Editorial: Ara és l’hora

 

Tercer butlletí en confinament. Si en el primer fèiem una crida a reconèixer la immensa tasca que estaven fent les entitats i les seves professionals com a front social davant la pandèmia i en el segon posàvem sobre la taula la necessitat d’articular mesures de suport al sector, en aquest ens centrem en els dos reptes principals als que ens enfrontem i en els que La Confederació està abocant tots els esforços.

Per una banda, el desconfinament dels serveis que no han continuat funcionant de manera presencial durant la part àlgida de la crisi. Cal assegurar que la reobertura es faci amb totes les garanties per professionals i persones usuàries. I a més, hem de treballar per dotar a les entitats de totes les garanties jurídiques. La interlocució amb les administracions per aquest tema és oberta i amb voluntat propositiva hem elaborat i presentat al Govern el document “Pla de desescalada per la reobertura dels centres i serveis socials d’atenció a les persones #Covid-19”. 

I per l’altra, la posada en marxa de les mesures de reactivació econòmica del sector, proposades fa unes setmanes per la nostra organització. Les vies de diàleg amb el Govern estan obertes i tant el President Torra com el Conseller El Homrani ens han manifestat la seva voluntat de afrontar la crisi comptant amb la complicitat, el compromís i la col·laboració de La Confederació. Toca ara acordar la concreció i desenvolupament de cadascuna de les dotze mesures. Ja hem tingut alguna primera bona notícia, com és l’ampliació de la dotació econòmica destinada a les activitats de lleure educatiu per aquest estiu. Però no és suficient. El sector és ampli i transversal i les urgències són moltes. Cal donar resposta als sobrecostos i a les pèrdues generades per la gestió de la crisi.

Però més enllà d’assegurar la sostenibilitat del sector perquè pugui fer front al increment de necessitats dels col·lectius més vulnerables, que ja és una realitat, també toca ara assegurar que els aprenentatges generats per la pandèmia serveixin per alguna cosa. El post-Covid, la nova normalitat o com cadascú vulgui anomenar a la realitat que ens arriba, ha de servir perquè el nostre sector aconsegueixi el reconeixement que mereix i ocupi el lloc que li correspon com a pilar d’una societat més justa i més equilibrada. Ara és l’hora que el nostre Govern, el conjunt de les forces polítiques i el món municipal decideixin si de veritat volen apostar pel Tercer Sector Social, amb fets, més enllà de les paraules, com a aliat estratègic i principal en la gestió dels serveis d’atenció a les persones. És l’hora del canvi; és l’hora d’una economia per la vida.

Entrevista a L'Informatiu BTV

 

L’hora de l’Economia Social (aquest cop de debò)

 

Diu l’hemeroteca que ara fa poc més de quatre anys vaig escriure en aquest mateix digital un article titulat L'hora de l'Economia Social. Començàvem a sortir d’una crisi econòmica que havia estat devastadora i un servidor, amb una barreja d’il·lusió i optimisme, potser excessiva, proposava que l’economia social aprofités la oportunitat per estendre el model i assolir els seus objectius transformadors.

Ara, en plena crisi sanitària produïda per la pandèmia de la Covid-19, ja s’intueixen les crisis econòmica i social que vindran i que tindran uns efectes encara difícils de preveure. Aquesta és una situació nova, desconeguda. Amb un impacte d’abast mundial que ens afecta a tots al mateix moment. Mai a la història havíem viscut res similar.

El repte és majúscul i només des de la cooperació, la col·laboració i el bé comú com a objectiu ens en sortirem. L’Economia Social torna a tenir una bona oportunitat per articular una alternativa fonamentada en una economia plural, equitativa i justa. Res tornarà a ser igual. La nova normalitat voldrà dir una nova manera de viure, fent de manera diferent moltes coses, adquirint noves pràctiques i costums. Durant aquesta crisi sanitària, el Cooperativisme i el Tercer Sector Social han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i reacció. S’han activitat recursos, s’han fet propostes, s’han buscat alternatives. Cal aprofitar la inèrcia de l’acció per començar a incidir en les polítiques públiques i en les iniciatives legislatives perquè afavoreixin el desenvolupament i l’expansió del model.

Hem  de treballar perquè el protagonisme i lideratge de la reconstrucció econòmica i social, que ha de començar ja, la tinguin el sector públic i els teixit d’empreses socials veritablement arrelades al territori, que fan reton i reinversió i que posen al centre a les persones. Però atenció: el diner governa i mana. Per això caldrà fer una ingent tasca pedagògica i de sensibilització de la ciutadania. Només la seva força, canviant de pautes de consum, apostant per determinats models empresarials, per un altre tipus d’educació i de salut, organitzant-se per incidir en les decisions polítiques i reclamant més democràcia econòmica, s’aconseguirà canviar la tendència.

Aquesta pandèmia ens està ensenyant moltes coses. Una d’elles, la importància de disposar de sistemes públics de salut, educació i acció social forts, ben finançats i amb un bon model de col·laboració públicosocial. Sistemes que han de fonamentar-se en l’absència de lucre i en evitar la intrusió d’opcions especuladores que només busquen els guanys del negoci. El canvi de paradigma pot suposar la darrera oportunitat que tindrà el Tercer Sector Social per consolidar-se com l’aliat necessari de les administracions públiques per oferir serveis de qualitat amb màxim rendiment social. Però perquè el canvi sigui real cal que els sector avanci decididament cap els models de l’economia social, abandonant les pràctiques merament assistencialistes i avançant cap a models d’intervenció social amb voluntat real de transformació. Models que apostin per fer a les persones protagonistes i responsables del seus camins vitals, sense que la pobresa sigui una excusa per posar condicions a l’accés a drets.

