Cooperar per innovar

Publicat a:

Superada la barrera de la concepció tradicionalista d’innovació, vinculant-la gairebé en exclusiva a la innovació tecnològica, les societats empresarials, principalment les empreses socials, han posat de manifest l’amplitud d’àmbits en què la innovació té un paper clau per a la sostenibilitat socioeconòmica, tant dels territoris com de les empreses.

El desgavell socioeconòmic viscut en els darrers anys i l’autocrítica que se n’ha derivat, ha portat a potenciar models econòmics que es basin, principalment, en les persones i en la sostenibilitat. En aquest sentit, el model cooperatiu d'empresa defineixen una fórmula amb projecció de futur en el desenvolupament de les noves formes de treball de les organitzacions i, per això, cal posar en valor les actuacions d’innovació impulsades des de les cooperatives i els agents representatius del moviment, especialment aquelles relacionades amb les noves formes d’organització i de gestió empresarial com a exemples d’un nou paradigma d’empresa participada i compromesa amb una competitivitat responsable i sostenible.

Des d’un punt de vista empresarial, les cooperatives impulsen processos d’innovació, com qualsevol altra empresa, relacionats amb la innovació tecnològica, en productes i processos, entre d’altres; però la dimensió social de les cooperatives possibiliten un desenvolupament de la innovació des del punt de vista social, ja que impulsen nous models organitzatius per fer front a les necessitats de les persones, ja sigui a nivell de treball, del consum de béns o serveis, de l’accés a l’habitatge,  de l’educació, de la salut o dels serveis socials.

En aquest sentit, cal destacar i donar visibilitat a la innovació social, entesa com nous processos, pràctiques, mètodes o sistemes per dur a terme processos tradicionals o tasques noves que es fan amb participació de la comunitat i les persones beneficiàries. Aquestes es transformen en actors del seu propi desenvolupament, enfortint així el sentiment de ciutadania. Per això, és important destacar el paper que desenvolupen les cooperatives com a empreses promogudes, impulsades i participades per persones que s'han agrupat voluntàriament per satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns, mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica.

Una de les claus principals de la innovació és la participació. Les persones aportem més quan ens sentim part d’un projecte. En el cas de les cooperatives això és evident a tots els nivells: societari, econòmic i laboral, ja que es basen en els valors de l'autoajuda, l'autoresponsabilitat, la democràcia, la igualtat, l'equitat i la solidaritat. Seguint la tradició dels fundadors, els socis cooperatius fan seus els valors ètics de l'honestedat, la transparència, la responsabilitat i la vocació social. Alhora, es guien per uns principis universals, essent la fórmula cooperativa la única forma empresarial que integra en la seva gestió i govern uns principis d'actuació i desenvolupament.

En aquest mateix context de la participació, la forma cooperativa incorpora en els seus principis la cooperació entre cooperatives amb l’objectiu de servir, de la manera més eficaç possible, al seu teixit social. A més, això queda palès en les diferents formes de cooperació entre empreses que la forma cooperativa promou: cooperatives de serveis, cooperatives agràries, cooperatives de segon grau, acords intercooperatius, federacions... Sortosament, avui més que mai, la cooperació ja constitueix una pràctica habitual en les organitzacions empresarials de tot tipus i no només en les cooperatives.

La cooperació entre organitzacions afavoreix l’obtenció d’avantatges competitius efectius que siguin únics, possibles de mantenir, superiors als de la competència i aplicables a diverses situacions del mercat. Per a això, més enllà de la forma jurídica que prengui la nostra col·laboració, s’ha de tenir en compte uns punts comuns que cal treballar.

Dit això, hem de considerar les possibilitats de la cooperació entre empreses com un instrument que faciliti l’accés a la innovació. Fa uns anys, com hem dit anteriorment, la innovació s’identificava amb les grans organitzacions que disposen dels recursos suficients com per invertir i impulsar noves línies d’actuació i nous productes i serveis. En canvi, actualment, considerem que la innovació la pot generar qualsevol empresa que de forma sistemàtica organitzi, en les diferents àrees del negoci, una recerca deliberada d'oportunitats i les transformi en realitats.

En aquest sentit, la innovació en xarxa i la innovació oberta, basades en la cooperació, permeten que les empreses tinguin accés a la innovació, sense necessitat de disposar d’ingents quantitats de recursos, tant humans com econòmics.

Innovar consisteix a tenir idees convertibles en valor per al client, de manera que amb això es generi un resultat sostenible per a l'empresa: el retorn de la inversió. L'objectiu últim de la innovació és generar resultats. La innovació que no millori els beneficis, directes o indirectes, no té sentit.

Les organitzacions innovadores incorporen uns trets diferencials que faciliten el procés creatiu i la plasmació de les idees en projectes amb valor. Aquestes organitzacions tenen, doncs, en comú una organització horitzontal allunyada de la jerarquia, una direcció que lidera el procés d’innovació,  que incorporen eines per facilitar la recollida de dades i interpretar la informació, que treballen les idees des d’un punt de vista transversal i que involucren els grups d’interès.

