La salut de les organitzacions

 

Durant una de les meves etapes professionals vaig treballar uns quants anys a una entitat de lleure. En aquella època, quan organitzàvem les activitats d’estiu, un dels meus col·laboradors va desenvolupar una teoria que amb el temps es va convertir, gairebé sempre, en una certesa. Deia que quan a un torn de colònies, camp de treball o casal d’estiu s’acumulaven un elevat número de petits accidents, caigudes, malalties de nens i monitors i altres incidents, era senyal inequívoca que aquella activitat no funcionava prou bé. Estàvem davant d’unes colònies malaltes, mal gestionades per l’equip, amb massa problemes, falta de coordinació i poc control. Els incidents acumulats eren símptomes de que allò no funcionava. Com dic, aquella hipòtesi es confirmava pràcticament sempre.

Passa quelcom similar amb les organitzacions del tercer sector, ja siguin de primer, segon o tercer nivell. Dotem a les entitats d’un seguit de recursos de seguiment i control per garantir el bon govern, la transparència i la participació. En funció del model organitzatiu, la junta directiva, el patronat o el consell rector es converteixen en els espais destinats a vetllar per un correcte funcionament i prevenir possibles desviacions. Però aquests elements i recursos (estatuts, reglaments, ordres del dia i actes de les reunions, protocols de funcionament intern, ...) han de ser entesos com a eines i mitjans, mai com a finalitats en si mateixes.

Massa sovint, a les nostres organitzacions, passa que centrem gran part de l’activitat a aquests aspectes. Quan revisar un i mil cops l’acta de la darrera reunió de l’òrgan de govern, fins a posar-nos d’acord, ens ocupa massa temps, tenim un problema; quan pactar l’ordre del dia de la propera reunió demana l’intercanvi de més de dos o tres correus electrònics, tenim un problema; quan una còpia dels estatuts i del reglament de règim intern són dels documents més utilitzats a les reunions, tenim un problema. Aquests i altres poden ser símptomes que indiquen que la nostra organització pot estar malalta. Com les colònies i campaments amb massa caigudes i rascades.

L’entitat sana és la que fonamenta el seu funcionament en la confiança i el respecte entre els seus membres. L’òrgan de govern i l’assemblea, si correspon, han de funcionar sota aquestes paràmetres. Això no vol dir que no hi pugui haver desacords, dissensions o fins i tot conflictes. Però justament la resolució dels mateixos només arribarà si la organització és forta als nivells esmentats.

El mateix passa amb la relació entre l’equip tècnic i l’equip polític. La confiança torna a ser la clau. Cal delimitar clarament les responsabilitats i competències de cadascú i respectar el pacte. Els tècnics són fonamentals pel funcionament de l’entitat i la seva capacitat d’executar amb eficiència i autonomia les directrius establertes per l’òrgan de govern, l’element decisiu per assolir els objectius fixats. Però no poden perdre mai de vista que són els representants escollits els que tenen l’encàrrec de la base social de dirigir l’entitat. Sense oblidar, també, que els membres electes desenvolupen la seva tasca des del voluntariat, més enllà de la seves responsabilitats professionals. Per això és important que la dedicació sigui l’estrictament necessària. No és bona senyal el secretari i secretària hipotecada revisant un i altre cop l’ordre del dia o esmenant per enèsima vegada l’acta.

De la mateixa manera que unes colònies malaltes no satisfan les expectatives dels infants i les famílies, una organització malalta acaba deixant de ser útil als seus membres i fracassa en la consecució dels objectius. Estiguem atents als símptomes!

L'impacte social de les cooperatives

 

Avui en dia ningú posa en dubte el valor diferencial de les cooperatives: un model empresarial que posa a la persona per sobre del capital i que ens permet avançar en la construcció d’una economia més justa i solidària. Però a l’hora d’argumentar i posar xifres a aquesta aportació de valor, moltes vegades ens trobem que no disposem de dades concretes: sabem explicar el que fem i com ho fem, però ens costa explicar el que aconseguim.

És per això que la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, a proposta de la Sectorial d’Iniciativa Social, ha impulsat un procés participatiu destinat a crear un model que ens ajudi a mesurar el valor social que generen les cooperatives, el seu impacte social, econòmic i ambiental. És la manera de demostrar a la societat que les cooperatives estem multiplicant els recursos que rebent, generant valor a tots els nostres grups d’interès: persones treballadores i sòcies, clients, administracions públiques, comunitat local i societat, ...

El procés impulsat per la Federació consisteix en el disseny i implantació d’un sistema de càlcul de l’impacte de les cooperatives que ens permetrà a totes les empreses associades:

·  Conèixer (identificar i mesurar) les activitats que estem realitzant i els seus resultats: canvis que produeixen sobre els diferents grups d'interès.

