Editorial: Som Tercer Sector Social

 

Quart butlletí des de l’inici de la crisi i primer de la nova realitat. S’acaba el mes de juny, arriba l’estiu i sembla que la part més dura de la pandèmia s’acaba. Cal no oblidar, però, els milers de vides que s’ha emportat la COVID-19 i el dolor de les famílies que han perdut una persona estimada d’una manera cruel i angoixant.

Mentre una part de la ciutadania viu pendent de possibles rebrots, però amb ganes de retornar el més aviat possible a una vida semblant a la que tenia abans, altres famílies veuen com la seva vida és tant o més complicada que abans. Les necessitats socials i les demandes s’han incrementat de manera exponencial i cal donar resposta.

Des del principi de la pandèmia, des de La Confederació hem fet servir a nivell comunicatiu i de manera simultània dues idees: #SomTercerSectorSocial i #Som ServeiEssencial. La voluntat era reivindicar el paper de les entitats socials, constituïdes en el que vam anomenar front social, en la lluita contra el virus i les seves conseqüències. I també per avisar que calia afrontar la crisi social que vindria darrera la crisi sanitària.

Ara ja sabem que tocarà continuar amb la reclamació de polítiques socials més potents i amb la reivindicació del reconeixement del nostre sector. Comencem a témer que el sector social, un cop més, quedarà relegat al final de la llista de prioritats. En pocs dies post-Covid ja hem vist fets que ens fan pensar que alguns volen que tornarem a quedar invisibilitzats i oblidats. Mentre el Tercer Sector Social va presentar ja durant la pandèmia un seguit de propostes de reactivació econòmica i encara espera respostes concretes, veiem com altres sectors econòmics van concretant ràpidament els imports i tipus d’ajuts que rebran.

Però aquest cop el sector no ho tolerarà. I no ho farà perquè sap que és la darrera oportunitat que té per convertir-se en un sector reconegut, escoltat i valorat. Si després del què ha passat tornem a la situació d’ara fa un any, quan fèiem rodes de premsa reclamant la millora del finançament d’un sector que estava al límit, sense respostes, voldrà dir que les administracions i les forces polítiques del nostre país han decidit no apostar pel sector, més enllà de les paraules. La revisió immediata del finançament dels serveis d’atenció a les persones i la tramitació i aprovació d’una llei d’acció concertada amb la iniciativa social per la gestió dels mateixos, serien dues bones maneres de començar a mostrar voluntats polítiques.

Mentre es buiden les UCI dels hospitals, les “UCI socials” comencen a estar desbordades. Les entitats i les professionals continuem disposades a treballar fort per fer front a la situació. Però no ens sortirem soles. Mà estesa. Només demanem respostes.

Editorial: Ara és l’hora

 

Tercer butlletí en confinament. Si en el primer fèiem una crida a reconèixer la immensa tasca que estaven fent les entitats i les seves professionals com a front social davant la pandèmia i en el segon posàvem sobre la taula la necessitat d’articular mesures de suport al sector, en aquest ens centrem en els dos reptes principals als que ens enfrontem i en els que La Confederació està abocant tots els esforços.

Per una banda, el desconfinament dels serveis que no han continuat funcionant de manera presencial durant la part àlgida de la crisi. Cal assegurar que la reobertura es faci amb totes les garanties per professionals i persones usuàries. I a més, hem de treballar per dotar a les entitats de totes les garanties jurídiques. La interlocució amb les administracions per aquest tema és oberta i amb voluntat propositiva hem elaborat i presentat al Govern el document “Pla de desescalada per la reobertura dels centres i serveis socials d’atenció a les persones #Covid-19”. 

I per l’altra, la posada en marxa de les mesures de reactivació econòmica del sector, proposades fa unes setmanes per la nostra organització. Les vies de diàleg amb el Govern estan obertes i tant el President Torra com el Conseller El Homrani ens han manifestat la seva voluntat de afrontar la crisi comptant amb la complicitat, el compromís i la col·laboració de La Confederació. Toca ara acordar la concreció i desenvolupament de cadascuna de les dotze mesures. Ja hem tingut alguna primera bona notícia, com és l’ampliació de la dotació econòmica destinada a les activitats de lleure educatiu per aquest estiu. Però no és suficient. El sector és ampli i transversal i les urgències són moltes. Cal donar resposta als sobrecostos i a les pèrdues generades per la gestió de la crisi.

Però més enllà d’assegurar la sostenibilitat del sector perquè pugui fer front al increment de necessitats dels col·lectius més vulnerables, que ja és una realitat, també toca ara assegurar que els aprenentatges generats per la pandèmia serveixin per alguna cosa. El post-Covid, la nova normalitat o com cadascú vulgui anomenar a la realitat que ens arriba, ha de servir perquè el nostre sector aconsegueixi el reconeixement que mereix i ocupi el lloc que li correspon com a pilar d’una societat més justa i més equilibrada. Ara és l’hora que el nostre Govern, el conjunt de les forces polítiques i el món municipal decideixin si de veritat volen apostar pel Tercer Sector Social, amb fets, més enllà de les paraules, com a aliat estratègic i principal en la gestió dels serveis d’atenció a les persones. És l’hora del canvi; és l’hora d’una economia per la vida.

Entrevista a L'Informatiu BTV

 

L’hora de l’Economia Social (aquest cop de debò)

 

Diu l’hemeroteca que ara fa poc més de quatre anys vaig escriure en aquest mateix digital un article titulat L'hora de l'Economia Social. Començàvem a sortir d’una crisi econòmica que havia estat devastadora i un servidor, amb una barreja d’il·lusió i optimisme, potser excessiva, proposava que l’economia social aprofités la oportunitat per estendre el model i assolir els seus objectius transformadors.

Ara, en plena crisi sanitària produïda per la pandèmia de la Covid-19, ja s’intueixen les crisis econòmica i social que vindran i que tindran uns efectes encara difícils de preveure. Aquesta és una situació nova, desconeguda. Amb un impacte d’abast mundial que ens afecta a tots al mateix moment. Mai a la història havíem viscut res similar.

El repte és majúscul i només des de la cooperació, la col·laboració i el bé comú com a objectiu ens en sortirem. L’Economia Social torna a tenir una bona oportunitat per articular una alternativa fonamentada en una economia plural, equitativa i justa. Res tornarà a ser igual. La nova normalitat voldrà dir una nova manera de viure, fent de manera diferent moltes coses, adquirint noves pràctiques i costums. Durant aquesta crisi sanitària, el Cooperativisme i el Tercer Sector Social han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i reacció. S’han activitat recursos, s’han fet propostes, s’han buscat alternatives. Cal aprofitar la inèrcia de l’acció per començar a incidir en les polítiques públiques i en les iniciatives legislatives perquè afavoreixin el desenvolupament i l’expansió del model.

Hem  de treballar perquè el protagonisme i lideratge de la reconstrucció econòmica i social, que ha de començar ja, la tinguin el sector públic i els teixit d’empreses socials veritablement arrelades al territori, que fan reton i reinversió i que posen al centre a les persones. Però atenció: el diner governa i mana. Per això caldrà fer una ingent tasca pedagògica i de sensibilització de la ciutadania. Només la seva força, canviant de pautes de consum, apostant per determinats models empresarials, per un altre tipus d’educació i de salut, organitzant-se per incidir en les decisions polítiques i reclamant més democràcia econòmica, s’aconseguirà canviar la tendència.

Aquesta pandèmia ens està ensenyant moltes coses. Una d’elles, la importància de disposar de sistemes públics de salut, educació i acció social forts, ben finançats i amb un bon model de col·laboració públicosocial. Sistemes que han de fonamentar-se en l’absència de lucre i en evitar la intrusió d’opcions especuladores que només busquen els guanys del negoci. El canvi de paradigma pot suposar la darrera oportunitat que tindrà el Tercer Sector Social per consolidar-se com l’aliat necessari de les administracions públiques per oferir serveis de qualitat amb màxim rendiment social. Però perquè el canvi sigui real cal que els sector avanci decididament cap els models de l’economia social, abandonant les pràctiques merament assistencialistes i avançant cap a models d’intervenció social amb voluntat real de transformació. Models que apostin per fer a les persones protagonistes i responsables del seus camins vitals, sense que la pobresa sigui una excusa per posar condicions a l’accés a drets.

El front social que s’ha activitat en la primera fase d’aquesta crisi està prioritzant i reforçant, en alguns casos, aquest discurs assistencialista. Això pot ser assumible si s’entén com un primer atac de xoc, de curta durada, però en cap cas l’hauríem d’assumir com el model de futur. No oblidem que l’increment d’aquest tipus d’atenció demostra, en el fons, el fracàs de polítiques socials potents, dignes d’un estat de benestar modern i ens torna a temps passats. A més, cal no oblidar que aquesta és la foto que agrada i reforça al poder econòmic clàssic. Rics i pobres i les empreses capitalistes fent donacions per mantenir l’equilibri que els convé i els permet seguir incrementant beneficis. El diner governa i mana!