El front social que s’ha activitat en la primera fase d’aquesta crisi està prioritzant i reforçant, en alguns casos, aquest discurs assistencialista. Això pot ser assumible si s’entén com un primer atac de xoc, de curta durada, però en cap cas l’hauríem d’assumir com el model de futur. No oblidem que l’increment d’aquest tipus d’atenció demostra, en el fons, el fracàs de polítiques socials potents, dignes d’un estat de benestar modern i ens torna a temps passats. A més, cal no oblidar que aquesta és la foto que agrada i reforça al poder econòmic clàssic. Rics i pobres i les empreses capitalistes fent donacions per mantenir l’equilibri que els convé i els permet seguir incrementant beneficis. El diner governa i mana!

Pel que fa al Cooperativisme, també tenim deures. Si volem ser punta de llança del nou model econòmic cal sortir del simbolisme, de l’essencialisme i de la residualitat. Cal identificar els sectors econòmics on les cooperatives ja són fortes i presents i apostar per ells, sense dubtes, a fons. I pel que fa als sector amb poca presència, recolzar-los i potenciar-los, investigant i innovant. El Cooperativisme ja és atractiu; el que cal és que esdevingui una opció creïble i real pel conjunt de la ciutadania. Tot això ha d’anar acompanyat d’un esforç permanent i irrenunciable cap a la coherència. Dels valors declarats als valors practicats. El contrari només ens portarà fracàs i frustració.

Ens en sortirem! I tant. Però hem treballar des de ja amb objectius clars, coordinada i cooperativament, perquè la sortida sigui la que ens porti a una economia més justa i més democràtica.

Entrevista a Aquí Jose Cuní, SER Catalunya

Entrevista amb Josep Cuní

Entrevista al Matí de Catalunya Ràdio, amb Mònica Terribes

 

Un sector de segona?

 

Ara fa poc més d’un any, una representació de la nostra Junta Directiva fèiem una roda de premsa per denunciar que les entitats socials estàvem en una situació complexa, assumint una sobrecàrrega insostenible per l’infrafinançament crònic dels serveis públics d’atenció a les persones durant 10 anys.

Com a exemple dels efectes indesitjables que la situació creava, parlàvem de les diferencies retributives entre persones que exerceixen una mateixa tasca professional, segons treballin al sector social, salut o a la funció pública. A igual feina, igual salari, reclamàvem.

Oi que els sona tot això? Dotze mesos després, en plena crisi sanitària per la pandèmia, continuen sent plenament vigents les reclamacions. Des de l’inici d’aquesta crisi ens hem esforçat per reclamar el reconeixement de la tasca que realitzen en primera línia les entitats socials. L’entrada del virus a les residències i els seus efectes va obrir un nou front que va generar alarma social i força tensions polítiques. Finalment, el 8 d’abril s’optava perquè el Departament de Salut n’assumís el control. Una solució que potser podria haver arribat abans, tenint en compte que feia setmanes que els representants del sector i els mateixos responsables d’Afers Socials veníem reclamant que es donés tractament sanitari a un problema sanitari.

Ara que Salut té el comandament, comencen a posar-se en marxa mesures que confiem vagin reorientant la situació. I és dins d’aquestes noves instruccions que ens arriba fa uns dies la notícia que l’ICS busca personal d’infermeria per treballar a residències. Jornada complerta per 2.000 € bruts (sense incloure plusos de nocturnitat i festius). Fins aquí tot correcte; s’incrementa el personal sanitari de les residències i amb unes condicions salarials prou bones. El cas és que algunes residències ja comptaven amb personal d’infermeria tot i ser un servei de caire social. I saben quan cobraven en aquest cas? Doncs 1.347,42 € bruts. Un 33% menys!

S’ho imaginen? A hores d’ara, a alguns centres del nostre país tenim treballant dues professionals d’infermeria, segurament dones, fent la mateixa tasca, amb els mateixos horaris i responsabilitats. Però una d’elles cobrarà 652,58 € menys. I perquè? Doncs simplement perquè la dotació econòmica de qui paga un dels sous prové de Salut i la de l’altra, d’Afers Socials.

Aquesta iniciativa, ben intencionada, evidencia, una vegada més, la desigualtat de tracte i de reconeixement cap al sector social. I no és una cas aïllat. Podríem posar exemples en altres categories professionals i sectors. Però sembla que ningú s’ha parat a pensar en les conseqüències. Què passarà amb les professionals quan acabi la crisi? Quin atractiu té treballar en l’àmbit social si saps que fer la mateixa feina a Salut està més ben retribuït? Si això ha de servir per incrementar els pressupostos i millorar les condicions de les professionals, benvingut sigui, però molt em temo que no serà així.

Aquest dies, des de la Confederació hem presentat el document de propostes per a la reactivació del sector. Ja és hora que les administracions i les forces polítiques dels nostre país apostin amb fets per un Tercer Sector Social que no deixa de demostrar, crisi rere crisi, el seu compromís amb la ciutadania. Una aposta en igualtat de condicions, sense sectors de primera i de segona. Comencem, per exemple, per reconèixer aquesta realitat en el pressupost 2020 i en el seu desplegament. Com ja hem explicat moltes vegades, la triada salut, educació, acció social, reconeguda i ben finançada, és la única garantia de justícia i equitat social.