·  Comunicar dins de l‘organització: cada persona de l‘organització contribueix a generar aquests canvis aportant valor.

·  Demostrar i argumentar davant les administracions i inversors que els diners que aporten no és una despesa, sinó una inversió (gestió responsable).

·  Explicar-ho a la societat.

Disposar d’aquest model per mesurar el nostre impacte social i retorn econòmic és, en l’actualitat, una necessitat:

·  Per calcular i millorar l’eficiència de cada cooperativa: mitjançant indicadors adaptats i consensuats que siguin fàcilment mesurables.

·  Per tenir dades agregades de sector: L’avaluació és una eina clau que permet incrementar la transparència, la confiança i l’eficiència de les entitats.

·  Per generar confiança: de cara a la societat i els principals contractants.

·  Per identificar estalvis i sinergies que les cooperatives aporten a la societat i que siguin reconegudes per les administracions contractants.

·  Per diferenciar-se respecte altres models mercantils: en els que pot primar l’eficiència econòmica.

·  Com a estratègia davant el context actual: Ens trobem en un context amb ingressos decreixents i necessitats socials creixents.

El model s’ha treballat de forma col·laborativa, des de la participació de les pròpies cooperatives. El treball s’ha basat en els següents principis:

·  La teoria del canvi: que reflexiona sobre quins són els canvis que estan generant les cooperatives en els diferents grups d’interès.

·  No inventar res nou: aprofitar allò que ja existeix al mercat.

·  Aprofitar allò que ja estan fent les cooperatives: per evitar que els hi suposi una feina afegida.

·  Posar en valor els trets identitaris de les cooperatives: a partir del Codi elaborat de forma consensuada.

Amb la voluntat que sigui fàcil per a les cooperatives i que no els hi suposi una feina excessiva la seva implantació, hem creat un model que conté un número reduït d’indicadors, i que coincideixen amb altres metodologies que ja estan utilitzant algunes cooperatives, com el Balanç Social, el GRI o l’Economia del Bé Comú.

Abans de final d’any les cooperatives disposaran del seu model, així com d’una plataforma online que permetrà que les cooperatives puguin realitzar el seguiment dels diferents indicadors, comparar-se al llarg del temps i amb entitats similars. A més, permetrà obtenir una informació agregada del valor global que aporten les cooperatives de treball a Catalunya.

Podrem donar resposta, d’aquesta manera, a les qüestions clau que fonamentaran i posaran en valor la nostra aportació social: quin tipus de canvi estem generant des de les cooperatives?, quins són els grups d’interès als que estem aportant valor?, quin impacte estem generant en aquests grups?, quin retorn econòmic genera la nostra activitat i com reverteix en la societat?, com contribuïm a la millora social?, quin impacte tenim en el nostre entorn?

Per necessitat i per oportunitat estratègica, demostrem el valor social i econòmic que generem!

Sumar-sumar, win-win

 

Sumar-sumar o també 1+1=3, són algunes de les expressions que fem servir per expressar la voluntat i la necessitat de treballat junts per aconseguir multiplicar els efectes i els resultats dels projectes que posem en marxa, ja sigui a nivell personal, professional, empresarial o polític. En el cas del tercer sector social, podríem dir que aquesta intencionalitat forma part de l’ADN de les organitzacions que el composen. Si més no, així hauria de ser.

Les entitats socials tenen alguns trets definitoris que expliquen aquest sumar-sumar com a bandera i referència. Per una banda, la mateixa forma jurídica; l’associacionisme i el cooperativisme fonamenten en la col·laboració i la cooperació les seves fórmules d’organització i gestió. I per l’altra, el que fan, atendre persones i donar resposta a les necessitats socials, sovint amb menys recursos dels necessaris, fa que la suma de sinèrgies i forces sigui indispensable. Ambdós fets han generat infinitat de projectes de col·laboració entre entitats del nostre sector, la majoria exitosos i amb els resultats positius que tots coneixem.

Aquest sumar-sumar que han desenvolupat les entitats de base, s’ha reproduït al segon i tercer nivell. Així, les federacions i les plataformes han sorgit de la voluntat del primer nivell per agrupar-se com a fórmula per aconseguir les fites fixades a nivell de representativitat i incidència. Ajuntar-se per augmentar exponencialment la força i multiplicar les capacitats. Una suma que ve acompanyada, però, de renúncies necessàries; renúncies a una part de la pròpia visibilitat i representació, que es fan en pro de l’interès col·lectiu i de la voluntat de reeixir en els objectius. I és important no perdre de vista que l’articulació del sector va de baix a dalt, de les entitats de base cap amunt. Els nivells de plataformes responen a la voluntat del primer nivell i només tenen sentit si responen a les seves necessitats i no deixen de respondre a aquesta missió.

