Dretes, esquerres. Alguns diuen
que és quelcom superat. Altres pensen que és més actual que mai. Ara que estem
com estem, ara que passa el que passa, és fa evident que no són el mateix les
propostes conservadores que les progressistes, que són dues visions del món i
de la societat ben diferents, més enllà dels partits que fan bandera d’una o
altra ideologia.
A Espanya, coneguda
temporalment com Estat espanyol, la història recent, amb un franquisme que ho
va impregnar tot i una transició a la democràcia falsa i tramposa, va derivar
en el ridícul d’una estructura de partits en el que formalment no hi ha dretes.
Governa la dreta més rància d’Europa, integrant alguns elements que directament
podem qualificar d’extrema dreta, però que tenen els nassos de definir-se com
un partit de centre.
Ningú es de dretes. No ven bé.
Fa vergonya. És per això que sento respecte per les persones que conec, poques,
que diuen sense complexes que són de dretes. Si creus en el que dius,
defensa-ho i argumenta-ho; potser convenceràs.
El diari Ara, té al seu suplement dominical araemprenem
una secció fixa en la que s’entrevista cada setmana a un empresari. Les
preguntes són sempre les mateixes i la darrera diu: “És d’esquerres o de dretes?” Com a divertiment he analitzat les
disset darreres respostes, les incloses a les entrevistes de gener a abril. Ni
una sol d’ells es defineix clarament de dretes. El que més s’hi apropa és el
que diu: “Fins que vaig fer trenta cinc
anys vaig ser força de dretes, tot i que últimament estic molt fastiguejat. Ara
mateix em considero més aviat un apolític”.
La resta de respostes es mouen entre
posicionaments per les diferents bandes de l’arc predominant, evidentment, la
ubicació al centre, fins a fugides d’estudi del tipus: “Ni d’esquerres ni de dretes. Sóc del món i de treballar de valent”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada