Sort en tenim de les AMPA

Al principi en dèiem APA, però aviat vàrem entendre que calia canviar a AMPA, Associació de Mares i Pares d’Alumnes, incorporant en lloc preferent a les mares, tant o més implicades que els pares en aquestes organitzacions.

Inicialment es limitaven a ser punt de trobada entre els pares o espai informatiu quan al claustre de l’escola li anava bé. Però al llarg del temps van assumir més tasques i responsabilitats fins arribar a l’actual situació de sobrecàrrega.

Gestionen el menjador de l’escola, organitzen el casal d’estiu, dissenyen la proposta d’activitats extraescolars, planifiquen sessions de formació per als pares i fins i tot encara els queda esma cada any per dur a terme accions per recaptar fons per a la Marató de TV3. Tot des del voluntariat, sense cap tipus de compensació. Dones i homes que després de la seva jornada de feina estiren les hores per atendre les necessitats de l’escola dels seus fills.

Aquesta realitat respon a la voluntat de fomentar la implicació dels pares a l’escola com un membre actiu de la comunitat educativa. Però potser caldria preguntar-se si no ens hem passat de frenada. Les AMPA han passat de ser elements de participació a convertir-se en organitzacions que gestionen pressupostos de milers d’euros, entomant tot el que se’ls encomana, sovint sense els coneixements necessaris. A més, no sempre compten amb la complicitat i suport dels equips docents, que des d’un absurd sentit corporatiu veuen l’AMPA com l’enemic enlloc de l’aliat per millorar el projecte educatiu del centre.

I ara, en època de crisi, assumeixen un paper clau compensant algunes de les mancances resultants de les polítiques de retallades d’un Departament d’Ensenyament que històricament no ha tingut en excessiva consideració a les associacions de pares. I és aquí on cometem un gran error. No pot ser que els estalvis de les AMPA financin aquelles necessitats que l’administració no vol o no pot pagar.

Seria desitjable que en algun moment es revisi el model, quedant-nos amb els aspectes més potents de participació i implicació, però ajustant les demandes a la disponibilitat i capacitats reals de les mares i dels pares que des la militància amb l’educació dels seus fills fan el que poden per ajudar a mantenir un model d’escola pública en risc.

Francesco e la povertà

Povertà, pobresa. Aquesta ha estat una de les paraules dels darrer dies. Per una banda, es feia públic un informe, un més, sobre les desigualtats a l’Estat Espanyol que feia referència a la pobresa laboral, que és la situació d’aquelles persones que tot i tenir una feina i un sou viuen sota el llindar de la pobresa.

Habitualment, quan parlem de pobresa pensem en aquella part de la població que viu en una situació extrema, sense treballar i en situació d’exclusió social, però la crisi i les retallades de sou han fet incrementar la taxa de pobresa laboral d’un 10,8% al 12,7% en només tres anys.

L’estudi, dirigit pel catedràtic Jesús Ruiz-Huerta, estableix també que l’Estat Espanyol és un dels països europeus amb major desigualtat econòmica. Les últimes dades d'Eurostat li atorgaven la pitjor posició a l'eurozona, segons el coeficient Gini de 2011. Aquest indicador fixa en zero la igualtat perfecta i en 100 la desigualtat més absoluta i Estat Espanyol va treure el 2011 un 34, el més alt dels socis de la zona euro.

Embrancats en l’anàlisi de l‘estudi, ens arribava la notícia de l’elecció del cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio com a 266è papa de l’Església Catòlica. Un nou papa aparentment inesperat, que no entrava en cap de les travesses, si és que és possible que alguna cosa que surt del Vaticà sigui improvisada. En qualsevol cas, es cert que els primers gestos i paraules del nou bisbe de Roma han trencat l’habitual rigidesa del Vaticà. Tot acompanyat d’un destacat sentit de l’humor que s’agraeix. 

