La porta blanca: el dia que totes ens vam sentir vulnerables

 

La porta de la casa on vaig passar el confinament era blanca. La propera setmana farà tres anys que la vam tancar i durant noranta nou dies només es va obrir per sortir a fer les poques activitats que s’anaven autoritzant. Dins ens quedàvem, a l’espera dels esdeveniments, amb la dona i els dos fills. Una família més entre els milions de persones que a tot el món assistien atònits a una nova realitat sense ser plenament conscients que teníem per davant un any que quedaria per sempre marcat a la història col·lectiva i a la memòria personal de totes nosaltres. Un any que ens va canviar la vida.

Tres anys de la pandèmia i sembla que hagi passat una eternitat. Ara que la donem per liquidada és més important que mai recordar el que va suposar i fer balanç dels aprenentatges fets i dels errors comesos. Sense oblidar-ne les conseqüències. Són tantes i tant complexes les derivades d’aquell moment que sovint es fa difícil centrar els anàlisis. De les poques coses certes i majoritàriament consensuades és que a partir del 14 de març de 2020, el dia en que es va decretar el primer estat d’alarma i el confinament, començava una etapa en que totes ens vam sentir vulnerables. El virus ens igualava i podia infectar a qualsevol. A totes i a tot el món. La idea “a mi no m’afecta” va deixar de tenir sentit.

Cadascuna de nosaltres té el seu relat d’aquell moment; cadascuna tenim la nostra pandèmia. La porta era blanca. Aquella imatge em va acompanyar durant aquells dies i m’acompanya encara quan hi penso. Perquè la porta representava la dimensió del que estava passant. Aquelles primers dies, ens que els casos confirmats s’incrementaven de manera exponencial i les morts setmanals es contaven per milers, aquella porta representava totes les portes per les que moltes veien sortir als seus éssers estimats, portats pels homes de blanc, sense possibilitat d’acompanyar-los i sense saber del cert si tornarien. Incertesa, por, angoixa. I els dubtes: ens tocarà a nosaltres? tocarà als nostres amics i familiars?

Però la porta blanca representa també la capacitat de resiliència que totes vam demostrar. Rere aquella i totes les portes vam aprendre a adaptar-nos a la situació. En el nostre cas, repartits per les habitacions, menjador i terrassa, si el fred ho permetia, vam activar el món telemàtic per seguir endavant. L’una donat classe als seus alumnes de l’institut; l’altre encarant el segon curs de la universitat des del Zoom; i el petit acabant l’ESO connectat amb professors i professores que s’esforçaven per reinventar-se dia a dia. I jo repartit entre l’ordinador i el telèfon per mirar de donar resposta a les entitats que ens reclamaven ajut, acompanyament i respostes. I amb el pensament permanent en aquells homes i aquelles dones que si que creuaven cada dia la porta per anar a treballar per nosaltres. Professionals dels sectors essencials que s’exposaven. Sanitaris, transportistes, personal de neteja, professionals d’atenció del sector social, cuidadores,... Tantes i tantes persones que literalment es jugaven la salut i la vida, sovint sense els recursos i materials necessaris.

Tres anys després queden molts temes pendents. Massa preguntes sense respostes; massa promeses incomplides; massa homenatges estèrils. Moltes de nosaltres vam pensar que ara si, la salut, l’educació i l’acció social passarien a ocupar un rol clau en l’agendes polítiques i socials. S’ha fet camí, però insuficient. Cal continuar treballant, cal seguir reivindicant.

Cadascuna tenim la nostra pandèmia. A mi la porta blanca em provocarà per sempre una barreja de sentiments i emocions. Per una banda, la transcendència de haver viscut uns mesos que van sacsejar les nostres vides i ens van posar en escac; també l’orgull i l’honor de formar part i representar en aquell moment a un sector social que malgrat totes les dificultats, va demostrar ser essencial, reforçant el seu compromís i demostrant, una vegada més, la seva capacitat d’adaptació, transformació i innovació; i finalment, el record permanent per a totes les persones que van perdre la vida a causa de la COVID-19, algunes d’elles vinculades al sector social. Per més temps que passi, no permetem que la fi de la pandèmia ens faci oblidar.