Pel que fa al Cooperativisme, també tenim deures. Si volem ser punta de llança del nou model econòmic cal sortir del simbolisme, de l’essencialisme i de la residualitat. Cal identificar els sectors econòmics on les cooperatives ja són fortes i presents i apostar per ells, sense dubtes, a fons. I pel que fa als sector amb poca presència, recolzar-los i potenciar-los, investigant i innovant. El Cooperativisme ja és atractiu; el que cal és que esdevingui una opció creïble i real pel conjunt de la ciutadania. Tot això ha d’anar acompanyat d’un esforç permanent i irrenunciable cap a la coherència. Dels valors declarats als valors practicats. El contrari només ens portarà fracàs i frustració.

Ens en sortirem! I tant. Però hem treballar des de ja amb objectius clars, coordinada i cooperativament, perquè la sortida sigui la que ens porti a una economia més justa i més democràtica.

Entrevista a Aquí Jose Cuní, SER Catalunya

Entrevista amb Josep Cuní

Entrevista al Matí de Catalunya Ràdio, amb Mònica Terribes

 

Un sector de segona?

 

Ara fa poc més d’un any, una representació de la nostra Junta Directiva fèiem una roda de premsa per denunciar que les entitats socials estàvem en una situació complexa, assumint una sobrecàrrega insostenible per l’infrafinançament crònic dels serveis públics d’atenció a les persones durant 10 anys.

Com a exemple dels efectes indesitjables que la situació creava, parlàvem de les diferencies retributives entre persones que exerceixen una mateixa tasca professional, segons treballin al sector social, salut o a la funció pública. A igual feina, igual salari, reclamàvem.

Oi que els sona tot això? Dotze mesos després, en plena crisi sanitària per la pandèmia, continuen sent plenament vigents les reclamacions. Des de l’inici d’aquesta crisi ens hem esforçat per reclamar el reconeixement de la tasca que realitzen en primera línia les entitats socials. L’entrada del virus a les residències i els seus efectes va obrir un nou front que va generar alarma social i força tensions polítiques. Finalment, el 8 d’abril s’optava perquè el Departament de Salut n’assumís el control. Una solució que potser podria haver arribat abans, tenint en compte que feia setmanes que els representants del sector i els mateixos responsables d’Afers Socials veníem reclamant que es donés tractament sanitari a un problema sanitari.

Ara que Salut té el comandament, comencen a posar-se en marxa mesures que confiem vagin reorientant la situació. I és dins d’aquestes noves instruccions que ens arriba fa uns dies la notícia que l’ICS busca personal d’infermeria per treballar a residències. Jornada complerta per 2.000 € bruts (sense incloure plusos de nocturnitat i festius). Fins aquí tot correcte; s’incrementa el personal sanitari de les residències i amb unes condicions salarials prou bones. El cas és que algunes residències ja comptaven amb personal d’infermeria tot i ser un servei de caire social. I saben quan cobraven en aquest cas? Doncs 1.347,42 € bruts. Un 33% menys!

S’ho imaginen? A hores d’ara, a alguns centres del nostre país tenim treballant dues professionals d’infermeria, segurament dones, fent la mateixa tasca, amb els mateixos horaris i responsabilitats. Però una d’elles cobrarà 652,58 € menys. I perquè? Doncs simplement perquè la dotació econòmica de qui paga un dels sous prové de Salut i la de l’altra, d’Afers Socials.

Aquesta iniciativa, ben intencionada, evidencia, una vegada més, la desigualtat de tracte i de reconeixement cap al sector social. I no és una cas aïllat. Podríem posar exemples en altres categories professionals i sectors. Però sembla que ningú s’ha parat a pensar en les conseqüències. Què passarà amb les professionals quan acabi la crisi? Quin atractiu té treballar en l’àmbit social si saps que fer la mateixa feina a Salut està més ben retribuït? Si això ha de servir per incrementar els pressupostos i millorar les condicions de les professionals, benvingut sigui, però molt em temo que no serà així.

Aquest dies, des de la Confederació hem presentat el document de propostes per a la reactivació del sector. Ja és hora que les administracions i les forces polítiques dels nostre país apostin amb fets per un Tercer Sector Social que no deixa de demostrar, crisi rere crisi, el seu compromís amb la ciutadania. Una aposta en igualtat de condicions, sense sectors de primera i de segona. Comencem, per exemple, per reconèixer aquesta realitat en el pressupost 2020 i en el seu desplegament. Com ja hem explicat moltes vegades, la triada salut, educació, acció social, reconeguda i ben finançada, és la única garantia de justícia i equitat social. 

