Participació a la tertúlia del programa Son 4 dies de Radio 4

Dissabte de pont i de tertúlia. Eleccions Brasil, polarització al món i una mica de política catalana i espanyola. Amb en Goyo Prados, Javier Bonomi, Luca Furment i Joan Agudo.

Tertúlia 29 d'octubre de 2022

Fills del gueto.

 Article publicat a: 

Fa unes setmanes un vídeo viral on es veia una colla de nens malcriats fent el cretí a les finestres del seu col·legi major de Madrid, escandalitzava a molts persones pel to de les expressions dirigides a les estudiants del col·legi major femení del davant. El culebrot es va allargar uns dies quan van aparèixer imatges de les noies traient ferro al tema. Aquells dies alguns vam recordar a través de les xarxes que posar l’èmfasi en que allò era una mostra de de la caspa madrilenya i que els imbècils del vídeo serien els futurs empresaris i polítics que manarien a Espanya era massa fàcil; d’aquests i d’aquestes també en tenim aquí i formen part de la mateixa casta, potser més nostrada, però igualment casposa.

L’apreciat Enric Canet, del Casal d’Infants del Raval, deia fa uns dies en una interessant entrevista que el Raval no era un gueto, que els guetos eren Sarrià i Pedralbes. Comparteixo plenament la frase, que sembla va expressar per primer cop l’ara ministre Joan Subirats. En aquests dos barris i en altres racons del nostre país, s’ajunten famílies que pensen el mateix, tenen el mateix, es relacionen només entre elles i viuen en un món desconnectat de la realitat que els envolta.  

Mentre tant, hem entrat a un nou cicle de recessió econòmica que no és més que la continuïtat d’un llarg període d’inestabilitat iniciat amb la crisi del 2008 i que va seguir amb la pandèmia i les seves conseqüències. Les dades ja indiquen els estralls de la situació i anuncien, si no es posen en marxa polítiques valentes i ràpides, anys de dificultats pels mateixos segments de població de sempre.

S’incrementen cada cop més les diferències entre pobres i rics, a costa d’una classe mitjana que s’aprima cada dia més. Els indicadors en ho confirmen un darrere l’altre. Els rics són cada dia més rics i la pobresa arriba a famílies que mai havien passat penúries. Hi ha alguna cosa que no quadra. Sembla que estem davant una gran estafa per mantenir privilegis. Però aquests son debats que no es volen fer. A uns no els interessa i els altres no s’atreveixen.

L’educació és un d’aquest privilegis. El primer pas del camí traçat. Hom sap que l’accés a una formació de qualitat és bàsica perquè funcioni l’ascensor social. Les experiències dels països més avançats en aquest terreny demostren que un sistema educatiu equitatiu garanteix bons índexs de cohesió i justícia social. A Catalunya, la crisi s’està traduint en retallades de drets socials i en el cas de l’educació alguns l’han aprofitat des de fa anys per perpetuar diferències. La organització del sistema, el repartiment dels recursos i la distribució de l’alumnat s’estan utilitzant en molts casos per afavorir a les classes altes i incrementar les diferències. Això es tradueix en un mapa escolar en que en els diferents nivells de formació, des de la primària obligatòria a la superior, conviuen realitats de dobla velocitat. D’aquesta manera, un dret universal com és l’educació s’acaba convertint, de manera perversa, en mecanisme d’exclusió social.

Casual? Inevitable? En absolut. És un model planificat que ha generat escoles i centres educatius elitistes, molts d’ells finançats amb fons públics, que formen als fills i filles d’aquells que pretenen ser, de manera indefinida, els components de les classes dirigents dels nostre país, tant a nivell polític com empresarial. I tot que fonamentalment parlem de l’escola privada i de bona part de la concertada, no oblidem que repartides pel territori trobem escoles públiques que reprodueixen l’esquema des de postulats “pijo-progres”. Elitisme i classisme sense complexos.

Actuen sovint com quelcom proper a una secta, mantenint blindat el cercle d’accés a l’educació d’alt nivell col·locant a les persones que prenen les decisions d’entre els seus. Increment de matrícules, reducció de beques i altres mecanismes permeten fer ús de la formació com a filtre i garantia de manteniment de les diferències. I després, a continuar el procés al món de l’empresa i l’administració. Favors que van i venen, mediocres endollats a dit, diners públics gastats irregularment, corrupció, tot si val per mantenir l’invent. I anar fent perquè la següent generació de fills del gueto ocupin el lloc que el destí els té reservat. “Ho fem per tu, fill”; per nosaltres; pels nostres”.

