Va de Maratons

Publicat a:

Ara fa poc més d’una setmana, el diumenge 16 de desembre, TV3 va organitzar una nova edició de la Marató, dedicada aquest cop al càncer. La recaptació va ser de més de deu milions d’euros.

Per contra, la Marató per la Pobresa organitzada el mes de maig per recollir diners per les entitats socials va recollir quatre milions i mig d’euros, la quantitat més baixa de totes les edicions realitzades entre el 2007 i el 2012, els anys de la crisi, segons la informació recollida a la pàgina web Les recaptacions de la Marató de TV3 - Televisió de Catalunya

En un 2012 que s’ha convertit, de moment, en l’any més dur pel que fa a l’impacte de la crisi, la Marató dedicada a la lluita contra el càncer ha batut tots els rècords. Sens dubte perquè el càncer és la primera causa de mort entre els catalans i tots l’hem viscut de prop. També perquè li pot tocar a tothom. Es calcula que un de cada tres homes i una de cada cinc dones patirà un tumor al llarg de la seva vida.

Per contra, en el moment més àlgid dels índexs d’exclusió social, la Marató dedicada a lluitar contra la pobresa punxa significativament.

Entre els motius triats per explicar la diferència es va parlar d’unes dates que no eren les habituals, lluny del Nadal i d’una organització que va disposar de menys temps de l’acostumat. Sens dubte, totes elles certes, però no suficients per explicar la baixada en els índexs de solidaritat. N’hi d’altres que al meu parer explicant la davallada.

Una de les claus de l’èxit de la Marató es aconseguir que els espectadors i donants entenguin i coneguin el patiment de les persones afectades per la malaltia o la discapacitat objecte del programa i això els impulsi a aportar diners. Seria l’activació del mecanisme de la solidaritat, del “entenc el que està passant i em poso al seu costat”.

L’altra clau rau en trobar la manera que el públic es posi a la pell dels afectats. Si observem les dades, comprovem que les edicions amb més recaptació han estat les del càncer, ictus, cor i accidents; és a dir, les més clarament vinculades al “em podria passar a mi”.

A la Marató del mes de maig, per a una part dels espectadors cap d’aquest dos mecanismes van funcionar. La pobresa no és una malaltia. Per molts, és quelcom que afecta als altres i funciona el “a mi mai em passarà”. En aquests cas entren en joc altres paradigmes vinculats a les ideologies i a la visió de la societat que desactiven la solidaritat i refermen l’individualisme i la insensibilitat d’una part de la població.

Andiamo presto

Publicat a:

Deixant de banda les ocurrències del inefable Ministre espanyol Wert, sempre disposat a distreure al personal, la setmana passada va ser, sens dubte, la del “keep calm and speak catalan”, frase que ha esclatat a les xarxes socials i que ha estat creada a partir de la mítica “keep calm and carry on” (mantingueu la calma i seguiu endavant). L’original va sorgir l’any 1939 a Gran Bretanya amb la intenció de animar a la població en el cas que les tropes alemanyes aconseguissin envair el seu  territori.

Reconeixent la gràcia i l’encert de la frase recuperada per en Josep Maria Ganyet, personalment en proposaria una altra, que expressada en un idioma ben estimat com l’italià seria “andiamo presto senza dubbi” (som-hi aviat sense dubtes).

És clar que és important mantenir la calma; però els esdeveniments que estem vivim ens assenyalen que cal treballar ràpid i bé per sortir-nos d’aquesta situació. Hem passat de voler construir estructures d’estat a veure com el els pilars del nostre estat del benestar trontollen. El que no cau víctima de les retallades causades per l’ofec econòmic al que està sotmès el nostre país per Espanya, es directament atacat, com ha estat el cas dels sistema educatiu amb l’ofensiva de la Llei Wert.

Aquests dies, mentre els dos partits més votats a les darreres eleccions intentaven arribar a un acord per formar Govern, aprovar pressupostos i planificar el referèndum per la independència, el Conseller de Benestar i Família en funcions informava públicament que no sabia quan podria pagar els setanta milions d’euros que es deuen a les entitats socials des del mes de juliol passat.

Quin sentit té discutir si la consulta ha de ser al 2014 o al 2015 mentre el Govern i el país viuen al dia? Som conscients que l’ofensiva contra la immersió lingüística és només un dels molts atacs que vindran? Hem entès que els espanyols saben que el procés d’independència és irreversible i que faran tot el que calgui per ofegar-nos?