Tanco aquest escrit tal i com acabava durant aquells dies tots els articles, comunicats i documents que vaig fer: cuideu-vos i cuideu als que teniu a prop!

Nomenat president executiu de l'Observatori per a la Transformació Social

 Avui dilluns 20 de febrer, he estat nomenat president executiu de l'entitat. Assumeixo l'encàrrec agraït per la confiança d'un patronat ple d'expertesa i coneixement. Convençut d ela viabilitat del nou projecte, amb propostes innovadores per a totes les organitzacions que treballen per a la transformació social. Som-hi! 

Revolucions

 

Dies enrere un dels principals diaris del país feia un titular certament provocador: “L’Estat del benestar, una idea revolucionaria en crisis”. L’article i la noticia que seguien a aquesta introducció miraven d’explicar que el plantejament de l’Estat protegint a la persona des del naixement fins a la mort està en serioses dificultats producte, suposadament, de les crisis econòmiques dels països i de les piràmides poblacionals invertides. L’argumentació continuava afirmant que l'Estat de benestar mostra signes de feblesa evidents i que els experts atribueixen la fragilitat de les democràcies a l'afebliment del paper social de l'Estat.

Certament, el debat sobre la viabilitat dels diferents models d’Estats del benestar és ben present a diferents espais i cercles de reflexió política. Sens dubte, la creació i desenvolupament de l’Estat de benestar al nostre país que va portar la democràcia, un Estat de benestar des de l’òptica del model mediterrani en contraposició a altres com els models nòrdics o els anglosaxons, va permetre fer front a les grans desigualtats socials generades per una llarga dictadura fonamentada en l’autarquia, la corrupció i els interessos de les elits dominants. Posteriorment, les diferents crisi econòmiques i la pandèmia han posat contra les cordes els serveis bàsics i han obert una nova etapa de reflexió per repensar el model. Però que des d’Europa, bressol del “welfare state”, que hauria de garantir la cohesió social i la protecció de la ciutadania, es pugui parlar d’idea revolucionària en crisi, no deixar de causar perplexitat i preocupació a aquest analista.

L’Estat del benestar tal i com l’hem conegut es podria entendre com idea revolucionaria en el context de la postguerra als anys 40 i 50, però gairebé un segle després podem concloure que no ha fet tot el recorregut que molts preveien ni ha provocat els canvis desitjats. Revolució? Limitada i controlada. En crisi? Segurament és la idea que alguns pretenen que cali entre la opinió pública.

Ben al contrari, som uns quants els que pensem que la veritable transformació passaria per evolucionar de l’Estat del benestar a l’Estat social. Ens referim a un model que garanteixi els serveis públics essencials, la vida digna de les persones i la seva participació real a la vida econòmica i social. Més enllà dels debats acadèmics que genera la conceptualització de l’Estat social de dret, en contraposició a l’Estat del benestar, des dels fonaments ideològics que sustenten cadascuna de les propostes, parlem d’una proposta que permeti avançar de l’atenció als col·lectius més desafavorits a una societat més igualitària.

Un sistema social, polític i econòmic que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o atenció a discapacitats i gent gran. Però també a feina i habitatge digne, cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.

Tal i com deia l’arquitecte i dissenyador Buckminster Fuller, “no canvies les coses combatent la realitat existent; canvies alguna cosa construint un nou model que fa el model existent obsolet”. Per això caldria preguntar-se quin seria el model econòmic que podria afavorir aquest Estat social. Certament el capitalisme més cru i especulador no seria la opció. Si que ho seria un model vinculat a les propostes de l’economia social i del capitalisme conscient. Un sistema econòmic enfocat a garantir els drets de les persones, la distribució de la riquesa i la justícia social. I amb una aposta radical per la democràcia plena. Aquesta si que seria una proposta revolucionaria!

És temps de revolucions. Les dinàmiques analitzades, que ens haurien de conduir a un canvi de contracte social, es podrien veure afavorides per dos moviments tectònics que interpreto, amb optimisme, com imparables i irreversibles. Parlo de la revolució digital i de la revolució feminista.

