Arriba
l’estiu i sembla que la part més dura de la pandèmia s’acaba. Les dades de
persones mortes van baixant i les UCI es buiden de “covids”. Pendents de
possibles rebrots, comencem a adaptar-nos a la nova realitat,
sense oblidar els milers de persones que ens han deixat per sempre. No oblidem,
si us plau. La COVID-19 ha causat un dolor terrible en moltes famílies. I ho ha
fet de manera cruel. Morir sol, sense comiats, sense dol.
En
el moment més àlgid de la crisi, quan no en teníem prou
amb 24h al dia per fer front a les conseqüències que ja des del
primer dia es van fer evidents, des del sector dèiem que ja hi hauria temps per fer valoració de moltes de les coses
que anaven passat i de les decisions que s’anaven prenent. La COVID 19 ha
portat un seguit d’aprenentatges que no podem deixar passar. Així, caldrà parlar
a fons del què ha passat a les residències i decidir models de futur.
Tampoc
podem oblidar que al nostre país i al conjunt del món, durant diverses
setmanes, l’activitat productiva i econòmica es va aturar. I en aquell moment
clau per salvar vides van ser els sectors salut i social els que van continuar
treballant sense descans per tenir cura de les persones. Sense
oblidar altres col·lectius també essencials, com el personal de neteja,
transport, supermercats i altres.
La
crisi ha fet surar a la superfície moltes de les mancances que la nostra
societat arrossegava. Aquests sectors d’atenció a les persones, les entitats i
professionals, han demostrat una immensa capacitat de resposta, atribuïble sens
dubte a la dimensió vocacional del sector. Però també s’han fet evidents les
limitacions de recursos provocades per les retallades. Cal per tant, no oblidar
i proposar una revisió de les prioritats. Les polítiques vinculades a l’Estat
de Benestar s’han de posar al centre i els pressupostos públics ha de
reflectir-ne la importància estratègica.
I
dins d’aquests sectors que cal reforçar i reconèixer, el sector social, un cop
més, queda relegat al final de la llista. En pocs dies post-Covid ja hem vist
alguns fets que ens fan pensar que podem tornar a quedar invisibilitzats i
oblidats. Mentre nosaltres presentàvem ja durant la pandèmia un seguit de
propostes de reactivació econòmica i encara esperem respostes concretes, veiem
com altres sectors econòmics van concretant ràpidament els imports i tipus
d’ajuts que rebran.
Però
aquest cop el sector no ho tolerarà. I no ho farà perquè sap que és la darrera
oportunitat que té per convertir-se en un sector reconegut i valorat. Si
després del què ha passat tornem a la situació d’ara fa un any, quan fèiem
rodes de premsa reclamant la millora del finançament d’un sector al límit,
sense respostes, voldrà dir que les administracions i les forces polítiques del
nostre país han decidit no apostar pel sector. Serà el moment dels Ferrovial,
ACS, Eulen i altres. Fer negoci amb els serveis d’atenció a les persones com a
model de país.
El
setembre passat, a l’acte de lliurament del Premis La Confederació 2019, el
President Torra declarava que no era admissible un Tercer Sector infrafinançat
i patint retards en els pagaments dels serveis. I nosaltres afegim: quan parlem
d’un sector com el social, que fonamentalment és servei públic en tant que
gestiona serveis de titularitat de les administració, a través de la
contractació o la concertació, hem d’entendre que sector ho som tots. Ho són el
personal públic dels serveis, les entitats del Tercer Sector col·laboradores i
les professionals que les formen. Però també les administracions. Les àrees de
polítiques socials d’ens locals, d’organismes supramunicipals i per suposat el departament
de la Generalitat de referència. Per això necessitem més que mai anar junts,
perquè els objectius són comuns. Quan administracions i sector van junts, les
fites són més fàcils d’assolir. Salut de la mà del sector sanitari; Educació,
de la mà de la comunitat educativa; i Treball, Afers Socials i Famílies, de la
mà del sector social. Demanem reconeixement, recolzament, confiança i
coordinació. Oferim la nostra expertesa i trajectòria, el model i treball
conjunt per defensar i reclamar allà on calgui (Govern, Parlament, Espanya,
Europa) les necessitats del sector.
Mentre
es buiden les UCI dels hospitals, les “UCI socials” comencen a estar
desbordades. Les entitats continuem disposades a treballar fort per fer front a
la situació. Però no ens sortirem soles. Mà estesa. Només demanem respostes.