Des de les cooperatives d’iniciativa social sempre s’ha vist clara aquesta necessitat d’estructurar el sector, primer creant i fent créixer la Sectorial en el marc de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i després participant activament en la creació i consolidació d’organitzacions com la Taula i La Confederació, que en forma de federacions de federacions treballen pels interessos col·lectius.

És des d’aquesta voluntat integradora que proposem afegir al sumar-sumar una altra idea, la del win-win,  terme que es fa servir sobretot al món empresarial i polític i que vol dir que “tothom hi ha de guanyar”. Es tracta d’una estratègia de negociació flexible que busca que dues parts arribin a un acord final que les satisfaci a totes dues i que eviti el conflicte. Una estratègia poc agressiva, que busca que cap de les dues parts renunciï als seus objectius finals i que evita sobretot que hi hagi vençuts. Alguns experts assenyalen dos aspectes clau en el win-win: confiança i creativitat. Si negociem fiant-nos de l'altre i desenvolupem estratègies de pensament creatiu els acords poden ser molt importants.

El tercer sector social és una realitat complexa i diversa, formada per entitats i federacions d’orígens i evolucions diferents, que venen de tradicions i cultures variades. Que comparteixen moltes coses, però tenen visions i enfocaments diferents sobre alguns temes. I que fins i tot a vegades no estan cent per cent d’acord. Per això i perquè democràcia i participació són factors centrals del nostre funcionament, sovint cal posar en marxa estratègies de negociació com el win-win que permetin arribar a acords guanyadors des de la confiança.

Sumar i negociar han de continuar sent les claus perquè el tercer sector continuí enfortint-se per convertir-se en element estratègic del nostre país. Però això ha d’anar acompanyat de maneres de fer que reforcin els seus valors i dotin de coherència la seva acció, desterrant aspectes com personalismes, propostes exclusivistes, imposició de criteris, prejudicis, falta de transparència o procediments poc democràtics que no tenen lloc en un sector que treballa per aconseguir una societat més justa i democràtica.

Remunicipalitzacions

 

Durant els darrers mesos han aparegut diferents notícies relacionades amb processos de remunicipalització per part d’alguns ajuntaments, de serveis educatius i socials que fins ara han estat gestionats per entitats del Tercer Sector Social. Parlem, per exemple, d’escoles bressol o de serveis d’atenció a les dones. Aquests processos de recuperació o d’internalització de serveis ha generat preocupació, inquietud i desencís en el sector. I si bé s’entén que l’estratègia de recuperació dels serveis públics de gestió externalitzada és una opció política legítima, des del Tercer Sector Social no es comparteixen molts dels arguments que s’estan fent servir per justificar aquest model.

L’externalització de serveis des d’un model de col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social no és en cap cas una privatització: les entitats socials gestionen serveis d’atenció a les persones amb clara vocació de servei públic i la gestió indirecta no implica en cap cas una renúncia a la titularitat pública d’aquests. Com a sector històricament estratègic en el disseny, la implementació i la gestió d’aquests serveis, no tenir en compte ni la visió ni l’impacte d’aquesta opció és una manca de reconeixement a la trajectòria, expertesa i valor d’aportació del Tercer Sector en el desenvolupament de polítiques socials el nostre país.

Per altra banda, sobte que ajuntaments que estan impulsant una potent  política de foment de l’economia social, duguin a terme aquestes estratègies de remunicipalització que impliquen limitar l’activitat d’organitzacions que a través de models propis de l’economia social (associacions, cooperatives d’iniciativa social i fundacions) generen activitat econòmica i ocupació en un sector estratègic com és el sector de serveis d’atenció a les persones. Tal com s’ha manifestat repetidament, el Tercer Sector Social defensa un determinat model de col·laboració público-social en la provisió d’aquests tipus de serveis. Un model que es desenvolupi des de la no lucrativitat i des d’una perspectiva d’inversió social, buscant en tot moment l’eficiència dels recursos públics destinats a aquesta tipologia de serveis; i revertint-ne l’impacte i els beneficis en els propis serveis, col·lectius i comunitat.

Tampoc comparteixo l’argument que diu que la remunicipalització representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Cal analitzar aquesta afirmació detalladament en termes de costos-beneficis i, en tot cas, si del què es tracta és de millorar les condicions laborals dels professionals, recordar que l sector fa temps que reclama una contractació pública que vetlli tant per la qualitat dels serveis com per garantir les condicions laborals dels treballadors i treballadores. A més, afirmar que la gestió amb personal públic millora la qualitat és menystenir la tasca de centenars de professionals amb anys d’experiència.

