Trobades de presentació amb molt bona acollida, primers acompanyaments i teixint una potent xarxa de col·laboradores.
I aquests dies estrenem imatge i logo! La Lídia Sardà, amb la col·laboració del Silvio Díaz, ha fet una feina excel·lent. Si necessiteu una dissenyadora, no ho dubteu: linkedin.com/in/lídiasardàclua
Aquestes
darreres setmanes els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que com
a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de
Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de
les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children
assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I
finalment, sabíem que la darrera edició Baròmetre d'Opinió de la Infància i
l'Adolescència d'UNICEF indica que el 8,5% dels infants de l’estat amb un
nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.
Pobresa, fred i tristor. Proposo que torneu a llegir les
dades pensant en els infants que teniu a prop; pensant en els vostres fills i
filles, nets i netes, nebots i nebodes, dient-vos que sempre es senten tristos,
que tenen gana o que passen fred a la seva habitació. Digueu-me demagog si
voleu, però abans penseu-hi amb les cares dels vostres infants com a imatge de
fons.
La fotografia que ens deixen aquestes dades és demolidora. Què
això passi a Catalunya, a la zona del món més privilegiada, a un país ric, amb
recursos, és senzillament intolerable. Pensar en les profundes desigualtats que
imperen a altres racons del món, on la situació és encara més greu, fa encara
més trist parlar de pobresa crònica a la benestant Europa.
Cal recordar de manera continuada i insistent a la classe
política catalana que l’estat del benestar, aquell concepte que tant els agrada fer servir, té l'origen en
el welfare state anglès, nascut en contraposició al warfare state o
estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial i defineix el
conjunt de polítiques que garanteixen l'accés de tota la població a
l'educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per
desocupació o jubilació. I a una societat veritablement democràtica i
cohesionada, no ens equivoquem, accés també vol dir atenció i respostes de qualitat,
presidides per l’equitat i la justícia social.
Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les
desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social
com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia
i poc valenta. Segueixen imposant-se els criteris i directrius
de les polítiques neoliberals, que aposten per l’assitencialisme i la caritat,
fomentant així l’enquistament de les causes de la pobresa i la vulnerabilitat.
A una societat on una part important dels seus infants son pobres, passen
fred i se senten tristos i preocupats és més necessari que mai reivindicar
conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari
que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més
necessari que mai prioritzar polítiques socials que facin front al risc de
trencament de la cohesió social.
Deia Albert Einstein: “la paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi
nens infeliços”.
Aquest article està fet, en part, a partir d’extractes d’una ponència inspiradora que vam escriure conjuntament amb l’Ariadna Manent i l’Albert Huerta. El document formava part del procés d’acompanyament que Afers Públics – Consultoria social va fer fa uns mesos a la cooperativa basca de segon grau Bogan Koop.
Acadèmicament s'entén que el concepte de transformació social fa referència a un conjunt d'elements que contribueixen a un canvi, en aquest cas, a un canvi social. Aquests elements poden dimensionar diferents nivells d'abast i de repercussió, a petita o a gran escala, però conflueixen en el punt on generen canvis en persones, col·lectius, polítiques, hàbits, etc. Per parlar i analitzar el fet, proposem una aproximació des de tres dimensions: individual, organitzacional i política.
A la primera dimensió, situaríem l'acció
individual de cada persona que forma part d’una entitat o cooperativa social,
com a professional de la intervenció social, com a part d'un equip. Aquí ja
podem situar reptes de la transformació social: ser sòcia d'una cooperativa o
membre d’una entitat que treballa amb col·lectius en risc d'exclusió ja són
accions amb contingut i voluntat transformadora. Però n'hi ha prou? No coneixem
totes alguna persona que treballa al sector social a la qual seria el mateix
desenvolupar la seva acció professional en una empresa de tipus capitalista?
Assenyalem alguns aspectes que podrien
ser trets diferencials de professionals amb clara vocació de transformació
social. Treballar segons valors com el respecte, l'escolta activa, la
solidaritat, la sostenibilitat o l'equitat. Reconèixer la diversitat, tenir
consciència de la intersubjectivitat de les persones, reconèixer i fins i tot
parlar explícitament de sentiments i emocions, tenir consciència del poder, de
quins són els diferents poders que estan operant i de com s'exerceixen; tenir
consciència de rangs,... Tots aquests elements podrien ser el subsol de les
organitzacions: aquella capa no visible, intangible, però que sustenta i fa
úniques les entitats. N'hem de ser conscients, nodrir-lo i cuidar-lo perquè hi
hagi un subsol fèrtil, segur i sostenible. Un subsol que contribueixi a fer
perdurar tot el que hi ha per sobre: els mateixos models d'organització que
estem perseguint.
Quan posem el focus en com ens
relacionem dins les nostres organitzacions estaríem entrant en la segona dimensió
de la transformació social que seria el pla organitzatiu o organitzacional. Formar
part d’una organització social implica creure i apostar per la capacitat de les
organitzacions de l’economia social i del tercer sector per contribuir a fer un
món més just, menys desigual, on les persones i el seu benestar sigui el centre
del model econòmic. En aquest sentit, la manera com s'organitzen empreses,
organitzacions, entitats, no és neutra, i si realment volen ser actives en la
transformació social, aquesta s'ha d'iniciar al si de les mateixes
organitzacions. Les organitzacions han de ser mirall del que volen generar al
seu entorn.
L'economia social proposa pràctiques
alternatives a l'economia tradicional, mitjançant l'aplicació de valors
universals com l'equitat, la justícia, la solidaritat, el compromís amb
l'entorn i la democràcia. És un model econòmic que posa al centre les persones
i el seu benestar per sobre del lucre i els diners. Es dona importància no
només a allò que es fa, sinó també a com es fa. En aquest com es fan es
defineixen cinc grans eixos: governança democràtica, qualitat laboral,
sostenibilitat, compromís amb la comunitat i equitat. A què ens referim quan
parlem de models organitzatius? Doncs ens referim principalment a
l'arquitectura i a les dinàmiques de les organitzacions.
Finalment, si
passem a la tercera dimensió, ens situaríem en la capacitat de transformació
social a partir de la participació a les entitats representatives de segon i
tercer nivell i de la contribució que com a cooperativa o entitat social fem a
l'acció d'incidència política de les mateixes. Entenem que una de les bases per
garantir la capacitat d'incidència i per tant de transformació, passa per la
coherència amb els valors que declarem com a organització, moviment i sector.
Tot plegat amb una mirada al futur que ens permeti ser realment transformadors,
avançant-nos als reptes socials i ambientals que vindran.
Si des de les
entitats de l'economia social i el tercer sector volem promoure la transformació
social, ens hem de convertir en part de la transformació, veient-la de forma
fractal; les entitats s'han de transformar en allò que volen veure fora, però
aquesta transformació ha de començar des de les persones, els equips, les
organitzacions, fins als ecosistemes d'agents dels que formi part.
El primer pas
per avançar cap a la transformació social real i amb impacte és parlar-ne,
definir conceptes, establir accions i assumir les responsabilitats individuals i
col·lectives necessàries. Deia el pedagog Paulo Freire, referent per a la
majoria de les persones que es dediquen a l'educació i a l'acció social: “Cap
teoria de la transformació polític-social del món aconsegueix ni tan sols
commoure'm si no parteix d'una comprensió de l'home i de la dona com a éssers faedors
d’Història i fets per ella, éssers de la decisió, de la ruptura, de l'opció.”
Primera tertúlia de l'any amb l'amic Goyo Prados, repassant un 2023 que es presenta apassionant políticament, al costat de Siscu Baiges , Pol Villaverde i Gemma Torelló.
Darrera tertúlia abans de festes al Són 4 dies de Goyo Prados . Avui molt ben acompanyat amb Hector Heredia, Siscu Baiges i Guillem Uceda.
Una any més i en van catorze, el darrer cap de setmana de novembre es va celebrar el gran recapte, campanya organitzada per la Fundació Banc d’Aliments amb l’objectiu de recollir aliments bàsics per proveir a les entitats.
El gran recapte genera molts dubtes i interrogants entre alguns sectors i
analistes, certament encara aparentment minoritaris i amb poc accés als grans
mitjans de comunicació, els mateixos mitjans que si que fan un enorme desplegament
de suport a la campanya. Per una banda, parlem d’una gran acció de màrqueting
gratuïta per les grans distribuïdores, que obtenen un important increment en les
vendes mentre es vesteixen d’empreses solidàries i generoses. Però a més cal
remarcar, com deia, que no és la resposta necessària. Estem davant un
intervenció benintencionada que fa de pegat i que a la llarga acaba cronificant
allò contra el que es vol lluitar.
Es tracte d’un
debat complex i amb moltes arestes però com s’ha explicat altres vegades, les
polítiques socials i els programes i projectes desenvolupats per
administracions públiques i entitats han d’evolucionar de models
assistencialistes, que no ataquen la rel
del problema i perpetuen la situació de vulnerabilitat, cap a models que incorporin
el treball d’acompanyament, promoció i empoderament de la persona. Com deia
Jaume Funes l’any 2020, en el moment que la crisi social derivada de la pandèmia
agafava més força: "No necessitem que es digui allò de què ningú ha de
quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal
ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de
pobres".
No. El gran recapte
i les polítiques assistencialistes no són el camí. Cal invertir la tendència i
avançar cap a propostes que apostin de manera valenta per polítiques transformadores,
entenent la transformació social com el conjunt d' elements que contribueixen a
un canvi, en aquest cas, a un canvi estructural a nivell social.
Ser el país amb
les recaptes i maratons més exitoses del món pot semblar un èxit; però no seria
millor ser un país amb drets socials garantits, una societat cohesionada i amb
la justícia social com a signe d’identitat?
La remodelació de Govern de fa unes setmanes, provocada per la sortida de Junts, amb la incorporació de nous consellers i conselleres, donaria per moltes interpretacions i anàlisis. En qualsevol cas, fora bo que la nova etapa iniciada serveixi per superar d’una vegada aquesta dinàmica frustant en que s’ha instal·lat la classe política catalana, fonamentada en frases i discursos que no volen dir res, o volen dir el contrari del que diu o ves a saber que volen dir. Retòrica estèril que només fa incrementar el número de ciutadans que, farts i esgotats, han decidit desconnectar de política i polítics. Sembla ser, mirant de ser optimistes, que l’única cosa en que tots estan d’acord és en “preocupar-se i buscar solucions pels problemes reals de la gents”. Caram, jo que em pensava que això ja venia de fàbrica! Però bé, si és així, som-hi i comencem a fer i pactar polítiques que ataquin d’arrel l’enorme crisi social que estem vivint.
Les reclamacions i necessitats de les entitats i de les persones ateses son moltes. Però el fet que en Carles hagi estat una de les persones que fins fa quatre dies actuava com a representant del sector en la interlocució per assolir dos elements centrals, marc legislatius i finançament, pot suposar un canvi important. Coneix de primera ma el contingut de les propostes i les accions a realitzar.
I segur que el mateix passarà amb
el finançament dels serveis, amb la necessària i inajornable millora de les tarifes
i mòduls per recuperar l’infrafinançament acumulat i fer front als sobrecostos
que les entitats estan assumint. Ningú millor que el conseller sap que els
augments dels dos darrers pressupostos s’han quedat curts i coneix de primera
ma els documents de propostes elaborades pel sector i presentades al Governs i
als grups parlamentaris. De fet, encara no fa un parell de mesos que l’entitat
que ell dirigia titllava “d’insuficient l’increment del 3% dels mòduls i
tarifes dels serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual”.
Esperem per tant, que abans de finals d’anys es concreti la taula de treball
per incorporar les millores als pressupostos 2023 i el pla plurianual de
revisió i consolidació.
Confiem, doncs, que l’acció del
conseller es guií per les polítiques i posicions defensades fins ara i no sigui
frenada, com tantes vagades hem vist, per l’arribada a un espai on domina la
“realpolitik” i el pragmatisme extrem, massa sovint per damunt dels interessos
i necessitats de la ciutadania. Tot això, és clar, si la legislatura arriba al
seu final i no s’acaba abans d’hora, opció gens descartable.
Molt content i honorat de formar part del patronat del nou @OTS_org. Tot un repte contribuir a generar un espai potent que esdevingui l’agent catalitzador de les organitzacions que treballen per a la cohesió i el canvi social, especialment les del TS i de l'ESS.