En propers articles m’agradarà aprofundir en els canvis que s’estan produint en aquests dos moviments i de la transcendència que tindran en el futur immediat. De fet, aquest és el primer error que acostumem a cometre quan ens aproximem a ambdues revolucions: pensar que parlem de canvis transformadors del demà, quan de fet ja avui estem immersos en una nova realitat que no té volta enrere.

Canvi social, transformació digital i revolució feminista; tres eixos que, ben gestionats i superant les fortes resistències que s’hi oposaran, poden acabar confluint per conduir-nos a una societat més igual i democràtica.

Participació a la tertúlia de Són 4 dies

 

Tertúlia amb Joan Segarra, Víctor Saura, Iona Harkness i Èric Arenas.

Afers Públics - Consultoria Social va agafant forma.

El projecte de consultora social Afers Públics que vam posar en marxa l'any passat amb l'amic i soci Albert Huerta es va consolidant.

Trobades de presentació amb molt bona acollida, primers acompanyaments i teixint una potent xarxa de col·laboradores.

I aquests dies estrenem imatge i logo! La Lídia Sardà, amb la col·laboració del Silvio Díaz, ha fet una feina excel·lent. Si necessiteu una dissenyadora, no ho dubteu: linkedin.com/in/lídiasardàclua

Pobresa, fred, tristor.

Aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que com a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I finalment, sabíem que la darrera edició Baròmetre d'Opinió de la Infància i l'Adolescència d'UNICEF indica que el 8,5% dels infants de l’estat amb un nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.

Pobresa, fred i tristor. Proposo que torneu a llegir les dades pensant en els infants que teniu a prop; pensant en els vostres fills i filles, nets i netes, nebots i nebodes, dient-vos que sempre es senten tristos, que tenen gana o que passen fred a la seva habitació. Digueu-me demagog si voleu, però abans penseu-hi amb les cares dels vostres infants com a imatge de fons.

La fotografia que ens deixen aquestes dades és demolidora. Què això passi a Catalunya, a la zona del món més privilegiada, a un país ric, amb recursos, és senzillament intolerable. Pensar en les profundes desigualtats que imperen a altres racons del món, on la situació és encara més greu, fa encara més trist parlar de pobresa crònica a la benestant Europa.

Tot plegat la mateixa setmana en que finalment es van pactar els pressupostos, després de mesos d’una pesada escenificació, més lligada a interessos partidistes que no a les necessitats de la ciutadania. A falta de veure com queden definitivament els números després dels ajustos finals i sense negar alguns esforços per dotar sectors com la sanitat i l’educació, el cert és que un any més i en van uns quants, el sector social queda en segon terme, ignorat i sense els recursos necessaris. Canvien governs, canvien colors i el partits continuen sense apostar per un sector essencial. Només bones paraules i gestos per quedar bé. Cal que les organitzacions representatives i les entitats socials facin una reflexió a fons sobre els motius d’aquesta situació i articulin respostes contundents per revertir-la.    

Cal recordar de manera continuada i insistent a la classe política catalana que l’estat del benestar, aquell concepte que tant els agrada fer servir, té l'origen en el welfare state anglès, nascut en contraposició al warfare state o estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial i defineix el conjunt de polítiques que garanteixen l'accés de tota la població a l'educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per desocupació o jubilació. I a una societat veritablement democràtica i cohesionada, no ens equivoquem, accés també vol dir atenció i respostes de qualitat, presidides per l’equitat i la justícia social.

Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia i poc valenta. Segueixen imposant-se els criteris i directrius de les polítiques neoliberals, que aposten per l’assitencialisme i la caritat, fomentant així l’enquistament de les causes de la pobresa i la vulnerabilitat.

A una societat on una part important dels seus infants son pobres, passen fred i se senten tristos i preocupats és més necessari que mai reivindicar conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més necessari que mai prioritzar polítiques socials que facin front al risc de trencament de la cohesió social.

Deia Albert Einstein: “la paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços”.

Participació a la tertúlia de Són 4 dies

Tertúlia amb Joan Cascante, Xavier Llop, Gemma Torelló i Joan Segarra.

