Per un finançament just.

 

Un de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens falta ni excés. Això mateix és el que el passat 3 de març vam reclamar des de La Confederació, en una acte reivindicatiu que va comptar amb la presència de les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les persones, les professionals i les entitats.

Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades, el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector es mereix.

Ja el març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense solucions ni respostes estructurals.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres exemples de l’estat en què es troben aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada per la COVID-19.

Abans de la pandèmia, durant la pandèmia i en la post-pandemia, el Tercer Sector Social del país ha demostrat ser l’aliat estratègic de les administracions públiques en la provisió de serveis d’atenció a les persones més vulnerables, treballant amb vocació de servei públic i sense afany de lucre. Considerem que el país no es pot permetre seguir debilitant el teixit social de casa nostra a costa de polítiques de contenció i, per tant, apel·lem al nostre Govern a invertir en l’enfortiment del sector social, un sector que sens dubte és estratègic per la recuperació

El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat, passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions. Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de finançament que calgui fer a l’Estat.

Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que entitats i professionals es mereixen. 

Un sector essencial.

 

Setmanes enrere, amb l’objectiu de denunciar dotze anys d’infrafinançament del sector social, des de La Confederació vam organitzar l’acte reivindicatiu “Per un finançament just”, amb la presència de les principals federacions i entitats del sector i dels mitjans de comunicació. Aquell mateix dia fèiem arribar una carta al Govern i a tots els grups parlamentaris sol·licitant reunions de treball i adjuntant el dossier presentat durant l’acte.

Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment aquests dos darrers anys. El que estem reclamant és simplement que els serveis públics d’atenció a les persones tinguin el finançament que es mereixen. Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres mostres de l’estat en què es troben aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada per la COVID-19.

Em deia fa uns dies un representant del sector que mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. Som essencials!

L’infrafinançament que patim i les conseqüències sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho mereixem. Perquè estem gestionant serveis bàsics i perquè sempre ens han trobat quan ens han necessitat.

Vam ser les entitats socials les que vam mostrar paciència i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos. Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els interessos que hauria d’haver assumit l’administració.

Vam ser les entitats socials les convocades d’urgència al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya. I vam ser les entitats socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen.

Vam ser les entitats socials les que vam rebre les primeres trucades el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció i les que vam atendre tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols incomprensibles.

I ara, som les entitats socials les que ajudem a donar resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna i amb les que comptaran per vehicular els acolliments d’infants i joves.

El sector no pot assumir deixar passar el 2022 sense cap revisió i millora del finançament. Abans, ara i sempre, tindran el Tercer Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com sempre. Aquests darrers dies hem fet el primer pas i hem acordat amb el Departament de Drets Socials la constitució d’una taula de treball per la millora del finançament dels serveis públics entre representants de la Conselleria i representants de La Confederació. Esperem poder concretar millores ben aviat.  

Relacions laborals: trampes, unicorns i elefants.

 

Dies enrere, aquest mateix diari digital publicava un interessant monogràfic sota el títol És el 2022 l'any de la recuperació social?, un recull de reportatges, articles i entrevistes amb diferents agents del sector social per mirar de trobar respostes a les necessitats i prioritats que la crisi social derivada de la pandèmia ens ha deixat.

Un dels articles es centrava en les condicions laborals de les professionals i en ell, els dos sindicats més representatius del sector, més enllà de defensar les seves legítimes opinions i posicions, acusaven al tercer sector de “privatitzar els serveis socials”, “afany mercantilista”, “actitud tramposa”, “incompetència per arribar a acords” i “desistiment de funcions”. Gens malament tractant-se del sindicats més moderats i dialogants del sector.

No és objectiu d’aquest article entrar en polèmica pública, però si que hem de dir que ens sap greu que la desqualificació i l’insult siguin arguments per defensar una postura. Per més dura i complexa que sigui la negociació, la nostra manera de fer mai ens farà caure en aquest tipus d’expressions. La voluntat serà sempre mantenir les meses de negociació obertes i signar convenis. Els tres acords signats per La Confederació aquests darrers mesos així ho acrediten.

Prefereixo enfocar la reflexió cap aquells elements que el mateix article recull i que en el fons demostren que les necessitats i objectius són més compartits i propers del que sembla. La idea “igual treball, igual condicions”, la necessitat que les administracions públiques garanteixin les fonts de finançament d’uns serveis que són públics o la voluntat de retenir i consolidar a les professionals a les nostres entitats són punts de trobada que, com ja hem explicat a les meses de negociació, cal explorar. Per més que no agradi escoltar-ho, insistim que els primers interessats en que la ocupació al sector social sigui una ocupació de qualitat som les entitats. Perquè és la garantia de qualitat de servei i perquè totes les persones que formem part de les organitzacions, des de les direccions al personal d’intervenció, som professionals del sector. Sense professionals no hi ha entitats, sense entitats no hi ha professionals.

