Cap a un nou model de col•laboració

Aquesta mateixa setmana una desena de patronals, sindicats, col·legis professionals i entitats del sector de serveis d’atenció a les persones hem signat un acord per impulsar la millora de la contractació pública i acabar amb aquelles pràctiques que no garanteixen la qualitat en l’execució dels contractes.

Les onze organitzacions signants reclamen a les administracions públiques que aquests tipus de serveis deixin d’adjudicar-se a l’opció més econòmica, com passa ara massa sovint. Entre d’altres mesures, proposen que s’introdueixi un mínim en la valoració qualitativa i que no s’acceptin ofertes econòmiques desproporcionadament baixes. L’objectiu final d’aquesta iniciativa és preservar la qualitat, la viabilitat i la sostenibilitat d’uns serveis públics sociosanitaris i d’atenció a la infància, la joventut, la dependència, la discapacitat i altres grups particularment vulnerables.

Que aquest acord hagi arribat a bon port és una gran notícia per un doble motiu. En primer lloc, pel fet en si. Que organitzacions tant diverses, amb interessos no sempre coincidents, hagin culminat un procés d’aquestes característiques és una bona senyal de cara al futur del sector. I per altra banda, pel que pot suposar a nivell de canvi en les regles del joc. Els signants tenen previst demanar la creació d’una taula de treball amb el Govern de Catalunya i altres administracions i agents implicats on poder explicar i concretar les propostes que recull l’acord. I és aquest espai de diàleg el que pot obrir noves perspectives pel que fa a garantir la qualitat dels serveis.

Les cooperatives d’iniciativa social de la Federació, doblement representades a l’acord en tant que membres de la Confederació i de la Taula, ens sentim plenament alineades amb el seu contingut i amb les propostes que incorpora. Especialment perquè focalitza la seva incidència en dos aspectes intrínsicament vinculats segons la nostra opinió: preservar la qualitat dels serveis públics d’atenció a les persones, però també la de l’ocupació generada pel sector. A més, la cooperació forma part del nostre dia a dia, per la qual cosa apostem per aquests tipus de processos participatius que demanen la construcció conjunta i compartida des d’enfocaments diferents.

Les accions que s’estan duent a terme en diferents fronts per avançar en aquest tema, que inclou aquest acord però també la interlocució amb l’Ajuntament de Barcelona en matèria de contractació pública o les propostes de nous models de concertació que s’han fet arribar al Departament de Benestar i Família, han de concretar-se com més aviat millor. A la presentació de l’acord, es remarcava la voluntat de contribuir a impulsar un model propi i referent de contractació pública que sigui reflex de la importància que la ciutadania dóna a l’estat de benestar.

La voluntat política d’apostar per aquest model propi ens ha arribat de forma recurrents des de les diferents administracions i partits polítics. Ara només cal que trobem entre tots la manera de fer reals i efectives les bones pràctiques que garanteixin la qualitat i sostenibilitat dels serveis, passant de les paraules als fets. Si més no, partim d’un punt inicial compartit i expressat per tots: la voluntat de posar a les persones per davant de tot.

D’associació a cooperativa

Empreses familiars que veuen trencada la cadena del relleu generacional, empresaris que volen retirar-se sense liquidar el negoci o plantilles senceres que davant la crisi decideixen apostar per la seva feina. Cada cop més trobem a Catalunya exemples de projectes empresarials amb formes jurídiques clàssiques que asseguren la seva supervivència a partir de la transformació en cooperativa. En aquestes experiències trobem que el pas a cooperativa ha implicat que els treballadors adquireixin responsabilitats individuals i col·lectives, assumeixin riscos i passin a controlar el seu futur. I la dinàmica participativa que el model demana, ha generat més motivació i cohesió de l'equip i millora de la productivitat i dels resultats econòmics. Són casos com els de les cooperatives Mol-Matric, Gramagraf, Mec 2010 o Inoxcrom.  

En el cas de les associacions o altres formes jurídiques associatives, no existeixen tantes experiències. Però els darrers anys, el desenvolupament de la col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social mitjançant la prestació de serveis en forma de concertació, contracte o convenis ha suposat un canvi important en el sector social. Moltes associacions, nascudes originàriament des del voluntariat i amb un objecte social vinculat a la defensa de drets de determinats col·lectius, han evolucionat cap a entitats, que sense perdre l'objectiu fundacional, han incrementat de manera important la seva activitat econòmica.

És en aquest punt, amb l'augment de l'activitat empresarial, que habitualment va acompanyada de l'increment del personal contractat i de la revisió d'alguns aspectes del projecte, que algunes associacions es plantegen l'evolució cap a la fórmula cooperativa com opció jurídica i de model que s'ajusta millor a la nova realitat i permet incorporar una millora en la participació de les persones membres.

En el cas de les associacions, a més de parlar de transformació, hauríem de parlar també de creació, ja que en molt dels casos s'opta per posar en marxa el nou projecte cooperatiu conservant viva l'associació i fent-la sòcia col·laboradora de la cooperativa. La decisió de mantenir o no l'associació depèn de diversos factors, en alguns casos de tipus identitari o missional i en altres de més utilitaris.