La innovació, més enllà de la transformació d’idees en productes o serveis que aportin valor, representa un mecanisme eficaç per adaptar les empreses als canvis del seu entorn, alhora que també esdevé un procés més de gestió de l’organització. La innovació és un motor virtuós d’idees-valor-resultat, que hauria de funcionar perfectament. No ha de ser un acte ad-hoc (ara innovem, demà ens n’oblidem), sinó un sistema que requereix d’estratègia, recursos i temps (alineació amb el negoci). I per aconseguir-ho, potser s’hagin d’eliminar altres parts del procés empresarial que ens treuen temps del dia a dia, per poder-lo dedicar a innovar, que és fonamental en l’actualitat i ho serà també en els propers anys.

L'èpica de la normalitat

Publicat a 

En pocs dies tancarem un any més, un any que ha continuïtat la tendència d’aquesta època de turbulències que ens ha tocat viure. Ens hem instal·lat en la gestió de la incertesa, treballant per la immediatesa, sense gaire possibilitats de planificar a llarg termini. Tot en un entorn polític i social apassionant, on dues grans revolucions estan en marxa des de fa uns anys. Una, la que proposa la fundació una República que porti a la creació d’un nou país i resolgui els problemes dels seus ciutadans. L’altra, la de la nova política que beu dels moviments socials i de les propostes polítiques de l’esquerra transformadora que planteja noves formes de fer economia. Dues revolucions que avancen però no acaben de confluir. Dues revolucions que, sobre el paper, tenen com objectiu primordial millorar les condicions de vida de les persones i lluitar contra la pobresa  i l’exclusió social. I com a complement i oposició a les dues revolucions, els qui ho neguen tot i només pensen en els “veritables problemes que preocupen als catalans”. No vull que s’entengui que aquest és un article contra els polítics i els partits. Ben al contrari, penso que la seva tasca  i lideratge serà cabdal per assolir les transformacions necessàries per aconseguir les millores socials que molts desitgem.

Però el cert és que uns i altres, i els tercers, ens proposen sistemàticament fets i conceptes que han d’esdevenir històrics: eleccions definitives, canvis de règim, diades úniques, cimeres clau, majories silencioses, regeneració de la política, sessions parlamentàries transcendentals, entrades als jutjats multitudinaris, refundació de l’estat, ... Completeu vosaltres la llista. És la política feta a través de l’èpica. No dubto de que de tant en tant cal un cert punt d’èpica i que els moments que vivim ho demanen. Però aquesta voràgine d’herois, heroïnes i monstres és difícil de gestionar.

L’escriptor Javier Cercas ho resumia prou bé fa uns anys en un dels seus articles: “El que dic és que cal desterrar l'èpica de la política i aspirar a una política prosaica, antidramática, d'un tedi escandinau. El que dic és que qui vulgui èpica que no faci política. Que llegeixi novel·les. O que les escrigui”.  Doncs si, que voleu que us digui. Potser no cal desterrar, però si modular. Jo també sóc més de Borgen que de Joc de Trons. Dit això sense oblidar fets claus d’aquest any que deixem que ens han apropat a persones que sense desitjar-ho s’han convertit en autèntics herois i heroïnes. Parlo dels ciutadans de Síria, dels refugiats que han arriscat o han perdut la vida creuant el Mediterrani, de les víctimes innocents de tants i tants conflictes i de totes les persones anònimes que lluiten cada dia per sobreviure.

Cal reivindicar l’èpica de la normalitat. La del dia a dia de les persones que ens envolten, la d’aquells ciutadans amb veritables problemes i amb problemes veritables que uns i altres diuen defensar. Cadascun de nosaltres pot fer el llistat d’herois quotidians que tenim a prop. Com a veïns, com a amics, com a clients o usuaris, com a companys de feina, cam a desconeguts amb qui coincidim al bus, al metro o passejant pel carrer.

L’èpica de la normalitat de la Gloria, que va deixar la seva Hondures natal per buscar una vida millor i que ara treballa netejant la casa d’altres. Que ha aconseguit que li facin un contracte i que té una nòmina que li permet veure amb cert optimisme el futur. Però que es troba que l’entitat bancària on ha domiciliat la nòmina li cobra una comissió perquè l’import no és prou alt. Si, la mateixa entitat que llença programes socials contra l’exclusió. “Són només tres euros al mes”, diuen ells. És clar, una misèria. No tenen ni idea de com estiraria la Gloria aquests trenta sis euros anuals.

L’èpica de l’Anna, en Jaume i la Sol, joves sobradament preparats a l’atur que han decidit fer una pas endavant i posar en marxa el seu propi projecte empresarial en forma de cooperativa. A tots llocs on anat a informar-se els han dit que són emprenedors i emprenedores, que és el que es porta ara. Els tremolen les cames quan els parlen dels diners que hauran de posar per arrencar i dels compromisos que hauran d’assumir. Però la il·lusió i la feina podran amb tot i se’n sortiran.

La d’en Josep Miquel, que des de la seva cadira de rodes passa el que queda de festes de Nadal desitjant que l’èxit de la Marató de TV3 de fa uns dies, dedicada a situacions com la seva, no hagi estat flor d’un dia i serveixi per aconseguir una societat veritablement integradora. En tindria prou amb que les persones que es van emocionar veient per la tele el que ell i altres explicaven, deixin de fer ser servir les places d’aparcament reservades, d’aparcar sobre les voreres o de mirar una persona amb discapacitat amb aquella mirada condescendent que tant irrita.