Això no va d’amos explotadors. Aquí no hi ha accionistes, propietaris o fons d’inversió que precaritzen treballadores per enriquir-se. No; ben al contrari. El Tercer Sector Social són cooperativistes que han creat un projecte social col·lectiu jugant-se molts cops els seus estalvis, famílies que han impulsat una associació o fundació per donar resposta a les necessitats dels seus infants, entitats que nascudes des del voluntariat han bastit acció social professional per arribar on no arriben les administracions. Iniciativa social, des de la ciutadania, sense afany de lucre i amb vocació de servei públic. Aquesta és la realitat, tot i que alguns prefereixin seguir buscant l’unicorn de guanys milionaris i privilegis.

Deia el poeta Robert Lee Frost: “A les pistes de tennis es va a jugar a tennis, no a veure si les línies són rectes”. El conjunt de les entitats socials, des de l’autocrítica sana i necessària, hem d’assumir sense complexos que les relacions laborals formen part del nostre dia a dia. Més quan l’infrafinançament dels serveis és manté i les dificultats per traslladar millores a la negociació col·lectiva s’incrementen. Cal acceptar les legítimes demandes de les representants de les treballadores i no ens ha de fer por el concepte de risc empresarial. Si, som entitats, però també som empreses que treballem en un sector econòmic generador d’ocupació i riquesa i les regles del joc són les que són.

El finançament dels serveis, les relacions laborals, els conflictes, els desacords, ens afecten a totes i no s’hi val mirar cap a una altra banda o ofendre’s quan ens interpel·len pel fet patronal. Cal ser coherents i defensar amb la pràctica els valors que proclamem. Per suposat que La Confederació es posarà al capdavant en aquests temes, des del rol patronal que té assignat; però La Confederació no és més que la representació del conjunt de les entitats del sector. Podeu tancar els ulls si voleu, però quan els obriu l’elefant seguirà allà. Possiblement en forma de concentració sindical a les portes de la vostra entitat.

Només existim quan ens necessiten?

“El compromís és un acte, no una paraula.”

Jean Paul Sartre - Filòsof

El passat dijous 3 de març, amb l’objectiu de denunciar dotze anys d’infrafinançament del sector social,  La Confederació va organitzar l’acte reivindicatiu “Per un finançament just”, amb la presència de les principals federacions i entitats del sector i dels mitjans de comunicació. Aquell mateix dia fèiem arribar una carta al president de la Generalitat i als presidents de tots els grups parlamentaris, excepte VOX, una carta sol·licitants reunions de treball, adjuntant el dossier presentat durant l’acte.

“Hem rebut el vostre escrit i us comuniquem que es faran els tràmits per a la seva consideració i gestió”. Aquest escrit de l’Oficina del President és tot el que hem sabut gairebé un mes després. Sobta i crea una gran decepció que davant d’un crit d’alerta com aquest per part d’un sector que els nostres polítics defineixen una vegada rere altra com clau i estratègic, la resposta sigui el silenci.

Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment aquests dos darrers anys, mereix un altre tracte. El que estem reclamant és simplement que els serveis públics d’atenció a les persones tinguin ell finançament que es mereixen. Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.

El silenci clamorós ens genera preguntes; no ens creuen? ens creuen però no volen fer res? ens creuen però no poden fer res? som víctimes colaterals de les confrontacions entre partits? Em deia fa uns dies un representant del sector que mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. La classe política ho sap i potser per això no som amenaça. Cal que les entitats fem una profunda reflexió sobre això i debatem que hem de fer i fins on estem disposats a arribar.

L’infrafinançament que patim i les conseqüències sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho mereixem. Perquè estem gestionant serveis essencials i perquè sempre ens han trobat quan ens han necessitat.

A qui varen demanar paciència i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos? Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els interessos que hauria d’haver assumit l’administració.

A qui varen convocar d’urgència al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya? No van ser les entitats socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen?

A qui varen trucar el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció? Vam abandonar algun centre o servei tot i no tenir els materials i equips de protecció necessaris? No vam atendre tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols incomprensibles?

I ara, a qui han anat a buscar per donar resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna? Amb qui comptaran per vehicular els acolliments d’infants i joves?

