Aparició al Telenotícies vespre de TV3

 

Les cooperatives socials davant l’impacte de la COVID-19

 

Estem vivint les conseqüències immediates de la pandèmia i de la crisi que aquesta genera al conjunt de la societat. Una crisi inèdita i desconeguda, que afecta de manera global i manté confinada a més de la meitat de la població mundial. Ens movem dia a dia, gairebé hora a hora, mirant d’assimilar les diferents derivades que la situació genera: mèdiques, socials, polítiques, personals.

Fent front a l’emergència, en primer línia, tenim a les professionals de la salut, per a les quals no hi haurà prou paraules de reconeixement i agraïment. Però també, com ja s’ha dit sobradament, altres sectors estan aportant el seu gra de sorra. Aquest és el cas de milers de professionals dels sector social que continuen al peu del canó. El front social treballant al costat del front sanitari. Cal fer també explícit, i així ho hem reclamat als responsables polítics i als mitjans de comunicació, el reconeixement a les professionals i a les entitats que, malgrat la situació extraordinàriament complexa, estan treballant permanentment per atendre als col·lectius més vulnerables i garantir la cobertura dels drets socials de la ciutadania.

Entre el conjunt d’entitats i empreses del sector social i d’atenció a les persones, estan tenint un paper clau les cooperatives d’iniciativa social, tant pel pes que tenen en la majoria d’àmbits d’intervenció, com el lideratge que estan exercint en molts d’ells. Des del primer dia de la crisi, des de la Sectorial d’Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya hem mirat de coordinar les accions i de mantenir informades a les nostres cooperatives. Així ens hem centrat en establir un canal intensiu de comunicació interna amb les cooperatives per detectar necessitats específiques, actualitzar permanent la normativa derivada de l’emergència i vehicular la interlocució amb responsables polítics i la comunicació externa

Un 75% de les professionals de les cooperatives socials ho fan en l’àmbit de l’atenció directa, garantint l’atenció a persones especialment vulnerables, serveis residencials, o d’atenció domiciliària, entre d’altres. Serveis que no es poden aturar i s’han de garantir; de la mateixa manera que cal garantir la seguretat física de les professionals. Parlem de pressió màxima per necessitat d’atenció en situació d’alta complexitat. En aquest sentit, el teletreball no és una mesura que es pugui generalitzar.

Cal tenir en compte, però, que les mesures preventives que s’estan prenent, i aquelles que no s'han pres i caldrà prendre, tenen un impacte enorme en el nostre sector d’activitat. Parlem del tancament de part dels serveis que gestionem. Centres de dia, centres oberts, centres ocupacionals, centres de desenvolupament i atenció precoç, serveis educatius vinculats a les escoles, serveis prelaborals i molts d’altres. Tancaments que hem assumit, evidentment, com a necessaris, però que tenen un impacte organitzatiu i econòmic directe sobre les nostres cooperatives i sobre les persones que hi treballen.

A més, en la majoria dels serveis el tancament no ha implicat que s’hagi deixat de treballar amb les persones usuàries. Ben al contrari, les cooperatives s’han organitzat per fer seguiment de casos, acompanyament de persones i atenció telemàtica. Tot amb importants esforços de reorganització i en alguns casos, amb costos afegits.

Les cooperatives socials, igual que en conjunt dels sector social, necessitarà suport i respostes. Sovint s’oblida que, més enllà de la nostra clara dimensió social, som també un sector econòmic clau a les ciutats i territoris, generador d’ocupació i creador de riquesa. Estem parlant de prop de 3.000 entitats i empreses de l’Economia Social amb gairebé 100.000 persones contractades. No és poca cosa.

Com a Sectorial hem vehiculat la incidència política i mediàtica a través de la nostra entitat sectorial de referència, la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya, que presidim des de fa cinc anys. La crisi que estem vivint ha tingut un impacte immediat i duríssim sobre els aspectes laborals i organitzatius del sector, fet que ha posat en primer pla la dimensió socioempresarial del Tercer Sector Social i la necessitat de disposar d’eines de gestió i representació de caràcter empresarial per donar resposta als diferents fronts que ens afecten.

