Ganes de deixar de ser independentista (I)

Comparteixo moltes de les opinions del periodista Antonio Baños, que recentment ha publicat “La rebel·lió catalana”. En una de les darreres entrevistes explica que “això de ser independentista és com ser adolescent: es tracta d’un estat transitori”. I una segona reflexió: “Un és independentista un temps, per ser ciutadà de la república. I trobo que dibuixem molt poc aquesta república; no la pensem prou”.

Així ho veiem uns quants. Tenim ganes de deixar de ser independentistes d’una vegada perquè això voldrà dir que per fi s’ha normalitzat la situació; que finalment tenim un país com els altres i que les nostres preocupacions i accions s’han de concentrar en tirar-lo endavant.

Però té raó Baños quan diu que no pensem prou en la nova Catalunya Estat. Des que el procés cap a la independència va agafar embranzida, molts dels que el volen fer fracassar han generat falses polèmiques i debats amb l’objectiu de desviar l’atenció. Un d’aquests és l’absurda dualitat entre l’eix nacional i l’eix social. Tot va junt. La construcció de la Catalunya del futur, de la república, ha de passar per dissenyar un nou model de país.

No la pensem prou. Les energies i el temps s’estan dedicant a estúpides polèmiques partidistes mentre hi ha molta feina per fer. Cal implicar a tots als agents socials, a l’associacionisme, als moviments socials, a més dels partits, per definir els sistemes educatiu, sanitari i social que tindrem. Cal treballar amb el cooperativisme i altres fórmules de l’economia social per proposar noves formes d’empresa i emprenedoria. Sindicats i patronals han d’apostar d’una vegada pel futur del país.

Aviat farà un any que la multitudinària manifestació de l’11 del setembre va suposar un punt d’inflexió en que la gent es va decidir ser protagonista del seu futur. I aquesta força no és pot parar. Els partits? Els polítics? Molts estaran a l’alçada i alguns ens decepcionaran. Com sempre; res de nou.

Hi ha moltes ganes de deixar de sentir a indecents amb sous milionaris proposar que la gent treballi per menys del salari mínim interprofessional. D’oblidar governants mediocres que demanen paciència als que perden l’esperança sense feina ni futur. De perdre de vista monarques corruptes als que estomacs agraïts riuen les gràcies. Moltes ganes de deixar de ser independentista i de dedicar-nos a tenir les millors escoles, hospitals i empreses possibles. Moltes ganes de ser gent normal.