Transformació social: parlem-ne!

Aquest article està fet, en part, a partir d’extractes d’una ponència inspiradora que vam escriure conjuntament amb l’Ariadna Manent i l’Albert Huerta. El document formava part del procés d’acompanyament que Afers Públics – Consultoria social va fer fa uns mesos a la cooperativa basca de segon grau Bogan Koop.

Acadèmicament s'entén que el concepte de transformació social fa referència a un conjunt d'elements que contribueixen a un canvi, en aquest cas, a un canvi social. Aquests elements poden dimensionar diferents nivells d'abast i de repercussió, a petita o a gran escala, però conflueixen en el punt on generen canvis en persones, col·lectius, polítiques, hàbits, etc. Per parlar i analitzar el fet, proposem una aproximació des de tres dimensions: individual, organitzacional i política.

A la primera dimensió, situaríem l'acció individual de cada persona que forma part d’una entitat o cooperativa social, com a professional de la intervenció social, com a part d'un equip. Aquí ja podem situar reptes de la transformació social: ser sòcia d'una cooperativa o membre d’una entitat que treballa amb col·lectius en risc d'exclusió ja són accions amb contingut i voluntat transformadora. Però n'hi ha prou? No coneixem totes alguna persona que treballa al sector social a la qual seria el mateix desenvolupar la seva acció professional en una empresa de tipus capitalista?

Assenyalem alguns aspectes que podrien ser trets diferencials de professionals amb clara vocació de transformació social. Treballar segons valors com el respecte, l'escolta activa, la solidaritat, la sostenibilitat o l'equitat. Reconèixer la diversitat, tenir consciència de la intersubjectivitat de les persones, reconèixer i fins i tot parlar explícitament de sentiments i emocions, tenir consciència del poder, de quins són els diferents poders que estan operant i de com s'exerceixen; tenir consciència de rangs,... Tots aquests elements podrien ser el subsol de les organitzacions: aquella capa no visible, intangible, però que sustenta i fa úniques les entitats. N'hem de ser conscients, nodrir-lo i cuidar-lo perquè hi hagi un subsol fèrtil, segur i sostenible. Un subsol que contribueixi a fer perdurar tot el que hi ha per sobre: els mateixos models d'organització que estem perseguint.

Quan posem el focus en com ens relacionem dins les nostres organitzacions estaríem entrant en la segona dimensió de la transformació social que seria el pla organitzatiu o organitzacional. Formar part d’una organització social implica creure i apostar per la capacitat de les organitzacions de l’economia social i del tercer sector per contribuir a fer un món més just, menys desigual, on les persones i el seu benestar sigui el centre del model econòmic. En aquest sentit, la manera com s'organitzen empreses, organitzacions, entitats, no és neutra, i si realment volen ser actives en la transformació social, aquesta s'ha d'iniciar al si de les mateixes organitzacions. Les organitzacions han de ser mirall del que volen generar al seu entorn.

L'economia social proposa pràctiques alternatives a l'economia tradicional, mitjançant l'aplicació de valors universals com l'equitat, la justícia, la solidaritat, el compromís amb l'entorn i la democràcia. És un model econòmic que posa al centre les persones i el seu benestar per sobre del lucre i els diners. Es dona importància no només a allò que es fa, sinó també a com es fa. En aquest com es fan es defineixen cinc grans eixos: governança democràtica, qualitat laboral, sostenibilitat, compromís amb la comunitat i equitat. A què ens referim quan parlem de models organitzatius? Doncs ens referim principalment a l'arquitectura i a les dinàmiques de les organitzacions.

Finalment, si passem a la tercera dimensió, ens situaríem en la capacitat de transformació social a partir de la participació a les entitats representatives de segon i tercer nivell i de la contribució que com a cooperativa o entitat social fem a l'acció d'incidència política de les mateixes. Entenem que una de les bases per garantir la capacitat d'incidència i per tant de transformació, passa per la coherència amb els valors que declarem com a organització, moviment i sector. Tot plegat amb una mirada al futur que ens permeti ser realment transformadors, avançant-nos als reptes socials i ambientals que vindran.

