Jean Paul Sartre - Filòsof
El passat dijous 3 de març, amb l’objectiu de
denunciar dotze anys d’infrafinançament del sector social, La Confederació va organitzar l’acte
reivindicatiu “Per un finançament just”, amb la presència de les principals
federacions i entitats del sector i dels mitjans de comunicació. Aquell mateix
dia fèiem arribar una carta al president de la Generalitat i als presidents de
tots els grups parlamentaris, excepte VOX, una carta sol·licitants reunions de
treball, adjuntant el dossier presentat durant l’acte.
“Hem rebut el vostre escrit i us comuniquem que es
faran els tràmits per a la seva consideració i gestió”. Aquest escrit de l’Oficina
del President és tot el que hem sabut gairebé un mes després. Sobta i crea una
gran decepció que davant d’un crit d’alerta com aquest per part d’un sector que
els nostres polítics defineixen una vegada rere altra com clau i estratègic, la
resposta sigui el silenci.
Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat
sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment
aquests dos darrers anys, mereix un altre tracte. El que estem reclamant és
simplement que els serveis públics d’atenció a les persones tinguin ell
finançament que es mereixen. Inversió social real, al nivell dels països social
i democràticament més avançats, que aposti per polítiques transformadores i que
permetin a les entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable
de donar oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.
El silenci clamorós ens genera preguntes; no ens
creuen? ens creuen però no volen fer res? ens creuen però no poden fer res? som
víctimes colaterals de les confrontacions entre partits? Em deia fa uns dies un
representant del sector que mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens
faran cas. Tot i que acceptéssim aquesta visió tan trista de la política,
certament el nostre sector no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb
camions, ni la Gran Via amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides.
Perquè al nostre sector, quan s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen
màxims. No podem deixar els centres i les persones abandonats. Ni podem ni
volem. La classe política ho sap i potser per això no som amenaça. Cal que les
entitats fem una profunda reflexió sobre això i debatem que hem de fer i fins
on estem disposats a arribar.
L’infrafinançament que patim i les conseqüències
sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho
mereixem. Perquè estem gestionant serveis essencials i perquè sempre ens han
trobat quan ens han necessitat.
A qui varen demanar paciència i comprensió l’any 2012
quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de la Generalitat i els
pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos? Algunes entitats es
van endeutar fins a límits perillosos, assumint els interessos que hauria
d’haver assumit l’administració.
A qui varen convocar d’urgència al Palau de la
Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per l’arribada
massiva de menors no acompanyats a Catalunya? No van ser les entitats socials
les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes garanties i
assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen?
A qui varen trucar el març de 2020 quan va esclatar
la pandèmia perquè multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció? Vam
abandonar algun centre o servei tot i no tenir els materials i equips de
protecció necessaris? No vam atendre tot i cadascuna de les demandes que ens feien,
complint sovint protocols incomprensibles?
I ara, a qui han anat a buscar per donar resposta a
l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna? Amb qui comptaran per vehicular
els acolliments d’infants i joves?
Abans, ara i sempre, tindran el Tercer Sector Social
al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com sempre. Però des
de la comprensió cap a les dificultats pressupostàries i de gestió, afirmem
molt clar que ens mereixem, com a mínim, espais de treball i diàleg per
negociar les millores necessàries. Parlem?