En la definició de l’externalització cal tenir clar que les condicions de les professionals han de ser semblants a la d’altres que són contractades directament per les administracions. I això depèn només de que l’ajuntament corresponent creï el servei amb unes bones condicions econòmiques i de gestió que ho possibilitin. L’experiència de les entitats socials catalanes que gestionen serveis de titularitat pública permet afirmar que són les condicions d’externalització les que determinen la qualitat del servei i per tant, que l’externalització no és negativa per ella mateixa, sinó que és l’òrgan contractant el que té la responsabilitat de definir com vol que sigui prestat aquest servei.

Em preocupa, finalment, el greu perjudici que la remunicipalització de serveis pot representar per les organitzacions socials que fins al moment prestaven aquests serveis, més quan estem constatant que els ajuntaments no estan en disposició de garantir la subrogació de les plantilles. Aquest fet implica un doble greuge: un primer, pels professionals que veuen perillar els seus llocs de treball; i un segon, per les entitats que, davant la pèrdua del servei per una decisió estrictament política, hauran de fer front a les indemnitzacions per l’acomiadament del personal.

Cal un diàleg seriós i en profunditat entorn l’estratègia de remunicipalització de serveis d’atenció a les persones i l’impacte per les entitats de l’economia social de les nostres ciutats i pobles. És hora de compartir i clarificar posicionaments, analitzar la complexitat de la situació amb la rigorositat que requereix i, sempre que sigui possible, explorar vies de col·laboració per tal de minimitzar-ne l’impacte en el sector.

Alumnes.coop

Equips esportius del món que fonamenten el seu èxit en la feina amb les categories inferiors; formar des de ben petits als futurs esportistes en els valors i model del club. Països amb indicadors d’èxit pel que fa a resultats acadèmics o a índexs d’ocupació laboral, que tenen en comú la inversió en polítiques educatives. O el bon funcionament de campanyes de sensibilització i prevenció en temes ambientals, de salut o de civisme fonamentades en la incidència sobre els infants. Són exemples, entre molts, que treballar amb la pedrera funciona i dona fruits.

Aquesta aposta per la pedrera està en la base del projecte cooperatives d’alumnes que des de fa anys desenvolupa la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya amb el suport de la Direcció General d’Economia Social de la Generalitat de Catalunya, a través del programa Aracoop. Tal i com explicàvem en aquest mateix espai, amb l’article Escoles de democràcia, una cooperativa d’alumnes és una societat formada i gestionada pels propis alumnes que, amb la col·laboració del professorat, desenvolupa activitats productives i econòmiques amb l’objectiu de posar a la venda productes o bé realitzar activitats o serveis. La seva finalitat principal és la de potenciar l’emprenedoria a través del procés de creació d’una empresa cooperativa, on la participació i implicació dels alumnes és la clau, ja que les decisions són preses per ells, que alhora són els responsables de la gestió social i econòmica de l’empresa i dels resultats de la seva activitat. I tot des d’una experiència plenament vivencial que potencia i consolida el coneixement i integració dels valors cooperatius. Es tracta de cooperatives creades fonamentalment per alumnes d’escoles cooperatives, però també participen al projecte escoles i instituts públics i escoles concertades. 

La feina realitzada des del 2012 va permetre tancar l’any 2015 amb una seixantena de cooperatives actives. Aquest fet ens va animar a organitzar la primera trobada de cooperatives d’alumnes. Així, el mes de novembre de l’any passat, representants d’aquestes iniciatives es reunien a l’auditori de Barcelona Activa per compartir els diferents projectes i posar en marxa eines de treball conjunt com www.cooperativesalumnes.cat. Aquell dia, vam adquirir un compromís públic: posar en marxa durant el primer semestre del 2016 la Federació de Cooperatives d’Alumnes de Catalunya.

Avui podem dir que hem aconseguit l’objectiu fixat. Fa poques setmanes, el 9 de maig, celebràvem a CaixaForum l'assemblea constitutiva d’Alumnes.coop, que és com s’anomena la nova federació. Sota la tutela i acompanyament de la “federació del grans”, els representants de les cooperatives d’alumnes van validar el cens de cooperatives creat, van aprovar els estatuts de la federació i van votar per escollir el Consell Rector. Així, el Jan, l’Alba, el Nicola, la Marina, la Gala, l’Adrià, l’Alfonso, el Javier, l’Albert i la Mar, després d’explicar els seus motius per presentar-se i defensar la seva candidatura, es convertien en els primers consellers i conselleres d’Alumnes.coop, escollits democràticament pels seus companys. Deu valents i valentes, d’entre 12 i 17 anys, que ens van donar aquell dia una lliçó de compromís i responsabilitat.