La de la Dolors, gerent d’una cooperativa social que cada mes està pendent dels cobraments dels serveis que gestionen per garantir que el dia trenta podrà pagar les bestretes i les nòmines dels socis i dels treballadors, mirant a l’hora d’assegurar la viabilitat dels projectes sense rebaixar la qualitat de l’atenció donada.

La de l’Ahmed, que després de fugir del seu país sota les rodes d’un camió i arribar a Barcelona buscant una oportunitat, es va esforçar per formar-se com a electricista amb l’ajut d’una entitat social. Ara resta a l’espera que els eterns tràmits administratius el permetin tenir una feina de debò. Mentre, malvivint amb diferents ajuts, no perd el somriure i no diu que no a donar un cop de ma a qui el necessiti.

O la de tantes pensionistes que fan miracles i mantenen famílies amb quatre duros; o la d’infinitat de dones que viuen en secret l’infern dels maltractaments per protegir als seus fills; o la de ...

Tots en coneixem. Herois quotidians que continuaran lluitant cada dia i fent el món una mica més amable mentre esperen que entre tots, amb més o menys èpica, aconseguim construir una societat més justa i igualitària. 

Una manera de hacer

 

Durante las últimas décadas, el papel de las empresas sociales del tercer sector ha sido clave en nuestro país por un doble activo que suma y multiplica.

Por un lado, el activo de lo que hacemos. La misión, atender y cuidar a las personas, especialmente de los colectivos más vulnerables. Tarea que ha sido especialmente clave durante estos años de crisis económica y de recortes de derechos sociales que estamos viviendo. Respuestas decididas que han permitido evitar que el desastre fuera a más, a menudo sin disponer de todos los recursos, fundamentada en la implicación y vocación de los profesionales del sector y en la apuesta, desde la iniciativa colectiva de los impulsores de las empresas sociales, que han gestionado con responsabilidad las dificultades y los recortes.

extenderme para explicar la importancia del trabajo que hace nuestro sector. Pero esta vez alguien que no conozco me ha echado una mano. Leed por favor, si aún no lo habéis hecho, El teu primer dia en un CRAE, artículo publicado por Daniel Ortega en el portal Social.cat. Imposible explicar mejor el papel de los educadores y de las educadoras y los centros en que trabajan. Un relato breve, lleno de sensibilidad y fidelidad a la realidad. Leedlo y, sobre todo, haced que lo lean las personas de vuestro entorno, ajenas a nuestro sector, que tratan de entender que es eso del sector social del que siempre estamos hablando. Mil gracias Daniel para ayudarnos a explicarnos.

Hablar de la necesidad de explicar a la sociedad lo que hacemos, de manera sencilla y efectiva, me lleva al activo del cómo lo hacemos. La labor de los profesionales se desarrolla en el marco de entidades que desde la iniciativa social se han constituido en forma de cooperativas y otras formas jurídicas de la economía social. Articularnos empresarialmente a partir de modelos de propiedad colectiva, gobernanza democrática y participación real de los miembros es la mejor forma de reivindicar otra manera de hacer actividad económica, demostrando que la gestión empresarial con valores es posible.

Hablamos de un sector de actividad con 1.500 empresas sociales y 90.000 profesionales. Con estos volúmenes, nada menores, acreditar que otra manera de hacer empresa es posible nos puede ayudar a impulsar los elementos transformadores en la economía y en la organización social necesarios para resolver muchos de los problemas provocados por la falta de justicia social. Se trata de pasar de una acción social paliativa y asistencial, necesaria pero insuficiente, a una acción social transformadora que ataque a la raíz de las desigualdades.

El momento en que estamos puede ser propicio para dar un salto adelante. Por un lado, un tercer sector fuerte, que ha resistido las embestidas de la crisis y que avanza hacia la confluencia con las otras familias de la economía social para construir espacios de encuentro e interlocución. Por otro, un gobierno y unos ayuntamientos que apuestan por otorgar a la economía social un papel clave en los servicios de atención a las personas. Y finalmente, observando desde fuera y desde el desconocimiento, una sociedad agotada y tensada que mira con interés las nuevas formas de producir, consumir, crear y participar.

Aprovechar la oportunidad pasa, sin embargo, para superar algunos de los retos que tenemos. Hay que salir de la invisibilidad social en el que todavía está la economía social, abandonar el oasis que nos hemos creado y dar a conocer nuestras propuestas, apostando por el trabajo desde la calidad, la excelencia y los valores. Y hay que comunicar de forma comprensible, simple, a partir de la coherencia entre lo que hacemos y cómo lo hacemos.

La coherencia en la acción de los profesionales; la coherencia en la gestión de las empresas sociales. De los valores declarados a los valores practicados. Una manera de hacer.

Una manera de fer

 

Durant les darreres dècades, el paper de les empreses socials del tercer sector ha esdevingut clau al nostre país per un doble actiu que suma i multiplica.

Per una banda, l’actiu del que fem. La missió, atendre i tenir cura de les persones, especialment dels col·lectius més vulnerables. Tasca que ha estat especialment clau durant aquests anys de crisi econòmica i de retallades de drets socials que estem vivint. Respostes decidides que han permès evitar que el desastre anés a més, sovint sense disposar de tots els recursos, fonamentada en la implicació i vocació dels professionals del sector i en l’aposta, des de la iniciativa col·lectiva dels impulsors de les empreses socials, que han gestionat amb responsabilitat les dificultats i les retallades.

