En aquest enllaç trobareu informació sobre les iniciatives premiades: https://doblevia.coop/premi-raimon-badia/premiraimonbadia2022/
Tinc l'honor de formar part del jurat des de la primera edició. Aquest esdeveniment anual em serveix per tenir molt present a l'enyorat Raimon, amb qui vam compartir un grapat d'hores treballant per les cooperatives d'iniciativa social. Aquest any en que he deixat la Sectorial, el record ha estat especialment emotiu.
Després de publicar ara fa una setmana una Carta oberta al cooperativisme català, avui tenia previst publicar-ne la segona part. Però les trucades, correus i advertències que s’han produït durant aquests set dies m’han fet decidir no fer-ho.
Ja vaig dir que estava disposat a assumir les conseqüències de no callar; però que les meves accions puguin perjudicar a terceres persones que m’han recolzat o simplement se n’han fet ressò és una línia vermella que no puc ni vull traspassar.
Passo pàgina doncs, desitjant que
amb la valentia i compromís de totes tornem al cooperativisme democràtic,
honest i transparent que un dia ens vam deixar prendre.
Abraçada cooperativa.
Conduïda per Goyo Prados, comparteixo tertúlia amb Víctor Saura, Gemma Torelló i Jaume Moreno.
Carta oberta al cooperativisme català (1a part)
La
Sectorial que somiàvem!
Benvolgudes
i benvolguts cooperativistes.
El
passat 29 d’abril vaig tancar la meva etapa com a director de la Sectorial
d’Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i
com a conseqüència no desitjada i danys colaterals, també vaig haver de deixar
la direcció de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya i la
presidència de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de
Catalunya.
Abans
de marxar, a diferència de les escoles cooperatives i de les entitats del
tercer sector, de les que vaig poder acomiadar-me acompanyat pels respectius
Consell Rector i Junta Directiva, no se’m va donar la possibilitat de fer-ho
amb les cooperatives d’iniciativa social. Tristament, a l’hora de dir adéu
després de catorze anys se m’ha tractat amb més respecte i estima des
d’EscolesCoop, La Confederació i els responsables polítics de les
administracions públiques que des de la meva pròpia federació. He esperat un
temps prudencial, però ara veig que no tinc altra manera que aprofitar
les xarxes socials per fer arribar el meu comiat i agraïment i us demano en feu
difusió entre les cooperatives de la Sectorial.
Em vaig incorporar com a director de la Sectorial d’Iniciativa Social l’any 2008, ocupant un càrrec de nova creació i amb l’encàrrec de la Comissió de Gestió del moment, amb el suport de la direcció i presidència que liderava la Federació llavors, de fer créixer el projecte i donar visibilitat al cooperativisme de treball sense ànim de lucre. Quan vaig arribar, formaven part de la Sectorial una setantena d’empreses; catorze anys després gairebé cent vuitanta cooperatives s’han incorporat a un projecte consolidat, referent i reconegut pel sector i les administracions públiques. Ha estat una tasca col·lectiva i els èxits assolits han arribat gràcies a la implicació i dedicació de moltes persones que s’han compromès amb els objectius comuns. Compartir tots aquest anys amb centenars d’iniciatives, moltes de les quals he acompanyat a néixer i créixer, ha estat una lliçó diària de cooperativisme i d’aposta per la iniciativa social sense ànim de lucre.
Per
tot això no puc fer més que agrair-vos a les més de deu mil persones que avui formeu
part del cooperativisme d’iniciativa social del nostre país la feina que feu,
el compromís, el suport i el mestratge. Com ja he dit aquestes darreres
setmanes, marxo orgullós i feliç per la feina feta, content d’haver liderat un
projecte apassionant i convençut que, malgrat les dificultats, continuarà viu
d’una manera o altra.
Tot
i que són desenes les persones a les que hauria d’esmentar avui, començant per
totes les que al llarg d’aquests anys heu format part de la Comissió de
Gestió, permeteu-me que personalitzi el
meu agraïment en tres noms: Adela Camí, Raquel León i Xavier Benito. Tres
persones amb les que en diferents èpoques he compartit el dia a dia de la Sectorial,
com a representants de la mateixa davant el Consell Rector. Tres persones que
sempre m’han recolzat i acompanyat i que han defensat el projecte més enllà del
que el seu encàrrec demanava, patint sovint a nivell personal les conseqüències
d’una i altra cosa. Tres persones que, per cert, van acabar dimitint. Adela,
Raquel, Xavi, gràcies per la vostra fermesa i honestedat.
