Ser de dretes

Dretes, esquerres. Alguns diuen que és quelcom superat. Altres pensen que és més actual que mai. Ara que estem com estem, ara que passa el que passa, és fa evident que no són el mateix les propostes conservadores que les progressistes, que són dues visions del món i de la societat ben diferents, més enllà dels partits que fan bandera d’una o altra ideologia.

A Espanya, coneguda temporalment com Estat espanyol, la història recent, amb un franquisme que ho va impregnar tot i una transició a la democràcia falsa i tramposa, va derivar en el ridícul d’una estructura de partits en el que formalment no hi ha dretes. Governa la dreta més rància d’Europa, integrant alguns elements que directament podem qualificar d’extrema dreta, però que tenen els nassos de definir-se com un partit de centre.

Ningú es de dretes. No ven bé. Fa vergonya. És per això que sento respecte per les persones que conec, poques, que diuen sense complexes que són de dretes. Si creus en el que dius, defensa-ho i argumenta-ho; potser convenceràs.

El diari Ara, té al seu suplement dominical araemprenem una secció fixa en la que s’entrevista cada setmana a un empresari. Les preguntes són sempre les mateixes i la darrera diu: “És d’esquerres o de dretes?” Com a divertiment he analitzat les disset darreres respostes, les incloses a les entrevistes de gener a abril. Ni una sol d’ells es defineix clarament de dretes. El que més s’hi apropa és el que diu: “Fins que vaig fer trenta cinc anys vaig ser força de dretes, tot i que últimament estic molt fastiguejat. Ara mateix em considero més aviat un apolític”.

La resta de respostes es mouen entre posicionaments per les diferents bandes de l’arc predominant, evidentment, la ubicació al centre, fins a fugides d’estudi del tipus: “Ni d’esquerres ni de dretes. Sóc del món i de treballar de valent”.

Perquè la gent de dretes no reconeix ser-ho? La Catalunya independent que està a punt d’arribar, normalitzarà moltes coses. Una d’elles, l’estructuració dels partits d’esquerra a dreta, sense que l’eix nacional distorsioni els posicionaments. Cal reivindicar llavors, també des de les esquerres, una dreta moderna que sense complexos contraposi les seves propostes i models a d’altres. Una dreta actualitzada, sorgida de partits actuals com Convergència Democràtica, Unió o el Partit Popular, o de noves propostes. Perquè, suposo que ningú dubte que existeix la dreta catalana?