Podria estendre’m per explicar la importància de la feina que fa el nostre sector. Però aquest cop algú que no conec m’ha donat un cop de ma. Llegiu si us plau, si encara no ho heu fet, El teu primer dia en un CRAE, article publicat fa dos dies pel Daniel Ortega en aquest mateix portal. Impossible explicar millor el paper dels educadors i de les educadores i dels centres en que treballen. Un relat breu, ple de sensibilitat i fidelitat a la realitat. Llegiu-lo i, sobretot, feu-lo llegir a tots aquells dels vostre entorn, aliens al nostre sector, que miren d’entendre que és això del sector social del que sempre estem parlant. Mil gràcies Daniel per ajudar-nos a explicar-nos.

Parlar de la necessitat d’explicar a la societat el que fem, de manera senzilla i efectiva, em porta a l’actiu del com ho fem. La tasca desenvolupada pels professionals es fa en el marc d’entitats que des de la iniciativa social s’han constituït en forma de cooperatives i altres formes jurídiques de l’economia social. Articular-nos empresarialment a partir de models de propietat col·lectiva, governança democràtica i participació real dels membres és la millor forma de reivindicar una altra manera de fer activitat econòmica, demostrant que la gestió empresarial amb valors és possible.

Parlem d’un sector d’activitat amb 1.500 empreses socials i 90.000 professionals. Amb aquests volums, gens menors, acreditar que una altra manera de fer empresa és possible ens pot ajudar a impulsar els elements transformadors en l’economia i en la organització social necessaris per resoldre molts dels problemes provocats per la falta de justícia social. Es tracta de passar d’una acció social pal·liativa i assistencial, necessària però insuficient, a una acció social transformadora que ataqui a la rel de les desigualtats.

El moment en que estem pot ser propici per fer un salt endavant. Per una banda, un tercer sector fort, que ha resistit les envestides de la crisi i que avança cap a la confluència amb les altres famílies de l’economia social per construir espais de trobada i interlocució. Per l’altra, un govern i uns ajuntaments que aposten per atorgar a l’economia social una paper clau en els serveis d’atenció a les persones. I finalment, mirant-s’ho des de fora i des del desconeixement, una societat esgotada i tensada que mira amb interès les noves formes de produir, consumir, crear i participar.    

Aprofitar la oportunitat passa, però, per superar alguns dels reptes que tenim. Cal sortir de la invisibilitat social en que encara està l’economia social, abandonar l’oasi que ens hem creat i donar a conèixer les nostres propostes, apostant pel treball des de la qualitat, l’excel·lència i els valors. I cal comunicar de forma entenedora, simple, a partir de la coherència entre el que fem i el com ho fem.

La coherència en l’acció dels professionals; la coherència en la gestió de les empreses socials. Dels valors declarats als valors practicats. Una manera de fer. 

La salut de les organitzacions

 

Durant una de les meves etapes professionals vaig treballar uns quants anys a una entitat de lleure. En aquella època, quan organitzàvem les activitats d’estiu, un dels meus col·laboradors va desenvolupar una teoria que amb el temps es va convertir, gairebé sempre, en una certesa. Deia que quan a un torn de colònies, camp de treball o casal d’estiu s’acumulaven un elevat número de petits accidents, caigudes, malalties de nens i monitors i altres incidents, era senyal inequívoca que aquella activitat no funcionava prou bé. Estàvem davant d’unes colònies malaltes, mal gestionades per l’equip, amb massa problemes, falta de coordinació i poc control. Els incidents acumulats eren símptomes de que allò no funcionava. Com dic, aquella hipòtesi es confirmava pràcticament sempre.

Passa quelcom similar amb les organitzacions del tercer sector, ja siguin de primer, segon o tercer nivell. Dotem a les entitats d’un seguit de recursos de seguiment i control per garantir el bon govern, la transparència i la participació. En funció del model organitzatiu, la junta directiva, el patronat o el consell rector es converteixen en els espais destinats a vetllar per un correcte funcionament i prevenir possibles desviacions. Però aquests elements i recursos (estatuts, reglaments, ordres del dia i actes de les reunions, protocols de funcionament intern, ...) han de ser entesos com a eines i mitjans, mai com a finalitats en si mateixes.

Massa sovint, a les nostres organitzacions, passa que centrem gran part de l’activitat a aquests aspectes. Quan revisar un i mil cops l’acta de la darrera reunió de l’òrgan de govern, fins a posar-nos d’acord, ens ocupa massa temps, tenim un problema; quan pactar l’ordre del dia de la propera reunió demana l’intercanvi de més de dos o tres correus electrònics, tenim un problema; quan una còpia dels estatuts i del reglament de règim intern són dels documents més utilitzats a les reunions, tenim un problema. Aquests i altres poden ser símptomes que indiquen que la nostra organització pot estar malalta. Com les colònies i campaments amb massa caigudes i rascades.

L’entitat sana és la que fonamenta el seu funcionament en la confiança i el respecte entre els seus membres. L’òrgan de govern i l’assemblea, si correspon, han de funcionar sota aquestes paràmetres. Això no vol dir que no hi pugui haver desacords, dissensions o fins i tot conflictes. Però justament la resolució dels mateixos només arribarà si la organització és forta als nivells esmentats.

El mateix passa amb la relació entre l’equip tècnic i l’equip polític. La confiança torna a ser la clau. Cal delimitar clarament les responsabilitats i competències de cadascú i respectar el pacte. Els tècnics són fonamentals pel funcionament de l’entitat i la seva capacitat d’executar amb eficiència i autonomia les directrius establertes per l’òrgan de govern, l’element decisiu per assolir els objectius fixats. Però no poden perdre mai de vista que són els representants escollits els que tenen l’encàrrec de la base social de dirigir l’entitat. Sense oblidar, també, que els membres electes desenvolupen la seva tasca des del voluntariat, més enllà de la seves responsabilitats professionals. Per això és important que la dedicació sigui l’estrictament necessària. No és bona senyal el secretari i secretària hipotecada revisant un i altre cop l’ordre del dia o esmenant per enèsima vegada l’acta.

De la mateixa manera que unes colònies malaltes no satisfan les expectatives dels infants i les famílies, una organització malalta acaba deixant de ser útil als seus membres i fracassa en la consecució dels objectius. Estiguem atents als símptomes!

L'impacte social de les cooperatives

 

Avui en dia ningú posa en dubte el valor diferencial de les cooperatives: un model empresarial que posa a la persona per sobre del capital i que ens permet avançar en la construcció d’una economia més justa i solidària. Però a l’hora d’argumentar i posar xifres a aquesta aportació de valor, moltes vegades ens trobem que no disposem de dades concretes: sabem explicar el que fem i com ho fem, però ens costa explicar el que aconseguim.

És per això que la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, a proposta de la Sectorial d’Iniciativa Social, ha impulsat un procés participatiu destinat a crear un model que ens ajudi a mesurar el valor social que generen les cooperatives, el seu impacte social, econòmic i ambiental. És la manera de demostrar a la societat que les cooperatives estem multiplicant els recursos que rebent, generant valor a tots els nostres grups d’interès: persones treballadores i sòcies, clients, administracions públiques, comunitat local i societat, ...

El procés impulsat per la Federació consisteix en el disseny i implantació d’un sistema de càlcul de l’impacte de les cooperatives que ens permetrà a totes les empreses associades:

·  Conèixer (identificar i mesurar) les activitats que estem realitzant i els seus resultats: canvis que produeixen sobre els diferents grups d'interès.

·  Comunicar dins de l‘organització: cada persona de l‘organització contribueix a generar aquests canvis aportant valor.

·  Demostrar i argumentar davant les administracions i inversors que els diners que aporten no és una despesa, sinó una inversió (gestió responsable).

·  Explicar-ho a la societat.

Disposar d’aquest model per mesurar el nostre impacte social i retorn econòmic és, en l’actualitat, una necessitat:

·  Per calcular i millorar l’eficiència de cada cooperativa: mitjançant indicadors adaptats i consensuats que siguin fàcilment mesurables.

·  Per tenir dades agregades de sector: L’avaluació és una eina clau que permet incrementar la transparència, la confiança i l’eficiència de les entitats.

·  Per generar confiança: de cara a la societat i els principals contractants.

·  Per identificar estalvis i sinergies que les cooperatives aporten a la societat i que siguin reconegudes per les administracions contractants.

·  Per diferenciar-se respecte altres models mercantils: en els que pot primar l’eficiència econòmica.

·  Com a estratègia davant el context actual: Ens trobem en un context amb ingressos decreixents i necessitats socials creixents.

El model s’ha treballat de forma col·laborativa, des de la participació de les pròpies cooperatives. El treball s’ha basat en els següents principis:

·  La teoria del canvi: que reflexiona sobre quins són els canvis que estan generant les cooperatives en els diferents grups d’interès.

·  No inventar res nou: aprofitar allò que ja existeix al mercat.

·  Aprofitar allò que ja estan fent les cooperatives: per evitar que els hi suposi una feina afegida.

·  Posar en valor els trets identitaris de les cooperatives: a partir del Codi elaborat de forma consensuada.

Amb la voluntat que sigui fàcil per a les cooperatives i que no els hi suposi una feina excessiva la seva implantació, hem creat un model que conté un número reduït d’indicadors, i que coincideixen amb altres metodologies que ja estan utilitzant algunes cooperatives, com el Balanç Social, el GRI o l’Economia del Bé Comú.

Abans de final d’any les cooperatives disposaran del seu model, així com d’una plataforma online que permetrà que les cooperatives puguin realitzar el seguiment dels diferents indicadors, comparar-se al llarg del temps i amb entitats similars. A més, permetrà obtenir una informació agregada del valor global que aporten les cooperatives de treball a Catalunya.

Podrem donar resposta, d’aquesta manera, a les qüestions clau que fonamentaran i posaran en valor la nostra aportació social: quin tipus de canvi estem generant des de les cooperatives?, quins són els grups d’interès als que estem aportant valor?, quin impacte estem generant en aquests grups?, quin retorn econòmic genera la nostra activitat i com reverteix en la societat?, com contribuïm a la millora social?, quin impacte tenim en el nostre entorn?

Per necessitat i per oportunitat estratègica, demostrem el valor social i econòmic que generem!