Persones
sàvies que m’estimen m’heu dit que no fes aquesta carta. Que em tancarà portes
i em perjudicarà. Potser teniu raó, però per una vegada no us faré cas.
Necessito tancar aquest procés estan bé amb mi mateix. I a més, aquests darrers
anys ja hi hagut massa silencis còmplices i covards.
Tal
i com vaig explicar fa uns dies a l’acte de comiat que em van fer des de La
Confederació, vaig acceptar tancar etapa per dos motius. Per una banda i
principalment, pensant en el meu benestar i en el de la meva família. Després
de quatre anys duríssims, amb dues baixes per estrès i ansietat, el meu cos i
el meu cap estaven al límit. Però per l’altra, vaig veure clar que no tenia
solució el conflicte polític obert a partir del 2018 per la copresidència de la
Federació i una part de la Comissió Permanent del Consell Rector contra la
Comissió de la Gestió de la Sectorial, en no acceptar ni reconèixer l’autonomia
d’acció de la Sectorial. Conflicte que es va personalitzar en mi de manera
obsessiva pel meu rol polític de representació. Fins i tot vaig pensar, optimista
de mena, que potser la meva sortida podia contribuir a desencallar la situació,
tot i que els fets ja m’indiquen que no serà així.
Confesso
que llençar la tovallola d’aquesta manera m’ha provocat una certa sensació de
fracàs. És el primer cop a la meva vida que deixo la feina a mig fer. Però hi
ha moments a la vida que toca prioritzar. Tal i com diu W.G.Sebald al seu
llibre Austerlitz, “Gairebé tots els passos decisius de la nostra vida els fem
com a resultat de lleus ajustaments interiors dels quals amb prou feines en som
conscients.”
Acabo
transmetent-vos a les cooperatives de la Sectorial, un cop més, tot el meu
agraïment, reconeixement i estima. I demanant-vos que, sobretot, mai tingueu
por de demanar comptes i explicacions allà on considereu oportú. La Federació
és tan vostra com de la resta de cooperatives, incloses les que estan al
Consell Rector i a la Comissió Permanent. Democràcia, transparència, honestedat,
una persona, un vot. Aquest és el cooperativisme que m’heu ensenyat i en el que
continuo creient malgrat tot el que he vist i viscut aquests darrers quatre
anys.
Una
abraçada cooperativa.
Joan
Segarra i Ferran
Barcelona,
1 de juny de 2022
Avui m'he estrenat com a tertulià al programa Son4dies, amb en Goyo Prados:
https://www.rtve.es/play/audios/son-4-dies/son-4-dies-tertulia-setmanal/6537645/
W.G.Sebald,
Austerlitz
Darrera editorial, darrera frase o aforisme
d’entrada, darrer dia de feina. Després de set anys deixo la presidència de La
Confederació amb una barreja de sentiments i emocions difícils de gestionar. Permeteu-me
la llicència de fer servir trossos de la coneguda cançó de Lax’n’Busto, molt
especial per mi, per construir aquesta editorial final.
Ja pots lluitar amb
constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.
Per motius personals he decidit
tancar la meva etapa professional a la Sectorial d’Iniciativa Social de la
Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i per tant deixo de ser-ne el
representant a La Confederació.
Què boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Aquestes darreres setmanes
hem celebrat dues juntes directives extraordinàries per garantir el canvi i la
continuïtat amb la màxima normalitat. De moment i amb la voluntat de que les
decisions siguin validades per l’Assemblea, que és qui ens va escollir i
designar, s’ha acordat que assumeixi la presidència la fins ara vicepresidenta
primera Helena Fontanet, representant de Creu Roja a l’organització. L’Helena
pilotarà La Confederació cap a la convocatòria d’unes eleccions anticipades que
permetin iniciar un nou mandat.
Per
art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí
construint a mida el destí.
Tanco una etapa
apassionant amb ganes i il·lusió per obrir-ne una de nova que encara no sé cap
a on em portarà. Durant gairebé dos mandats he tingut el plaer i l’honor de liderar
La Confederació. A l’hora de dir adeu, només puc tenir paraules d’agraïment cap
totes les entitats i les persones que en formeu part. Gràcies per la confiança,
gràcies pel compromís, gràcies pel suport. Marxo orgullós de la feina feta al
vostre costat i convençut que la nostra entitat continuarà sent un projecte
d’èxit al servei del sector i de les persones.
A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.
Deixeu-me
personalitzar els agraïments en els companys i companyes de Junta Directiva i
per suposat en l’equip tècnic, un autèntic “dream team” format per persones
excepcionals, amb les que he tingut el privilegi de compartir aquests anys
intensos.
A partir de demà, ja com expresident,
em poso a disposició d’una Confederació que m’estimaré sempre com a part
important de la meva vida. Sempre podreu comptar amb mi, de manera
incondicional, per defensar un sector que ha demostrat ser essencial.
Una abraçada plena de
reconeixement i estima!
Un de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens
falta ni excés. Això mateix és el que el passat 3 de març vam reclamar des de
La Confederació, en una acte reivindicatiu que va comptar amb la presència de
les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel
serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les
persones, les professionals i les entitats.
Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures
esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció
que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades,
el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg
període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en
prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector
es mereix.
Ja el març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament
del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una
pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la
cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un
empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat
de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos
arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense
solucions ni respostes estructurals.
%20-%20Per%20un%20finan%C3%A7ament%20just%20del%20tercer%20sector.jpg)
Són només tres exemples de l’estat en què es troben aquesta tipologia de
serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran,
discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant
a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions
del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada
per la COVID-19.
Abans de la pandèmia, durant la pandèmia i en la post-pandemia, el Tercer
Sector Social del país ha demostrat ser l’aliat estratègic de les
administracions públiques en la provisió de serveis d’atenció a les persones
més vulnerables, treballant amb vocació de servei públic i sense afany de lucre.
Considerem que el país no es pot permetre seguir debilitant el teixit social de
casa nostra a costa de polítiques de contenció i, per tant, apel·lem al nostre
Govern a invertir en l’enfortiment del sector social, un sector que sens dubte
és estratègic per la recuperació
El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que
no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic
que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que
garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les
persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat,
passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions.
Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i
oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de
finançament que calgui fer a l’Estat.
Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que entitats i professionals es mereixen.
Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat
sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment
aquests dos darrers anys. El que estem reclamant és simplement que els serveis
públics d’atenció a les persones tinguin el finançament que es mereixen.
Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més
avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les
entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar
oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.
Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat
de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la
pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la
tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa
és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic
del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12
anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha
crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4%
i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.
Són només tres mostres de l’estat en què es troben
aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància,
gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I
tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals
preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la
crisi provocada per la COVID-19.
Em deia fa uns dies un representant del sector que
mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que
acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector
no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via
amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan
s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els
centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. Som essencials!
L’infrafinançament que patim i les conseqüències
sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho
mereixem. Perquè estem gestionant serveis bàsics i perquè sempre ens han trobat
quan ens han necessitat.
Vam ser les entitats socials les que vam mostrar paciència
i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de
la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos.
Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els
interessos que hauria d’haver assumit l’administració.
Vam ser les entitats socials les convocades d’urgència
al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per
l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya. I vam ser les entitats
socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes
garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen.
Vam ser les entitats socials les que vam rebre les
primeres trucades el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè
multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció i les que vam atendre
tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols
incomprensibles.
I ara, som les entitats socials les que ajudem a donar
resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna i amb les que comptaran
per vehicular els acolliments d’infants i joves.
El sector no pot assumir deixar passar el 2022 sense
cap revisió i millora del finançament. Abans, ara i sempre, tindran el Tercer
Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com
sempre. Aquests darrers dies hem fet el primer pas i hem acordat amb el
Departament de Drets Socials la constitució d’una taula de treball per la
millora del finançament dels serveis públics entre representants de la
Conselleria i representants de La Confederació. Esperem poder concretar millores
ben aviat.