I ara, quin seran els següents passos? Doncs de manera immediata, la primera reunió del Consell Rector, que haurà d’escollir entre els seus membres el president o presidenta i la resta de càrrecs. I a partir d’aquí, a treballar. Cal definir pla de treball, dissenyar logotip, planificar l’acció a les xarxes socials, repartir-se tasques, ... Ganes i creativitat no en faltaran, n’estem segurs.

Alumnes.coop és ja una realitat que ens fa mirar el futur amb una mica més d’optimisme als qui creiem i apostem per l’economia social. La pedrera té potencial i si ho fem bé, el relleu generacional està garantit. 

 

Remunicipalització de serveis?

Publicat a:

Aquestes darreres setmanes han aparegut diferents notícies relacionades amb processos de remunicipalització per part de l'Ajuntament de Barcelona, de serveis educatius i socials que fins ara han estat gestionats per entitats del tercer sector social. En concret, escoles bressol i serveis d'atenció a les dones. Una recuperació de serveis que ha generat preocupació, inquietud i desencís en el sector. I si bé entenem que l'estratègia de recuperació dels serveis públics de gestió externalitzada és una opció política legítima, des del Tercer Sector Social no compartim molts dels arguments que s'estan fent servir per justificar aquest model.

L'externalització de serveis des d'un model de col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social no és en cap cas una privatització: les entitats socials gestionen serveis d'atenció a les persones amb clara vocació de servei públic i la gestió indirecta no implica en cap cas una renúncia a la titularitat pública. Com a sector històricament estratègic en el disseny, la implementació i la gestió d'aquests serveis, considerem que no tenir en compte ni la nostra visió ni l'impacte d'aquesta opció és una manca de reconeixement a la trajectòria, expertesa i valor d'aportació del tercer sector en el desenvolupament de polítiques socials a la ­ciutat.

Per altra banda, sobta que el mateix Ajuntament de Barcelona, que està impulsant una potent política de foment de l'economia social, dugui a terme aquesta estratègia de remunicipalització que implica limitar l'activitat d'organitzacions que a través de models propis de l'economia social (associacions, cooperatives d'iniciativa social i fundacions) genera activitat econòmica i ocupació en un sector estratègic com és el sector de serveis d'atenció a les persones. Tal com hem manifestat repetidament, el tercer sector social defensa un determinat model de col·laboració pública i social en la provisió d'aquests tipus de serveis. Un model que es desenvolupi des de la no lucrativitat i des d'una perspectiva d'inversió social, buscant en tot moment l'eficiència dels recursos públics destinats a aquesta tipologia de serveis; i revertint-ne l'impacte i els beneficis en els mateixos serveis, col·lectius i comunitat.

No estem en absolut d'acord en l'argument que la remunicipalització representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Cal analitzar aquesta afirmació detalladament en termes de costos-beneficis i, en tot cas, si del que es tracta és de millorar les condicions laborals dels professionals, nosaltres som els primers que fa temps estem reclamant a l'Ajuntament de Barcelona una contractació pública que vetlli tant per la qualitat dels serveis com per garantir les condicions laborals dels treballadors i treballadores. A més, afirmar que la gestió amb personal públic millora la qualitat és menystenir la tasca de centenars de professionals amb anys d'experiència.

En la definició de l'externalització cal tenir clar que les condicions dels professionals han de ser semblants a les d'altres que són contractats directament per les administracions. I això depèn només que l'ajuntament corresponent creï el servei amb unes bones condicions econòmiques i de gestió que ho possibilitin. L'experiència de les entitats socials catalanes que gestionen serveis de titularitat pública ens permet afirmar que són les condicions d'externalització les que determinen la qualitat del servei i per tant, que l'externalització no és negativa per ella mateixa, sinó que és l'òrgan contractant, l'Ajuntament de Barcelona en aquest cas, el que té la responsabilitat de definir com vol que sigui prestat aquest servei.

Ens preocupa, finalment, el greu perjudici que la remunicipalització de serveis pot representar per a les organitzacions socials que fins ara prestaven aquests serveis, i més quan estem constatant que l'ajuntament no està en disposició de garantir la subrogació de les plantilles. Aquest fet implica un doble greuge: un primer, per als professionals que veuen perillar els seus llocs de treball; i un segon, per a les entitats que, davant la pèrdua del servei per una decisió estrictament política, hauran de fer front a les indemnitzacions per l'acomiadament del personal. Des del tercer sector social reclamem a l'alcaldessa de Barcelona un diàleg seriós i en profunditat al voltant de l'estratègia de remunicipalització de serveis d'atenció a les persones i l'impacte per a les entitats de l'economia social de la ciutat. Volem compartir i clarificar posicionaments, analitzar la complexitat de la situació amb la rigorositat que requereix i, sempre que sigui possible, explorar vies de col·laboració per tal de minimitzar-ne l'impacte en el nostre sector.