Si des de les entitats de l'economia social i el tercer sector volem promoure la transformació social, ens hem de convertir en part de la transformació, veient-la de forma fractal; les entitats s'han de transformar en allò que volen veure fora, però aquesta transformació ha de començar des de les persones, els equips, les organitzacions, fins als ecosistemes d'agents dels que formi part.

El primer pas per avançar cap a la transformació social real i amb impacte és parlar-ne, definir conceptes, establir accions i assumir les responsabilitats individuals i col·lectives necessàries. Deia el pedagog Paulo Freire, referent per a la majoria de les persones que es dediquen a l'educació i a l'acció social: “Cap teoria de la transformació polític-social del món aconsegueix ni tan sols commoure'm si no parteix d'una comprensió de l'home i de la dona com a éssers faedors d’Història i fets per ella, éssers de la decisió, de la ruptura, de l'opció.”

Participació a la tertúlia de Són 4 dies

 

Primera tertúlia de l'any amb l'amic Goyo Prados, repassant un 2023 que es presenta apassionant políticament, al costat de Siscu Baiges , Pol Villaverde i Gemma Torelló.

Tèrtulia Són 4 dies

Participació a la Tertúlia de Són 4 dies

 

Darrera tertúlia abans de festes al Són 4 dies de Goyo Prados . Avui molt ben acompanyat amb Hector Heredia, Siscu Baiges i Guillem Uceda.

Tertúlia

El gran recapte no és el camí.

Una any més i en van catorze, el darrer cap de setmana de novembre es va celebrar el gran recapte, campanya organitzada per la Fundació Banc d’Aliments amb l’objectiu de recollir aliments bàsics per proveir a les entitats.

Vagi per endavant el respecte i reconeixement a les entitats i persones que s’encarreguen de dur a terme aquesta tasca, mirant de contribuir a la lluita contra la pobresa alimentària, però penso que accions com aquesta, així com maratons per recollir diners per finançar projectes socials o d’investigació són una mostra de feblesa del model de benestar i no ens porten cap a la necessària transformació social. 

El gran recapte genera molts dubtes i interrogants entre alguns sectors i analistes, certament encara aparentment minoritaris i amb poc accés als grans mitjans de comunicació, els mateixos mitjans que si que fan un enorme desplegament de suport a la campanya. Per una banda, parlem d’una gran acció de màrqueting gratuïta per les grans distribuïdores, que obtenen un important increment en les vendes mentre es vesteixen d’empreses solidàries i generoses. Però a més cal remarcar, com deia, que no és la resposta necessària. Estem davant un intervenció benintencionada que fa de pegat i que a la llarga acaba cronificant allò contra el que es vol lluitar. 

Es tracte d’un debat complex i amb moltes arestes però com s’ha explicat altres vegades, les polítiques socials i els programes i projectes desenvolupats per administracions públiques i entitats han d’evolucionar de models assistencialistes, que  no ataquen la rel del problema i perpetuen la situació de vulnerabilitat, cap a models que incorporin el treball d’acompanyament, promoció i empoderament de la persona. Com deia Jaume Funes l’any 2020, en el moment que la crisi social derivada de la pandèmia agafava més força: "No necessitem que es digui allò de què ningú ha de quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de pobres".

No. El gran recapte i les polítiques assistencialistes no són el camí. Cal invertir la tendència i avançar cap a propostes que apostin de manera valenta per polítiques transformadores, entenent la transformació social com el conjunt d' elements que contribueixen a un canvi, en aquest cas, a un canvi estructural a nivell social.

Ser el país amb les recaptes i maratons més exitoses del món pot semblar un èxit; però no seria millor ser un país amb drets socials garantits, una societat cohesionada i amb la justícia social com a signe d’identitat?

Ara és l'hora conseller.

