més luxosos de la capital a costa de tots nosaltres.

Però no, no farem res de tot això. Ho farem més simple. Farem una sola pregunta. O dues.

Vostès van fer aquestes declaracions només tres dies i cinc hores després que es fessin públiques les darreres dades de l’atur, dades que deien que a Catalunya hi ha ja 661.817 persones sense feina, que un de cada tres catalans que estan a l'atur no cobra cap prestació i que els que ho fan reben una pensió mitjana de 914 euros.

Senyors, tenint en compte tot això i acceptant que puguin pensar que els polítics cobren poc, en cap moment els ha passat pel cap que potser ara no és el moment de fer aquest tipus d’afirmacions? En que carai estan pensant? 

Que tingueu sort

La capacitat de la societat per aguantar sembla no tenir límit, però els esdeveniments de les darreres setmanes, amb l’esclat del cas Bárcenas i les posteriors declaracions indignants dels responsables del Partit Popular i del Govern espanyol poden haver suposat un punt d’inflexió.

Espanya és avui un país en caiguda lliure. Un país amb uns índex d’atur socialment inacceptables, moralment destrossat per la corrupció, el tràfic d’influències i la prevaricació i angoixat per la retallada sistemàtica i planificada dels drets socials. El poble espanyol no es mereix els governants que té.

No podem perdre més temps. Cal dir prou. Des de la solidaritat, no oblidant mai la història i la cultura compartida i mantenint els llaços familiars que ens vinculen, cal dir: “adéu Espanya i que tingueu sort”. Desitgem que us en sortiu, que us deslliureu dels lladres i corruptes que us exprimeixen i que sigueu una nació plena i feliç.

No tenim temps per perdre. Nosaltres també tenim corrupció i misèria moral. Caldrà treure’ns la nostra part de xacra de sobre. Però cal posar tots els nostres esforços, tot el nostre talent, tots els nostres recursos a treballar per construir ja un futur per Catalunya deslliurat d’aquest llast.

No podem esgotar les nostres forces en un dia a dia asfixiant. La corrupció, els impagaments, les retallades, les discussions partidistes, ...

Fer néixer un país és un repte immens, però també apassionant. Comencem a dissenyar el model educatiu de la Catalunya estat. Anem a conèixer i estudiar les polítiques dels països nòrdics, referents en models i resultats. Treballem amb la comunitat educativa que és qui millor coneix la realitat.

Dibuixem el futur del model de salut, referent al món, i posem les bases per la seva sostenibilitat, aconseguint tornar a les prestacions d’abans de les retallades. Establim els pilars de la Catalunya social, garantint un sistema que permeti una veritable cohesió i doti a tots els ciutadans d’oportunitats.

Escoltem al cooperativisme, al tercer sector, als petits i mitjans empresaris, als sindicats, a tots aquells que volen implicar-se en construir un futur millor. I tota la resta: la cultura, la seguretat, el territori, l’esport,... Tanta feina, però tant engrescadora!

Catalunya ha demostrat que no vol ser independent contra ningú; ben al contrari, vol ser independent al costat de, sumant amb. Tant simple com això, ser una país lliure i feliç com qualsevol altre. I de veritat, que tingueu sort.