Editorial: 12 propostes, 12 solucions

 

Passada la primera etapa de la pandèmia, en la que ens hem centrat en recolzar a les entitats del sector per fer front a l’impacte inicial de la crisi i a activar plans de xoc per donar respostes a les necessitats immediates, hem entrat en una nova fase en la que és necessari començar a articular propostes amb la mirada posada en el que ha de venir.

Les entitats socials han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i de resposta immediata. Als centres i domicilis, fent seguiment de casos a distància o teletreballant, les organitzacions i les seves professionals ho han donat tot, convertint-se en el front social, en primera línia, per aturar el virus i les seves conseqüències. Ara, quan entrem en les fases de desconfinament i desescalada, el país necessitarà un Tercer Sector Social fort, amb capacitat d’entomar i donar resposta a les conseqüències socials i econòmiques d’aquesta crisi.

Des de La Confederació, fidels a la nostra missió al servei de les entitats i de les persones,  hem proposat desplegar un pla que doni suport i garanteixi la sostenibilitat i l’enfortiment del sector. L’objectiu és, com sempre, doble. Assegurant la viabilitat de les entitats i l’estabilitat de les professionals, garantim la continuïtat de l’atenció als col·lectius més vulnerables i al conjunt de la societat. Com dèiem aquests darrers dies, sense entitats no hi ha professionals; i sense professionals no hi ha acció social.

Per això, el passat 21 d’abril fèiem públic el document “Pla de mesures urgents per la reactivació econòmica del Tercer Sector Social de Catalunya #Covid-19”. Concretat en 12 mesures, el pla proposa fer un salt endavant en el reconeixement i dignificació del sector social en general i, en particular, del rol fonamental del Tercer Sector en la cobertura i garantia dels drets socials de la ciutadania.

Entenem aquestes 12 mesures com a 12 solucions per a la realitat d’un sector que arrossega les conseqüències d’anys d’infrafinançament, agreujades ara per l’impacte de la crisi de la Covid-19. Per això les propostes aborden temes com la liquiditat de les entitats i la garantia d’ingressos, el compliment dels terminis de pagaments, la continuïtat dels contractes i concerts, l’increment de tarifes, mòduls i pressupostos dels serveis o la concreció d’una llei d’acció concertada amb les entitats d’iniciativa social sense afany de lucre com a via per blindar els serveis d’atenció a les persones front a la mercantilització i l’especulació.

Esperem començar a trobar solucions aviat mitjançant la creació, tal i com hem proposat, d’un òrgan de coordinació conjunt entre el Govern de la Generalitat de Catalunya, les entitats municipalistes i el Tercer Sector Social de Catalunya per desplegar el pla de reactivació econòmica del sector.

Mentre continuarem treballant sense defallir convençuts que, com sempre hem fet, ens en sortirem!

On éreu el 12 de març? Carta oberta al Govern de Catalunya

 

Escrit a dues mans amb Montserrat Falguera, presidenta de la
Federació d'Entitats d'Atenció a la Tercera Edat (FEATE)

“Ha esclatat la crisi sanitària a les residencies de gent gran”. Des que va sorgir aquest titular hem rebut un allau de crítiques que posen èmfasi en una suposada mala praxis dels equips directius, hem vist que fiscalia inicia actuacions per depurar responsabilitats i hem assistit a una utilització barroera de la política que ens posa en el punt de mira per llençar-se els plats pel cap. Mentrestant, la xifra d’èxitus a les residències és esgarrifosa, el gran patiment de les famílies omple l’ambient i el nombre de treballadores afectades pel virus és dels més alts que registra qualsevol altre sector.

Quan es van sentir els primers crits d’ajuda i alerta,  on éreu President? Què vàreu fer? Perquè ningú surt a reconèixer que vàreu arribar, vós i tot el Govern, tard?

Sí President, Consellers i Conselleres. Un dia, a començaments d’abril, us vàreu adonar que es tractava d’una crisi sanitària i ens veu canviar a Salut. Digueu i reconegueu que tard, sabent com sabíeu que la població més fràgil és i era la gent gran, la que nosaltres atenem als nostres centres. Sabent que a les reunions que manteníeu amb el sector us demanàvem, des del primer dia, que s’afrontés la crisi com el problema sanitari que era.