El papa Francesc ha parlat des del primer moment de la pobresa com a eix del seu pontificat, arribant a afirmar durant una trobada amb periodistes que l’agradaria una Església pobra per als pobres. Tota una declaració d’intencions. Ara toca veure quins seran els primers passos cap aquesta direcció. Confesso, però, el més gran dels escepticismes davant l’immobilisme d’una de les organitzacions més antigues del món.

Si de veritat Francesc vol ajudar a resoldre les desigualtats, benvingut. La feina és ingent i falten mans. En el seu cas, de recursos no en faltaran. Les riqueses acumulades per l’Església són incalculables. Podria començar, per exemple, pagant els impostos que per privilegis històrics no paga.

Buona fortuna, Francesco!

Tres fets i dos conceptes

En una sola setmana, la passada, coneixíem a traves dels mitjans de comunicació tres fets aparentment inconnexes.

El primer, que Suïssa va votar a favor de limitar els sous dels dirigents empresarials del país, establint que en el termini d’una any ha d’entrar en vigor una llei que doni poder als accionistes per fixar les remuneracions i evitar els abusos. Una bona decisió que avança cap a propostes de regulació de les diferències salarials tal i com proposava aquest articulista fa unes setmanes.

En segon lloc,  ens assabentàvem que el BBVA posava en marxa un programa per ajudar a buscar feina a aquelles persones que perdin la feina. La proposta es complementa amb un ajut econòmic de 400 euros durant dos anys. El punt surrealista de la història és que el programa va destinat aquells que han estat desnonats per la mateixa entitat bancària! Jo et poso al límit de l’exclusió per després ajudar-te a sortir-ne amb programes de responsabilitat social. Increïble.

Finalment, l’ínclit Luís Bárcenas ens subministrava la seva dosi setmanal de xuleria denunciant al PP per maltracta laboral després de fer-ho per acomiadament improcedent. Cal no deixar de recordar que aquest individu es treia 21.000 € mensuals del partit, a part del milions dipositats a comptes a l’estranger.

I ara els conceptes. Cada cop és més habitual que davant de denúncies de fets relacionats amb abusos de poder, corrupció o mesures que portin a una major control de les  desigualtats, es reaccioni acusant al que les posa sobre la taula de demagog i populista. Però sabem exactament de que parlem?

El populisme és l’ús de mesures de govern destinades a guanyar la simpatia de la població per garantir-se el poder i l’hegemonia política, arribant fins i tot a prendre decisions contràries a l’estat de dret.

La demagògia és la pràctica política que apel·la als sentiments i a les emocions per aconseguir el recolzament de la població, permetent atreure les decisions dels altres cap els interessos propis a través de la manipulació de la informació, les dades descontextualitzades o les mentides.

És populisme la llei de Suïssa? És demagògia no acceptar la bajanada del BBVA o el cinisme de Bárcenas? Opinin vostès.

Ho sento, però després de donar-hi moltes voltes, no se m’ha acudeix millor manera de concloure l’article que fent meves les paraules del gran Mohamed Jordi del programa La Competència (RAC 1): “se’ns pixen a la boca i diuen que plou”.

Soldats derrotats d'una causa invencible

El títol d’aquest article són unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga en referència als drets humans. El darrer cop que les vaig sentir va ser a una trobada d’organitzacions socials en la que es reflexionava sobre el paper de les entitats i la comunicació de la seva acció cap al conjunt de la societat.

Un dels ponents utilitzava aquesta idea per explicar la seva visió del paper del tercer sector social i la seva incidència. La majoria dels participants compartíem la preocupació per la pèrdua de drets socials i el desmantellament de l’estat de benestar tal i com l’hem conegut.

Les retallades i la crisi usades com excusa per imposar un determinat model de societat són la mostra més evident ens trobem en plena batalla de les idees. La contraposició de propostes pel que fa a prestacions socials, educació o salut no és més que el reflex d’aquest combat. I les dades ens diuen que estem perdent la batalla.

Res és casual i el mantra “no volem fer retallades però no tenim alternativa” és senzillament fals. El resultat dels constants i planificats ajustos està portant a l’empobriment de la immensa majoria de la població i a beneficiar a la minoria de sempre. Reducció gairebé fins a l’eliminació de les prestacions de la dependència, minva en les condicions laborals i el número de professionals de la salut i l’educació, supressió de programes socials, copagaments, ... La llista cada dia es fa més gran i l’ofec arriba a cotes límit per a molts.

El neoliberalisme més dur s’està imposant i els defensors d’alternatives socials i progressistes es veuen incapaços de modificar les polítiques imposades. Una certa prudència mal entesa i algunes dosis de dogmatisme ha portat a partits d’esquerra, sindicats, entitats socials i organitzacions defensores dels ciutadans ha reaccionar tard i malament. I l’enemic és potent, molt potent.

En el cas del tercer sector, la voluntat lògica de preservar la independència d’acció ens ha dut a confondre partits amb política i ideologia. Una mostra més del mal que han fet les organitzacions polítiques del nostre país obsessionades per convertir-se en referents únics.

Les qüestions ideològiques han fet por a les entitats i no s’han treballat prou, fet que ha suposat que els ens que haurien de ser màxims exponents de la lluita per la igualtat i justícia social hagin renunciat sovint a liderar la defensa de l’estat de benestar tement ser acusats d’adquirir posicionaments ideològics

Invertir en el futur

Hi ha idees que de tant repetir-les es converteixen en un tòpic. Una d’aquestes és la que afirma que l’educació és la clau del futur d’una societat i que ha de ser prioritari abocar-hi tots els recursos necessaris. Tots els governs i dirigents de qualsevol país ho incorporen, expressat d’una manera o altra, a les seves propostes polítiques. Però, quants ho fan de veritat?

Ara que el nostre país està immers en plena construcció d’un nou futur, cal definir molt bé les estratègies en tot allà vinculat als processos educatius dels infants i joves. Especial importància tindrà el què fem a l’etapa que va dels zero als tres anys i la posterior fins els sis.

Diversos estudis pedagògics i científics demostren que aquest període és clau per la posterior construcció i desenvolupament de la persona. Els models educatius d’èxit del nord d’Europa són també una mostra de la significació de la feina ben feta a aquestes edats. A més, Catalunya, fidel a la seva tradició de societat capdavantera en propostes educatives innovadores i progressistes, ha desenvolupat els darrers anys una potent xarxa d’escoles bressol públiques amb un alt nivell qualitatiu.

El model d’educació de la petita infància català, impulsat fonamentalment pels ajuntaments amb la col·laboració de la iniciativa social en forma de cooperatives i associacions, ha donat excel·lents resultats i ha contribuït decisivament a la cohesió social del país. Aquest camí d’èxit, s’ha vist frenat darrerament a conseqüència de la crisi i  de les dificultats econòmiques derivades. Però també a determinades decisions del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya de les que un dubte si responen només a qüestions econòmiques o si s’enquadren en determinats motius ideològics.

Sigui com sigui, el veritablement important és que disposem d’una excel·lent generació de professionals, majoritàriament dones, preparades, amb vocació i que creuen en la seva feina. Cal aprofitar aquest potencial i el de les empreses, entitats i ajuntaments que impulsen els projectes que les acullen, per posar els fonaments del sistema educatiu de la Catalunya del futur. Un sistema que aposti de veritat per l’educació com a clau de l’èxit de la societat.

I si fem una cooperativa?

Empreses familiars que veuen trencada la cadena del relleu generacional, empresaris que volen retirar-se sense liquidar el negoci o plantilles senceres que davant la crisi decideixen apostar per la seva feina. Cada cop més trobem a Catalunya exemples de projectes empresarials amb formes jurídiques clàssiques que asseguren la seva supervivència a partir de la transformació en cooperativa. 