Competència i competitivitat

 

Competència:

rivalitat, oposició entre els que aspiren a aconseguir el mateix

Competitivitat:

 a nivell empresarial és la capacitat de proveir els productes i els 
serveis tant o més eficientment i eficaç que no pas els competidors.

 

Les entitats del tercer sector social català que realitzen activitat econòmica i empresarial obtenen la major part dels seus ingressos mitjançant la prestació de serveis d’atenció a les persones, fonamentalment de caire social i educatiu. El gruix d’aquesta prestació prové, en molts casos, d’un client públic: departaments de la Generalitat, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, ... I la manera d’accedir-hi són les diferents formes de contractació pública previstes per la llei.

 

Aquesta realitat fa que molts dels serveis que reben el ciutadans (una escola bressol, una residència de gent gran, un casal de joves) siguin adjudicats per l’organisme públic  corresponent a través d’un concurs públic. Si bé en els primers temps d’aquestes pràctiques d’externalització només optaven als serveis les entitats socials, avui tot ha canviat i a aquests concursos no s’hi presenten només entitats del tercer sector, hi opten també altres tipus d’organitzacions, des de petites i mitjanes empreses catalanes a divisions de serveis de multinacionals, passant per grans operadors vinculats a altres sectors d’activitat.

Davant aquest paisatge de competència oberta entre diferents fórmules empresarials, el tercer sector, a través de les seves organitzacions representatives, ha articulat els darrers anys un potent discurs reivindicant el valor diferencial del sense ànim de lucre en la gestió de serveis a les persones i reclamant l’aposta política per un model que garanteix la reinversió social dels excedents i el no enriquiment a partir dels recursos públics. Aquesta defensa del model no pot obviar, però, que les regles del joc són les que són i que mentre es reclamen les modificacions necessàries, cal anar als concursos oferint la màxima qualitat en la proposta. Cal, per tant, anar a competir amb la màxima competitivitat.

Darrerament hem viscut algun exemple en aquest sentit. Concursos per lots en que una part s’ha adjudicat a grans empreses mercantils i una altra a una entitat del tercer sector. Però altres entitats socials que també han licitat, han quedat fora i han denunciat que l’administració donava serveis bàsics a grans operadors. Tenint en compte que les bases del concurs han prioritzat la proposta tècnica per damunt de la oferta econòmica, no és lògic pensar que la entitat social que ha guanyat ha fet una proposta de qualitat i que la que ha quedat fora ha fallat en algun aspecte?

El tercer sector ha de continuar en la defensa de els seves entitats com els millors aliats en la gestió de serveis públics de qualitat, però ho ha de fer des de l’excel·lència en les propostes i en la gestió. No fer-ho és continuar ancorats en vells discursos que reclamen un tracte preferencial només per la forma jurídica. Només sent tant eficients i eficaços que els nostres competidors, podrem reclamar el compromís polític pel nostres models.

¿El tamaño importa?

Publicat a:

Hablamos del tamaño de las empresas. ¡No nos distraigamos con otros asuntos! Concretamente, del tamaño de las empresas cooperativas.

Estos últimos años, mis responsabilidades profesionales en el mundo cooperativo catalán me han permito conocer experiencias de la economía social también en otros territorios del estado español. Participando en encuentros y jornadas he podido comprobar que, más allá de las diferencias de modelos, hay algunos elementos compartidos. Entre ellos la permanente voluntad de mostrar la fuerza y actualidad del cooperativismo como fórmula empresarial para desarrollar actividad económica, así como la necesidad de darlo a conocer al conjunto de la sociedad y de encajar sus propuestas con las nuevas demandas. También las dificultades de acceder a la financiación forman parte del análisis común.

Significativamente, en prácticamente todas las reuniones de este tipo sale en un momento u otro un tema que siempre ha generado debate en el seno del cooperativismo: el de la necesidad o no de que las cooperativas sean grandes, por crecimiento o fusiones, como única manera de seguir siendo viables. Mientras unos lo plantean en términos de "no crecer no es una opción", otros defienden la pequeña o mediana dimensión como única manera de mantener el espíritu cooperativo. Unos defienden el crecimiento como elemento central de la estrategia empresarial mientras otros apuestan por la cooperativa reducida.

