A casa no tindrem gos (de moment)

Publicat a:

En Marc i en Pol, els nostres fills, volen un gos. Fa temps que el demanen. Com la majoria dels nens, tenen il·lusió per tenir un petit amic del que tenir cura i amb qui jugar. Però la dona i jo no ho veiem clar. Un animal a un pis, sense grans espais per córrer, la major part del dia sol. Els nanos insisteixen. Cada cert temps surt el tema. I els pares, amb ganes de tancar el debat, no hem dit no. El que els hem proposat és un acord: el dia que tot funcioni a la perfecció, sense cap problema, tindrem gos. Això vol dir, entre d’altres coses, bones notes, deures fets sense protestes, que no hi hagi baralles, llits fets abans de marxar, taula parada al primer avís i habitació endreçada sense rondinar.

Els pares som així, fem petites trampes. Els nostres fills són de bona pasta, però és evident que mai aconseguiran la fita que els hem posat. I ells ho saben; per això es fan els enfadats quan els recordem el tracte.

Condicions impossibles per a concedir alguna cosa, us sona? És el mateix que fan els que parlen d’una consulta “legal”, autoritzada pel Govern espanyol, com a condició prèvia a la independència. Els qui en parlen, aquí i allà, saben perfectament que això mai passarà. Els qui no han volgut escoltar al llarg de tres-cents anys, mai ho acceptaran.

La diferencia és que nosaltres no som nens. I que parlem de quelcom més important que acollir un gos. La història de la consulta legal no és més que una excusa que convé a molts per retardar, refredar i afeblir el procés. I mentre tant, el país i les condicions de vida de molta de la seva gent es deterioren sense que el sistema de protecció social que havíem construït, retallat i ofegat econòmicament, pugui fer front a les necessitats que s’incrementen dia a dia.       

La situació esdevé insostenible. A una banda, un estat centralista, podrit per la corrupció, que es va enganyar pensant-se que era una democràcia europea i moderna i que ha acabat mostrant-se com un país tocat social i moralment. A l’altra, una Catalunya que necessita respirar i viure, extenuada econòmicament, sense recursos, però amb il·lusió de començar un nou futur. No ens distraguem amb consultes autoritzades i altres martingales.

En Marc i en Pol es conformen de moment amb el Darwin, el Newton i l’Einstein, els seus peixos de colors. Però us asseguro que tenen més possibilitat ells de tenir gos que nosaltres de comptar amb referèndums “legals”.     

Sense convenis

Aquest passat diumenge, mentre molts catalans gaudien del primer cap de setmana plenament estiuenc a la platja, 239 convenis col·lectius d’afectació a treballadors del nostre país van caducar fruit de les normes imposades per la darrera reforma laboral impulsada pel govern de dretes espanyol. El resultat és que uns 400.000 catalans queden exposats a perdre el marc que els empara, més enllà de l’Estatut dels Treballadors, que passarà a ser la norma en el cas dels convenis perduts.

Els dies previs a la data de venciment, patronals, empreses i sindicats, amb el suport del Departament d’Ocupació, van fer un darrer esforç que va permetre desbloquejar alguns dels convenis que es negocien a Catalunya. La situació creada a partir d’aquesta data es repetirà per la resta de convenis no afectats aquest cop en el moment que es compleixi un any de la data de finalització i no s’hagi arribat a un acord entre les parts. És el que es coneix com limitació de la ultractivitat. El fet, a part de la incidència que pot tenir sobre els sous i altres drets dels treballadors, suposa un pas més en l’objectiu recentralitzador de l’Estat, a partir en aquest cas de l’afebliment del marc de relacions laborals català.

La Confederació, organització referent de les entitats i cooperatives socials, participa actualment en set negociacions col·lectives del sector social i educatiu en àmbits com el lleure, l’acció social o la discapacitat. Aquest fet, per si mateix, ja és una bona notícia en una època en que es negocien pocs convenis i en que l’aposta per la regulació laboral dels sectors com a base de la seva estructuració sembla haver passat a millor vida. I aquest mèrit cal que es reconegui, a parts iguals, tant a les organitzacions empresarials com als sindicats.