La interlocució amb el Govern i el conjunt de les administracions públiques s’ha centrat en aspectes com garantir el manteniment de concerts i contractes de serveis, amb el pagament íntegre dels mateixos, assegurar la liquiditat de les cooperatives mitjançant el cobrament de factures pendents i compliment escrupolós de pagaments futurs, la dotació suficient i ràpida de material d’autoprotecció individual bàsic i especialitzat per a les professionals i la necessitat de començar a treballar per l’endemà amb un pla de xoc pel Tercer Sector Social i pel conjunt de l’Economia Social.

Perquè cal no oblidar que aquesta crisi impacta sobre un sector que ja estava tocat, amb poca capacitat de resistència a nivell econòmic, després de deu anys d’infrafinançament i de retallades. El virus ens ha trobat baixos de defenses. Per això necessitarem mesures que permetin resistir la crisi en les millors condicions per fer-hi front i que no en surti encara més afeblit. Cal vèncer al virus i cal sortir-ne més forts. És hora de posar a les persones, a les seves necessitats i al bé comú per davant dels interessos de la macroeconomia, de l’especulació i del guany individual. I també, temps hi haurà, caldrà recordar que quan advertíem que la qualitat dels serveis d’atenció a les persones i els drets socials estaven en perill, no parlàvem per parlar.

La crisi sanitària vindrà seguida d’una crisi econòmica i social. Un cop més, com en totes les crisis que ha passat aquest país, el cooperativisme i el conjunt de l’economia social té una oportunitat per explicar-se i fer arribar a la ciutadania el model social que defensa, aprofitant que potser, la situació viscuda implicarà en moltes persones un important canvi de prioritats i de visió del món i de la vida.

L’endemà de la COVID-19

 

Es fa estrany parlar de l’endemà quan encara ens trobem en plena pandèmia, tot i que ja albirant els primer indicadors que assenyalen cap a una lleugera millora de la situació. Encara és aviat per saber com anirà evolucionant i com haurem d’actuar per desfer el confinament i retornar poc a poc a una certa normalitat.

Des del Tercer Sector Social, ja des dels primers dies de la pandèmia, en les reunions que anem tenint regularment amb el Govern de Catalunya i en intervencions als mitjans de comunicació, ja demanàvem que es comencés a pensar i a parlar de com faríem front a la crisi econòmica i social que tots sabem arribarà. 

També des del primer moment hem explicat que al costat del front sanitari, amb la extraordinària tasca realitzada per les treballadores de la salut, hi ha un front social, des d’on les entitats i professionals del Tercer Sector Social, amb clara vocació de servi públic, estan des del primer dia en primera línia atenent, com sempre, als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Un sector habitualment  invisibilitzat que en aquesta ocasió també està sent massa sovint oblidat.

El nostre sector va arribar a la crisi generada per la COVID-19 tocat, amb poca capacitat de resistència, després d’anys de infrafinançament i retallades. I el pitjor que pot passar és que quan arribi la nova crisi, trobi un Tercer Sector Social encara més afeblit. El país no s’ho pot permetre, perquè està demostrat, com ara esta passant, que en tota crisi són els més vulnerables els que pitjor ho passen.

La pandèmia ens ha servit perquè alguns entenguin, d’una vegada, la importància de tenir un serveis públics i un estat del benestar potents i ben finançats. Salut, social i educació, amb les docents teletreballant per continuar com sigui amb els curs escolar, són els pilars que aguanten aquest immens desafiament. Aquest serà el primer repte l’endemà. Sense excuses cal afrontar debats, que massa cops s’han amagat, en torn a l’enfortiment dels serveis públics i dels models de gestió en col·laboració amb la iniciativa social sense ànim de lucre del nostre país. Perquè, ha quedat clar ja que no ens podem permetre que els serveis d’atenció a les persones siguin negoci per a ningú?