En aquestes experiències trobem que el pas a cooperativa ha implicat que els treballadors adquireixin responsabilitats individuals i col·lectives, assumeixin riscos i passin a controlar el seu futur. I la dinàmica participativa que el model demana, ha generat més motivació i cohesió de l'equip, millora de la productivitat i dels resultats econòmics.  

En el cas de les associacions o altres formes jurídiques associatives, no existeixen tantes experiències. Però els darrers anys, el desenvolupament de la col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social mitjançant la prestació de serveis en forma de concertació, contracte o convenis ha suposat un canvi important en el sector social. 

Moltes associacions, nascudes originàriament des del voluntariat i amb un objecte social vinculat a la defensa de drets de determinats col·lectius, han evolucionat cap a entitats, que sense perdre l'objectiu fundacional, han incrementat de manera important la seva activitat econòmica.

És en aquest punt, amb l'augment de l'activitat empresarial, que habitualment va acompanyada de l'increment del personal contractat i de la revisió d'alguns aspectes del projecte, que algunes associacions es plantegen l'evolució cap a la fórmula cooperativa com opció jurídica i de model que s'ajusta millor a la nova realitat i permet incorporar una millora en la participació de les persones membres.  

En el cas de les associacions, a més de parlar de transformació, hauríem de parlar també de creació, ja que en molt dels casos s'opta per posar en marxa el nou projecte cooperatiu conservant viva l'associació i fent-la sòcia col·laboradora de la cooperativa. 

La decisió de mantenir o no l'associació depèn de diversos factors, en alguns casos de tipus identitari o missional i en altres de més utilitaris.

Sigui en forma de transformació, sigui creant la cooperativa per articular l'activitat econòmica, el procés permet enfortir el projecte amb tot el que aporta aquesta fórmula professional amb valor social.

A més, el caràcter no lucratiu queda garantit a través de la cooperativa d'iniciativa social, forma contemplada per llei que demana constituir-se sense afany de lucre entre d'altres condicions.  

Aquestes i altres són algunes de les reflexions que diverses associacions del nostre país es fan davant els nous escenaris que es dibuixen en el sector social producte de la crisi econòmica, valorant que la cooperativa amb caràcter d'empresa social pot ser una bona opció de futur.

El negoci del benestar

A finals de 2012, el CatSalut va donar la concessió de la gestió del Centre d’Atenció Primària de la població empordanesa de l’Escala a una empresa mercantil, dedicada fonamentalment a serveis de neteja i seguretat. Fins aquell moment la gestió havia estat en mans d’una fundació del territori.

Ara fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona adjudicava a la mateixa empresa el Casal Infantil El Drac, que fins a llavors havia portat una cooperativa d’iniciativa social.

Aquests dos fets, que en el cas del centre infantil ha anat acompanyat de denúncies de les entitats representatives del sector sobre les males pràctiques de les administracions en els concursos públics, especialment pel que fa a donar més valor a la oferta econòmica que no a altres aspectes com l’experiència o la capacitat tècnica, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la gestió dels serveis vinculats a l’estat de benestar.

Serveis socials, salut i educació son objecte de debat, barrejant sovint conceptes clàssics com privatització o externalització amb altres de encunyats recentment com el de la cooperació público-privada.

Més enllà dels plans per privatitzar part dels serveis públics, que podria ser objecte d’una altre article en aquesta secció, Catalunya compta ja amb una interessat i potent trajectòria d’externaliztació de determinats servies a partir de fórmules com la concertació, el concurs o el contracte de serveis.

Aquest model s’ha recolzat des dels seus inicis en un ric teixit d’organitzacions sense afany de lucre format per cooperatives, associacions i fundacions. Entitats que des d’un principi van apostar per col·laborar amb les administracions per garantir un serveis públics de qualitat. Entitats que reinverteixen tots els seus excedents en la pròpia activitat en consonància amb el seu caràcter no lucratiu

Els darrers anys, però, empreses mercantils de capital espanyol i algunes multinacionals a la recerca de nous nínxols de negoci han decidit entrar a competir en la gestió d’aquests tipus de servei. D’aquesta manera, residències de gent gran, serveis d’atenció domiciliària, serveis especialitzats de salut o fins i tot escoles estan en mans de gestors l’objecte final dels quals és fer quants més diners millors per als seus accionistes.

