Editorial: Que boig el món.

 “Gairebé tots els passos decisius de la nostra vida els fem com a resultat de 

lleus ajustaments interiors dels quals amb prou feines en som conscients.”

W.G.Sebald, Austerlitz

Darrera editorial, darrera frase o aforisme d’entrada, darrer dia de feina. Després de set anys deixo la presidència de La Confederació amb una barreja de sentiments i emocions difícils de gestionar. Permeteu-me la llicència de fer servir trossos de la coneguda cançó de Lax’n’Busto, molt especial per mi, per construir aquesta editorial final.

Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.

Per motius personals he decidit tancar la meva etapa professional a la Sectorial d’Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i per tant deixo de ser-ne el representant a La Confederació.

Què boig el món, que no té cap ni peus

ni ens deixa tenir el que teníem ahir.

Aquestes darreres setmanes hem celebrat dues juntes directives extraordinàries per garantir el canvi i la continuïtat amb la màxima normalitat. De moment i amb la voluntat de que les decisions siguin validades per l’Assemblea, que és qui ens va escollir i designar, s’ha acordat que assumeixi la presidència la fins ara vicepresidenta primera Helena Fontanet, representant de Creu Roja a l’organització. L’Helena pilotarà La Confederació cap a la convocatòria d’unes eleccions anticipades que permetin  iniciar un nou mandat.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí
construint a mida el destí.

Tanco una etapa apassionant amb ganes i il·lusió per obrir-ne una de nova que encara no sé cap a on em portarà. Durant gairebé dos mandats he tingut el plaer i l’honor de liderar La Confederació. A l’hora de dir adeu, només puc tenir paraules d’agraïment cap totes les entitats i les persones que en formeu part. Gràcies per la confiança, gràcies pel compromís, gràcies pel suport. Marxo orgullós de la feina feta al vostre costat i convençut que la nostra entitat continuarà sent un projecte d’èxit al servei del sector i de les persones.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.

Deixeu-me personalitzar els agraïments en els companys i companyes de Junta Directiva i per suposat en l’equip tècnic, un autèntic “dream team” format per persones excepcionals, amb les que he tingut el privilegi de compartir aquests anys intensos.

A partir de demà, ja com expresident, em poso a disposició d’una Confederació que m’estimaré sempre com a part important de la meva vida. Sempre podreu comptar amb mi, de manera incondicional, per defensar un sector que ha demostrat ser essencial.

Una abraçada plena de reconeixement i estima!

 Boig, el món és boig, però és nostre i és el millor d'entre els possibles.

Per un finançament just.

 

Un de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens falta ni excés. Això mateix és el que el passat 3 de març vam reclamar des de La Confederació, en una acte reivindicatiu que va comptar amb la presència de les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les persones, les professionals i les entitats.

Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades, el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector es mereix.

Ja el març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense solucions ni respostes estructurals.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres exemples de l’estat en què es troben aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada per la COVID-19.

Abans de la pandèmia, durant la pandèmia i en la post-pandemia, el Tercer Sector Social del país ha demostrat ser l’aliat estratègic de les administracions públiques en la provisió de serveis d’atenció a les persones més vulnerables, treballant amb vocació de servei públic i sense afany de lucre. Considerem que el país no es pot permetre seguir debilitant el teixit social de casa nostra a costa de polítiques de contenció i, per tant, apel·lem al nostre Govern a invertir en l’enfortiment del sector social, un sector que sens dubte és estratègic per la recuperació

El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat, passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions. Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de finançament que calgui fer a l’Estat.

Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que entitats i professionals es mereixen. 

Un sector essencial.

 

Setmanes enrere, amb l’objectiu de denunciar dotze anys d’infrafinançament del sector social, des de La Confederació vam organitzar l’acte reivindicatiu “Per un finançament just”, amb la presència de les principals federacions i entitats del sector i dels mitjans de comunicació. Aquell mateix dia fèiem arribar una carta al Govern i a tots els grups parlamentaris sol·licitant reunions de treball i adjuntant el dossier presentat durant l’acte.

Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment aquests dos darrers anys. El que estem reclamant és simplement que els serveis públics d’atenció a les persones tinguin el finançament que es mereixen. Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres mostres de l’estat en què es troben aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada per la COVID-19.

Em deia fa uns dies un representant del sector que mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. Som essencials!

L’infrafinançament que patim i les conseqüències sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho mereixem. Perquè estem gestionant serveis bàsics i perquè sempre ens han trobat quan ens han necessitat.

Vam ser les entitats socials les que vam mostrar paciència i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos. Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els interessos que hauria d’haver assumit l’administració.

Vam ser les entitats socials les convocades d’urgència al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya. I vam ser les entitats socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen.