Col·laboració amb el postgrau "Creación de proyectos sociales, gestión de ONG y emprendimiento social".

Un any més col•laborant com a docent del postgrau "Creación de proyectos sociales, gestión de ONG y emprendimiento social" de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona i Aina Institute. Un privilegi conèixer de primera ma les inquietuds i propostes dels estudiants. 20 i 28 d'octubre.

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

 

Participació mensual a la tertúlia de Son 4 dies. Aquest cop amb Ariadna Romans, Víctor Saura i Javier Bonomi, sota la batuta de Goyo Prados.

Tértulia Son 4 dies 15 d'octubre de 2022

Un acord insuficient i decebedor.

Havent deixat passar uns dies i des del coneixement que em proporciona haver liderat durant els darrers anys La Confederació i la interlocució amb el Govern sobre aquet tema, aporto algunes reflexions personals sobre l'acord signat el passat dijous 22 de setembre entre el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya i les diferents patronals del sector social per la millora dels preus l'any 2022 d'una part dels serveis de la xarxa de serveis socials d'atenció pública. 

En primer lloc, manifestar el meu total suport al comunicat emès per La Confederació després de l'acte de signatura. Estem davant d'un acord clarament insuficient que segueix sense donar resposta a la urgència de revertir l'infrafinançament històric del sector social català. En les propostes pels pressupostos 2022, La Confederaciò estimava un mínim de 180 milions d'euros l'aportació mínima necessària. L'acord signat suposa, segons el mateix Departament, 44 milions. Un any més, el Govern només ofereix solucions parcials i sense planificació de respostes estructurals.

Amb la Consellera Violant Cervera i el seu equip han millorat les formes i el respecte cap el sector en comparació a etapes anteriors, però el resultat acaba sent el mateix. Cal posar en marxa d'una vegada per totes taules de treball operatives i efectives  que permetin una revisió de tarifes pel 2023 negociada i acordada, millores que han de quedar recollides als propers pressupostos. Només així s'assolirà un nou model de relació entre administració i entitats que impliqui reconeixement real. Només així el Govern complirà amb els compromisos adquirits amb el sector.

Sigui de forma imposada, sigui en forma d'acord, no és assumible aquesta dinàmica d'interferència des de l'administració en la negociació col•lectiva. Cal superar aquesta pràctica de desgast que any rere any porta a acords insuficients el darrer trimestre de l'any. I si es vol, que es segueixi el model de Salut: patronals i sindicats acorden millores a les taules de negociació i el Departament traspassa automàticament l'acord a tarifes celebrant l'acord.

Finalment un toc d'alerta cap al sector. La foto de la signatura, amb diferents entitats sòcies de La Confederació signant al costat de la seva presidenta Helena Fontanet és la foto de la feblesa i la confusió. Trencar la unitat d'acció del sector en la interlocució no només dona raons als qui volen una Confederació menys influent; també és un menyspreu cap a les entitats que van apostar pel projecte col·lectiu, renunciant als protagonismes i als interessos particulars del seu àmbit. Aquest va ser l'acord i el consens en crear la organització. Trencar-lo, obligant a que cada entitat creí la seva patronal, suposarà  fer molts passos enrere i perdre força i capacitat d'incidència. Una llàstima juntament l'any que es celebra que fa 25 anys va néixer la patronal de referència, per transversalitat i dimensió, del sector social del nostre país. 

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

Entrevista amb l'investigador del CIDOB, Héctor Sánchez, que ha analitzat les eleccions a Itàlia. Tertúlia setmanal, amb Joan Segarra, consultor extern en economia social, Jaume Moreno, periodist i consultor de comunicació, Victor Saura, periodista i membre del col·lectiu Catalunya plural, i Héctor Heredia, periodista i professor universitari. 

Tertúlia Són4dies 24 de setembre de 2022

És quan falla la democràcia que ens fem més febles.

 Article publicat a: 

L’any 2017 vaig publicar un article en aquest mateix digital sota el títol És quan triomfa la democràcia que ens fem més forts. En ell reflexionava sobre la salut de les organitzacions a partir d’un cas en que les eines democràtiques havien funcionat i havien servit per resoldre un conflicte important. I recordava que els valors democràtics eren claus en aquest tipus de processos. L’afirmació en positiu es pot formular a la inversa i reflexionar llavors sobre les mancances que porten a una entitat a afeblir-se i perdre capacitat de representació i incidència.