Parlem de centres que han estat ignorats durant molts anys pel sistema públic sanitari. Ho sabeu, perquè portem anys també parlant de la coordinació socio-sanitaria, fent plans que han anat canviat de nom, que han anat canviant de departament, que han anat canviat de responsable i que mai hem vist implantats.  Perquè? Doncs pel mateix de sempre: “no hi ha recursos”. És la resposta que hem rebut al llarg de 10 anys. I estem parlant de drets. Del dret que té una persona gran, dependent, que viu en una residència, a rebre una atenció sanitària de primer ordre, a ser atesa amb dignitat, a ser acompanyada en la seves necessitats com mereix. I d’això el sector social en sabem molt i ho hem demostrat sobradament. Per això rebem el suport de familiars i de l’entorn social.

Males praxis? Potser si. Però pregunteu-vos el perquè. Qui ha permès que amb la cura de les persones es faci negoci en temps on els recursos eren molt escassos? Qui ha congelat les tarifes des del 2010? No sabíeu que amb pocs recursos no es poden prestar bons serveis? Aquí, tothom, no només aquest Govern, sinó tots els grups polítics amb representació parlamentaria en teniu responsabilitats.

Des de FEATE (Federació d’Atenció a la Tercera Edat) i La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya venim reclamant des de fa molts anys un canvi de sistema. Les entitats socials hem fent front a la crisi econòmica aportant durant tot aquest temps una orientació centrada en la persona, invertint i cuidant d’un col·lectiu de treballadores sense les condicions laborals que mereixen, sense rebre el reconeixement econòmic i social que pertocaria. Lluitant per aconseguir una infermera per la qual hem de competir amb el sistema de Salut, que els pot oferir un sou d’un 33% superior. Un sector Salut probablement també infrafinançat, però amb unes condicions que per a nosaltres són impossibles d’assolir.

I ara, en plena crisi, arribeu tard i permeteu que se’ns tracti com si fóssim culpables del que ha passat. Ara que estem patint i veient com els nostres residents, amb els que hem establert un vincle de família, perquè són també la nostra família, estan morint. Les primeres instruccions rebudes a l’esclatar la crisi de la Covid-19 foren “no deriveu als avis a l’hospital perquè el sistema està col·lapsat”, i vàrem trigar setmanes a rebre l’ajut dels primers equips de les Àrees Bàsiques de Salut. Sou conscients que fins fa quatre dies, literalment,  no teníem equips de protecció (EPIS)? Sabeu que encara hi ha moltes residències que hores d’ara no han tingut accés a proves massives, tant per residents com per treballadores? 

És cert, aquesta crisi ens ha superat a tots. És una crisi sanitària i per tant el pes més gran  ha recaigut en sanitat. Però des del principi de la crisi hem explicat que hi havia un front social, i ens va costar unes quantes setmanes aconseguir els primers reconeixements a la tasca que s’està realitzant. Encara tenim massa arrelat en el nostre imaginari col·lectiu que el sector social només està per atendre l’exclusió, que també, i no per atendre el benestar de les persones. Totes i tots el podem necessitar. Ens hem omplert la boca del discurs de posar en el centre l’atenció a la persona i hem fallat a les persones.

President, Consellers, Conselleres, quan intervenen parlant de recursos i de l’esforç que hem de fer entre tots per reforçar el sistema de salut i els membres que l’integren, pensen també en nosaltres? Quins recursos destinaran a atendre el desastre econòmic que representa el sobreesforç que estan fent les entitats socials que presten serveis residencials?

Hem vist anunciades les tarifes que pagaran per cada llit d’hospital i centre intermig que s’està ocupant aquests dies. Quan anunciaran amb quins recursos comptarem per pagar les nòmines de la sobre contractació de personal que hem hagut de fer, a contrarellotge i amb immenses dificultats? En el nostre sector cada dia, malauradament, tenim més places lliures. D’on vindran els recursos per atendre el personal i la compra d’EPIS que hem hagut de fer (els que hem tingut sort de trobar-ne al mercat)?

Esperem compromisos sincers. Aquests dies des de La Confederació hem presentat el Pla de mesures urgents per la reactivació econòmica del Tercer Sector Social de Catalunya. 12 mesures concretes que inclouen les necessitats i demandes del sector de gent gran. Ens teniu aquí, com sempre, per continuar col·laborant i esperem de vosaltres un reconeixement clar vers el tercer sector social, el nostre, vers les professionals que cuidem dia a dia dels vostres pares i mares, avis i àvies, i per construir un sistema que garanteixi de debò una bona atenció que un dia o altre haurem de menester cadascun de nosaltres.

Entrevista a L'Informatiu BTV