Sumar-sumar, win-win

 

Sumar-sumar o també 1+1=3, són algunes de les expressions que fem servir per expressar la voluntat i la necessitat de treballat junts per aconseguir multiplicar els efectes i els resultats dels projectes que posem en marxa, ja sigui a nivell personal, professional, empresarial o polític. En el cas del tercer sector social, podríem dir que aquesta intencionalitat forma part de l’ADN de les organitzacions que el composen. Si més no, així hauria de ser.

Les entitats socials tenen alguns trets definitoris que expliquen aquest sumar-sumar com a bandera i referència. Per una banda, la mateixa forma jurídica; l’associacionisme i el cooperativisme fonamenten en la col·laboració i la cooperació les seves fórmules d’organització i gestió. I per l’altra, el que fan, atendre persones i donar resposta a les necessitats socials, sovint amb menys recursos dels necessaris, fa que la suma de sinèrgies i forces sigui indispensable. Ambdós fets han generat infinitat de projectes de col·laboració entre entitats del nostre sector, la majoria exitosos i amb els resultats positius que tots coneixem.

Aquest sumar-sumar que han desenvolupat les entitats de base, s’ha reproduït al segon i tercer nivell. Així, les federacions i les plataformes han sorgit de la voluntat del primer nivell per agrupar-se com a fórmula per aconseguir les fites fixades a nivell de representativitat i incidència. Ajuntar-se per augmentar exponencialment la força i multiplicar les capacitats. Una suma que ve acompanyada, però, de renúncies necessàries; renúncies a una part de la pròpia visibilitat i representació, que es fan en pro de l’interès col·lectiu i de la voluntat de reeixir en els objectius. I és important no perdre de vista que l’articulació del sector va de baix a dalt, de les entitats de base cap amunt. Els nivells de plataformes responen a la voluntat del primer nivell i només tenen sentit si responen a les seves necessitats i no deixen de respondre a aquesta missió.

Des de les cooperatives d’iniciativa social sempre s’ha vist clara aquesta necessitat d’estructurar el sector, primer creant i fent créixer la Sectorial en el marc de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i després participant activament en la creació i consolidació d’organitzacions com la Taula i La Confederació, que en forma de federacions de federacions treballen pels interessos col·lectius.

És des d’aquesta voluntat integradora que proposem afegir al sumar-sumar una altra idea, la del win-win,  terme que es fa servir sobretot al món empresarial i polític i que vol dir que “tothom hi ha de guanyar”. Es tracta d’una estratègia de negociació flexible que busca que dues parts arribin a un acord final que les satisfaci a totes dues i que eviti el conflicte. Una estratègia poc agressiva, que busca que cap de les dues parts renunciï als seus objectius finals i que evita sobretot que hi hagi vençuts. Alguns experts assenyalen dos aspectes clau en el win-win: confiança i creativitat. Si negociem fiant-nos de l'altre i desenvolupem estratègies de pensament creatiu els acords poden ser molt importants.

El tercer sector social és una realitat complexa i diversa, formada per entitats i federacions d’orígens i evolucions diferents, que venen de tradicions i cultures variades. Que comparteixen moltes coses, però tenen visions i enfocaments diferents sobre alguns temes. I que fins i tot a vegades no estan cent per cent d’acord. Per això i perquè democràcia i participació són factors centrals del nostre funcionament, sovint cal posar en marxa estratègies de negociació com el win-win que permetin arribar a acords guanyadors des de la confiança.

Sumar i negociar han de continuar sent les claus perquè el tercer sector continuí enfortint-se per convertir-se en element estratègic del nostre país. Però això ha d’anar acompanyat de maneres de fer que reforcin els seus valors i dotin de coherència la seva acció, desterrant aspectes com personalismes, propostes exclusivistes, imposició de criteris, prejudicis, falta de transparència o procediments poc democràtics que no tenen lloc en un sector que treballa per aconseguir una societat més justa i democràtica.

Remunicipalitzacions

 

Durant els darrers mesos han aparegut diferents notícies relacionades amb processos de remunicipalització per part d’alguns ajuntaments, de serveis educatius i socials que fins ara han estat gestionats per entitats del Tercer Sector Social. Parlem, per exemple, d’escoles bressol o de serveis d’atenció a les dones. Aquests processos de recuperació o d’internalització de serveis ha generat preocupació, inquietud i desencís en el sector. I si bé s’entén que l’estratègia de recuperació dels serveis públics de gestió externalitzada és una opció política legítima, des del Tercer Sector Social no es comparteixen molts dels arguments que s’estan fent servir per justificar aquest model.

L’externalització de serveis des d’un model de col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social no és en cap cas una privatització: les entitats socials gestionen serveis d’atenció a les persones amb clara vocació de servei públic i la gestió indirecta no implica en cap cas una renúncia a la titularitat pública d’aquests. Com a sector històricament estratègic en el disseny, la implementació i la gestió d’aquests serveis, no tenir en compte ni la visió ni l’impacte d’aquesta opció és una manca de reconeixement a la trajectòria, expertesa i valor d’aportació del Tercer Sector en el desenvolupament de polítiques socials el nostre país.