Molts dels que portem anys defensant la necessitat que l’Economia Social i el Tercer Sector assoleixin un rol més central i referencial, però que ho fem assumint tota l’autocrítica que calgui, pensem que la ingent tasca d’incidència feta durant les darreres dècades no ha s’ha traduït en concrecions i èxits suficients que portin a la transformació social que defineix la nostra acció. Sense renegar, per suposat, de la feina feta i dels esforços i recursos invertits. Però això ens hauria de portar a preguntar-nos quina part de la manca de resultats té el seu origen en les febleses internes.

Quina part de la debilitat institucional i organitzativa de les nostres entitats té a veure amb això? Fins a quin punt la incoherència entre els valors declarats com a tret distintiu de les nostres fórmules empresarials i la no pràctica dels mateixos en el dia a dia ens resta capacitat d’influència? Aquestes son algunes de les preguntes que caldria fer-se de manera permanent i reflexionar com a sector sobre el deure i l’haver d’aquests darreres anys.

Fa unes setmanes, l’amiga Ariadna Manent, sempre atenta als models organitzacionals del sector, reflexionava sobre alguns d’aquests aspectes en una interessant entrada al seu blog, que us recomano llegir. A Tercer Sector: i si la palanca estigués en els models de gestio i organització? l’autora proposa fer les coses d’una altra manera perquè passin coses diferents, preguntant-se si la transformació interna pot accelerar la transformació social.

El conjunt de la ciutadania només s’interessarà per les nostres propostes i les enfortirà si se li acredita que no som com “tots els altres” i que la transparència, l’honestedat i la democràcia impregna la nostra acció, tant en les declaracions de principis com en la pràctica.

Trair la democràcia a les nostres organitzacions les afebleix i resta credibilitat. Aquesta desviació pot ser plenament explícita, quan trobem responsables d’entitats que malauradament reprodueixen fil per randa les males pràctiques d’aquells models que en el discurs públic defineixen com perversos, a partir d’estructures verticals, jerarquitzades, autoritàries i sense rendició de comptes. Però també elements menys evidents posen en qüestió la coherència. Escollir òrgans de govern amb només els vots d’un 12% dels socis presents a l’assemblea o modificar a darrera hora el reglament perquè determinades persones o entitats sòcies puguin anar més enllà dels dos mandats establerts, perpetuant sovint representacions d’una i dues dècades, son alguns exemples de pràctiques que si bé son legals amb els estatuts a la ma, són ètica i democràticament dubtoses.

Certament cal que les entitats i empreses de l’Economia Social i del Tercer Sector facin un pas endavant de manera valenta i analitzin de manera crítica, aparcant el cofoisme i l’autocomplaença, quins són els reptes a superar per tenir un pes polític efectiu i transformador en les decisions vinculades als afers públics. I acordar a continuació els canvis a fer de manera interna a partir dels elements nuclears del nostre model: funcionament i organització radicalment democràtiques.

Afers públics.

Article publicat a: 

Afirmava la politòloga Hannah Arendt que “Qui no s'interessa pels afers públics, haurà de conformar-se amb el fet que altres decidiran sense tenir-lo en compte". Tot i no ser una disciplina nova, parlem de segles d’història, si que estem davant una realitat que cada cop agafa més força i protagonisme. Els afers públics engloben el conjunt de processos i estratègies que duen a terme grups organitzats per defensar els seus interessos i exercir influència en la presa de decisions sobre lleis o polítiques públiques.

Simplificant molt, estaríem parlant del que habitualment es coneix com incidència política o lobby. Aquest darrer terme adquireix molts cops una connotació negativa, provocada per l´ús poc transparent i deshonest per part d’alguns individus i grups del que hauria de ser la legítima influència en els poders públics, provocant d’aquesta manera una percepció errònia de la relació entre administracions públiques i societat. Ben al contrari, cal recordar que la societat civil i la iniciativa social oblida sovint que tan legítima és l'aspiració dels partits a ostentar el poder com la de les organitzacions i els grups d'interès per influir en ell. És una acció profundament democràtica que reforça el procés polític.