Abans, ara i sempre, tindran el Tercer Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com sempre. Però des de la comprensió cap a les dificultats pressupostàries i de gestió, afirmem molt clar que ens mereixem, com a mínim, espais de treball i diàleg per negociar les millores necessàries. Parlem?

Intervenció final al programa Son4dies de Ràdio 4

Un gir social que no admet excuses.

Tal i com hem vingut explicant els darrers mesos, el 2022 ha de ser un any clau pel futur del sector social català. L’any en que el Govern de Catalunya faci un gir definitiu cap a polítiques públiques valentes i compromeses que garanteixin el reconeixement del sector social com a peça clau per construir un model de país just, inclusiu, equitatiu i cohesionat que posi l’economia al servei de les persones. Un gir que no pot esperar perquè ja fem tard.

No ho farem tot en dotze mesos, però l’any que hem començat ha de servir per posar les bases de les diferents accions a desenvolupar durant tota la legislatura i més enllà si cal. Reclamem que els fets i les decisions vagin fent honor als compromisos adquirits pel Govern i per les forces polítiques que li donen suport des del Parlament. Només així aconseguirem donar resposta a la greu crisi social que la pandèmia i la recessió econòmica derivada han provocat, amb especial afectació, com sempre, en les persones i col·lectius més desafavorits.

Al Tercer Sector Social se’l pot acusar de moltes coses, però no de no ser propositiu. Des de La Confederació i des de les federacions representatives hem omplert les taules de treball i les bústies electròniques dels membres del Govern de propostes. Per la banda d’iniciatives legislatives, el sector s’ha implicat a fons en l’elaboració del redactat de la futura Llei d’Economia Social i Solidària, ha presentat un articulat de Llei d’Acció Concertada, que esperem començar a negociar ben aviat amb la Conselleria de Drets Socials, i està a punt de traslladar al conjunt de grups parlamentaris la proposta de Llei del Tercer Sector Social. Un triple marc legislatiu que suposarà una pas endavant definitiu per dibuixar un model de gestió de serveis d’atenció a les persones basat en els valors de l’economia social i solidària, situant a la iniciativa social sense afany de lucre com aliat estratègic i lleial de les administracions públiques en la recerca de la qualitat de servei i retorn econòmic i social i fent realitat la voluntat compartida de desmercantilitzar l’acció social.

Complementàriament a les lleis, des del sector hem fet l’esforç de concretar al màxim detall les necessitats i demandes per revertir l’infrafinançament  que el sector pateix des de fa dotze anys. Una millora de la inversió que de manera responsable hem diferit, demanant un pla de increment de tarifes i mòduls a quatre anys. Tot i això, la primera oportunitat per fer un gest cap al sector no ha estat aprofitada pel Govern i els pressupostos aprovats no han contemplat, ni tan sols, els 180 milions d’euros que situàvem com a primer pas per començar a invertir la dinàmica de devaluació. No amaguem la decepció i el desencís que va provocar aquest fet en el sector, però continuarem treballant perquè durant aquest mateix any es concretin les revisions i els increments demanats. No fer-ho, abocaria al sector a una situació de gran inestabilitat i incertesa.

Des de la nostra organització hem defensat sempre que la demanda d’un finançament just pel sector social pivota en torn a tres elements indissociables: la sostenibilitat de les entitats socials, la millora de les condicions de treball de les professionals i l’excel·lència i qualitat dels serveis. En aquest punt cal fer especial esment a les dificultats que la falta de finançament crea en la imprescindible dignificació i reconeixement de les professionals del sector i a com interfereix en les relacions laborals a les entitats i al conjunt del sector.

Per part nostra i des de la premissa que sense entitats no hi ha professionals, ni sense professionals no hi ha entitats, els sindicats representatius del sector no seran mai considerats com enemics i adversaris; ben al contrari, entenem que han de ser aliats per aconseguir les millores desitjades. I això és així perquè per molt que alguns insisteixin en la fantasia d’una realitat paral·lela, el Tercer Sector Social i les entitats que el formen no tenen propietaris ni accionistes. Som iniciativa social organitzada, professionals del sector social amb voluntat de servei i compromís amb el bé comú. Per això cal aconseguir, a través de la millora del finançament, arribar a acords ferms  en la negociació col·lectiva que donin estabilitat al sector i que ens permetin començar a treballar en que ha de ser el repte a mig i llarg termini: un acord marc per a l’acció concertada que garanteixi la igualtat de condicions amb la funció pública. A igual feina, igual salari. I posats a ser ambiciosos, perquè no començar a pensar en un Estatut dels Professionals de l’Economia Social i Solidària complementari a l’Estatut dels Treballadors?