El segon repte, vinculat a l’anterior, obligarà a les diferents administracions a replantejar les seves polítiques socials i econòmiques, prioritzant aquests sectors estratègics. Pensem que la crisi sanitària i el que haurem viscut farà que un part important de la societat canviï d’alguna manera les seves prioritats i demani una nova manera de construir el bé col·lectiu. En el nostre cas, demanem posar-nos ja a treballar en un pla d’enfortiment del sector que garanteixi la continuïtat i sostenibilitat de les entitats i empreses socials i permeti millorar les condicions laborals d’unes professionals que han demostrat sobradament la seva implicació i compromís.

Finalment un tercer repte. Demanem a la societat i a les administracions, però també ens hem de posar deures a nosaltres mateixos. Cal que el Tercer Sector Social treballi unit i coordinat. Som transversals i acollim i representem a diferents àmbits d’intervenció, tots importants i necessaris. La globalitat de sector, des de les especificitats de cadascun, és la nostra força. Els nostres “cosins germans”, el sector salut i el sector educació, ho tenen clar. En allò clau, totes juntes. Ens equivocarem si fem el contrari. La nostra curta però intensa història ja ens ha ensenyat que quan seguim aquest camí, només aconseguim repartir-nos les engrunes. 

No és una guerra

 

La crisi generada per la pandèmia de la Covid-19 està esdevenint un repte majúscul per a la nostra societat. Un repte inèdit, sense precedents. Però per molt que alguns vulguin envoltar tot el que està passant de llenguatge bel·licista i de paisatges de batalles èpiques, això no és una guerra. Suposo que els que pensen així són els mateixos que s’exciten amb les medalles i els uniformes.

Pensar i gestionar aquesta crisi sanitària i social com una guerra és un gravíssim error. I en alguns casos, ja n’estem pagant les conseqüències. Deia fa uns dies un d’aquests uniformats que donat que això és una guerra, tots els ciutadans som soldats. Doncs miri, no; som ciutadans, som persones i com a tals, farem front i superarem el repte que el virus ens planteja.

Estem davant d’una una crisi sanitària que esdevindrà crisi econòmica i social. Aquesta serà la segona fase del repte. I encara és aviat per especular sobre com en sortirem i quines seran les conseqüències. Però sens dubte ja estem veient alguns elements esperançadors. Moltes de les respostes individuals i col·lectives que estem veient estan fent aflorar valors com la solidaritat, la cooperació i el bé comú per damunt de l’interès individual. Amb totes les excepcions que calgui, és clar. Confirmat, un cop més, que les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de cadascun.

Aquesta crisi, que no guerra, és un desafiament sense precedents, que afecta a tot el món en el mateix moment i que té confinada a casa seva a la meitat de la població mundial. Per això les estratègies que ens portaran a sortir-ne i les que ens ajudaran a afrontar les crisis social i econòmica que vindran després hauran, necessàriament, de basar-se amb la força de la ciutadania i de la societat, anant més enllà dels estats. La sacsejada que ha suposat la pandèmia a nivell social hauria de portar-nos a revisar les prioritats i abordar debats de fons en torn a l’economia, la sanitat, les polítiques socials i l’educació. 

En el cas de les cooperativisme d’iniciativa social, l’impacte de la crisi ha estat directe i immediat, com a la resta del Tercer Sector Social. Les entitats i cooperatives han esdevingut el front social que hagut d’activar-se ràpidament per evitar conseqüències encara més devastadores en el sectors de població més vulnerable. Un front social treballant al costat del front sanitari. Inicialment sense els aplaudiments i reconeixements merescuts. Ara, però, sembla que entre totes hem aconseguit que mitjans de comunicació i responsables polítics entenguin el paper clau que també està jugant el sector social.