Per altra banda, sobte que ajuntaments que estan impulsant una potent  política de foment de l’economia social, duguin a terme aquestes estratègies de remunicipalització que impliquen limitar l’activitat d’organitzacions que a través de models propis de l’economia social (associacions, cooperatives d’iniciativa social i fundacions) generen activitat econòmica i ocupació en un sector estratègic com és el sector de serveis d’atenció a les persones. Tal com s’ha manifestat repetidament, el Tercer Sector Social defensa un determinat model de col·laboració público-social en la provisió d’aquests tipus de serveis. Un model que es desenvolupi des de la no lucrativitat i des d’una perspectiva d’inversió social, buscant en tot moment l’eficiència dels recursos públics destinats a aquesta tipologia de serveis; i revertint-ne l’impacte i els beneficis en els propis serveis, col·lectius i comunitat.

Tampoc comparteixo l’argument que diu que la remunicipalització representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Cal analitzar aquesta afirmació detalladament en termes de costos-beneficis i, en tot cas, si del què es tracta és de millorar les condicions laborals dels professionals, recordar que l sector fa temps que reclama una contractació pública que vetlli tant per la qualitat dels serveis com per garantir les condicions laborals dels treballadors i treballadores. A més, afirmar que la gestió amb personal públic millora la qualitat és menystenir la tasca de centenars de professionals amb anys d’experiència.

En la definició de l’externalització cal tenir clar que les condicions de les professionals han de ser semblants a la d’altres que són contractades directament per les administracions. I això depèn només de que l’ajuntament corresponent creï el servei amb unes bones condicions econòmiques i de gestió que ho possibilitin. L’experiència de les entitats socials catalanes que gestionen serveis de titularitat pública permet afirmar que són les condicions d’externalització les que determinen la qualitat del servei i per tant, que l’externalització no és negativa per ella mateixa, sinó que és l’òrgan contractant el que té la responsabilitat de definir com vol que sigui prestat aquest servei.

Em preocupa, finalment, el greu perjudici que la remunicipalització de serveis pot representar per les organitzacions socials que fins al moment prestaven aquests serveis, més quan estem constatant que els ajuntaments no estan en disposició de garantir la subrogació de les plantilles. Aquest fet implica un doble greuge: un primer, pels professionals que veuen perillar els seus llocs de treball; i un segon, per les entitats que, davant la pèrdua del servei per una decisió estrictament política, hauran de fer front a les indemnitzacions per l’acomiadament del personal.

Cal un diàleg seriós i en profunditat entorn l’estratègia de remunicipalització de serveis d’atenció a les persones i l’impacte per les entitats de l’economia social de les nostres ciutats i pobles. És hora de compartir i clarificar posicionaments, analitzar la complexitat de la situació amb la rigorositat que requereix i, sempre que sigui possible, explorar vies de col·laboració per tal de minimitzar-ne l’impacte en el sector.

Alumnes.coop

Equips esportius del món que fonamenten el seu èxit en la feina amb les categories inferiors; formar des de ben petits als futurs esportistes en els valors i model del club. Països amb indicadors d’èxit pel que fa a resultats acadèmics o a índexs d’ocupació laboral, que tenen en comú la inversió en polítiques educatives. O el bon funcionament de campanyes de sensibilització i prevenció en temes ambientals, de salut o de civisme fonamentades en la incidència sobre els infants. Són exemples, entre molts, que treballar amb la pedrera funciona i dona fruits.

Aquesta aposta per la pedrera està en la base del projecte cooperatives d’alumnes que des de fa anys desenvolupa la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya amb el suport de la Direcció General d’Economia Social de la Generalitat de Catalunya, a través del programa Aracoop. Tal i com explicàvem en aquest mateix espai, amb l’article Escoles de democràcia, una cooperativa d’alumnes és una societat formada i gestionada pels propis alumnes que, amb la col·laboració del professorat, desenvolupa activitats productives i econòmiques amb l’objectiu de posar a la venda productes o bé realitzar activitats o serveis. La seva finalitat principal és la de potenciar l’emprenedoria a través del procés de creació d’una empresa cooperativa, on la participació i implicació dels alumnes és la clau, ja que les decisions són preses per ells, que alhora són els responsables de la gestió social i econòmica de l’empresa i dels resultats de la seva activitat. I tot des d’una experiència plenament vivencial que potencia i consolida el coneixement i integració dels valors cooperatius. Es tracta de cooperatives creades fonamentalment per alumnes d’escoles cooperatives, però també participen al projecte escoles i instituts públics i escoles concertades. 

La feina realitzada des del 2012 va permetre tancar l’any 2015 amb una seixantena de cooperatives actives. Aquest fet ens va animar a organitzar la primera trobada de cooperatives d’alumnes. Així, el mes de novembre de l’any passat, representants d’aquestes iniciatives es reunien a l’auditori de Barcelona Activa per compartir els diferents projectes i posar en marxa eines de treball conjunt com www.cooperativesalumnes.cat. Aquell dia, vam adquirir un compromís públic: posar en marxa durant el primer semestre del 2016 la Federació de Cooperatives d’Alumnes de Catalunya.

Avui podem dir que hem aconseguit l’objectiu fixat. Fa poques setmanes, el 9 de maig, celebràvem a CaixaForum l'assemblea constitutiva d’Alumnes.coop, que és com s’anomena la nova federació. Sota la tutela i acompanyament de la “federació del grans”, els representants de les cooperatives d’alumnes van validar el cens de cooperatives creat, van aprovar els estatuts de la federació i van votar per escollir el Consell Rector. Així, el Jan, l’Alba, el Nicola, la Marina, la Gala, l’Adrià, l’Alfonso, el Javier, l’Albert i la Mar, després d’explicar els seus motius per presentar-se i defensar la seva candidatura, es convertien en els primers consellers i conselleres d’Alumnes.coop, escollits democràticament pels seus companys. Deu valents i valentes, d’entre 12 i 17 anys, que ens van donar aquell dia una lliçó de compromís i responsabilitat.

