Un acord insuficient i decebedor.

Havent deixat passar uns dies i des del coneixement que em proporciona haver liderat durant els darrers anys La Confederació i la interlocució amb el Govern sobre aquet tema, aporto algunes reflexions personals sobre l'acord signat el passat dijous 22 de setembre entre el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya i les diferents patronals del sector social per la millora dels preus l'any 2022 d'una part dels serveis de la xarxa de serveis socials d'atenció pública. 

En primer lloc, manifestar el meu total suport al comunicat emès per La Confederació després de l'acte de signatura. Estem davant d'un acord clarament insuficient que segueix sense donar resposta a la urgència de revertir l'infrafinançament històric del sector social català. En les propostes pels pressupostos 2022, La Confederaciò estimava un mínim de 180 milions d'euros l'aportació mínima necessària. L'acord signat suposa, segons el mateix Departament, 44 milions. Un any més, el Govern només ofereix solucions parcials i sense planificació de respostes estructurals.

Amb la Consellera Violant Cervera i el seu equip han millorat les formes i el respecte cap el sector en comparació a etapes anteriors, però el resultat acaba sent el mateix. Cal posar en marxa d'una vegada per totes taules de treball operatives i efectives  que permetin una revisió de tarifes pel 2023 negociada i acordada, millores que han de quedar recollides als propers pressupostos. Només així s'assolirà un nou model de relació entre administració i entitats que impliqui reconeixement real. Només així el Govern complirà amb els compromisos adquirits amb el sector.

Sigui de forma imposada, sigui en forma d'acord, no és assumible aquesta dinàmica d'interferència des de l'administració en la negociació col•lectiva. Cal superar aquesta pràctica de desgast que any rere any porta a acords insuficients el darrer trimestre de l'any. I si es vol, que es segueixi el model de Salut: patronals i sindicats acorden millores a les taules de negociació i el Departament traspassa automàticament l'acord a tarifes celebrant l'acord.

Finalment un toc d'alerta cap al sector. La foto de la signatura, amb diferents entitats sòcies de La Confederació signant al costat de la seva presidenta Helena Fontanet és la foto de la feblesa i la confusió. Trencar la unitat d'acció del sector en la interlocució no només dona raons als qui volen una Confederació menys influent; també és un menyspreu cap a les entitats que van apostar pel projecte col·lectiu, renunciant als protagonismes i als interessos particulars del seu àmbit. Aquest va ser l'acord i el consens en crear la organització. Trencar-lo, obligant a que cada entitat creí la seva patronal, suposarà  fer molts passos enrere i perdre força i capacitat d'incidència. Una llàstima juntament l'any que es celebra que fa 25 anys va néixer la patronal de referència, per transversalitat i dimensió, del sector social del nostre país. 

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

Entrevista amb l'investigador del CIDOB, Héctor Sánchez, que ha analitzat les eleccions a Itàlia. Tertúlia setmanal, amb Joan Segarra, consultor extern en economia social, Jaume Moreno, periodist i consultor de comunicació, Victor Saura, periodista i membre del col·lectiu Catalunya plural, i Héctor Heredia, periodista i professor universitari. 

Tertúlia Són4dies 24 de setembre de 2022

És quan falla la democràcia que ens fem més febles.

 Article publicat a: 

L’any 2017 vaig publicar un article en aquest mateix digital sota el títol És quan triomfa la democràcia que ens fem més forts. En ell reflexionava sobre la salut de les organitzacions a partir d’un cas en que les eines democràtiques havien funcionat i havien servit per resoldre un conflicte important. I recordava que els valors democràtics eren claus en aquest tipus de processos. L’afirmació en positiu es pot formular a la inversa i reflexionar llavors sobre les mancances que porten a una entitat a afeblir-se i perdre capacitat de representació i incidència.

Molts dels que portem anys defensant la necessitat que l’Economia Social i el Tercer Sector assoleixin un rol més central i referencial, però que ho fem assumint tota l’autocrítica que calgui, pensem que la ingent tasca d’incidència feta durant les darreres dècades no ha s’ha traduït en concrecions i èxits suficients que portin a la transformació social que defineix la nostra acció. Sense renegar, per suposat, de la feina feta i dels esforços i recursos invertits. Però això ens hauria de portar a preguntar-nos quina part de la manca de resultats té el seu origen en les febleses internes.

Quina part de la debilitat institucional i organitzativa de les nostres entitats té a veure amb això? Fins a quin punt la incoherència entre els valors declarats com a tret distintiu de les nostres fórmules empresarials i la no pràctica dels mateixos en el dia a dia ens resta capacitat d’influència? Aquestes son algunes de les preguntes que caldria fer-se de manera permanent i reflexionar com a sector sobre el deure i l’haver d’aquests darreres anys.

Fa unes setmanes, l’amiga Ariadna Manent, sempre atenta als models organitzacionals del sector, reflexionava sobre alguns d’aquests aspectes en una interessant entrada al seu blog, que us recomano llegir. A Tercer Sector: i si la palanca estigués en els models de gestio i organització? l’autora proposa fer les coses d’una altra manera perquè passin coses diferents, preguntant-se si la transformació interna pot accelerar la transformació social.

El conjunt de la ciutadania només s’interessarà per les nostres propostes i les enfortirà si se li acredita que no som com “tots els altres” i que la transparència, l’honestedat i la democràcia impregna la nostra acció, tant en les declaracions de principis com en la pràctica.

Trair la democràcia a les nostres organitzacions les afebleix i resta credibilitat. Aquesta desviació pot ser plenament explícita, quan trobem responsables d’entitats que malauradament reprodueixen fil per randa les males pràctiques d’aquells models que en el discurs públic defineixen com perversos, a partir d’estructures verticals, jerarquitzades, autoritàries i sense rendició de comptes. Però també elements menys evidents posen en qüestió la coherència. Escollir òrgans de govern amb només els vots d’un 12% dels socis presents a l’assemblea o modificar a darrera hora el reglament perquè determinades persones o entitats sòcies puguin anar més enllà dels dos mandats establerts, perpetuant sovint representacions d’una i dues dècades, son alguns exemples de pràctiques que si bé son legals amb els estatuts a la ma, són ètica i democràticament dubtoses.

Certament cal que les entitats i empreses de l’Economia Social i del Tercer Sector facin un pas endavant de manera valenta i analitzin de manera crítica, aparcant el cofoisme i l’autocomplaença, quins són els reptes a superar per tenir un pes polític efectiu i transformador en les decisions vinculades als afers públics. I acordar a continuació els canvis a fer de manera interna a partir dels elements nuclears del nostre model: funcionament i organització radicalment democràtiques.