Vam ser les entitats socials les que vam rebre les primeres trucades el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció i les que vam atendre tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols incomprensibles.

I ara, som les entitats socials les que ajudem a donar resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna i amb les que comptaran per vehicular els acolliments d’infants i joves.

El sector no pot assumir deixar passar el 2022 sense cap revisió i millora del finançament. Abans, ara i sempre, tindran el Tercer Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com sempre. Aquests darrers dies hem fet el primer pas i hem acordat amb el Departament de Drets Socials la constitució d’una taula de treball per la millora del finançament dels serveis públics entre representants de la Conselleria i representants de La Confederació. Esperem poder concretar millores ben aviat.  

Relacions laborals: trampes, unicorns i elefants.

 

Dies enrere, aquest mateix diari digital publicava un interessant monogràfic sota el títol És el 2022 l'any de la recuperació social?, un recull de reportatges, articles i entrevistes amb diferents agents del sector social per mirar de trobar respostes a les necessitats i prioritats que la crisi social derivada de la pandèmia ens ha deixat.

Un dels articles es centrava en les condicions laborals de les professionals i en ell, els dos sindicats més representatius del sector, més enllà de defensar les seves legítimes opinions i posicions, acusaven al tercer sector de “privatitzar els serveis socials”, “afany mercantilista”, “actitud tramposa”, “incompetència per arribar a acords” i “desistiment de funcions”. Gens malament tractant-se del sindicats més moderats i dialogants del sector.

No és objectiu d’aquest article entrar en polèmica pública, però si que hem de dir que ens sap greu que la desqualificació i l’insult siguin arguments per defensar una postura. Per més dura i complexa que sigui la negociació, la nostra manera de fer mai ens farà caure en aquest tipus d’expressions. La voluntat serà sempre mantenir les meses de negociació obertes i signar convenis. Els tres acords signats per La Confederació aquests darrers mesos així ho acrediten.

Prefereixo enfocar la reflexió cap aquells elements que el mateix article recull i que en el fons demostren que les necessitats i objectius són més compartits i propers del que sembla. La idea “igual treball, igual condicions”, la necessitat que les administracions públiques garanteixin les fonts de finançament d’uns serveis que són públics o la voluntat de retenir i consolidar a les professionals a les nostres entitats són punts de trobada que, com ja hem explicat a les meses de negociació, cal explorar. Per més que no agradi escoltar-ho, insistim que els primers interessats en que la ocupació al sector social sigui una ocupació de qualitat som les entitats. Perquè és la garantia de qualitat de servei i perquè totes les persones que formem part de les organitzacions, des de les direccions al personal d’intervenció, som professionals del sector. Sense professionals no hi ha entitats, sense entitats no hi ha professionals.

Això no va d’amos explotadors. Aquí no hi ha accionistes, propietaris o fons d’inversió que precaritzen treballadores per enriquir-se. No; ben al contrari. El Tercer Sector Social són cooperativistes que han creat un projecte social col·lectiu jugant-se molts cops els seus estalvis, famílies que han impulsat una associació o fundació per donar resposta a les necessitats dels seus infants, entitats que nascudes des del voluntariat han bastit acció social professional per arribar on no arriben les administracions. Iniciativa social, des de la ciutadania, sense afany de lucre i amb vocació de servei públic. Aquesta és la realitat, tot i que alguns prefereixin seguir buscant l’unicorn de guanys milionaris i privilegis.

Deia el poeta Robert Lee Frost: “A les pistes de tennis es va a jugar a tennis, no a veure si les línies són rectes”. El conjunt de les entitats socials, des de l’autocrítica sana i necessària, hem d’assumir sense complexos que les relacions laborals formen part del nostre dia a dia. Més quan l’infrafinançament dels serveis és manté i les dificultats per traslladar millores a la negociació col·lectiva s’incrementen. Cal acceptar les legítimes demandes de les representants de les treballadores i no ens ha de fer por el concepte de risc empresarial. Si, som entitats, però també som empreses que treballem en un sector econòmic generador d’ocupació i riquesa i les regles del joc són les que són.

El finançament dels serveis, les relacions laborals, els conflictes, els desacords, ens afecten a totes i no s’hi val mirar cap a una altra banda o ofendre’s quan ens interpel·len pel fet patronal. Cal ser coherents i defensar amb la pràctica els valors que proclamem. Per suposat que La Confederació es posarà al capdavant en aquests temes, des del rol patronal que té assignat; però La Confederació no és més que la representació del conjunt de les entitats del sector. Podeu tancar els ulls si voleu, però quan els obriu l’elefant seguirà allà. Possiblement en forma de concentració sindical a les portes de la vostra entitat.