Personalmente, creo que ambas posiciones son correctas y que todos tienen razón. La dimensión ideal de una empresa es la que satisface a sus miembros y da respuesta a sus necesidades, a la vez que garantiza su sostenibilidad. Se trata por tanto de ajustar el ritmo de diversificación y expansión a la visión compartida por los socios de la cooperativa. En el caso catalán no hay que olvidar, sin embargo, que los datos de tamaño de las cooperativas coinciden plenamente con las del conjunto del tejido empresarial, donde el 99 % de las empresas catalanas son pymes. Por tanto, es importante que el cooperativismo haga sus análisis de futuro respecto al crecimiento con mirada amplia, huyendo de la endogamia y con propuestas innovadoras y creativas que contribuyan a consolidar un modelo más necesario que nunca.

¿El tamaño importa? Parece que no. Como es bien conocido, el tamaño no importa si satisface las necesidades y cumple las expectativas. 

L’hora de l’economia social

 

L’any 2008, moment en que economistes ortodoxes, tertulians habituals i altres teòrics de capçalera situen l’inici d’aquesta presumpta crisi que ens ha afectat, vam sentir i llegir moltes declaracions i posicionaments sobre el futur de l’economia. Per triar i remenar. N’hi havia que anunciaven la refundació del capitalisme; altres proclamaven la seva desaparició; i alguns, fins i tot feien gala del seus amplis coneixements del refranyer xinès amb allò de “la crisi com a oportunitat”. Avui, 2016, any en que els mateixos economistes ortodoxes, tertulians habituals i altres teòrics de capçalera ens marquen l’inici de la recuperació i el final de la llarga travessa del desert, la foto s’assembla massa a las que teníem fa vuit anys. Amb alguna novetat, això si. Ja sabem, per exemple, que a Panamà hi ha alguna cosa més que un canal. Dit amb tot el respecte per la bona i honrada gent d’aquell bonic país, per suposat.

I durant aquests anys, que ha passat amb els milers d’empreses i entitats del nostre país que treballen des dels models de l’economia social? A que s’han dedicat aquestes organitzacions que des de les diferents fórmules del cooperativisme i del tercer sector desenvolupen iniciatives econòmiques de base democràtica i solidària? Doncs bàsicament a fer el que han fet sempre: treballar, fer front a les retallades i ajustos, mantenir llocs de treball, garantir la sostenibilitat i viabilitat dels projectes empresarials i donar resposta a necessitats socials cada cop més grans i complexes. I encara els ha quedat temps, robat vés a saber d’on, per potenciar i donar a conèixer una manera de fer empresa diferent , per fer pedagogia i mirar d’explicar a una societat noquejada que hi ha alternatives.

No ha estat una feina inútil. Una part de la ciutadania, el temps dirà si suficient per convertir-se en força veritablement transformadora, ha extret lliçons dels esdeveniments dels darrers anys i de les dificultats que s’han passat. Ja no volem consumir de qualsevol manera; ja no acceptem totes les explicacions sense fer preguntes; volem saber més dels productes i dels serveis que comprem. No tot s’hi val i el valor afegit és important; i també ho són els elements diferencials. L’empresa mercantil clàssica ho ha vist ràpid. La seva capacitat d’adaptació és gran; per això als seus anuncis han aparegut els treballadors, les persones; per això parlen de valors per vendre el que calgui. No és nou, sempre han copiat i incorporat el millor de l’economia social. Van “descobrir” la responsabilitat social un segle després que les cooperatives comencessin a practicar-la com a base del seu model.    

És l’hora de l’economia social. Sense baixar la guàrdia, cal  mirar el futur amb optimisme. Bufen vents favorables pel nostre sector. Europa, amb tots els peròs que vulguem posar-li com a projecte comú, ens porta lleis i normes que afavoreixen els nostres models empresarials, especialment en aquells sectors d’activitat més vinculats al territori i als serveis a les persones. A Catalunya, els acords entre partits que garanteixen l’estabilitat parlamentària i enforteixen l’acció del govern apunten cap a la promoció de l’economia social com una de els estratègies clau en la seva aposta per vincular les polítiques socials i les polítiques d’ocupació. I l’Ajuntament de Barcelona, capital del país, referent i model per a molts municipis en pràctiques de gestió de polítiques locals, està desenvolupant potents i innovadores iniciatives de suport a les noves economies.

És l’hora de l’economia social. Per això cal celebrar processos com el que estan impulsant tres de les organitzacions representatives del sector, la Confederació de Cooperatives, La Confederació i la Taula, per avançar cap a l’articulació de l’economia social de Catalunya. Un procés al que properament s’incorporaran altres plataformes i xarxes i que té com objectiu crear una organització de quart nivell d’àmbit català que treballi per a la visualització de l’economia social i la projecció dels seus valors.