Sentir parlar d’un procés que pot durar quatre o cinc anys mentre les dades ens indiquen cada dia que l’atur, la pobresa i les dificultats dels ciutadans de Catalunya creixen sense aturador és, com a poc, desconcertant.

Seny i rauxa, diu el tòpic. Analitzem la situació, planifiquem accions, establim acords majoritaris, impliquem a tots els agents socials, internacionalitzem el conflicte, expliquem-nos, negociem, ... Però senyors, molts catalans estan al límit. Cal reaccionar. Andiamo.

No en tenen ni idea

Publicat a:

Més de sis cents cinquanta mil catalans estan a l’atur. Un de cada tres ciutadans es troba en risc d’exclusió o pobresa. Cada dia s’executen un centenar de desnonaments.

Aquestes i altres dades han entrat a formar part del paisatge quotidià del país.  Les sentim cada dia a les notícies, els tertulians les utilitzen per vestir els seus arguments, els periodistes les analitzen ens els seus articles i els polítics les converteixen en eina de desgast dels seus adversaris.

Material habitual que lamentablement s’ha acabat convertint en una realitat assumida per tots com el preu a pagar davant la crisi, oblidant sovint que darrera de totes i cadascuna de les dades hi ha una persona amb nom i cognoms vivint una situació dramàtica.

Comparteixo la opinió cada cop més estesa que aquesta crisi econòmica i financera està sent utilitzada per molts per afavorir els seus interessos i imposar els seus models ideològics; és allò que s’ha resumit en l’expressió “no és una crisi, és una estafa”.

El que voldria destacar avui és quelcom que em va dir fa un temps el representant d’una entitat social: “la majoria dels personatges públics, ja siguin polítics, grans empresaris o líders d’opinió, que es refereixen permanent als patiments i penúries que està passant la gent, no en tenen ni la més remota idea, no saben de que estan parlant; no ho oblidis cada cop que sentis a un d’ells fer aquest tipus de discurs”.

A risc de ser acusat automàticament de demagog, que sembla que darrerament s’ha convertit en la reacció immediata dels que no els agrada sentir-se contradits, coincideixo amb aquesta opinió. Una part dels nostres polítics i de la nostra societat civil viu una realitat que res té a veure amb les dificultats econòmiques  de molts dels seus conciutadans.

Em costa creure a qui parla de projectes d’eradicació de la pobresa cobrant 1,5 milions d’euros anuals; m’indigna el que vota a favor de retallades en polítiques socials quan la nit abans ha dormit a un cinc estrelles a 1.000€ la nit; no entenc al que es converteix en defensor de totes les causes socials mentre participa en programes televisius que fan de la frivolitat i la manipulació la clau del seu èxit.

No es tracta de concursar per ser el qui més a prop està de les persones amb dificultats, però a un personatge públic hem de poder reclamar-li, com a mínim, una mica de coherència.

Lideratges col•lectius, escenaris compartits

Publicat a:

Entre les diferents interpretacions, més o menys interessades, dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, n’hi ha una força compartida per la majoria dels analistes. El poble català ha optat, majoritàriament, per continuar endavant en el camí cap a la independència, però expressant també la voluntat que el lideratge que condueixi fins a l’objectiu sigui compartit entre les diferents forces polítiques i socials.

Més enllà del fet, ja assumit pels seus responsables, que la campanya presentant al President com un messies ha estat una immensa equivocació, cal posar l’èmfasi en que la principal errada de càlcul la va cometre CiU després de la manifestació de l’onze de setembre en entendre que Mas s’havia de posar al capdavant del procés iniciat i convidar al poble a seguir-lo.

            

Ben al contrari, sembla clar que els assistents a aquella manifestació reclamaven justament que el seus representants polítics es posessin al seu costat per caminar plegats cap als objectius desitjats.

L’ensopegada de CiU en quant a pèrdua d’escons, que no en la victòria electoral, ha coincidit amb el creixement de les formacions d’esquerra, especialment ERC, però també ICV i les CUP. Partits progressistes que amb diferències, comparteixen territoris i imaginaris comuns pel que fa a la participació, la democràcia i als models de lideratge.

Un altre tret comú d’aquests partits son les propostes en polítiques socials. Amb diferències també, l’esquerra catalana defensa models educatius, sanitaris i de serveis socials similars i ho fan en proximitat i complicitat, i sovint referències comuns, al cooperativisme, a l’associacionisme i als moviments socials de defensa de drets.

Són justament aquests moviments els que han fet del lideratges col·lectius i la força de la suma la clau de la seva capacitat transformadora, aplicant en molts casos aquest model a la gestió dels serveis de titularitat pública.

L’ésser humà tendeix a buscar el suport i la protecció dels altres en moments de dificultat. Catalunya no és més que la suma dels ciutadans que hi viuen i que ara, davant els reptes que tenen davant, sembla que han optat per fer-los front fent pinya, fugint de personalismes.

L’encàrrec està fet; ara toca veure si els nostres representants estaran a l’alçada de la seva gent.

Fora caretes

Publicat a:

Quan llegiu aquest article s’hauran celebrat les eleccions al Parlament de Catalunya i ja en coneixerem els resultats. Però no és d’això del que us vull parlar, si no de la campanya que ens ha portat fins aquí.

Per primer cop a la història recent del nostre país, hem anat a votar coneixent la posició de cadascunes de les forces polítiques sobre el futur de Catalunya pel que fa a l’eix nacional. Amb més o menys claredat, tots els partits polítics han incorporat als seus programes una posició definida sobre el dret a decidir i les relacions amb Espanya.

És cert que alguns han continuïtat buscant eufemismes per no parlar d’independència i que altres han fet propostes en torn a quelcom anomenat federalisme,  sense que encara no en coneguem el significat exacte. Però el que no pot negar ningú és que a aquestes tots hi anàvem sabent que proposava cadascú.

S’han acabat, doncs, els temps de l’ambigüitat calculada i de programes electorals incoherents. I també han passat a la història la senyora de vida desendreçada i una tal Ramoneta.

De la mateixa manera que s’han clarificat les propostes pel que fa  a l’eix nacional, seria bo que aviat el nostre país es normalitzi de manera que pugui passar el mateix pel que fa a l’eix social. Que puguem anar a votar amb propostes clares en polítiques socials i l’estat de benestar desitjat.

Seria desitjable que els ciutadans poguessin decidir entre les diferents opcions a partir d’una contraposició clara i transparent de models de societat, a partir d’un debat ric, en que cadascú defensés les seves propostes sens ambigüitats. En que la dreta catalana fes per fi de dreta i l’esquerra tornés a ser coherent amb el seu ideari. I en que el centre deixés de ser el refugi dels tacticismes.

Tot i que alguns intentin explicar-nos el contrari, els models educatius, les propostes en sanitat o la defensa dels drets socials difereixen substancialment des de posicions progressistes, conservadores o liberals. No parlen, encara que ho sembli, de la mateixa escola pública; no proposen el mateix respecte la sanitat pública i les mútues; i entenen de manera ben diferent els conceptes d’igualtat d’oportunitats i justícia social.

La normalització definitiva del nostre país arribarà el dia que les diferents opcions ideològiques puguin contraposar sense caretes els seus models com passa, per exemple, a Dinamarca, França o Alemanya. 

Present i futur de les cooperatives socials

Publicat a:

Les cooperatives d'iniciativa social són cooperatives de treball, sense afany de lucre, que operen en el sector de serveis a les persones. Són empreses que amb els valors del cooperativisme, gestionen serveis des d'una cultura empresarial basada en principis, que posa les persones per davant del capital, i prioritza la recerca de qualitat, la participació i la gestió responsable dels recursos. 

Aquests elements són importants en qualsevol empresa, però prenen especial rellevància en àmbits on es tracta amb persones. Atendre les necessitats de les persones, especialment als col·lectius més desafavorits, és un dels reptes més actuals de la nostra societat. 

Actualment la realitat d'aquestes empreses es concreta en més d'un centenar de cooperatives, que ocupen a gairebé 7.000 persones i facturen anualment més 140 milions d'euros

Agrupades a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, entitat que lidera i representa al sector, des de 2010 les cooperatives socials es visualitzen sota el nom d'Empresa Social – Cooperatives d'atenció a les persones, una marca que identifica la seva vocació de forma clara en un mercat en constant evolució i creixement.