Les cooperatives d’iniciativa social han entomat el repte des de diferents dimensions. Per una banda en primera línia mantenint, en condicions d’alta complexitat, aquells serveis que han mantingut la seva activitat: centres residencials, atenció domiciliària, centres de menors,... Però també donant continuïtat de la millor manera possible a serveis que han tancat el seu equipament pel decret de l’estat d’alarma, però que continuen fent seguiment i atenció a les persones usuàries: l’atenció precoç a infants, el centre de dia, el centre obert, el centre ocupacional,... Totes elles treballant amb la màxima qualitat des de la vessant tècnica i aplicant, com sempre, la pràctica cooperativa a la gestió del dia a dia. El treball cooperatiu, la persona al centre, per davant d’altres interessos, la voluntat de transformació social, l’empoderament real de les persones o la força de la presa de decisions participada i democràtica, prenen ara tot el sentit i tota la força. 

Quan la crisi sanitària comenci a afluixar i s’acabi el confinament, ja veurem quan i com, serà hora de revisar i reflexionar amb calma, però sense pausa, sobre els aprenentatges generats, els errors comesos i els canvis a fer. No podem perdre la oportunitat d’aprofitar aquesta crisi gravíssima, que haurà suposat la mort de moltes persones, de proposar a la ciutadania un debat profund sobre el valor dels serveis públics, els models de gestió i la necessitat de prioritzar el sector econòmics orientats al bé comú per damunt d’aquells que es centren en l’interès especulatiu i el benefici individual.

Com sempre, l’economia social, el cooperativisme i el tercer sector seran allà on calgui per fer propostes orientades a la creació d’una societat més justa, més democràtica i més equitativa. No defallirem. I només aquí, i fent nostres les paraules de Pere Casaldàliga, acceptem el concepte: “Som soldats derrotats d’una causa invencible”.

Editorial: Ens en sortirem, i tant!

 

Només han passat divuit dies des que es va anunciar el tancament de les escoles catalanes, punt d’inflexió que va suposar l’inici dels dies més durs de la crisi generada per la pandèmia. Pocs dies després es decretava el confinament de la població.

Aquests divuit dies, i els que vindran, estan suposant un repte majúscul per a la nostra societat. A nivell individual, cadascuna de nosaltres està gestionant com pot una situació inèdita i extrema. I a nivell col·lectiu, cada sector hi fa front mirant de minimitzar tan com es pugui les conseqüències i resistint de la millor manera possible. Tot plegat, amb un desenvolupament de la situació que està fent aflorar valors com la solidaritat i la cooperació. Esperem que aquest perduri un cop passi la crisi sanitària. Ens caldrà!

El Tercer Sector Social, un cop més, està demostrant la seva capacitat d’adaptació i de resposta immediata. Als centres i domicilis, fent seguiment de casos a distància o teletreballant, les entitats i les seves professionals estan donant-ho tot, convertint-se en el front social, en primera línia, per aturar el virus i les seves conseqüències.

En aquest escenari, des del primer dia, des de La Confederació hem volgut ser fidels a la nostra missió al servei de les entitats i de les persones. En primer terme, demanant la protecció dels col·lectius més vulnerables i reivindicant alhora el rol del sector social i el seu reconeixement. Però també ens hem centrat en la tasca de defensa de les entitats en tant que sector econòmic i generador d’activitat. La crisi ha tingut un impacte immediat i duríssim sobre els aspectes laborals i organitzatius del sector, fet que ha posat en primer pla la dimensió socioempresarial del Tercer Sector Social i la necessitat de disposar d’eines per donar resposta als diferents fronts que ens afecten.

Totes sabem que el panorama que quedarà després d’aquesta crisi no serà gents favorable ni pels col·lectius que atenem, ni per les nostres entitats, ni per les nostres professionals. Per això continuarem treballant sense defallir, convençuts que, com sempre hem fet, ens en sortirem.

Imntervenció al 14/15 de RAC1

 

Intervenció al programa El món a RAC1 amb Jordi Basté

 

Entrevista a L'Informatiu de RTVE

 

Entrevista a L'Informatiu de RTVE

Entrevista al programa No ho sé de RAC1

 

I després de la “Llei Aragonès”, què?

