
Curiosament hi un tema,
el de l’escletxa salarial dins d’una mateixa empresa, que no ha estat gaire
present entre aquests debats. Mentre altre tipus de mesura d’ajustos de costos
s’han anat imposant, la regulació de la massa salarial a través de la
minimització de les diferències no ha estat gaire presa en consideració.

Segons un informe
de la principal confederació de sindicats dels EE.UU., a les 500 empreses més
riques del país el director general guanya una mitjana de 380 vegades el salari
mig nacional.
A Espanya, si ens fixem
en les grans empreses, les que cotitzen a l’Ibex 35, l’escletxa també es considerable. Mentre els consellers
executius guanyen una mitjana de 2,3 milions d’euros, molts dels treballadors
han vist congelat o retallat els seu sou.
Davant això, trobem
propostes alternatives com les de la majoria de les cooperatives, que
s’organitzen de manera que les diferències salarials no superin el 7 a 1 o 8 a
1. En el cas de la Corporació Mondragón, per exemple, el President guanya 5,5
vegades la retribució mitjana dels cooperativistes membres de l’empresa.
Aquesta i altres mesures de contenció en els salaris dels llocs directius,
permet que la mitjana de sou de les persones que treballen a Mondragón sigui un
17% superior al salari mitjà a Espanya.
L’argument habitual per
justificar les enormes diferències salarials és el que diu que és l’única
manera d’atreure i retenir talent i condició necessària per créixer i generar
beneficis. Ben al contrari, moltes de les experiències de cooperatives i
empreses socials demostren que la promoció interna i la autoregulació permeten
baixos índexs de rotació entre els directius i bons resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada