Atur i independència

Segur que heu sentit algun cop aquell comentari, habitualment expressat per dones, que diu que la major part dels homes som incapaços de fer dues coses a l’hora.

He recordat aquesta idea després de sentir de manera insistent, per part d’alguns responsables polítics, l’argument que no és hora de parlar de la independència de Catalunya quan la gent té altres problemes més importants.

Analitzem-ho. Vol dir això que hem de pressuposar que els nostres polítics, tant si són homes com si són dones, no poden dedicar la seva feina i els seus esforços a dos qüestions a la vegada? O vol dir, potser, que si centrem les energies en un dels temes l’altre no serà ben resolt?

L’argument va ser reiteradament utilitzat durant la sessió de debat prèvia a l’aprovació de la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, celebrada el dimecres 23 de gener al Parlament de Catalunya. Tots els partits oposats a la resolució, sense excepció, van fer servir la idea en un moment o altre de la seva intervenció per acusar als partidaris del si de no preocupar-se dels “problemes reals” de la gent.

Doncs bé, l’endemà mateix es feien públiques les dades que ens indicaven que l’atur arribava al rècord de 885.100 persones a Catalunya i a les portes dels 6 milions a Espanya.

Seguint l’argument dels defensors del “no són les aventures sobiranistes el més urgent”, podríem arribar a acceptar que la “deriva independentista” ens ha distret i ens ha portat a aquests índex d’atur. Però llavors, que ha passat a Espanya? Com s’ha arribat al 26 % de la població en edat de treballar sense feina? Què ha distret als seus governants? Ells no tenen “distraccions” com les nostres ...

Hàbilment, el Centre Català de Negocis tancava el cercle d’una setmana apassionant, difonent divendres 25 el seu informe Nivell d’atur que tindrà la Catalunya Estat, publicat originàriament  el setembre de 2012.

L’estudi calcula a partir de tres mètodes diferents quin seria el nivell d’atur a  una Catalunya independent i el compara amb el d’Espanya aquell moment (22,6%), arribant a al conclusió que podria estar al voltant del 12%, similar a la dels països europeus avançats.

Especulacions, diran alguns; mentides, diran altres. Revisant l’informe, acabes pensant que potser si que els problemes de la gent i la llibertat del nostre país són dos qüestions a resoldre amb una mateixa solució.

On és la boleta?

El trile és un joc associat a l’estafa que veiem sovint a places i carrers. També és conegut com on és la boleta? o, simplement, la boleta.

L'objectiu del joc és que la víctima o jugador endevini a sota quin gobelet es troba la boleta, que controla l'estafador, també conegut com triler.

Aquest baralla davant del jugador els gobelets i el jugador aposta diners a la posició en què creu que es troba la boleta. El triler no deixa mai la bola a cap del gobelets, si no que l’amaga entre les dits de manera que la víctima mai endevina on és i perd l’aposta.

On és la boleta? Vosaltres aneu buscant, que jo m’emporto els diners, com sempre. Aquesta és la imatge recurrent que em ve al cap aquestes darreres setmanes davant les notícies aparegudes als mitjans en torn a la corrupció i al finançament il·legal dels partits.

Vagi per endavant que no comparteixo en absolut la idea que la corrupció es general i que tots els polítics són iguals. Conec un grapat de persones que es dediquen de manera honesta a les responsabilitats que els han estat assignades sense abusar del poder i dels beneficis que els suposa. I no tots els partits han estat implicats en finançament il·legal; encara en queden alguns, “casualment” d’esquerres, en els que no trobem casos d’aquest tipus.

La sensació veient en Duran negar la implicació del seu partit en desviaments de fons al seu favor després d’arribar a un acord judicial per evitar la condemna o en Rajoy i la Cospedal mirant cap una altra banda davant el que pot ser el principal cas de corrupció de la història recent, és que estan convençuts que la tàctica de la distracció i l’engany els continuarà funcionant. Com sempre. Igual que els trilers. Xerrameca, mentides, manipulació i  desvergonya per embutxacar-se els quartos mentre el personal busca la boleta.

Cal dir prou. Els milions i milions d’euros públics que tots els corruptes han desviat durant aquests anys són diners que no han anat, per exemple, a cobrir les necessitats en educació, salut i serveis socials. I ara, aquest fet ja de per si greu, es converteix en sagnant.

El triler del carrer actua des de la impunitat i la seguretat del pocavergonya que només veu en la persona que té davant un pobre desgraciat al que buidarà les butxaques. El polític triler també; però el ciutadà pot reaccionar.

On és la boleta? Amagada a la teva ma, desgraciat. Et penses que sóc idiota!

La guspira

Fa uns dies, durant una distesa conversa abans de començar una reunió, un vell conegut, home expert en el camp de les polítiques socials i de salut em dona la seva visió de l’actual situació.

Segons ell, les retallades i els ajustos han traspassat línees que fins fa poc semblaven inimaginables. La corda s’ha tensat al límit i ara només queda saber quina serà la guspira que farà esclatar la reacció social, de la mateixa manera que la pujada del preu del bitllet del tramvia va fer dir prou als nostre s avis l’any 1951.

Aquesta és una de les qüestions clau en els debats en torn al que està passant. Sovint la pregunta es formula de manera simple: fins a quan aguantarà la societat? com és que la gent no reacciona? què ha de passar?

Més enllà de les dades i els informes, els indicadors visuals, aquells que el ciutadà de peu pot valorar en el dia a dia, ofereixen informació contradictòria. Es cert  que tots coneixem ja casos de famílies que estan patint serioses dificultats per menjar i viure amb unes mínimes condicions, també que el número de persones que sobreviuen de remenar contenidors s’ha incrementat exponencialment i els que treballem a prop del món de l’educació i l’acció social, coneixem bé com estan patint molts dels infants del nostre país i les seves famílies.