I és aquí un rau la clau de tot plegat: és ètic que ningú guany diners amb la gestió dels serveis del benestar?, no és una contradicció permetre l’enriquiment amb els serveis que pretenen ajudar als més vulnerables?

Mai no em fallen

Escriure un article setmanal és un exercici engrescador que obliga a proposar cada set dies temes d’interès i actualitat als lectors. Sempre en tens de pensats,  però les coses que passen entre un article i altre marquen sovint els continguts.

Escrivint a sobre l’estat de benestar, tot allò que es refereix a la classe política, especialment a les seves propostes i comportaments m’interessa especialment. I en aquest grup sempre n’hi ha uns quants que amb les seves declaracions t’omplen el cap d’idees per escriure.

Només cal donar una ullada als diaris i escoltar algunes tertúlies, per tenir seriosos problemes a l’hora triar el tema del següent article. Normalment dilluns o dimarts ja tens aquesta part de la feina feta i només queda posar-se davant l’ordinador.

La passada setmana tot va ser diferent. Havíem arribat a dijous i cap dels habituals havia fet la seva declaració de la setmana. Què estava passant? Però fidels al seu compromís setmanal, finalment van arribar. Aquest cop van ser en Duran i Lleida i en Xavier Trias, afirmant a l’esmorzar col·loqui del Foro Nueva Ciudad de Madrid que els polítics cobren poc.

Ells mai no em fallen. D’en Duran m’ho podia esperar. D’habitual és un filó i darrerament, suposo que superat pels esdeveniments, està que se surt. L’Alcalde, la veritat, em va sorprendre més. Home llest i mesurat, no acostuma a cometre aquests errors.

Davant l’afirmació, es podrien dir moltes coses. Es podria obrir el debat sobre el tema. Analitzar, si com diuen alguns, si pagant més als nostres polítics acabaríem amb la corrupció. O si, com diuen d’altres, pagant poc evitem que els millors arribin a la política.

També podríem parlar de si és ètic que faci aquestes afirmacions un senyor que quan està a Madrid s’instal·la a un dels hotels més luxosos de la capital a costa de tots nosaltres.

Però no, no farem res de tot això. Ho farem més simple. Farem una sola pregunta. O dues.

Vostès van fer aquestes declaracions només tres dies i cinc hores després que es fessin públiques les darreres dades de l’atur, dades que deien que a Catalunya hi ha ja 661.817 persones sense feina, que un de cada tres catalans que estan a l'atur no cobra cap prestació i que els que ho fan reben una pensió mitjana de 914 euros.

Senyors, tenint en compte tot això i acceptant que puguin pensar que els polítics cobren poc, en cap moment els ha passat pel cap que potser ara no és el moment de fer aquest tipus d’afirmacions? En que carai estan pensant? 

Que tingueu sort

La capacitat de la societat per aguantar sembla no tenir límit, però els esdeveniments de les darreres setmanes, amb l’esclat del cas Bárcenas i les posteriors declaracions indignants dels responsables del Partit Popular i del Govern espanyol poden haver suposat un punt d’inflexió.

Espanya és avui un país en caiguda lliure. Un país amb uns índex d’atur socialment inacceptables, moralment destrossat per la corrupció, el tràfic d’influències i la prevaricació i angoixat per la retallada sistemàtica i planificada dels drets socials. El poble espanyol no es mereix els governants que té.

No podem perdre més temps. Cal dir prou. Des de la solidaritat, no oblidant mai la història i la cultura compartida i mantenint els llaços familiars que ens vinculen, cal dir: “adéu Espanya i que tingueu sort”. Desitgem que us en sortiu, que us deslliureu dels lladres i corruptes que us exprimeixen i que sigueu una nació plena i feliç.