És l’hora de l’economia social. Però caldrà treballar fort i estar a l’alçada. L’aposta política, el recolzament de la societat i la disponibilitat de recursos haurà de tenir una resposta de garantia per part del sector. Hem d’aprofitar la oportunitat per demostrar que els models de l’economia social són vàlids i actuals. Només així assolirem els objectius transformadors, de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de justícia social que inspiren la nostra acció. Acceptem el repte?

Externalitzar no sempre és privatitzar

Publicat el 16 de març de 2016 a:

Històricament, les organitzacions del tercer sector han exercit un paper principal, i a vegades únic, en la prestació de serveis d’atenció a les persones al nostre país. Davant d’unes demandes socials complexes i multidimensionals, les administracions s’han vist i es veuen sovint incapacitades per oferir respostes àgils que abordin, de manera integral, aquestes demandes. Si hi ha un actor que sigui capaç de generar respostes adaptades a les necessitats socials és, sens dubte, el tercer sector.

El model d’externalització en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones és un model en el qual, sense renunciar a la titularitat pública i mantenint la responsabilitat i les obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, les administracions opten per delegar la gestió dels serveis a empreses i entitats privades especialitzades a través de diferents models de col·laboració. Sovint s’equipara l’externalització amb la privatització. I no, no és el mateix. La privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica que l’administració corresponent es queda només amb un paper mínim de regulador i supervisor, i renuncia a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per contra, l’externalització, especialment aquella que compta amb l’aliança d’un actor de l’economia social, garanteix a través de la vocació de servei públic i sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors.

Resulta obvi que la política no s’acaba en les institucions, ni el servei a la societat es limita a allò que fan les administracions exercint les seves competències i responsabilitats. Un estat modern ha d’estar obert a les iniciatives que sorgeixen de l’esfera privada per respondre als reptes econòmics i socials que té plantejats, ja sigui en la dinamització del teixit productiu i la creació d’ocupació o bé en el desplegament de dispositius d’atenció als col·lectius més vulnerables. La dimensió pública no s’esgota, per tant, en les institucions públiques, i la dimensió privada no es limita a la lògica mercantil capitalista: existeix una iniciativa privada articulada al voltant de l’economia social amb una llarga trajectòria i experiència contrastada en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones. Parlem d’organitzacions d’iniciativa social que, en forma de cooperatives, associacions o fundacions, operen en aquest sector d’activitat.

Aquests últims mesos ha aparegut amb força el debat sobre la remunicipalització dels serveis públics com a eix d’acció fonamental dins l’anomenada nova política. Últimament, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona anunciava la recuperació de les tres escoles bressol municipals de la ciutat gestionades de forma externalitzada. Si bé aquesta és una opció política plenament legítima, considerem que és un debat que cal abordar en profunditat, fugint d’arguments reduccionistes i simplificadors de la realitat que ens envolta. Compartim part del diagnòstic que en el context de crisi econòmica i retallades la contractació pública ha servit en alguns casos per precaritzar els serveis públics i se n’ha posat en risc la viabilitat, la sostenibilitat i la qualitat: concursos convertits en subhastes, poc respecte per les condicions laborals dels professionals o mínim control postadjudicació, entre d’altres.

Des del tercer sector probablement no hem estat capaços de mantenir-nos al marge d’aquesta dinàmica de devaluació dels serveis públics, i hem entrat en la lògica economicista de les licitacions, però quina era l’alternativa? ¿Renunciar a la provisió compartida d’uns serveis públics pels quals hem lluitat durant tant de temps? Amb més o menys encert -i prenent mesures d’ajustament difícils- les empreses socials han fet mans i mànigues per mantenir l’activitat, per responsabilitat i compromís amb els col·lectius atesos i amb els professionals. I, en paral·lel, s’ha impulsat, mitjançant estructures representatives com La Confederació, una intensa activitat d’incidència política per capgirar la situació i construir un nou model de col·laboració entre l’administració pública i la iniciativa social que garanteixi uns serveis públics eficients i de qualitat.

Compartim, doncs, la necessitat i oportunitat de repensar el model de contractació pública, passant d’una contractació al servei de la precarització a una contractació entesa com un instrument clau al servei d’una economia més social, que sigui el reflex i contribueixi a la construcció del model de país que volem. Perquè, evidentment, no tot s’hi val, i la situació que hem viscut els últims anys no és sostenible al llarg del temps. Creiem que val la pena reflexionar-hi en profunditat i posar en valor el potencial que ofereixen els actors de l’economia social en la provisió d’aquesta tipologia de serveis.