Reptes, oportunitats, compromisos, acords, entrebancs, decepcions, menysteniment, invisibilitat,... L’any 2022 serà d’alta complexitat, com els darrers. No defallirem. El Tercer Sector Social, a més a més de propositiu, és fonamentalment persistent i resistent.

Declaracions al monogràfic de Social.cat

 

Sortir de la pandèmia: els principals reptes per deixar enrere la crisi social

El president de La Confederació, Joan Segarra, ressalta que la pressió econòmica que va provocar la pandèmia a les entitats va arribar, a més, “després d'una situació d'infrafinançament molt gran pel sector”, un fet que ja van denunciar abans de l'inici de la crisi sanitària. “Estem amb la mateixa situació que estàvem l'any 2019, però amb una pandèmia de dos anys, amb tot el que ha suposat de sobrecostos per les entitats i totes les dificultats que han vingut afegides”, assegura Segarra.

Entrevista al programa De boca a orella de Ràdio 4, amb Sílvia Tarragona

 

Entrevista amb Sílvia Tarragona

Del SOMiem al SOM.

 

Article escrit conjuntament amb els membres de la Comissió de Gestió de la 

Sectorial d'Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

L’octubre de 2019, coincidint amb la celebració del 25è aniversari de la creació de la Sectorial d’Iniciativa Social, les cooperatives que la formem vam aprovar en Assemblea General un ambiciós pla d’actuació pel període 2020-2022. Culminava així la primera fase del procés iniciat un any abans amb la voluntat de fer créixer la iniciativa social com a part de la transformació social. El pla es va anomenar “La Sectorial que Somiem”.

Somni es defineix com aquell desig molt difícil o impossible d’aconseguir. Aquesta era la idea; generar espais i eines de treball per aconseguir situar a la Sectorial com entitat referent de la iniciativa social sense afany de lucre del nostre país, amb dos reptes que marcarien totes les actuacions: una Sectorial reconeguda i legitimada i unes cooperatives enfortides en la seva capacitat de transformació.

Aquella assemblea del 2019 va servir per posar en marxa els cinc grups de treball que a dia d’avui desenvolupen els objectius fixats:

• Organització i representació: ens organitzem sumant esforços per ser més eficients i sostenibles i som un model empresarial de referència, tenint incidència en les polítiques públiques, en el model econòmic i en la ciutadania.   
• Marca: aconseguim que les cooperatives d'iniciativa social siguin identificades com un valor i un actiu transformador.
• Diversitat: ens comprometem i ens posicionem amb una societat i unes organitzacions inclusives.
• Punts de trobada: col·laborem per enfortir-nos mútuament i per donar respostes col·lectives.
• Innovació: provoquem canvis transformadors de forma col·laborativa.

Passats dos anys, amb pandèmia inclosa i altres entrebancs que no han fet fàcil el camí, hem iniciat la darrera etapa del pla d’actuació, passant de la “Sectorial que Somiem” a la “Sectorial que Som”. Així ho formalitzàvem la setmana passada a la trobada presencial Cooportunitats, organitzada per conèixer el mapa de cooperatives i per la creació de projectes innovadors. Recuperàvem així, la missió històrica de la Sectorial com espai d’intercooperació i de creació d’activitat empresarial i econòmica.

La “Sectorial que som” vol dir que el somni comença a fer-se realitat. Seguirem treballant per acompanyar a les 170 cooperatives d’iniciativa social membres de la Sectorial i a les 13.000 persones que en formen part en la seva tasca de transformació social des de la gestió de projectes socials i educatius. Tot sense oblidar que aquest procés d’enfortiment i creixement no hauria estat possible sense l’impuls i la implicació de la Comissió de Gestió, òrgan de govern de la Sectorial, el lideratge de l’equip tècnic, la participació de les cooperatives i l’acompanyament expert i proper de la consultora cooperativa Vector 5. Gràcies a totes!

Per un finançament just.

“El que demana amb timidesa s’exposa a que li neguin el que demana sense convicció.”

Maximilien Robespierre – Polític i revolucionari francès.

Una de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens falta ni excés. Això mateix és el que el proper 3 de març reclamarem des de La Confederació, en una acte que comptarà amb la presència de les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les persones, les professionals i les entitats.

Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades, el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector es mereix.

El març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense solucions ni respostes estructurals.

El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat, passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions. Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de finançament que calgui fer a l’Estat Espanyol.

Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que entitats i professionals es mereixen.