En els sectors de la gent gran, les persones amb discapacitat, el lleure educatiu, les escoles bressol, la inclusió social o la infància en risc, la gestió cooperativa és cada dia més ben valorada per la seva vocació de servei públic, proximitat, responsabilitat i capacitat d'autogestió. En alguns d'aquest àmbits, al voltant del 20 % dels usuaris són atesos per empreses cooperatives.

A les cooperatives socials conviuen dues dimensions, la de la visió empresarial i la del sense afany de lucre. No són, però, dues vessants que es gestionin de manera diferenciada. Ben al contrari, l'èxit del model rau precisament en la  proposta d'empresa que reinverteix el cent per cent del beneficis en la seva activitat.

El sense afany de lucre i el sector de serveis a les persones com a àmbit d'actuació, situen a les cooperatives socials en escenaris comuns amb les fundacions i associacions del tercer sector. Per això, la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, com a entitat representativa de totes elles, és membre des de la seva creació de les dues organitzacions de tercer nivell referents.

Per una banda la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, amb la voluntat de contribuir a la visualització del sector i a la defensa dels drets de les persones i col·lectius atesos. I per l'altra, la Confederació Empresarial de l'Economia Social de Catalunya, que recentment a iniciat una nova etapa fruit de la integració de les diferents associacions empresarials i federacions del sector. En aquest cas, l'aposta de les cooperatives és clara per reforçar la capacitat de representació i incidència del conjunt d'empreses i entitats, tant en l'àmbit polític, com social i econòmic.

Aquesta vinculació amb altres organitzacions i entitats del sector i les sinèrgies que n'han derivat, han ajudat al cooperativisme social a fer front a les dificultats que l'economia en global i el sector en particular està vivint com a conseqüència de la crisi i de les retallades pressupostàries que el present imposa. Un present complex i incert que les cooperatives, amb la voluntat transformadora que les caracteritza, volen convertir en un futur de creixement i millora pels seus projectes empresarials i per les persones a les que donen serveis. 

Aquesta voluntat s'ha concretat recentment en la presentació de l'estudi “Realitats i reptes del cooperativisme de treball”, realitzat per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i la Fundació Seira, on es recullen propostes concretes de millora. Entre els reptes identificats destaquen els relacionats amb el finançament, la promoció de l'emprenedoria col·lectiva, la cooperació empresarial o la innovació. Tots ells, com es pot comprovar, reptes comuns pel conjunt del sector social.

Com diu el clàssic, el futur està per escriure i l'afirmació pren mes força en uns moments històrics com són els que està vivint la nostra societat i el nostre país. La única cosa que podem dir en aquests moments és que el cooperativisme s'ofereix per sumar a tot allò que contribueixi a millorar la vida de les persones i a que siguin més felices.

Drets socials, dret a decidir, drets per davant de tot

Publicat a:

D’aquí a una setmana, a aquestes hores, haurem celebrat unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. No són unes eleccions més; el nostre país viu un moment històric i als representants que en surtin escollits els tocarà prendre decisions transcendentals pel futur del nostre poble.

Deixant de banda les preferències personals pel que fa als resultats, cara a la jornada electoral només desitjar una massiva participació, que reflecteixi la voluntat de participar i opinar dels catalans. La voluntat, en definitiva, d’exercir un dret.

Aquests darrers anys, entre els discursos que s’han anar consolidant, hi ha aquell que estableix que la nostra societat s’ha centrat massa en els drets, oblidant-se dels deures. Sense negar la importància de la reflexió pel que fa als deures, cal no caure en la trampa de renunciar o afluixar pel que fa als drets.

Igual que votar per escollir als nostres representants és la màxima expressió de la democràcia, defensar els drets socials no és més que defensar un Estat de Benestar que implementi accions, programes i estratègies, a fi d’assolir que les persones gaudeixin de manera efectiva drets bàsics com el treball, la salut o l’educació.

Aquesta nova etapa al nostre país ha posat sobre la taula un altre dret, el de decidir lliurament el nostre futur com a col·lectivitat. El dret a decidir com volem que sigui el nostre futur al costat dels nostres conciutadans. Durant aquesta campanya electoral alguns han negat aquest dret apel·lant a la sacrosanta Constitució o desviant l’atenció amb tàctiques de distracció que es resumeixen en la coneguda i suada frase: “els catalans estan patint molt i el que els preocupa realment és la crisi i no deliris independentistes”.

El dret a votar, els drets socials, el dret a decidir com a país, són drets que deriven dels drets humans i de la idea que tots els individus haurien de poder actuar de la forma que triïn, sempre que al fer-lo no privin a altres individus del mateix dret. O com va dir Jean Paul Sartre, la meva llibertat acaba on comença la dels altres.

Vulnerar qualsevol d’aquests drets, ja sigui els drets socials amb les retallades o el dret a decidir negant la possibilitat d’exercir-lo, és anar contra la llibertat de les persones i els pobles. Diumenge tenim la oportunitat de dir la nostra exercint el més bàsic i important dels drets, el de votar i escollir. O si cal, exercint el dret a votar en blanc.

Les cooperatives socials, opció de present i futur

Publicat a:

A partir del retorn de la democràcia, el nostre país va viure un ràpid desplegament de les activitats vinculades a la construcció de l’estat del benestar. Aquest fet va suposar que àmbits com l’educació, la salut o els serveis socials desenvolupessin multitud de serveis.

Inicialment la majoria d’aquests serveis eren gestionats per les mateixes administracions públiques que en tenien la titularitat. Però ben aviat van sorgir les primeres iniciatives privades que, de manera subsidiària o des de la cooperació, van entrar en la gestió.

De entre aquests models destaquen les cooperatives d’iniciativa social que són cooperatives de treball, sense afany de lucre, que operen en el sector de serveis a les persones.

Parlem d’empreses que actuen a àmbits clau com l’atenció a la discapacitat, la gent gran o la infància en risc d’exclusió. Empreses que des dels valors del cooperativisme gestionen serveis des d’una cultura empresarial basada en principis, que posa les persones per davant del capital, i prioritza la recerca de qualitat, la participació i la gestió responsable dels recursos.

Aquests elements són importants en qualsevol empresa, però prenen especial rellevància en àmbits on es tracta amb persones. Atendre les necessitats de les persones, especialment als col·lectius més desafavorits, és un dels reptes més actuals de la nostra societat. Les cooperatives socials hi donen resposta des dels inicis i s’han convertit avui en un actor principal en el sector.

Actualment la realitat d’aquestes empreses es concreta en més d’un centenar de cooperatives, que ocupen a gairebé 7.000 persones i facturen anualment més 140 milions d’euros

Agrupades a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, des de 2010 les cooperatives socials es visualitzen sota el nom d'Empresa Social – Cooperatives d’atenció a les persones, una marca que identifica la seva vocació de forma clara en un mercat en constant evolució i creixement.

En els sectors de la gent gran, les persones amb discapacitat, el lleure educatiu, les escoles bressol, la inclusió social o la infància en risc, la gestió cooperativa és cada dia més ben valorada per la seva vocació de servei públic, proximitat, responsabilitat i capacitat d’autogestió. En alguns d’aquest àmbits, al voltant del 20 % dels usuaris són atesos per empreses cooperatives.

Caritat, justícia social o la confusió com estratègia

Publicat a:



Iniciem una nova i engrescadora aventura en la que, conjuntament amb els companys de secció, mirarem de reflexionar setmanalment  en torn el que es coneix com l'estat de benestar. El concepte, que té l'origen en el "welfare state" anglès, nascut en contraposició al "warfare state" o estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial, defineix el conjunt de polítiques que garanteixen l'accés de tota la població a l'educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per desocupació o jubilació.

Avui aquest estat del benestar, cada cop més retallat i qüestionat, veu trontollar els seus pilars davant la implacable piconadora del liberalisme més ranci. I tot acompanyat d'una estudiada ofensiva per confondre'ns en els termes i en els conceptes.

Aquestes darreres setmanes hem sabut que un empresari gallec a fet donació de vint milions d’euros a Càritas. Fa uns mesos vàrem viure la Marató per la Pobresa organitzada per TV3.  Són només dos exemples del model de societat que des d'alguns sectors volen imposar-nos front els drets socials assolits els darrers anys.

Als inicis de la crisi, allà pel 2008, es feia servir aquella estúpida afirmació que l'assimilava a oportunitat esmentant als xinesos. Allò va ser la primera d'un seguit d'afirmacions oportunistes com la de que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats o la de que suposaria la refundació del capitalisme, feta per un il·lustre líder europeu.

