Darrera tertúlia abans de festes al Són 4 dies de Goyo Prados . Avui molt ben acompanyat amb Hector Heredia, Siscu Baiges i Guillem Uceda.
Aquest blog és un recull d'articles publicats a diferents mitjans, entrevistes i altres "coses meves".
Darrera tertúlia abans de festes al Són 4 dies de Goyo Prados . Avui molt ben acompanyat amb Hector Heredia, Siscu Baiges i Guillem Uceda.
Una any més i en van catorze, el darrer cap de setmana de novembre es va celebrar el gran recapte, campanya organitzada per la Fundació Banc d’Aliments amb l’objectiu de recollir aliments bàsics per proveir a les entitats.
Vagi per endavant el respecte i reconeixement a les entitats i persones que s’encarreguen de dur a terme aquesta tasca, mirant de contribuir a la lluita contra la pobresa alimentària, però penso que accions com aquesta, així com maratons per recollir diners per finançar projectes socials o d’investigació són una mostra de feblesa del model de benestar i no ens porten cap a la necessària transformació social.
El gran recapte genera molts dubtes i interrogants entre alguns sectors i
analistes, certament encara aparentment minoritaris i amb poc accés als grans
mitjans de comunicació, els mateixos mitjans que si que fan un enorme desplegament
de suport a la campanya. Per una banda, parlem d’una gran acció de màrqueting
gratuïta per les grans distribuïdores, que obtenen un important increment en les
vendes mentre es vesteixen d’empreses solidàries i generoses. Però a més cal
remarcar, com deia, que no és la resposta necessària. Estem davant un
intervenció benintencionada que fa de pegat i que a la llarga acaba cronificant
allò contra el que es vol lluitar.
Es tracte d’un
debat complex i amb moltes arestes però com s’ha explicat altres vegades, les
polítiques socials i els programes i projectes desenvolupats per
administracions públiques i entitats han d’evolucionar de models
assistencialistes, que no ataquen la rel
del problema i perpetuen la situació de vulnerabilitat, cap a models que incorporin
el treball d’acompanyament, promoció i empoderament de la persona. Com deia
Jaume Funes l’any 2020, en el moment que la crisi social derivada de la pandèmia
agafava més força: "No necessitem que es digui allò de què ningú ha de
quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal
ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de
pobres".
No. El gran recapte
i les polítiques assistencialistes no són el camí. Cal invertir la tendència i
avançar cap a propostes que apostin de manera valenta per polítiques transformadores,
entenent la transformació social com el conjunt d' elements que contribueixen a
un canvi, en aquest cas, a un canvi estructural a nivell social.
Ser el país amb
les recaptes i maratons més exitoses del món pot semblar un èxit; però no seria
millor ser un país amb drets socials garantits, una societat cohesionada i amb
la justícia social com a signe d’identitat?
La remodelació de Govern de fa unes setmanes, provocada per la sortida de Junts, amb la incorporació de nous consellers i conselleres, donaria per moltes interpretacions i anàlisis. En qualsevol cas, fora bo que la nova etapa iniciada serveixi per superar d’una vegada aquesta dinàmica frustant en que s’ha instal·lat la classe política catalana, fonamentada en frases i discursos que no volen dir res, o volen dir el contrari del que diu o ves a saber que volen dir. Retòrica estèril que només fa incrementar el número de ciutadans que, farts i esgotats, han decidit desconnectar de política i polítics. Sembla ser, mirant de ser optimistes, que l’única cosa en que tots estan d’acord és en “preocupar-se i buscar solucions pels problemes reals de la gents”. Caram, jo que em pensava que això ja venia de fàbrica! Però bé, si és així, som-hi i comencem a fer i pactar polítiques que ataquin d’arrel l’enorme crisi social que estem vivint.
Aquestes reflexions, però, serien objecte d’una valoració més extensa en un altre article si cal. Avui voldria centrar el focus en el nomenament d’en Carles Campuzano com a conseller de Drets Socials, una notícia rebuda amb entusiasme per una part del sector social a l’espera que les expectatives creades es compleixen. L’arribada a la màxima responsabilitat d’un departament d’una persona provinent del sector, un fet gairebé inèdit, fa pensar que potser ara si es podran concretar algunes de les assignatures pendents. Certament l’experiència de l’ara conseller al tercer sector només ha estat de tres anys i específicament a l’àmbit de la discapacitat, però els seus coneixements, capacitats i habilitats estan acreditats per la seva trajectòria política.
Les reclamacions i necessitats de les entitats i de les persones ateses son moltes. Però el fet que en Carles hagi estat una de les persones que fins fa quatre dies actuava com a representant del sector en la interlocució per assolir dos elements centrals, marc legislatius i finançament, pot suposar un canvi important. Coneix de primera ma el contingut de les propostes i les accions a realitzar.
I segur que el mateix passarà amb
el finançament dels serveis, amb la necessària i inajornable millora de les tarifes
i mòduls per recuperar l’infrafinançament acumulat i fer front als sobrecostos
que les entitats estan assumint. Ningú millor que el conseller sap que els
augments dels dos darrers pressupostos s’han quedat curts i coneix de primera
ma els documents de propostes elaborades pel sector i presentades al Governs i
als grups parlamentaris. De fet, encara no fa un parell de mesos que l’entitat
que ell dirigia titllava “d’insuficient l’increment del 3% dels mòduls i
tarifes dels serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual”.
Esperem per tant, que abans de finals d’anys es concreti la taula de treball
per incorporar les millores als pressupostos 2023 i el pla plurianual de
revisió i consolidació.
Confiem, doncs, que l’acció del
conseller es guií per les polítiques i posicions defensades fins ara i no sigui
frenada, com tantes vagades hem vist, per l’arribada a un espai on domina la
“realpolitik” i el pragmatisme extrem, massa sovint per damunt dels interessos
i necessitats de la ciutadania. Tot això, és clar, si la legislatura arriba al
seu final i no s’acaba abans d’hora, opció gens descartable.