Aquesta setmana hem vist com la Llei de Contractes de Serveis a les Persones (mal anomenada Llei Aragonès) ha decaigut en la darrera fase de tramitació parlamentària, després que la oposició en bloc votés en contra. Ha estat un procés d’elaboració llarg, en alguns moments confús, que ha comptat amb la oposició radical d’algunes entitats i moviments socials, que ha generat debats interessants, i d’altres amb una gran dosi de demagògia, sobre el model de gestió dels serveis públics, la seva externalització i la relació de les administracions amb les entitats i empreses que els gestionen. I és just reconèixer també, la molta i bona feina feta pels diputats i diputades de la comissió parlamentària que han treballat la ponència.

Què passarà ara?, ens pregunten algunes persones. Doncs en certa manera, res.  La contractació de serveis a les persones seguirà regulant-se sota la llei estatal de contractes del sector públic, tal com venia fent-se fins ara, amb totes les disfuncions i conseqüències d’un marc regulador que no assegura amb prou garanties la qualitat dels serveis. Això vol dir que perdem una oportunitat de regular des de Catalunya un tema estratègic pel nostre país. I de moment, seguirem funcionant amb el marc regulador espanyol.

Des del Tercer Sector Social proposem mirar cap endavant però, encara que sigui per darrera vegada, pensem que val la pena recordar a la ciutadania què hem perdut deixant aquesta llei en un calaix. Una llei que tot i que des del nostre punt de vista quedava curta en alguns aspectes, tenia elements positius.

Es perd l’oportunitat de limitar el preu de les licitacions al 30%, fet que ajudava a avançar cap a la priorització de la qualitat del projecte per sobre de l’oferta econòmica, estalviant rebaixes o subhastes que només contribueixen a precaritzar la qualitat del servei. Es perd la possibilitat de reforçar el compliment dels convenis col·lectius sectorials, garantia per a les condicions laborals de les professionals. Es perd l’oportunitat de promoure la responsabilitat social dels licitadors. Es perd l’oportunitat de reforçar l’obligació de l’administració de control post-adjudicació. I, molt important, es perd el compromís de regular un marc de concertació social en el termini de 18 mesos.

Com deia a l’inici, la polèmica generada al voltant d’aquesta llei, dins i fora de la seu parlamentària, ha posat de manifest la necessitat de trobar els consensos necessaris sobre el model català de gestió dels serveis públics. En tot cas, si una cosa podem constatar, és que el debat de fons no està resolt. Per a nosaltres, i com ja hem dit diversos cops, la pregunta que ens hem de fer com a país és si té sentit que es faci negoci amb la gestió dels serveis públics d’atenció a les persones.

Des de la Confederació del Tercer Sector Social de Catalunya vam llençar una proposta, ja fa més de dos anys, fonamentada en les directives europees de contractació pública: un model de concertació social exigent amb la qualitat de servei, que asseguri la no mercantilització dels serveis públics, i que vetlli per fer prevaldre el sense afany de lucre i els valors de l’economia social. Aquest nou model no és una utopia. És viable jurídicament i la mostra en són totes les regulacions autonòmiques que, sense escarafalls i al marge de colors polítics,  ja han fet un pas endavant en aquest sentit.

Apostem doncs per un marc de concertació que tregui el serveis d’atenció a les persones del marc de la contractació pública i de les lògiques del mercat, que només provoquen que guanyi el preu i l’especulació. I en aquests tipus de serveis, quan guanya el preu, hi perden les persones.

Demanem, per tant, mirada ample, valentia política i consens per regular una marc de concertació que garanteixi que cap operador privat, tingui la fórmula jurídica que tingui, faci negoci amb un dels sectors més vulnerables de l’Estat del Benestar. Un sector, no ho oblidem, que dona feina a més de cent mil persones a Catalunya i té cura dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Parlem, doncs, de qualitat de l’ocupació, de creació de riquesa col·lectiva, de foment del teixit social i de garantia de drets per a la ciutadania. No és poca cosa.