I és que la crisi ho justifica tot. Segur que ha generat noves oportunitats per alguns, però les dades ens confirmen dia rere dia que per a la immensa majoria dels catalans ha suposat empitjorar les seves condicions de vida.

A una societat on 245.000 llars tenen a tots els seus membres a l’atur, on l’índex d’atur juvenil supera el 50%, on 1 de cada 5 ciutadans viu en situació de pobresa, és més necessari que mai reivindicar conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més necessari que mai reactivar polítiques socials que facin front al risc de trencament de la cohesió social.

Donacions milionàries, maratons i altres actes d’exculpació i justificació no resoldran els problemes estructurals que afecten la nostra societat. Ben al contrari, només serviran per perpetuar una perillosa i indesitjada fractura social.

La il.lusió com a motor de l’acció

Publicat a:








La primera setmana de febrer la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya va acollir la visita d’una trentena de representants de cooperatives i entitats socials de la Toscana (Itàlia). La trobada, celebrada en el marc d’un projecte europeu de recerca de models de gestió des del Tercer Sector, va consistir en un espai de treball conjunt (World Café) entre representants d’ambdós països i visites a diferents projectes cooperatius.

Aquella mateixa setmana, a Catalunya, a més del temporal de fred, eren notícies de als diaris les reformes econòmiques a Grècia, les noves taxes proposades pel Govern, la imminent aprovació de la reforma laboral i l’anunci de més vagues i manifestacions contra les retallades.

El primer, un acte concret, local, restringit, sense més ressò que el de l’entorn proper al cooperativisme. El segon, l’entorn habitual de notícies noves amb tuf antic i conegut, en aquesta dinàmica de relats diaris preocupants i pessimistes sobre el futur de la nostra economia i de la nostra societat en que ens hem instal·lat des de fa temps.

Aquest pessimisme global planava a la trobada amb els italians. Ells ens explicaven les dificultats que viuen a casa seva i ens preguntaven per la situació a la nostra. I conjuntament analitzàvem oportunitats i eines de millores per a les cooperatives.

Van ser tres dies de feina intensa i profitosa, amb propostes interessants i projectes de futur a desenvolupar. Sessions de treball en que els companys i companyes de Delta, Suara, TEB, Ambulàncies La Pau, Eduvic, Ambulàncies Catalunya, Insercoop, Grupdem, Institució Balmes i Aposta van poder explicar els seus projectes i van conèixer de primera ma el cooperativisme italià.

Acabada la visita, camí a l’aeroport, els responsables de la delegació italiana ens manifestaven la seva sorpresa per la il·lusió i energia que havien trobat a les cooperatives catalanes. Sense excepció. Ells, que  reconeixien estar en una situació de pessimisme vers el futur, estaven sorpresos de l’empenta i força amb que ens sentien parlar de projectes de futur, de creixement, de trobar nous sectors d’activitat, de noves fórmules de cooperació. Sorpresos d’haver conegut, per exemple, una experiència empresarial consolidada sorgida de l’empenta de tres joves que en sortir de la universitat van decidir crear el seu projecte de vida.

Ha passat dues setmanes i els nostres diaris continuen parlant de Grècia, de les taxes ja aprovades, de la reforma laboral en marxa i de les vagues i manifestacions que continuen. Mentre tant, la Gemma, la Chari, el Jordi, la Laia, el David i tots els cooperativistes que van compartir aquella trobada amb els amics italians continuen amb el seu dia a dia sense que l’entorn hostil els faci renunciar a les seves ganes de continuar endavant.

El seu dia a dia és analitzar la nova reforma laboral sense tenir clar si l’han de mirar amb ulls d’empresaris o de treballadors (és el que té ser empresari des d’una fórmula tant estranya com el cooperativisme), mentre planifiquen els nous serveis a posar en marxa, estudien com sostenir les finances de la cooperativa i responen el correu electrònic rebut des de la Toscana demanant la recepta per mirar endavant amb il·lusió.    

I és que la il·lusió és l’única cosa que ens queda. Com deia aquell, “quan ens preguntin com estem direm sempre que molt bé; serà el primer pas de la rebel·lió contra el pessimisme global”.