No tenim temps per perdre. Nosaltres també tenim corrupció i misèria moral. Caldrà treure’ns la nostra part de xacra de sobre. Però cal posar tots els nostres esforços, tot el nostre talent, tots els nostres recursos a treballar per construir ja un futur per Catalunya deslliurat d’aquest llast.

No podem esgotar les nostres forces en un dia a dia asfixiant. La corrupció, els impagaments, les retallades, les discussions partidistes, ...

Fer néixer un país és un repte immens, però també apassionant. Comencem a dissenyar el model educatiu de la Catalunya estat. Anem a conèixer i estudiar les polítiques dels països nòrdics, referents en models i resultats. Treballem amb la comunitat educativa que és qui millor coneix la realitat.

Dibuixem el futur del model de salut, referent al món, i posem les bases per la seva sostenibilitat, aconseguint tornar a les prestacions d’abans de les retallades. Establim els pilars de la Catalunya social, garantint un sistema que permeti una veritable cohesió i doti a tots els ciutadans d’oportunitats.

Escoltem al cooperativisme, al tercer sector, als petits i mitjans empresaris, als sindicats, a tots aquells que volen implicar-se en construir un futur millor. I tota la resta: la cultura, la seguretat, el territori, l’esport,... Tanta feina, però tant engrescadora!

Catalunya ha demostrat que no vol ser independent contra ningú; ben al contrari, vol ser independent al costat de, sumant amb. Tant simple com això, ser una país lliure i feliç com qualsevol altre. I de veritat, que tingueu sort.

Atur i independència

Segur que heu sentit algun cop aquell comentari, habitualment expressat per dones, que diu que la major part dels homes som incapaços de fer dues coses a l’hora.

He recordat aquesta idea després de sentir de manera insistent, per part d’alguns responsables polítics, l’argument que no és hora de parlar de la independència de Catalunya quan la gent té altres problemes més importants.

Analitzem-ho. Vol dir això que hem de pressuposar que els nostres polítics, tant si són homes com si són dones, no poden dedicar la seva feina i els seus esforços a dos qüestions a la vegada? O vol dir, potser, que si centrem les energies en un dels temes l’altre no serà ben resolt?

L’argument va ser reiteradament utilitzat durant la sessió de debat prèvia a l’aprovació de la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, celebrada el dimecres 23 de gener al Parlament de Catalunya. Tots els partits oposats a la resolució, sense excepció, van fer servir la idea en un moment o altre de la seva intervenció per acusar als partidaris del si de no preocupar-se dels “problemes reals” de la gent.

Doncs bé, l’endemà mateix es feien públiques les dades que ens indicaven que l’atur arribava al rècord de 885.100 persones a Catalunya i a les portes dels 6 milions a Espanya.

Seguint l’argument dels defensors del “no són les aventures sobiranistes el més urgent”, podríem arribar a acceptar que la “deriva independentista” ens ha distret i ens ha portat a aquests índex d’atur. Però llavors, que ha passat a Espanya? Com s’ha arribat al 26 % de la població en edat de treballar sense feina? Què ha distret als seus governants? Ells no tenen “distraccions” com les nostres ...

Hàbilment, el Centre Català de Negocis tancava el cercle d’una setmana apassionant, difonent divendres 25 el seu informe Nivell d’atur que tindrà la Catalunya Estat, publicat originàriament  el setembre de 2012.

L’estudi calcula a partir de tres mètodes diferents quin seria el nivell d’atur a  una Catalunya independent i el compara amb el d’Espanya aquell moment (22,6%), arribant a al conclusió que podria estar al voltant del 12%, similar a la dels països europeus avançats.

Especulacions, diran alguns; mentides, diran altres. Revisant l’informe, acabes pensant que potser si que els problemes de la gent i la llibertat del nostre país són dos qüestions a resoldre amb una mateixa solució.