La construcció del sistema de serveis socials del nostre país ha estat protagonitzat, fonamentalment, per empreses de l’economia social que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. L’associacionisme empresarial no ha estat una excepció i es va aconseguir regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc.

Fora bo agafar un sector com aquest, arrelat al territori, que no es deslocalitza, que crea ocupació, que genera activitat econòmica pel país i que negocia convenis de manera responsable, com un dels exemples a seguir en la definició del marc de relacions laborals de la futura Catalunya Estat.

Externalitzar no és privatitzar

De la mateixa manera que en el món de l’educació i en el sanitari, els serveis socials del nostre país tenen des de fa temps una important trajectòria en models d’externalització de la gestió de serveis socials de titularitat pública a empreses i entitats especialitzades. Parlem d’una pràctica iniciada per alguns ajuntaments que ràpidament es va estendre a la gran majoria dels serveis de les diferents administracions públiques.

Aquesta modalitat de gestió ha esdevingut la base d’una part important del que avui es coneix per tercer sector, entitats i empreses sense ànim de lucre que en forma de cooperatives, associacions o fundacions operen en el sector d’atenció de les persones. L’absència de lucre garanteix que, en el cas que la gestió generi excedents, aquests es reinverteixin en la pròpia activitat.

Es tracta d’un model en el que, sense renunciar a la titularitat i mantenint la responsabilitat i les obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, els responsables opten per cedir la gestió a una iniciativa social a través de diferents opcions de cooperació público-privada com la concertació, el concurs o el contracte. 

 

No és un model exclusiu del tercer sector. També petites i mitjanes empreses mercantils, així com grans empreses de serveis i multinacionals que han vist negoci en aquest tipus d’activitat, participen de la gestió. En aquest cas s’obre un altre debat, que ja vaig tractar a l’article El negoci del benestar a aquest digital, sobre el sentit que alguns facin diners a costa dels serveis socials.

L’externalització de serveis té uns quants detractors. Són posicions que defensen la gestió exclusivament des d’allò públic i només amb recursos i personal públic. Aquest posicionament, absolutament respectable, sovint es distorsiona amb visions interessades que equiparen externalització i privatització. I no, no és el mateix. La privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica que el govern o l’ajuntament es queda només amb un paper mínim de regulador i supervisor, renunciant a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per contra, l’externalització, especialment aquella que compta com a partner amb cooperatives i entitats socials, garanteix a través de la vocació de servei públic i el sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors. 

Ho fem per tu, fill

Aquesta crisi està sent molt llarga i comencem a veure clares algunes de les conseqüències que provoca. La seva extraordinària virulència està fent estralls en segments importants de la població, alguns d’ells ja castigats abans, en èpoques de teòrica bonança.

S’incrementen cada cop més les diferències entre pobres i rics, a costa d’una classe mitjana que s’aprima cada dia més. Les dades ens ho confirmen. Els rics són cada dia més rics i la pobresa arriba a famílies que mai havien passat penúries. Hi ha alguna cosa que no quadra. Sembla que estem davant una gran estafa per mantenir privilegis.

L’educació és un d’aquest privilegis. Hom sap que l’accés a una formació de qualitat és bàsica perquè funcioni l’ascensor social. Les experiències dels països més avançats en aquest terreny demostren que un sistema educatiu equitatiu garanteix bons índexs de cohesió i justícia social.

A Catalunya, la crisi s’està traduint en retallades de drets fonamentals i en el cas de l’educació alguns l’estan aprofitant per perpetuar diferències. La organització del sistema, el repartiment dels recursos i la distribució de l’alumnat s’estan utilitzant en molts casos per afavorir a les classes altes i incrementar les diferències. Això es tradueix en un mapa escolar en que en els diferents nivells de formació, des de la primària obligatòria a la superior, conviuen realitats de dobla velocitat. D’aquesta manera, un dret universal com és l’educació s’acaba convertint, de manera perversa, en mecanisme d’exclusió social.

Casual? Inevitable? En absolut. És un model planificat que ha generat escoles i centres educatius elitistes, molts d’ells finançats amb fons públics, que formen als fills i filles d’aquells que pretenen ser, de manera indefinida, els components de les classes dirigents dels nostre país, tant a nivell polític com empresarial.

Actuen sovint com quelcom proper a una secta, mantenen el cercle blindat d’accés a l’educació d’alt nivell col·locant a les persones que prenen les decisions d’entre els seus. Increment matrícules, reducció beques i altres mecanismes permeten fer ús de la formació com a filtre i garantia de manteniment de les diferències. I després, a continuar el procés al món de l’empresa i l’administració. Favors que van i venen, mediocres endollats a dit, diners públics gastats irregularment, corrupció, tot si val per mantenir l’invent.

Això si, ho fem per tu fill ..., per nosaltres ..., pels nostres.

El dia només té 24 hores

Segons les dades de l’Enquesta de l’ús del temps, Catalunya 2010-2011, d’Idescat, recollides a la magnífica base de dades creada per L'Institut per a l'Estudi i la Transformació de la vida Quotidiana (IQ), hi ha diferències significatives entre homes i dones en la manera d’ocupar les hores del dia. Els rols de cada gènere incideixen clarament en la priorització de les activitats a les que es dedica més temps.

L’estudi distribueix el temps d’un dia en sis conceptes: treball remunerat, treball no remunerat (llar i família), estudis, aficions/vida social, treballs voluntaris i transports/altres. L’anàlisi de la distribució per sexe ens diu que els homes continuen centrant la major part dels seus esforços en el treball remunerat, convertint-se la majoria de les vegades en els aportadors principals dels recursos econòmics de la unitat familiar. En canvi les dones mantenen el seu paper de cuidadores principals de les famílies: organització de la llar, compra, cuina i neteja, cura dels fills i filles i assistència a les persones grans de la casa. Això fa que el temps dedicat a aquestes tasques dobli el dedicat pels homes.

A més, la incorporació generalitzada de la dona al mercat de treball fa que aquesta acabi assumint la doble jornada, sovint sense la col·laboració necessària de la parella. Aquest fet es veu reflectit en la dada que diu que la suma del temps invertit per les dones al treball remunerat i no remunerat és molt superior.

I sembla que no és una qüestió de generacions. Una altra enquesta d’aquest mateix estudi indica que en els cas de les persones de menys de 25 anys, les noies dediquen més de dues hores al dia la llar, mentre que els nois no arriben a l’hora i quart.

Sembla doncs que tot i els avenços en molts aspectes, algunes coses no canvien. Les dades del 2011 són, segurament perfectament vàlides pel 2013. I hi podríem sumar que els estralls de la crisi i les dificultats econòmiques de moltes famílies catalanes han afegit paràmetres nous a aquesta realitat. El gran atur masculí en sectors concrets d’activitat ha fet que la feina de la dona i el seu sou hagin esdevingut l’única entrada de recursos a la llar, sovint sense que aquesta hagi vist disminuïda la seva dedicació a les feines de la casa.

El dia només té 24 hores? Sembla que per algunes es queda curt. Potser que ens hi posem, companys.

Ganes de deixar de ser independentista (II)

Deia ara fa una setmana, a la primera part d’aquest article, que hi havia ganes de normalitzar la realitat del país i de concentrar tots els esforços en construir un bon futur per als seus habitants. Dibuixar la república, que diu l’Antonio Baños.

El fals debat entre eix nacional i eix social ha provocat una certa distracció respecte a les prioritats. Cal primer ser independents per després definir el model de país? O ben al contrari, cal retardar el procés fins haver tancat un bon model social? Al meu entendre, és una discussió estèril en uns casos i interessada en altres. Alguns dels que la generen ho fan sense haver entès encara que el procés iniciat el passat 11 de setembre va ser extraordinàriament complex i polièdric. Els motius, intencions i voluntats del que allí estàvem eren i molts i diferents: independentisme d’anys, cansament, desafecció, angoixa pel futur, ganes d’explorar noves vies,... Però tots tenien una cosa en comú: la il·lusió pel que podria ser. La il·lusió de viure en un país millor, amb més recursos, més just i més equilibrat. El que qualsevol persona d’aquest món vol pel seu país. Així de senzill. I és que els catalans, malgrat el que alguns volen fer creure, no som tant estranys.

El procés de transició nacional ha de portar a tres realitats estretament lligades: la Catalunya estat, la Catalunya social i la Catalunya democràtica. O el que és el mateix, la independència com a poble, la justícia social i la regeneració de les estructures del país. Molta feina i pocs recursos. No ens hi posem per poc!

I ens hi hem posat? Mentre una part de la classe política s’entreté definint que és allò que realment preocupa a la gent o intentant convèncer-la que exercir el dret a votar és anar contra la democràcia, una altra mira endavant activant propostes i iniciatives, com els treballs en torn a l’hisenda catalana o el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Sabem i ens consta que alguns estan treballant a fons per a la creació d’estructures d’estat.

Però no n’ha ha prou. Cal sumar-hi a tothom. Ni són ni han de ser els poders públics i els partits polítics els que tirin endavant aquest repte. Tothom s’hi ha d’implicar. Com més millor. Sindicats, patronals, economia social, associacions, entitats. Aquestes i altres organitzacions, que estan en contacte directe amb la gent i coneixen millor que ningú quina és la realitat del país, són les que han de col·laborar en la construcció del futur.

La importància de la negociació col•lectiva

La Confederació, Patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, participa actualment en set negociacions col·lectives del sector social i educatiu: Lleure educatiu, Atenció domiciliària, Acció social amb infants, joves, famílies i d'altres en situació de risc, Escoles d’educació especial, Associacions per a centres de formació, rehabilitació, orientació, valoració, autonomia personal, protecció i atenció a discapacitats, Tallers per a discapacitat intel·lectual o trastorn mental i Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç.

Aquest fet, per si mateix, ja és una bona notícia en una època en que es negocien pocs convenis i en que l’aposta per la regulació laboral dels sectors com a base de la seva estructuració sembla haver passat a millor vida. I aquest mèrit cal que es reconegui, a parts iguals, tant a les organitzacions empresarials com als sindicats.

El cooperativisme d’iniciativa social, al costat de la resta d’entitats del tercer sector, està present en tots aquests processos formant part del equips negociadors de La Confederació i contribuint amb les aportacions de les cooperatives que actuen en aquests àmbits d’activitat.

La participació del cooperativisme en l’articulació i estructuració d’associacions empresarials i negociacions col·lectives de sector és un camí iniciat fa molts anys i respon a la voluntat de participar i incidir en les regulacions laborals que afecten a la seva activitat i als professionals implicats.

Tot i això, sovint sorgeixen preguntes que ho posen en qüestió: han de participar les cooperatives en processos de negociació col·lectiva quan la seva identitat passa per la figura del soci de treball i l’autoregulació a nivell laboral? han d’implicar-se les cooperatives en processos de representació patronal i empresarial?

El debat a l’entorn aquestes qüestions incideix directament en un dels elements claus de les cooperatives de treball del segle XXI: la voluntat de ser reconegudes com a empreses de present i futur que aporten valors diferencials a l’economia productiva.

Des del cooperativisme social proposem enfocar-ho a partir de la realitat; una realitat que ens diu que la construcció del sistema de serveis socials del nostre país ha estat protagonitzat, fonamentalment, per les entitats i empreses de l’economia social que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. Es tracta d’empreses que han sabut conjugar la qualitat en el serveis d’atenció a les persones amb l’eficiència i la viabilitat empresarial.

L’associacionisme empresarial no ha estat un excepció i ja als primers convenis col·lectius

negociats hi van ser presents les cooperatives i les entitats. La  seva participació va contribuir a regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc. Es va aconseguir millorar i dignificar les condicions dels professionals a l’hora que es forçava a les administracions públiques (principals contractants de serveis) a dotar econòmicament els projectes de manera suficient, convertint un sector emergent en una realitat econòmica de primera magnitud.  

Una de les claus de l’èxit del procés va ser, sens dubte, la doble visió que com a part empresarial aportàvem des de les organitzacions, perseguint alhora bones condicions de treball pels professionals i la sostenibilitat econòmica dels projectes i les empreses.

Per altra banda, en el cas de les cooperatives, l’existència dels convenis col·lectius de sector va resultar útil com a marc de referència a l’hora d’establir les condicions del règim de treball dels socis, a banda de ser la norma d’aplicació per a les persones amb contracte de treball.

Tots aquests elements continuen sent vàlids i vigents avui, amb l’afegit que el duríssim entorn de crisi, retallades i ajustos pressupostaris està generant importants tensions en el sector d’atenció a les persones i el qüestionament de l’estat de benestar tal i com l’hem entès fins ara. La situació, producte de les dificultats econòmiques de les administracions públiques i de l’augment de les necessitats socials dels col·lectius més perjudicats per la crisi, exigeix, a més dels esforços que les cooperatives i entitats hauran de fer, aprofundir en el treball conjunt per defensar de manera col·lectiva la seva viabilitat, vetllant per la qualitat de l’ocupació generada i del serveis gestionats.

Aquesta defensa col·lectiva passa, d’entre altres, per fórmules de negociació i acord innovadores i valentes que permetin garantir el que entre tots hem construït.

Ganes de deixar de ser independentista (I)

Comparteixo moltes de les opinions del periodista Antonio Baños, que recentment ha publicat “La rebel·lió catalana”. En una de les darreres entrevistes explica que “això de ser independentista és com ser adolescent: es tracta d’un estat transitori”. I una segona reflexió: “Un és independentista un temps, per ser ciutadà de la república. I trobo que dibuixem molt poc aquesta república; no la pensem prou”.

Així ho veiem uns quants. Tenim ganes de deixar de ser independentistes d’una vegada perquè això voldrà dir que per fi s’ha normalitzat la situació; que finalment tenim un país com els altres i que les nostres preocupacions i accions s’han de concentrar en tirar-lo endavant.

Però té raó Baños quan diu que no pensem prou en la nova Catalunya Estat. Des que el procés cap a la independència va agafar embranzida, molts dels que el volen fer fracassar han generat falses polèmiques i debats amb l’objectiu de desviar l’atenció. Un d’aquests és l’absurda dualitat entre l’eix nacional i l’eix social. Tot va junt. La construcció de la Catalunya del futur, de la república, ha de passar per dissenyar un nou model de país.

No la pensem prou. Les energies i el temps s’estan dedicant a estúpides polèmiques partidistes mentre hi ha molta feina per fer. Cal implicar a tots als agents socials, a l’associacionisme, als moviments socials, a més dels partits, per definir els sistemes educatiu, sanitari i social que tindrem. Cal treballar amb el cooperativisme i altres fórmules de l’economia social per proposar noves formes d’empresa i emprenedoria. Sindicats i patronals han d’apostar d’una vegada pel futur del país.

Aviat farà un any que la multitudinària manifestació de l’11 del setembre va suposar un punt d’inflexió en que la gent es va decidir ser protagonista del seu futur. I aquesta força no és pot parar. Els partits? Els polítics? Molts estaran a l’alçada i alguns ens decepcionaran. Com sempre; res de nou.

Hi ha moltes ganes de deixar de sentir a indecents amb sous milionaris proposar que la gent treballi per menys del salari mínim interprofessional. D’oblidar governants mediocres que demanen paciència als que perden l’esperança sense feina ni futur. De perdre de vista monarques corruptes als que estomacs agraïts riuen les gràcies. Moltes ganes de deixar de ser independentista i de dedicar-nos a tenir les millors escoles, hospitals i empreses possibles. Moltes ganes de ser gent normal.

Ignorem a Wert

Ja tenim aquí la llei Wert. Divendres passat el Govern conservador d’Espanya va aprovar l’enèsima reforma educativa en forma d’avantprojecte de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa). La vuitena des de 1970. Massa si comparem a altres països europeus.

Sobre aquesta futura llei està gairebé tot dit i escrit. Una norma que ens torna al passat més ranci, profundament recentralitzadora, uniformadora i que ataca directament la immersió lingüística. Dictada a dos bandes per la Conferència Episcopal Espanyola i els sectors més dretans del món educatiu, la reforma persegueix espanyolitzar als infants. No ho dic jo; així ho va afirmar el mateix ministre.

El millor resum del que suposarà la llei el feia Ismael Palacín, Director de la Fundació Bofill, en forma de titular al seu article d’opinió al diari Ara de dissabte: males solucions per a falsos problemes. L’educació espanyola té reptes difícils per davant, però no serà aquesta reforma la que els faci front.

Què hem de fer ara els catalans? En primer lloc, no oblidar que l’entrada en vigor de la llei està prevista pel curs 2014-2015. Si tot va bé, llavors el nostre país serà independent i la Catalunya Estat es mirarà la llei d’educació espanyola de la mateixa manera que la francesa o la noruega. I si no és així, la insubmissió i la desobediència seran el camí a seguir com s’ha fet sempre davant lleis injustes. Pregunteu als objectors de consciència o als pacifistes.

Dediquem els esforços a dissenyar model educatiu català que ha de venir. Analitzem el que tenim i els que ens falta. Mirem quines són les necessitats a cobrir. Millorem el que calgui de la doble via escola pública, escola concertada. Anem a conèixer que podem aplicar dels sistemes educatius amb més bons resultats del món. I utilitzem les bases de la immersió lingüística com a fonament pel que fa a l’ensenyament de la llengua a l’escola catalana que hem de dibuixar.

El que no hauríem de fer és abonar-nos al victimisme i fer-nos els ofesos per una ofensiva anunciada i comprensible des del punt de vista de qui la posa en marxa. Wert i la resta de responsables de l’administració espanyola tenen clars els objectius i els defineixen a partir de la seva concepció d’Espanya. Que voleu que us digui, quan la Cospedal diu que un model educatiu vertebra un país, no puc estar en desacord amb ella. Però això demano que els catalans ens posem a construir el futur de l’educació catalana i ens oblidem de Wert i de les seves obsessions.

Solidaritat, la cara positiva de la crisi

Per tercer any consecutiu, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat han impulsat l’Anuari Mèdia.cat., que en la seva edició 2013 recull quinze reportatges d’investigació sobre quinze temàtiques que, durant l'any 2012, no van gaudir d’un espai significatiu en els mitjans. El projecte compta amb el suport del màster “La Comunicació dels Conflictes Internacionals Armats i els Socials” de la UAB, de la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de València i la Universitat de Vic.

Tots els reportatges són de recomanable lectura, però avui voldria destacar el titulat “Ciutat Meridiana, ciutat solidària”, d’Aitor Álvarez. En ell l’autor explica que la crisi ha posat en marxa en aquest barri de les afores de Barcelona, un dels més deprimits i castigats de l’àrea metropolitana, tot un seguit de xarxes formals i informals de solidaritat entre els veïns. Gent gran que cuida infants mentre els seus pares treballen, escoles que miren d’assegurar l’àpat diari de molts dels seus alumnes o el restaurant de l’estació fent de menjador social són alguns dels exemples de l’esforç dels que tenen poc per ajudar als que no tenen res.

Tot i que sembli el contrari, els drames humans que s’amaguen darrera de la crisi encara estan massa silenciats. La distància entre rics i pobres cada cop es fa més gran i el dia a dia de moltes de les famílies que pateixen els estralls de la situació econòmica s’aguanta, en molts casos, gràcies a les xarxes de solidaritat veïnals.

Ciutat Meridiana no és un cas aïllat; a la majoria dels barris obrers del nostre país es donen situacions i respostes similars. I no només entre les classes populars. A molts altres llocs de Catalunya, entre grups socials pertanyents al que fins ara hem anomenat classe mitjana, s’estan posant en marxa accions solidàries i col·laboratives. Grups de pares i mares que es posen d’acord per repartir-se les setmanes de vacances dels nanos, per estalviar-se les despeses del casal d’estiu, mercats de segona mà a les escoles per recollir diners per activitats, xarxes informals d’intercanvi de roba, bancs del temps. Les pràctiques són moltes i la creativitat de les persones, quan es tracta de trobar solucions, no té límit.

Ningú sap ni quan, ni com sortirem d’aquesta etapa crítica per a la nostra societat, però mentrestant la solidaritat està actuant de xarxa de protecció i resistència per a molts.