Article publicat a: 

La remodelació de Govern de fa unes setmanes, provocada per la sortida de Junts, amb la incorporació de nous consellers i conselleres, donaria per moltes interpretacions i anàlisis. En qualsevol cas, fora bo que la nova etapa iniciada serveixi per superar d’una vegada aquesta dinàmica frustant en que s’ha instal·lat la classe política catalana, fonamentada en frases i discursos que no volen dir res, o volen dir el contrari del que diu o ves a saber que volen dir. Retòrica estèril que només fa incrementar el número de ciutadans que, farts i esgotats, han decidit desconnectar de política i polítics. Sembla ser, mirant de ser optimistes, que l’única cosa en que tots estan d’acord és en “preocupar-se i buscar solucions pels problemes reals de la gents”. Caram, jo que em pensava que això ja venia de fàbrica! Però bé, si és així, som-hi i comencem a fer i pactar polítiques que ataquin d’arrel l’enorme crisi social que estem vivint.

Aquestes reflexions, però, serien objecte d’una valoració més extensa en un altre article si cal. Avui voldria centrar el focus en el nomenament d’en Carles Campuzano com a conseller de Drets Socials, una notícia rebuda amb entusiasme per una part del sector social a l’espera que les expectatives creades es compleixen. L’arribada a la màxima responsabilitat d’un departament d’una persona provinent del sector, un fet gairebé inèdit, fa pensar que potser ara si es podran concretar algunes de les assignatures pendents. Certament l’experiència de l’ara conseller al tercer sector només ha estat de tres anys i específicament a l’àmbit de la discapacitat, però els seus coneixements, capacitats i habilitats estan acreditats per la seva trajectòria política.

Les reclamacions i necessitats de les entitats i de les persones ateses son moltes. Però el fet que en Carles hagi estat una de les persones que fins fa quatre dies actuava com a representant del sector en la interlocució per assolir dos elements centrals, marc legislatius i finançament, pot suposar un canvi important. Coneix de primera ma el contingut de les propostes i les accions a realitzar.

Per això, segur que durant les properes setmanes tornarà a agafar força la Llei d’Acció Concertada, reclamada des del 2017 i inexplicablement aturada pels anteriors equips del departament. Recordant la vehemència en que l’avui conseller demanava a les reunions del sector que els negociadors no fessin ni un pas enrere en la defensa de l’articulat presentat, no tinc cap dubte que durant aquesta legislatura es farà realitat una llei clau pel sector social.

I segur que el mateix passarà amb el finançament dels serveis, amb la necessària i inajornable millora de les tarifes i mòduls per recuperar l’infrafinançament acumulat i fer front als sobrecostos que les entitats estan assumint. Ningú millor que el conseller sap que els augments dels dos darrers pressupostos s’han quedat curts i coneix de primera ma els documents de propostes elaborades pel sector i presentades al Governs i als grups parlamentaris. De fet, encara no fa un parell de mesos que l’entitat que ell dirigia titllava “d’insuficient l’increment del 3% dels mòduls i tarifes dels serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual”. Esperem per tant, que abans de finals d’anys es concreti la taula de treball per incorporar les millores als pressupostos 2023 i el pla plurianual de revisió i consolidació.

Confiem, doncs, que l’acció del conseller es guií per les polítiques i posicions defensades fins ara i no sigui frenada, com tantes vagades hem vist, per l’arribada a un espai on domina la “realpolitik” i el pragmatisme extrem, massa sovint per damunt dels interessos i necessitats de la ciutadania. Tot això, és clar, si la legislatura arriba al seu final i no s’acaba abans d’hora, opció gens descartable.

Entro a formar part del patronat del nou Observatori per a la Transformació Social

Molt content i honorat de formar part del patronat del nou @OTS_org. Tot un repte contribuir a generar un espai potent que esdevingui l’agent catalitzador de les organitzacions que treballen per a la cohesió i el canvi social, especialment les del TS i de l'ESS.

Participació a la tertúlia del programa Son 4 dies de Radio 4

 

Dissabte de tertúlia a can Son 4 dies. Avui molt ben acompanyat amb Sandra Vicente, Martí Serra i  Laura Hurtado. 

Mundial, lleis que confonen i altres maldecaps!

Són 4 dies- 19-11-22 Segona hora.

Participació a la tertúlia del programa Son 4 dies de Radio 4

Dissabte de pont i de tertúlia. Eleccions Brasil, polarització al món i una mica de política catalana i espanyola. Amb en Goyo Prados, Javier Bonomi, Luca Furment i Joan Agudo.

