A casa no tindrem gos (de moment)

Publicat a:

En Marc i en Pol, els nostres fills, volen un gos. Fa temps que el demanen. Com la majoria dels nens, tenen il·lusió per tenir un petit amic del que tenir cura i amb qui jugar. Però la dona i jo no ho veiem clar. Un animal a un pis, sense grans espais per córrer, la major part del dia sol. Els nanos insisteixen. Cada cert temps surt el tema. I els pares, amb ganes de tancar el debat, no hem dit no. El que els hem proposat és un acord: el dia que tot funcioni a la perfecció, sense cap problema, tindrem gos. Això vol dir, entre d’altres coses, bones notes, deures fets sense protestes, que no hi hagi baralles, llits fets abans de marxar, taula parada al primer avís i habitació endreçada sense rondinar.

Els pares som així, fem petites trampes. Els nostres fills són de bona pasta, però és evident que mai aconseguiran la fita que els hem posat. I ells ho saben; per això es fan els enfadats quan els recordem el tracte.

Condicions impossibles per a concedir alguna cosa, us sona? És el mateix que fan els que parlen d’una consulta “legal”, autoritzada pel Govern espanyol, com a condició prèvia a la independència. Els qui en parlen, aquí i allà, saben perfectament que això mai passarà. Els qui no han volgut escoltar al llarg de tres-cents anys, mai ho acceptaran.

La diferencia és que nosaltres no som nens. I que parlem de quelcom més important que acollir un gos. La història de la consulta legal no és més que una excusa que convé a molts per retardar, refredar i afeblir el procés. I mentre tant, el país i les condicions de vida de molta de la seva gent es deterioren sense que el sistema de protecció social que havíem construït, retallat i ofegat econòmicament, pugui fer front a les necessitats que s’incrementen dia a dia.       

La situació esdevé insostenible. A una banda, un estat centralista, podrit per la corrupció, que es va enganyar pensant-se que era una democràcia europea i moderna i que ha acabat mostrant-se com un país tocat social i moralment. A l’altra, una Catalunya que necessita respirar i viure, extenuada econòmicament, sense recursos, però amb il·lusió de començar un nou futur. No ens distraguem amb consultes autoritzades i altres martingales.

En Marc i en Pol es conformen de moment amb el Darwin, el Newton i l’Einstein, els seus peixos de colors. Però us asseguro que tenen més possibilitat ells de tenir gos que nosaltres de comptar amb referèndums “legals”.     

Sense convenis

Aquest passat diumenge, mentre molts catalans gaudien del primer cap de setmana plenament estiuenc a la platja, 239 convenis col·lectius d’afectació a treballadors del nostre país van caducar fruit de les normes imposades per la darrera reforma laboral impulsada pel govern de dretes espanyol. El resultat és que uns 400.000 catalans queden exposats a perdre el marc que els empara, més enllà de l’Estatut dels Treballadors, que passarà a ser la norma en el cas dels convenis perduts.

Els dies previs a la data de venciment, patronals, empreses i sindicats, amb el suport del Departament d’Ocupació, van fer un darrer esforç que va permetre desbloquejar alguns dels convenis que es negocien a Catalunya. La situació creada a partir d’aquesta data es repetirà per la resta de convenis no afectats aquest cop en el moment que es compleixi un any de la data de finalització i no s’hagi arribat a un acord entre les parts. És el que es coneix com limitació de la ultractivitat. El fet, a part de la incidència que pot tenir sobre els sous i altres drets dels treballadors, suposa un pas més en l’objectiu recentralitzador de l’Estat, a partir en aquest cas de l’afebliment del marc de relacions laborals català.

La Confederació, organització referent de les entitats i cooperatives socials, participa actualment en set negociacions col·lectives del sector social i educatiu en àmbits com el lleure, l’acció social o la discapacitat. Aquest fet, per si mateix, ja és una bona notícia en una època en que es negocien pocs convenis i en que l’aposta per la regulació laboral dels sectors com a base de la seva estructuració sembla haver passat a millor vida. I aquest mèrit cal que es reconegui, a parts iguals, tant a les organitzacions empresarials com als sindicats.

La construcció del sistema de serveis socials del nostre país ha estat protagonitzat, fonamentalment, per empreses de l’economia social que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. L’associacionisme empresarial no ha estat una excepció i es va aconseguir regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc.

Fora bo agafar un sector com aquest, arrelat al territori, que no es deslocalitza, que crea ocupació, que genera activitat econòmica pel país i que negocia convenis de manera responsable, com un dels exemples a seguir en la definició del marc de relacions laborals de la futura Catalunya Estat.

Externalitzar no és privatitzar

De la mateixa manera que en el món de l’educació i en el sanitari, els serveis socials del nostre país tenen des de fa temps una important trajectòria en models d’externalització de la gestió de serveis socials de titularitat pública a empreses i entitats especialitzades. Parlem d’una pràctica iniciada per alguns ajuntaments que ràpidament es va estendre a la gran majoria dels serveis de les diferents administracions públiques.

Aquesta modalitat de gestió ha esdevingut la base d’una part important del que avui es coneix per tercer sector, entitats i empreses sense ànim de lucre que en forma de cooperatives, associacions o fundacions operen en el sector d’atenció de les persones. L’absència de lucre garanteix que, en el cas que la gestió generi excedents, aquests es reinverteixin en la pròpia activitat.

Es tracta d’un model en el que, sense renunciar a la titularitat i mantenint la responsabilitat i les obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, els responsables opten per cedir la gestió a una iniciativa social a través de diferents opcions de cooperació público-privada com la concertació, el concurs o el contracte. 

 

No és un model exclusiu del tercer sector. També petites i mitjanes empreses mercantils, així com grans empreses de serveis i multinacionals que han vist negoci en aquest tipus d’activitat, participen de la gestió. En aquest cas s’obre un altre debat, que ja vaig tractar a l’article El negoci del benestar a aquest digital, sobre el sentit que alguns facin diners a costa dels serveis socials.

L’externalització de serveis té uns quants detractors. Són posicions que defensen la gestió exclusivament des d’allò públic i només amb recursos i personal públic. Aquest posicionament, absolutament respectable, sovint es distorsiona amb visions interessades que equiparen externalització i privatització. I no, no és el mateix. La privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica que el govern o l’ajuntament es queda només amb un paper mínim de regulador i supervisor, renunciant a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per contra, l’externalització, especialment aquella que compta com a partner amb cooperatives i entitats socials, garanteix a través de la vocació de servei públic i el sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors.