Avui dilluns 20 de febrer, he estat nomenat president executiu de l'entitat. Assumeixo l'encàrrec agraït per la confiança d'un patronat ple d'expertesa i coneixement. Convençut d ela viabilitat del nou projecte, amb propostes innovadores per a totes les organitzacions que treballen per a la transformació social. Som-hi!
Dies enrere un dels principals diaris del país feia un titular certament provocador: “L’Estat del benestar, una idea revolucionaria en crisis”. L’article i la noticia que seguien a aquesta introducció miraven d’explicar que el plantejament de l’Estat protegint a la persona des del naixement fins a la mort està en serioses dificultats producte, suposadament, de les crisis econòmiques dels països i de les piràmides poblacionals invertides. L’argumentació continuava afirmant que l'Estat de benestar mostra signes de feblesa evidents i que els experts atribueixen la fragilitat de les democràcies a l'afebliment del paper social de l'Estat.
Certament, el debat sobre la viabilitat
dels diferents models d’Estats del benestar és ben present a diferents espais i
cercles de reflexió política. Sens dubte, la creació i desenvolupament
de l’Estat de benestar al nostre país que va portar la democràcia, un Estat de
benestar des de l’òptica del model mediterrani en contraposició a altres com
els models nòrdics o els anglosaxons, va permetre fer front a les grans
desigualtats socials generades per una llarga dictadura fonamentada en
l’autarquia, la corrupció i els interessos de les elits dominants.
Posteriorment, les diferents crisi econòmiques i la pandèmia han posat contra les
cordes els serveis bàsics i han obert una nova etapa de reflexió per repensar
el model. Però que des d’Europa, bressol del “welfare
state”, que hauria de garantir la cohesió social i la protecció de la
ciutadania, es pugui parlar d’idea revolucionària en crisi, no deixar de causar
perplexitat i preocupació a aquest analista.
L’Estat del benestar tal i com l’hem
conegut es podria entendre com idea revolucionaria en el context de la
postguerra als anys 40 i 50, però gairebé un segle després podem concloure que
no ha fet tot el recorregut que molts preveien ni ha provocat els canvis
desitjats. Revolució? Limitada i controlada. En crisi? Segurament és la idea
que alguns pretenen que cali entre la opinió pública.
Ben al contrari, som uns quants els que pensem que la veritable transformació passaria per evolucionar de l’Estat del benestar a l’Estat social. Ens referim a un model que garanteixi els serveis públics essencials, la vida digna de les persones i la seva participació real a la vida econòmica i social. Més enllà dels debats acadèmics que genera la conceptualització de l’Estat social de dret, en contraposició a l’Estat del benestar, des dels fonaments ideològics que sustenten cadascuna de les propostes, parlem d’una proposta que permeti avançar de l’atenció als col·lectius més desafavorits a una societat més igualitària.
Un sistema social, polític i econòmic
que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà
mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la
societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o
atenció a discapacitats i gent gran. Però també a feina i habitatge digne,
cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també
la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa
mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.
Tal i com deia l’arquitecte i dissenyador Buckminster Fuller, “no canvies les coses combatent la realitat existent; canvies alguna cosa construint un nou model que fa el model existent obsolet”. Per això caldria preguntar-se quin seria el model econòmic que podria afavorir aquest Estat social. Certament el capitalisme més cru i especulador no seria la opció. Si que ho seria un model vinculat a les propostes de l’economia social i del capitalisme conscient. Un sistema econòmic enfocat a garantir els drets de les persones, la distribució de la riquesa i la justícia social. I amb una aposta radical per la democràcia plena. Aquesta si que seria una proposta revolucionaria!
És temps de revolucions. Les dinàmiques
analitzades, que ens haurien de conduir a un canvi de contracte social, es
podrien veure afavorides per dos moviments tectònics que interpreto, amb
optimisme, com imparables i irreversibles. Parlo de la revolució digital i de
la revolució feminista.
En propers articles m’agradarà aprofundir
en els canvis que s’estan produint en aquests dos moviments i de la
transcendència que tindran en el futur immediat. De fet, aquest és el primer
error que acostumem a cometre quan ens aproximem a ambdues revolucions: pensar
que parlem de canvis transformadors del demà, quan de fet ja avui estem
immersos en una nova realitat que no té volta enrere.
Canvi social, transformació digital i
revolució feminista; tres eixos que, ben gestionats i superant les fortes
resistències que s’hi oposaran, poden acabar confluint per conduir-nos a una
societat més igual i democràtica.
Trobades de presentació amb molt bona acollida, primers acompanyaments i teixint una potent xarxa de col·laboradores.
I aquests dies estrenem imatge i logo! La Lídia Sardà, amb la col·laboració del Silvio Díaz, ha fet una feina excel·lent. Si necessiteu una dissenyadora, no ho dubteu: linkedin.com/in/lídiasardàclua
Aquestes
darreres setmanes els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que com
a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de
Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de
les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children
assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I
finalment, sabíem que la darrera edició Baròmetre d'Opinió de la Infància i
l'Adolescència d'UNICEF indica que el 8,5% dels infants de l’estat amb un
nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.
Pobresa, fred i tristor. Proposo que torneu a llegir les
dades pensant en els infants que teniu a prop; pensant en els vostres fills i
filles, nets i netes, nebots i nebodes, dient-vos que sempre es senten tristos,
que tenen gana o que passen fred a la seva habitació. Digueu-me demagog si
voleu, però abans penseu-hi amb les cares dels vostres infants com a imatge de
fons.
La fotografia que ens deixen aquestes dades és demolidora. Què
això passi a Catalunya, a la zona del món més privilegiada, a un país ric, amb
recursos, és senzillament intolerable. Pensar en les profundes desigualtats que
imperen a altres racons del món, on la situació és encara més greu, fa encara
més trist parlar de pobresa crònica a la benestant Europa.
Cal recordar de manera continuada i insistent a la classe
política catalana que l’estat del benestar, aquell concepte que tant els agrada fer servir, té l'origen en
el welfare state anglès, nascut en contraposició al warfare state o
estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial i defineix el
conjunt de polítiques que garanteixen l'accés de tota la població a
l'educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per
desocupació o jubilació. I a una societat veritablement democràtica i
cohesionada, no ens equivoquem, accés també vol dir atenció i respostes de qualitat,
presidides per l’equitat i la justícia social.
Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les
desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social
com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia
i poc valenta. Segueixen imposant-se els criteris i directrius
de les polítiques neoliberals, que aposten per l’assitencialisme i la caritat,
fomentant així l’enquistament de les causes de la pobresa i la vulnerabilitat.
A una societat on una part important dels seus infants son pobres, passen
fred i se senten tristos i preocupats és més necessari que mai reivindicar
conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari
que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més
necessari que mai prioritzar polítiques socials que facin front al risc de
trencament de la cohesió social.
Deia Albert Einstein: “la paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi
nens infeliços”.
Aquest article està fet, en part, a partir d’extractes d’una ponència inspiradora que vam escriure conjuntament amb l’Ariadna Manent i l’Albert Huerta. El document formava part del procés d’acompanyament que Afers Públics – Consultoria social va fer fa uns mesos a la cooperativa basca de segon grau Bogan Koop.
Acadèmicament s'entén que el concepte de transformació social fa referència a un conjunt d'elements que contribueixen a un canvi, en aquest cas, a un canvi social. Aquests elements poden dimensionar diferents nivells d'abast i de repercussió, a petita o a gran escala, però conflueixen en el punt on generen canvis en persones, col·lectius, polítiques, hàbits, etc. Per parlar i analitzar el fet, proposem una aproximació des de tres dimensions: individual, organitzacional i política.
A la primera dimensió, situaríem l'acció
individual de cada persona que forma part d’una entitat o cooperativa social,
com a professional de la intervenció social, com a part d'un equip. Aquí ja
podem situar reptes de la transformació social: ser sòcia d'una cooperativa o
membre d’una entitat que treballa amb col·lectius en risc d'exclusió ja són
accions amb contingut i voluntat transformadora. Però n'hi ha prou? No coneixem
totes alguna persona que treballa al sector social a la qual seria el mateix
desenvolupar la seva acció professional en una empresa de tipus capitalista?
Assenyalem alguns aspectes que podrien
ser trets diferencials de professionals amb clara vocació de transformació
social. Treballar segons valors com el respecte, l'escolta activa, la
solidaritat, la sostenibilitat o l'equitat. Reconèixer la diversitat, tenir
consciència de la intersubjectivitat de les persones, reconèixer i fins i tot
parlar explícitament de sentiments i emocions, tenir consciència del poder, de
quins són els diferents poders que estan operant i de com s'exerceixen; tenir
consciència de rangs,... Tots aquests elements podrien ser el subsol de les
organitzacions: aquella capa no visible, intangible, però que sustenta i fa
úniques les entitats. N'hem de ser conscients, nodrir-lo i cuidar-lo perquè hi
hagi un subsol fèrtil, segur i sostenible. Un subsol que contribueixi a fer
perdurar tot el que hi ha per sobre: els mateixos models d'organització que
estem perseguint.
Quan posem el focus en com ens
relacionem dins les nostres organitzacions estaríem entrant en la segona dimensió
de la transformació social que seria el pla organitzatiu o organitzacional. Formar
part d’una organització social implica creure i apostar per la capacitat de les
organitzacions de l’economia social i del tercer sector per contribuir a fer un
món més just, menys desigual, on les persones i el seu benestar sigui el centre
del model econòmic. En aquest sentit, la manera com s'organitzen empreses,
organitzacions, entitats, no és neutra, i si realment volen ser actives en la
transformació social, aquesta s'ha d'iniciar al si de les mateixes
organitzacions. Les organitzacions han de ser mirall del que volen generar al
seu entorn.
L'economia social proposa pràctiques
alternatives a l'economia tradicional, mitjançant l'aplicació de valors
universals com l'equitat, la justícia, la solidaritat, el compromís amb
l'entorn i la democràcia. És un model econòmic que posa al centre les persones
i el seu benestar per sobre del lucre i els diners. Es dona importància no
només a allò que es fa, sinó també a com es fa. En aquest com es fan es
defineixen cinc grans eixos: governança democràtica, qualitat laboral,
sostenibilitat, compromís amb la comunitat i equitat. A què ens referim quan
parlem de models organitzatius? Doncs ens referim principalment a
l'arquitectura i a les dinàmiques de les organitzacions.
Finalment, si
passem a la tercera dimensió, ens situaríem en la capacitat de transformació
social a partir de la participació a les entitats representatives de segon i
tercer nivell i de la contribució que com a cooperativa o entitat social fem a
l'acció d'incidència política de les mateixes. Entenem que una de les bases per
garantir la capacitat d'incidència i per tant de transformació, passa per la
coherència amb els valors que declarem com a organització, moviment i sector.
Tot plegat amb una mirada al futur que ens permeti ser realment transformadors,
avançant-nos als reptes socials i ambientals que vindran.
Si des de les
entitats de l'economia social i el tercer sector volem promoure la transformació
social, ens hem de convertir en part de la transformació, veient-la de forma
fractal; les entitats s'han de transformar en allò que volen veure fora, però
aquesta transformació ha de començar des de les persones, els equips, les
organitzacions, fins als ecosistemes d'agents dels que formi part.
El primer pas
per avançar cap a la transformació social real i amb impacte és parlar-ne,
definir conceptes, establir accions i assumir les responsabilitats individuals i
col·lectives necessàries. Deia el pedagog Paulo Freire, referent per a la
majoria de les persones que es dediquen a l'educació i a l'acció social: “Cap
teoria de la transformació polític-social del món aconsegueix ni tan sols
commoure'm si no parteix d'una comprensió de l'home i de la dona com a éssers faedors
d’Història i fets per ella, éssers de la decisió, de la ruptura, de l'opció.”
Primera tertúlia de l'any amb l'amic Goyo Prados, repassant un 2023 que es presenta apassionant políticament, al costat de Siscu Baiges , Pol Villaverde i Gemma Torelló.
Darrera tertúlia abans de festes al Són 4 dies de Goyo Prados . Avui molt ben acompanyat amb Hector Heredia, Siscu Baiges i Guillem Uceda.
Una any més i en van catorze, el darrer cap de setmana de novembre es va celebrar el gran recapte, campanya organitzada per la Fundació Banc d’Aliments amb l’objectiu de recollir aliments bàsics per proveir a les entitats.
El gran recapte genera molts dubtes i interrogants entre alguns sectors i
analistes, certament encara aparentment minoritaris i amb poc accés als grans
mitjans de comunicació, els mateixos mitjans que si que fan un enorme desplegament
de suport a la campanya. Per una banda, parlem d’una gran acció de màrqueting
gratuïta per les grans distribuïdores, que obtenen un important increment en les
vendes mentre es vesteixen d’empreses solidàries i generoses. Però a més cal
remarcar, com deia, que no és la resposta necessària. Estem davant un
intervenció benintencionada que fa de pegat i que a la llarga acaba cronificant
allò contra el que es vol lluitar.
Es tracte d’un
debat complex i amb moltes arestes però com s’ha explicat altres vegades, les
polítiques socials i els programes i projectes desenvolupats per
administracions públiques i entitats han d’evolucionar de models
assistencialistes, que no ataquen la rel
del problema i perpetuen la situació de vulnerabilitat, cap a models que incorporin
el treball d’acompanyament, promoció i empoderament de la persona. Com deia
Jaume Funes l’any 2020, en el moment que la crisi social derivada de la pandèmia
agafava més força: "No necessitem que es digui allò de què ningú ha de
quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal
ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de
pobres".
No. El gran recapte
i les polítiques assistencialistes no són el camí. Cal invertir la tendència i
avançar cap a propostes que apostin de manera valenta per polítiques transformadores,
entenent la transformació social com el conjunt d' elements que contribueixen a
un canvi, en aquest cas, a un canvi estructural a nivell social.
Ser el país amb
les recaptes i maratons més exitoses del món pot semblar un èxit; però no seria
millor ser un país amb drets socials garantits, una societat cohesionada i amb
la justícia social com a signe d’identitat?