Tertúlia 29 d'octubre de 2022

Fills del gueto.

 Article publicat a: 

Fa unes setmanes un vídeo viral on es veia una colla de nens malcriats fent el cretí a les finestres del seu col·legi major de Madrid, escandalitzava a molts persones pel to de les expressions dirigides a les estudiants del col·legi major femení del davant. El culebrot es va allargar uns dies quan van aparèixer imatges de les noies traient ferro al tema. Aquells dies alguns vam recordar a través de les xarxes que posar l’èmfasi en que allò era una mostra de de la caspa madrilenya i que els imbècils del vídeo serien els futurs empresaris i polítics que manarien a Espanya era massa fàcil; d’aquests i d’aquestes també en tenim aquí i formen part de la mateixa casta, potser més nostrada, però igualment casposa.

L’apreciat Enric Canet, del Casal d’Infants del Raval, deia fa uns dies en una interessant entrevista que el Raval no era un gueto, que els guetos eren Sarrià i Pedralbes. Comparteixo plenament la frase, que sembla va expressar per primer cop l’ara ministre Joan Subirats. En aquests dos barris i en altres racons del nostre país, s’ajunten famílies que pensen el mateix, tenen el mateix, es relacionen només entre elles i viuen en un món desconnectat de la realitat que els envolta.  

Mentre tant, hem entrat a un nou cicle de recessió econòmica que no és més que la continuïtat d’un llarg període d’inestabilitat iniciat amb la crisi del 2008 i que va seguir amb la pandèmia i les seves conseqüències. Les dades ja indiquen els estralls de la situació i anuncien, si no es posen en marxa polítiques valentes i ràpides, anys de dificultats pels mateixos segments de població de sempre.

S’incrementen cada cop més les diferències entre pobres i rics, a costa d’una classe mitjana que s’aprima cada dia més. Els indicadors en ho confirmen un darrere l’altre. Els rics són cada dia més rics i la pobresa arriba a famílies que mai havien passat penúries. Hi ha alguna cosa que no quadra. Sembla que estem davant una gran estafa per mantenir privilegis. Però aquests son debats que no es volen fer. A uns no els interessa i els altres no s’atreveixen.

L’educació és un d’aquest privilegis. El primer pas del camí traçat. Hom sap que l’accés a una formació de qualitat és bàsica perquè funcioni l’ascensor social. Les experiències dels països més avançats en aquest terreny demostren que un sistema educatiu equitatiu garanteix bons índexs de cohesió i justícia social. A Catalunya, la crisi s’està traduint en retallades de drets socials i en el cas de l’educació alguns l’han aprofitat des de fa anys per perpetuar diferències. La organització del sistema, el repartiment dels recursos i la distribució de l’alumnat s’estan utilitzant en molts casos per afavorir a les classes altes i incrementar les diferències. Això es tradueix en un mapa escolar en que en els diferents nivells de formació, des de la primària obligatòria a la superior, conviuen realitats de dobla velocitat. D’aquesta manera, un dret universal com és l’educació s’acaba convertint, de manera perversa, en mecanisme d’exclusió social.

Casual? Inevitable? En absolut. És un model planificat que ha generat escoles i centres educatius elitistes, molts d’ells finançats amb fons públics, que formen als fills i filles d’aquells que pretenen ser, de manera indefinida, els components de les classes dirigents dels nostre país, tant a nivell polític com empresarial. I tot que fonamentalment parlem de l’escola privada i de bona part de la concertada, no oblidem que repartides pel territori trobem escoles públiques que reprodueixen l’esquema des de postulats “pijo-progres”. Elitisme i classisme sense complexos.

Actuen sovint com quelcom proper a una secta, mantenint blindat el cercle d’accés a l’educació d’alt nivell col·locant a les persones que prenen les decisions d’entre els seus. Increment de matrícules, reducció de beques i altres mecanismes permeten fer ús de la formació com a filtre i garantia de manteniment de les diferències. I després, a continuar el procés al món de l’empresa i l’administració. Favors que van i venen, mediocres endollats a dit, diners públics gastats irregularment, corrupció, tot si val per mantenir l’invent. I anar fent perquè la següent generació de fills del gueto ocupin el lloc que el destí els té reservat. “Ho fem per tu, fill”; per nosaltres; pels nostres”.