Però a la vegada, el ciutadà observador veu botigues, si no plenes, amb un bon ritme de venda; o retribucions salarials, en determinats sectors i nivells, que venint de xifres astronòmiques s’han vist incrementades mentre la majoria dels treballadors veien congelat o rebaixat el seu sou.

Es fa difícil dir si hi haurà un detonant, però el que sembla evident és que la situació ens està duent al pitjor dels escenaris; els rics cada cop més rics, una part important de la classe mitjana entrant a la pobresa i els que fins ara eren considerats pobres a la porta de la marginalitat i la desesperació. I això mentre alguns continuen insistint des del cinisme que això de les classes socials està superat.

El més desitjable seria que la guspira, si n’hi d’haver, serveixi per encendre l’nici d’un procés, que de manera complementària al procés de sobirania nacional, condueixi a aquest país a un pacte social per vetllar de veritat per la cohesió social i la defensa de l’estat de benestar. Un pacte que hauria de ser liderat per la societat, per davant dels partits polítics i els poders econòmics.

Escletxa salarial

La crisi i les dificultats econòmiques que envolten el món empresarial han suposat per a moltes empreses obrir reflexions i debats molt interessants sobre aspectes organitzatius i també per revisar algunes maneres de fer que fins ara s’havien donat per bones.

Curiosament hi un tema, el de l’escletxa salarial dins d’una mateixa empresa, que no ha estat gaire present entre aquests debats. Mentre altre tipus de mesura d’ajustos de costos s’han anat imposant, la regulació de la massa salarial a través de la minimització de les diferències no ha estat gaire presa en consideració.

Dins de quina forquilla haurien de moure’s els sous en una mateixa organització? Penso que ara seria un bon moment perquè les empreses és fessin aquesta pregunta. Les respostes serien ben diferents, ja que com en la resta dels aspectes empresarials, en aquest també hi ha diferents maneres de fer les coses.

Segons un informe de la principal confederació de sindicats dels EE.UU., a les 500 empreses més riques del país el director general guanya una mitjana de 380 vegades el salari mig nacional.

A Espanya, si ens fixem en les grans empreses, les que cotitzen a l’Ibex 35, l’escletxa també  es considerable. Mentre els consellers executius guanyen una mitjana de 2,3 milions d’euros, molts dels treballadors han vist congelat o retallat els seu sou.

Davant això, trobem propostes alternatives com les de la majoria de les cooperatives, que s’organitzen de manera que les diferències salarials no superin el 7 a 1 o 8 a 1. En el cas de la Corporació Mondragón, per exemple, el President guanya 5,5 vegades la retribució mitjana dels cooperativistes membres de l’empresa. Aquesta i altres mesures de contenció en els salaris dels llocs directius, permet que la mitjana de sou de les persones que treballen a Mondragón sigui un 17% superior al salari mitjà a Espanya.

L’argument habitual per justificar les enormes diferències salarials és el que diu que és l’única manera d’atreure i retenir talent i condició necessària per créixer i generar beneficis. Ben al contrari, moltes de les experiències de cooperatives i empreses socials demostren que la promoció interna i la autoregulació permeten baixos índexs de rotació entre els directius i bons resultats.

Potser és el moment d’analitzar propostes innovadores pel que fa a les polítiques retributives, com les que suggereixen establir salaris màxims de la mateixa manera que tenim el salari mínim fixat.

Justícia redistributiva: folrats i blindats

Publicat a:

Diumenge llegíem a la premsa que el Consell Constitucional francès anul·lava la disposició del govern de François Hollande que pretenia instaurar un impost excepcional del 75% a les rendes salarials i de capital de més d’un milió d’euros.

Unes setmanes enrere, també a França, es vivia una important polèmica causada per la decisió de l’estrella nacional Gerard Depardieu d’instal·lar la seva residència a Bèlgica per pagar menys impostos. Mentre una part de l’opinió pública entenia i recolzava la decisió, l’altra acusava a l’actor de mal patriota. Finalment Depardieu, molest per les crítiques, va decidir retornar el passaport i la targeta de la seguretat social en una carta dirigida al Primer Ministre.

Curiosament, en aquesta carta feia esment a una dada que aparentment ha passat desapercebuda; afirmava que durant tota la seva carrera ha pagat 145 milions d’euros a l’hisenda francesa. Convido a als lectors a calcular, sigui quina sigui la seva edat i els anys treballats, la quantitat econòmica que han pagat a l’agència tributària. S’imaginen quants diners cal guanyar per pagar 145 milions d’euros en impostos?

A la nostra societat trobem debats similars en casos com l’impost sobre el patrimoni o les SICAV,  indigna eina legal que en forma de societat d’inversió permet a les grans fortunes evadir impostos.

La qüestió és que cada cop que es posen sobre la taula mesures orientades a aconseguir una fiscalitat que garanteixi la justícia redistributiva, automàticament s’activa l’artilleria habitual per contrarestar-les: que si els diners marxaran del país, que si total, només permetrà recaptar quatre euros, que si són propostes del passat, que si aquest no és el debat importants, que si .... 

Excuses de mal pagador, mai millor dit, que es deixen anar sense que li caigui a ningú la cara de vergonya en un país com Espanya, que té el dubtós honor d’ocupar la desena posició en el rànquing de “potències” en frau fiscal.

El més preocupant de tot és que davant la pitjor crisi viscuda mai, una part de la societat assumeix, potser per esgotament, potser per resignació, aquesta impunitat com quelcom inevitable, renunciant a pressionar als governs perquè apliquin mesures valentes en política fiscal.

I oblidant, també, que quan parlem de garantir l’estat de benestar no estem parlant d’una altra cosa que de garantir el repartiment just dels recursos.