Dies enrere, aquest mateix diari digital publicava un interessant
monogràfic sota el títol És el 2022 l'any de la recuperació social?, un recull de reportatges,
articles i entrevistes amb diferents agents del sector social per mirar de
trobar respostes a les necessitats i prioritats que la crisi social derivada de
la pandèmia ens ha deixat.
Un dels articles es centrava en les condicions laborals de les
professionals i en ell, els dos sindicats més representatius del sector, més
enllà de defensar les seves legítimes opinions i posicions, acusaven al tercer sector
de “privatitzar els serveis socials”, “afany mercantilista”, “actitud
tramposa”, “incompetència per arribar a acords” i “desistiment de funcions”. Gens
malament tractant-se del sindicats més moderats i dialogants del sector.
No és objectiu d’aquest article entrar en polèmica pública, però si que hem
de dir que ens sap greu que la desqualificació i l’insult siguin arguments per
defensar una postura. Per més dura i complexa que sigui la negociació, la
nostra manera de fer mai ens farà caure en aquest tipus d’expressions. La
voluntat serà sempre mantenir les meses de negociació obertes i signar
convenis. Els tres acords signats per La Confederació aquests darrers mesos
així ho acrediten.
Prefereixo enfocar la reflexió cap aquells elements que el mateix article
recull i que en el fons demostren que les necessitats i objectius són més
compartits i propers del que sembla. La idea “igual treball, igual condicions”,
la necessitat que les administracions públiques garanteixin les fonts de
finançament d’uns serveis que són públics o la voluntat de retenir i consolidar
a les professionals a les nostres entitats són punts de trobada que, com ja hem
explicat a les meses de negociació, cal explorar. Per més que no agradi escoltar-ho,
insistim que els primers interessats en que la ocupació al sector social sigui
una ocupació de qualitat som les entitats. Perquè és la garantia de qualitat de
servei i perquè totes les persones que formem part de les organitzacions, des
de les direccions al personal d’intervenció, som professionals del sector. Sense
professionals no hi ha entitats, sense entitats no hi ha professionals.
Això no va d’amos explotadors. Aquí no hi ha accionistes, propietaris o
fons d’inversió que precaritzen treballadores per enriquir-se. No; ben al
contrari. El Tercer Sector Social són cooperativistes que han creat un projecte
social col·lectiu jugant-se molts cops els seus estalvis, famílies que han
impulsat una associació o fundació per donar resposta a les necessitats dels
seus infants, entitats que nascudes des del voluntariat han bastit acció social
professional per arribar on no arriben les administracions. Iniciativa social,
des de la ciutadania, sense afany de lucre i amb vocació de servei públic. Aquesta
és la realitat, tot i que alguns prefereixin seguir buscant l’unicorn de guanys
milionaris i privilegis.
Deia el poeta Robert Lee Frost: “A les pistes de tennis es va a jugar a tennis, no a veure si les línies són rectes”. El conjunt de les entitats socials, des de l’autocrítica sana i necessària, hem d’assumir sense complexos que les relacions laborals formen part del nostre dia a dia. Més quan l’infrafinançament dels serveis és manté i les dificultats per traslladar millores a la negociació col·lectiva s’incrementen. Cal acceptar les legítimes demandes de les representants de les treballadores i no ens ha de fer por el concepte de risc empresarial. Si, som entitats, però també som empreses que treballem en un sector econòmic generador d’ocupació i riquesa i les regles del joc són les que són.
El finançament dels serveis, les relacions laborals, els conflictes, els
desacords, ens afecten a totes i no s’hi val mirar cap a una altra banda o
ofendre’s quan ens interpel·len pel fet patronal. Cal ser coherents i defensar
amb la pràctica els valors que proclamem. Per suposat que La Confederació es
posarà al capdavant en aquests temes, des del rol patronal que té assignat;
però La Confederació no és més que la representació del conjunt de les entitats
del sector. Podeu tancar els ulls si voleu, però quan els obriu l’elefant
seguirà allà. Possiblement en forma de concentració sindical a les portes de la
vostra entitat.
