Tercer sector i independència: l’absència com a símptoma

 

El darrer Congrés del Tercer Sector, celebrat fa dues setmanes, va suposar un cop més una bona oportunitat per a que els representants de les diferents entitats, els de les administracions públiques i d’altres agents socials compartissin experiències i propostes pel futur de l’acció social. Justament, la voluntat de mirar el futur quedava palesa en el lema triat pel congrés: “Avançant en igualtat i Drets Socials”.

Els tres dies de debat van girar en torn a diferents eixos com les desigualtats, el compromís ciutadà, el finançament, la innovació o la internacionalització. Tot i que la majoria dels ponents van emmarca les seves intervencions en la gravetat de la situació econòmica i en les diferents crisis que ens envolten, en pràcticament cap d’elles es va fer referència al procés de transició cap a la independència que està vivint en el nostre país. L’excepció va ser l’economista Oriol Amat, que en una brillant conferència de cloenda titulada “Claus per avançar en benestar i igualtat a Catalunya. El paper del Tercer Sector”, aportava  suggerents reflexions en torn a les desigualtats i a les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Amat, que va escalfar l’ambient amb algunes dades sobre benestar i igualtat, com les que indiquen que les 300 persones més riques del món tenen més diners que els 3.000 milions de persones més pobres o que a Espanya, el 9% de les persones que més cobren, guanyen el mateix que el 91% restant, va posar en dubte la viabilitat del model actual, amb un dèficit fiscal calculat al voltant dels 16.000 milions d’euros i una Generalitat completament depenent de l’estat a nivell financer.

No deixa de ser sorprenent que el mateix sector que en el manifest final del seu congrés afirma no poder acceptar ni les reduccions pressupostàries ni les veus que afirmen que aquest és un model insostenible, es resisteixi a incorporar en els seus anàlisis de futur altres escenaris en que definir nous models i disposar de recursos per finançar-los seria perfectament viable. Mentre clamem contra els ajustos als pressupostos (que hi són) i constatem que aquests han suposat des del 2010 un total de 2.000 milions d’euros, no caldria reflexionar sobre el fet que sense dèficit fiscal ens hauríem estalviat l’equivalent a vuit vegades aquestes retallades? No es tracta, però, de retreure res al sector. En primer lloc perquè les entitats són diverses, formades per persones amb diferents visions i que difícilment podrien tenir una posició unànime sobre el tema. I en segon lloc perquè el que passa al tercer sector és més general del que sembla.

La diada del 2012, la via catalana del 2013, els resultats de les darreres eleccions catalanes, les enquestes i molts altres indicadors semblen assenyalar que una part molt important dels ciutadans de Catalunya estan a favor d’avançar cap a la independència. Però la dificultat de mantenir permanentment la “tensió” del país, sumada a la cerimònia de la confusió d’una part de la classe política amb la història de “com preguntar el que volem preguntar sense que es noti que volem preguntar el que volem preguntar”, està generant una estranya dualitat.     

La il·lusió de les mobilitzacions està vigent. L’esperança i l’autoestima també. Però no acabem d’incorporar als dissenys de futur, tant a nivell personal com a nivell d’organitzacions, la possibilitat real d’un nou país que permetria fer la majoria de les coses d’una manera ben diferent. Alguna cosa falla. No ens ho creiem prou? Ens fa por creure-hi massa? No ens en fiem dels nostres polítics?

Fa uns dies, a la contra de l’Ara, Antoni Bassas ens regalava una frase del President Macià que ens hauria de fer pensar: “Teníem la victòria entre els dits i se’ns escapava”. 

Cooperativisme i tercer sector

El IV Congrés del Tercer Sector Social, celebrat la passada setmana, va programar entre els seus debats el que portava per títol “El repte d’enfortir el conjunt de l’economia social”. Les aportacions de la taula de ponents ens van permetre conèixer experiències com les del Quebec o el Llenguadoc-Rosselló, on l’economia social té un paper rellevant. En ambdós casos es donen dos fets clau: una clara aposta política pel model i l’aliança entre les diferents organitzacions i fórmules del sector.

En el nostre país encara ens queda una part del camí per fer. Tot i això i ha elements positius que ens obliguen a ser optimistes. La fortalesa i projecció del tercer sector és evident. I en el cas de les cooperatives, l’impacte de la crisi i de les seves conseqüències ha permès demostrar la vigència d’un model de llarga trajectòria que ha sabut adaptar-se a les noves realitats socials.

Enfortir l’economia social per generar un nou model socioeconòmic és el repte al que han de assumir cooperatives i associacions, conjuntament amb la resta de famílies de sector. Un nou model socioeconòmic que permeti fer front de manera efectiva a les desigualtats, que asseguri una justa redistribució de la riquesa generada i que garanteixi la cohesió social necessària per avançar com a país. Un nou model, a la fi, que freni la desintegració de l’estat de benestar que tant ha costat construir i aturi la tendència en que ens hem instal·lat de tornar a pràctiques del passat més fonamentades en la caritat i la compassió que no en la solidaritat i la justícia social.

Els agents de l’economia social s’han de convertir en generadors claus d’ocupació, especialment per a col·lectius en risc d’exclusió. Per fer-ho, caldrà estudiar i interpretar les noves realitats socials per proposar respostes adients. I també revisar models que ens permetin passar d’usuari subjecte passiu del procés que l’ha de portar a trobar feina a persona sòcia d’una cooperativa o d’una associació que de manera activa és converteix en protagonista del seu projecte de vida.

La complicitat entre cooperativisme i tercer sector, que s’ha de bastir sobre valors compartits com la democràcia, la participació o la preeminència de la persona per sobre del capital, és pas necessari per aquesta gran articulació de l’economia social. Un procés en el que hi tenen un paper clau les cooperatives d’iniciativa social. En la seva doble vessant d’empreses cooperatives que s’integren activament a l’activitat i plataformes del tercer sector, han d’actuar com a baula de connexió entre ambdues realitats.

Aquesta aliança entre cooperativisme i tercer sector és pas necessari per aconseguir l’altre element que les experiències d’altres països ens assenyalen: una aposta política clara i sense complexos per models empresarials i de gestió que superin els esquemes tradicionals. Aquesta segona part del camí es presenta difícil, però potser ara que molts volen imaginar un nou futur és una bona oportunitat per presentar propostes.