La porta de la
casa on vaig passar el confinament era blanca. La propera setmana farà tres
anys que la vam tancar i durant noranta nou dies només es va obrir per sortir a
fer les poques activitats que s’anaven autoritzant. Dins ens quedàvem, a l’espera
dels esdeveniments, amb la dona i els dos fills. Una família més entre els
milions de persones que a tot el món assistien atònits a una nova realitat
sense ser plenament conscients que teníem per davant un any que quedaria per
sempre marcat a la història col·lectiva i a la memòria personal de totes
nosaltres. Un any que ens va canviar la vida.
Tres anys de la
pandèmia i sembla que hagi passat una eternitat. Ara que la donem per liquidada
és més important que mai recordar el que va suposar i fer balanç dels aprenentatges
fets i dels errors comesos. Sense oblidar-ne les conseqüències. Són tantes i
tant complexes les derivades d’aquell moment que sovint es fa difícil centrar els
anàlisis. De les poques coses certes i majoritàriament consensuades és que a
partir del 14 de març de 2020, el dia en que es va decretar el primer estat d’alarma
i el confinament, començava una etapa en que totes ens vam sentir vulnerables.
El virus ens igualava i podia infectar a qualsevol. A totes i a tot el món. La
idea “a mi no m’afecta” va deixar de tenir sentit.
Però la porta
blanca representa també la capacitat de resiliència que totes vam demostrar.
Rere aquella i totes les portes vam aprendre a adaptar-nos a la situació. En el
nostre cas, repartits per les habitacions, menjador i terrassa, si el fred ho
permetia, vam activar el món telemàtic per seguir endavant. L’una donat classe
als seus alumnes de l’institut; l’altre encarant el segon curs de la
universitat des del Zoom; i el petit acabant l’ESO connectat amb professors i professores
que s’esforçaven per reinventar-se dia a dia. I jo repartit entre l’ordinador i
el telèfon per mirar de donar resposta a les entitats que ens reclamaven ajut,
acompanyament i respostes. I amb el pensament permanent en aquells homes i aquelles
dones que si que creuaven cada dia la porta per anar a treballar per nosaltres.
Professionals dels sectors essencials que s’exposaven. Sanitaris, transportistes,
personal de neteja, professionals d’atenció del sector social, cuidadores,...
Tantes i tantes persones que literalment es jugaven la salut i la vida, sovint
sense els recursos i materials necessaris.
Tres anys
després queden molts temes pendents. Massa preguntes sense respostes; massa promeses
incomplides; massa homenatges estèrils. Moltes de nosaltres vam pensar que ara
si, la salut, l’educació i l’acció social passarien a ocupar un rol clau en l’agendes
polítiques i socials. S’ha fet camí, però insuficient. Cal continuar
treballant, cal seguir reivindicant.
Cadascuna tenim la nostra pandèmia. A mi la
porta blanca em provocarà per sempre una barreja de sentiments i emocions. Per
una banda, la transcendència de haver viscut uns mesos que van sacsejar les
nostres vides i ens van posar en escac; també l’orgull i l’honor de formar part
i representar en aquell moment a un sector social que malgrat totes les
dificultats, va demostrar ser essencial, reforçant el seu compromís i
demostrant, una vegada més, la seva capacitat d’adaptació, transformació i
innovació; i finalment, el record permanent per a totes les persones que van
perdre la vida a causa de la COVID-19, algunes d’elles vinculades al sector
social. Per més temps que passi, no permetem que la fi de la pandèmia ens faci
oblidar.
Tanco aquest escrit tal i com acabava durant aquells
dies tots els articles, comunicats i documents que vaig fer: cuideu-vos i
cuideu als que teniu a prop!