La major part dels sistemes democràtics es fonamenten en la representació i es complementen, con element de millora en diferents formes de participació, més o menys directa. És aquí on caldria reforçar el diàleg entre allò públic i allò privat per garantir la qualitat de la presa de decisions. Aquest diàleg, o la pràctica del que anomenem afers públics es fonamenta, entre d’altres, sobre dos pilars principals: estratègia i comunicació.

Pel que fa a l’estratègia, qualsevol organització, entitat o empresa que vulgui garantir l’èxit de l’impacte de la seva intervenció en l’espai públic, ja sigui directament o amb la col·laboració de professionals externes, haurà de tenir clarament definits els objectius, revisar permanent les decisions tàctiques, controlar l’eficàcia de les tasques diàries i reduir els ric d’error. Massa sovint, especialment en el sector de l’economia social i el tercer sector es desenvolupa una tasca ingent d’incidència pel que fa a hores i esforços dedicats i recursos invertits, sense que la valoració dels resultats obtinguts doni les respostes esperades. Cal en aquest sentit revisar l’eficiència de les accions.

Complementàriament, el discurs és clau per aconseguir incloure el nostre relat en el debat públic. Això vol dir proposar solucions, alternatives i nous models. En el cas del sector social, tot i que aquests darrers anys s’ha començat a entendre la importància de la comunicació com a part de l’estratègia, queda un llarg camí per fer. Us sona allò de fer servir conceptes que només entenem el quatre del sector? Frank Luntz estableix al seu llibre “Words that work” una de les regles bàsiques de la comunicació: "no és el que dius, és el que escolten". Sovint oblidem la importància d'adaptar el missatge al públic al que ens dirigim i fem servir el mateix per a tots.

Es tractaria doncs de posar sobre la taula propostes que afavoreixin un canvi de mirada en la relació entre les administracions públiques, les empreses i les entitats socials, passant de l’interès legítim de cadascuna de les parts a una cocreació real de solucions i respostes per generar polítiques públiques innovadores i transformadores. Aquest canvi hauria de conduir a la generació d’un nou paradigma que pot esdevenir la base i model per resoldre problemes i avançar en el coneixement. No es tracta només d'influir en una decisió, sinó que totes les parts siguin escoltades en el procés d'aquesta presa de decisió per garantir l'equilibri.

Cal assenyalar la possibilitat de treballar de manera bidireccional. No només es tracta de la tasca d’incidència que poden fer les entitats i empreses amb els poders públics; també fora bo oferir a les administracions públiques propostes que permetin incrementar el seu coneixement dels actors socials i empresarials i millorar la manera de relacionar-s’hi. És el que podríem anomenar lobby invers.

Des de propostes radicalment democràtiques i transparents, cal avançar doncs cap a la definició d’un lobby social que permeti la participació al procés de presa de decisions públiques de les diferents veus, millori la interlocució del govern amb els representants de la societat civil, faciliti la presa de decisions a partir d’evidències i aprofundeixi en sistemes de rendició de comptes i de càlcul de l’impacte de les polítiques públiques. Com més informació i comprensió tingui el decisor sobre un assumpte, menys recel tindrà per regular-hi i més qualitat tindrà la regulació resultant. En un entorn competitiu, aquelles organitzacions que vulguin veure incrementats els seus recursos i la seva influència hauran de ser capaços de mesurar què aporten.

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

Conduïda per Goyo Prados, comparteixo tertúlia amb Victor Saura, periodista i membre de la Fundació Catalunya plural, Vera Cataño, periodista i ex corresponsal de la CNN a Espanya i Xavier Llop, estudiant de Dret i Ciències Polítiques i membre del col·lectiu Deba-t.org. 

https://www.rtve.es/play/audios/son-4-dies/son-4-dies-tertulia-setmanal/6645929/

 

Impartició de la sessió "Ecosistema de l'emprenedoria social"

Un any més he participat com a docent al Curs d'estiu Economia Social i Cooperatives ODS 2030 de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, impartint la sessió Ecosistema de l'emprenedoria social. 

Una oportunitat única per transmetre als participants els principis del cooperativisme i del tercer sector, des d'una visió realista i crítica. "Dels valors declarats als valors practicats".

Al contingut habitual he pogut afegir, des de les experiències viscudes aquests darrers mesos, la necessitat de ser exigents en la pràctica empresarial i social des d'aquests models: "L'economia social que no és democràtica, transparent i honesta, no és economia social".