Col·laboració amb el postgrau "Creación de proyectos sociales, gestión de ONG y emprendimiento social".

Un any més col•laborant com a docent del postgrau "Creación de proyectos sociales, gestión de ONG y emprendimiento social" de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona i Aina Institute. Un privilegi conèixer de primera ma les inquietuds i propostes dels estudiants. 20 i 28 d'octubre.

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

 

Participació mensual a la tertúlia de Son 4 dies. Aquest cop amb Ariadna Romans, Víctor Saura i Javier Bonomi, sota la batuta de Goyo Prados.

Tértulia Son 4 dies 15 d'octubre de 2022

Un acord insuficient i decebedor.

Havent deixat passar uns dies i des del coneixement que em proporciona haver liderat durant els darrers anys La Confederació i la interlocució amb el Govern sobre aquet tema, aporto algunes reflexions personals sobre l'acord signat el passat dijous 22 de setembre entre el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya i les diferents patronals del sector social per la millora dels preus l'any 2022 d'una part dels serveis de la xarxa de serveis socials d'atenció pública. 

En primer lloc, manifestar el meu total suport al comunicat emès per La Confederació després de l'acte de signatura. Estem davant d'un acord clarament insuficient que segueix sense donar resposta a la urgència de revertir l'infrafinançament històric del sector social català. En les propostes pels pressupostos 2022, La Confederaciò estimava un mínim de 180 milions d'euros l'aportació mínima necessària. L'acord signat suposa, segons el mateix Departament, 44 milions. Un any més, el Govern només ofereix solucions parcials i sense planificació de respostes estructurals.

Amb la Consellera Violant Cervera i el seu equip han millorat les formes i el respecte cap el sector en comparació a etapes anteriors, però el resultat acaba sent el mateix. Cal posar en marxa d'una vegada per totes taules de treball operatives i efectives  que permetin una revisió de tarifes pel 2023 negociada i acordada, millores que han de quedar recollides als propers pressupostos. Només així s'assolirà un nou model de relació entre administració i entitats que impliqui reconeixement real. Només així el Govern complirà amb els compromisos adquirits amb el sector.

Sigui de forma imposada, sigui en forma d'acord, no és assumible aquesta dinàmica d'interferència des de l'administració en la negociació col•lectiva. Cal superar aquesta pràctica de desgast que any rere any porta a acords insuficients el darrer trimestre de l'any. I si es vol, que es segueixi el model de Salut: patronals i sindicats acorden millores a les taules de negociació i el Departament traspassa automàticament l'acord a tarifes celebrant l'acord.

Finalment un toc d'alerta cap al sector. La foto de la signatura, amb diferents entitats sòcies de La Confederació signant al costat de la seva presidenta Helena Fontanet és la foto de la feblesa i la confusió. Trencar la unitat d'acció del sector en la interlocució no només dona raons als qui volen una Confederació menys influent; també és un menyspreu cap a les entitats que van apostar pel projecte col·lectiu, renunciant als protagonismes i als interessos particulars del seu àmbit. Aquest va ser l'acord i el consens en crear la organització. Trencar-lo, obligant a que cada entitat creí la seva patronal, suposarà  fer molts passos enrere i perdre força i capacitat d'incidència. Una llàstima juntament l'any que es celebra que fa 25 anys va néixer la patronal de referència, per transversalitat i dimensió, del sector social del nostre país. 

Participació a la tertúlia del programa Són 4 dies de Ràdio 4

Entrevista amb l'investigador del CIDOB, Héctor Sánchez, que ha analitzat les eleccions a Itàlia. Tertúlia setmanal, amb Joan Segarra, consultor extern en economia social, Jaume Moreno, periodist i consultor de comunicació, Victor Saura, periodista i membre del col·lectiu Catalunya plural, i Héctor Heredia, periodista i professor universitari. 

Tertúlia Són4dies 24 de setembre de 2022