Tu ets l’estrella?

 

El panorama que ha quedat després del desmantellament del sistema català de caixes d’estalvi, ha deixat com a pràcticament únic referent a la que des de fa anys ens diu allò de “Tu ets l’estrella”. Transformada en banc, tot i que segueix fent servir com a marca comercial la que tots coneixem, es tracta de la primera entitat financera de Catalunya i una de les principals d’Espanya i Europa. Des del 1904 compta amb una fundació, dedicada a gestionar els recursos de l’obra social, que s’ha convertit en la més gran del nostre país, la segona a Espanya i la cinquena al món. El seu pressupost pel 2012 va ser de 500 milions d’euros.

Aquests dies estem veient per als mitjans un anunci d’aquesta fundació cridant-nos a participar al “Gran recapte”, acció impulsada conjuntament amb el Banc d’Aliments amb el propòsit de lluitar contra la fam i la pobresa. Els anys de crisi ens han portat plantejaments des de diferents sectors que indiquen un cert retrocés pel que fa a la construcció de l’estat de benestar i als drets socials que tant van costar d’aconseguir. Alguns gestos i actituds ens tornen a èpoques passades en que la caritat era la base de l’atenció social, fonamentant la intervenció en alleujar conseqüències i no tant en proporcionar sortides a les persones afectades. El clàssic caritat versus solidaritat, donar el que et sobra front a compartir el que tens.

Per altra banda, l’ofec econòmic de l’administració ens ha portat a una retallada en els recursos destinats a l’acció social. I una part d’aquests ajustos es compensen amb aportacions com les d’aquesta entitat, que s’ha convertit ara mateix en pràcticament l’únic finançador privat de projectes socials d’aquest país. Sens dubte aquestes iniciatives com a obra social per lluitar contra l’exclusió tenen el seu valor, però cal preguntar-se si tot plegat té sentit.

Quina lògica té que una part cada cop més important dels diners que es destinen a atendre persones excloses provinguin dels beneficis milionaris d’una entitat que fa els diners a base de cosir a comissions als seus clients? No és absurd que una entitat que va col·locar gairebé 5.000 milions d’euros en participacions preferents, la quantitat més alta de les entitats de Catalunya i Espanya, sigui garant de la viabilitat de molts dels projectes que les entitats del tercer sector duen a terme? Un escàndol, aquest de les preferents, que no ha pogut ser tractat a fons a la comissió d’investigació sobre les entitats financeres del Parlament de Catalunya pel bloqueig d’alguns dels partits. Així com tampoc s’ha permès la citació de la gran caixa catalana. Reflexionem sobre el fet que els qui s’enriqueixen participant a una empresa que ens imposa peatges abusius, s’hagin convertit en la conselleria de benestar social bis del govern.

No, no té sentit. Aquesta no és manera de construir un model nou de societat. La futura Catalunya social amb que molts somiem, passa per polítiques socials ben definides i assumides de manera responsable per una administració forta i dotada amb recursos. No per una entitat financera que ens vol convertir a tots en estrelles, però que per la part més vulnerable de la societat no és més que la propietària del lloc on passar la nit. Els caixers automàtics, la gran obra social de l’entitat, tal i com diu encertadament  l’Arcadi Oliveres.

Paraules que expliquen el que ens passa

 

I.      Cagadubtes. Dit de la persones que difícilment sabes deixar-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa. 

Tercer via, moderació, federalisme, preguntes transversals,... La capacitat dels catalans per fer-nos trampes a nosaltres mateixos no té límit. Aquest moment havia d’arribar. Ho intuíem. Suposo que forma part de la nostra manera de ser, si és que hi ha una manera de ser col·lectiva. Ho vam veure amb la negociació de l’Estatut del 2005 i molt abans, amb aquella enganyifa anomenada transició democràtica espanyola. S’apropa el moment decisiu i els qui tenen més a perdre, l’establishment aterrat per quedar-se sense privilegis, ha posat en marxa totes les armes al seu abast per aturar la voluntat del poble. Dos milions de persones van sortir al carrer clamant independència. Si, la paraula maleïda, la que fa por. Busquen mil maneres absurdes d’anomenar el que la gent ha dit clarament. I perquè? Quants milions de persones han sortit cridant federalisme? Quants han reclamat ser confederals? Ja n’hi ha prou de tractar a la gent d’imbècil un dia rere altre. Molts encara no han entès que fan tard. Els procés de secessió ja està fet. Aquests dos darrers anys han servit per consumar el trencament. Ara només queda la transició cap a la independència. Mirar de dilatar el procés vulnerant la democràcia i el dret de les persones a escollir el seu destí, només servirà per fer més gran el patiment d’una part important de la societat que paga les conseqüències del retard. Com ja diuen molts, potser caldrà tornar a sortir al carrer per a recordar que la paraula és independència.

 

II.    Ranci. Es diu de les coses antigues i de les persones aferrades a elles.

Que la independència és una realitat  a tocar ho demostra el fet que Espanya hagi engegat tota la maquinària per aturar-lo. Ara ja sense complexos, a per totes. I en aquesta línia, destaquen les sortides dels dos santcristos grans: Felipe i Aznar. Sorgits de les tenebres d’una història desastrosa pel nostre país, els dos expresidents amenacen, enarboren la Constitució com si es tractés d’un llibre sagrat i pinten escenaris infernals per una suposada Catalunya independent. I tot omplint-se la boca de llibertat i democràcia. Quin parell! Mireu, de Felipe només m’interessa que expliqui tot el que sap de la creació dels GAL. I de l’altre, saber perquè va a mentir a consciència a tot el seu poble quan aquest demanava la veritat. Fins a llavors, que s’estalviïn les lliçons.

 

III.   Fàstic. Sentiment de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada bruta, perillosa o desagradable.

Farmàcies, tercer sector i molts altres proveïdors tenen milions d’euros pendents de cobrar de la Generalitat i dels ajuntaments. És evident que el nostre Govern té una part de responsabilitat, en tant que garant de l’acompliment de les condicions en la contractació pública. Però la crua realitat és que els catalans ja no tenim la clau de la caixa. És el govern espanyol, a través de plans de pagaments a proveïdors i fons de liquiditat qui decideix com i a qui es paga. I estan fent servir a tots els sectors implicats per pressionar i escanyar. Precaritzen als qui serveixen medicaments o atenen vulnerables com a arma. Per això cal felicitar als farmacèutics, que van manifestar-se davant la Delegació del Govern espanyol. Així cal fer-ho. Concentracions davant a ca la Llanos de Luna. I les cartes de protesta, dirigides al Montoro.