I ara, quin seran els següents passos? Doncs de manera immediata, la primera reunió del Consell Rector, que haurà d’escollir entre els seus membres el president o presidenta i la resta de càrrecs. I a partir d’aquí, a treballar. Cal definir pla de treball, dissenyar logotip, planificar l’acció a les xarxes socials, repartir-se tasques, ... Ganes i creativitat no en faltaran, n’estem segurs.

Alumnes.coop és ja una realitat que ens fa mirar el futur amb una mica més d’optimisme als qui creiem i apostem per l’economia social. La pedrera té potencial i si ho fem bé, el relleu generacional està garantit. 

 

Remunicipalització de serveis?

Publicat a:

Aquestes darreres setmanes han aparegut diferents notícies relacionades amb processos de remunicipalització per part de l'Ajuntament de Barcelona, de serveis educatius i socials que fins ara han estat gestionats per entitats del tercer sector social. En concret, escoles bressol i serveis d'atenció a les dones. Una recuperació de serveis que ha generat preocupació, inquietud i desencís en el sector. I si bé entenem que l'estratègia de recuperació dels serveis públics de gestió externalitzada és una opció política legítima, des del Tercer Sector Social no compartim molts dels arguments que s'estan fent servir per justificar aquest model.

L'externalització de serveis des d'un model de col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social no és en cap cas una privatització: les entitats socials gestionen serveis d'atenció a les persones amb clara vocació de servei públic i la gestió indirecta no implica en cap cas una renúncia a la titularitat pública. Com a sector històricament estratègic en el disseny, la implementació i la gestió d'aquests serveis, considerem que no tenir en compte ni la nostra visió ni l'impacte d'aquesta opció és una manca de reconeixement a la trajectòria, expertesa i valor d'aportació del tercer sector en el desenvolupament de polítiques socials a la ­ciutat.

Per altra banda, sobta que el mateix Ajuntament de Barcelona, que està impulsant una potent política de foment de l'economia social, dugui a terme aquesta estratègia de remunicipalització que implica limitar l'activitat d'organitzacions que a través de models propis de l'economia social (associacions, cooperatives d'iniciativa social i fundacions) genera activitat econòmica i ocupació en un sector estratègic com és el sector de serveis d'atenció a les persones. Tal com hem manifestat repetidament, el tercer sector social defensa un determinat model de col·laboració pública i social en la provisió d'aquests tipus de serveis. Un model que es desenvolupi des de la no lucrativitat i des d'una perspectiva d'inversió social, buscant en tot moment l'eficiència dels recursos públics destinats a aquesta tipologia de serveis; i revertint-ne l'impacte i els beneficis en els mateixos serveis, col·lectius i comunitat.

No estem en absolut d'acord en l'argument que la remunicipalització representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Cal analitzar aquesta afirmació detalladament en termes de costos-beneficis i, en tot cas, si del que es tracta és de millorar les condicions laborals dels professionals, nosaltres som els primers que fa temps estem reclamant a l'Ajuntament de Barcelona una contractació pública que vetlli tant per la qualitat dels serveis com per garantir les condicions laborals dels treballadors i treballadores. A més, afirmar que la gestió amb personal públic millora la qualitat és menystenir la tasca de centenars de professionals amb anys d'experiència.

En la definició de l'externalització cal tenir clar que les condicions dels professionals han de ser semblants a les d'altres que són contractats directament per les administracions. I això depèn només que l'ajuntament corresponent creï el servei amb unes bones condicions econòmiques i de gestió que ho possibilitin. L'experiència de les entitats socials catalanes que gestionen serveis de titularitat pública ens permet afirmar que són les condicions d'externalització les que determinen la qualitat del servei i per tant, que l'externalització no és negativa per ella mateixa, sinó que és l'òrgan contractant, l'Ajuntament de Barcelona en aquest cas, el que té la responsabilitat de definir com vol que sigui prestat aquest servei.

Ens preocupa, finalment, el greu perjudici que la remunicipalització de serveis pot representar per a les organitzacions socials que fins ara prestaven aquests serveis, i més quan estem constatant que l'ajuntament no està en disposició de garantir la subrogació de les plantilles. Aquest fet implica un doble greuge: un primer, per als professionals que veuen perillar els seus llocs de treball; i un segon, per a les entitats que, davant la pèrdua del servei per una decisió estrictament política, hauran de fer front a les indemnitzacions per l'acomiadament del personal. Des del tercer sector social reclamem a l'alcaldessa de Barcelona un diàleg seriós i en profunditat al voltant de l'estratègia de remunicipalització de serveis d'atenció a les persones i l'impacte per a les entitats de l'economia social de la ciutat. Volem compartir i clarificar posicionaments, analitzar la complexitat de la situació amb la rigorositat que requereix i, sempre que sigui possible, explorar vies de col·laboració per tal de minimitzar-ne l'impacte en el nostre sector.