Entre els casos de cooperatives que sorgeixen d’associacions, en trobem d’històrics com el de Biciclot, que centra la seva activitat en l’oferta de serveis per a la promoció de l‘ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà. Els serveis que ofereix se centren bàsicament en tres àmbits d’actuació: l’educatiu, el turístic i el de lleure. El projecte, nascut l’any 1986 en forma d’associació de ciclistes urbans i cicloturistes va evolucionar fins a la creació l’any 1994 de la cooperativa de treball per vertebrar la tasca professional i autogestionada del col·lectiu.

Des de llavors fins avui, són diversos els casos de projectes associatius que amb el temps han acabat creant la cooperativa per donar resposta a les seves necessitats. L’exemple més recent és el de CISEC, cooperativa dedicada a la gestió de serveis a les persones vinculats a les polítiques de joventut. En aquest cas ens trobem davant una veritable transformació. Parlem d’una entitat de serveis per a joves creada l'any 1992 de la mà d'una organització sindical d'estudiants, que acaba de tancar recentment el procés de transformació en cooperativa d’iniciativa social.

Per trobar exemples del pas de fundació a cooperativa cal anar fora de Catalunya, on trobem el cas de Peñascal Kooperatiba, projecte empresarial d’Euskadi sorgit de la transformació de la Fundación Peñascal. Ens trobem davant una entitat d’intervenció social creada l’any 1986 que vint-i-sis anys després es va convertir en cooperativa amb l’objectiu, tal i com ells mateixos expliquen, de disposar d'una estructura jurídica cooperativa com a figura empresarial sòlida, professional, que aporti agilitat a la gestió, amb una estructura laboral democràtica i participativa que atorgui al projecte social actituds com el voluntariat, la solidaritat, la vocació, la participació, la implicació desinteressada o el compromís.

Aquests són només tres casos, però n’existeixen d’altres que han arribat a la fórmula cooperativa per diferents motius: : entitats que han iniciat una activitat empresarial mantenint l’organització inicial (Apindep Ronçana, Fadir), col·lectius i associacions de consum que hagin adoptat la forma cooperativa (30 panxes), projectes que desenvolupen un servei públic o part del mateix en forma de cooperativa (Musicoop, Claraboia Audiovisual) o empreses amb dificultats de successió (Llar d’infants Els Cargolets).

Sigui en forma de transformació, sigui creant la cooperativa per articular l'activitat econòmica, el procés permet enfortir el projecte amb tot el que aporta aquesta fórmula professional amb valor social. A més, el caràcter no lucratiu queda garantit a través de la cooperativa d'iniciativa social, forma contemplada per llei que demana constituir-se sense afany de lucre entre d'altres condicions.

Un altres aspecte important a tenir en compte és que els nous escenaris de cooperació público-privada que s’estan dibuixant a partir de la crisi i de les dificultats pressupostàries de les administracions públiques, demanaran, cada cop més, operadors i partners amb fortalesa i capacitat empresarial acompanyades de vocació social. Fórmules com la cooperativa social que aportin capacitat inversora, accés al finançament, flexibilitat en la gestió i voluntat de creixement. 

La proximitat del cooperativisme social al tercer sector social i a l’associacionisme, reforçat per la participació de la Federació de Cooperatives de Treball a traves de la seva Sectorial d’Iniciativa Social a les principals plataformes representatives, ha permès donar a conèixer el model i afavorir que algunes associacions i fundacions s’interessin pels avantatges de crear cooperativa. Per donar resposta a aquesta necessitat, la FCTC ha desenvolupat una línea específica per aquest tipus d’organitzacions dins del seu programa Transforma’t. I també ha col·laborat en el disseny de les accions que el programa Aracoop, impulsat pel Departament d’Empresa i Ocupació i la Confederació de Cooperatives de Catalunya, ha posat en marxa per acompanyar processos de transformació.

Treballar com vivim o l’art de cooperar

Decidir! La paraula de moda. Volem decidir. Tenim dret a decidir. Votem per escollir als nostres representants polítics. Reclamem opinar sobre el futur del nostre país, ja sigui per quedar-nos com estem o per canviar cap a nous escenaris. També decidim com a consumidors. I com a pares. Volem triar l’educació dels nostres fills. Decidim sobre el nostre cos. Escollim com viure i si podem, també com morir.

Decidir és viure en llibertat. Hauria de ser l’estat natural de l’home. I si decidim en tot, perquè no a la feina? Aquesta és la proposta del cooperativisme. La vella fórmula d’empresari i treballador al mateix temps. Treballar tal i com vius. Decidint, opinant, exercint la democràcia cada dia. Propietaris del nostre destí. Un model que acumula dècades d’història, actualitzat i posat al dia per assolir la màxima eficiència en la gestió.

Transparència, participació, confiança, implicació, motivació. Tots firmaríem per tenir una feina on trobar tot això. Aquest és l’objectiu del projecte en cooperativa: fer protagonistes del procés a tots i cadascun dels membres del projecte. Les persones per davant dels diners i el col·lectiu per damunt de la individualitat.

Les cooperatives socials afegeixen el “que” al “com”. Doblement socials: oferir serveis i atenció a les persones des de la pràctica cooperativa. I amb declarada voluntat transformadora. No es tracta només de cobrir necessitats o compensar desajustos. Voluntat de canviar una realitat que no volem. En educació, sanitat, benestar social, propostes noves per a problemes antics. Al costat del tercer sector i de les administracions públiques, treballant en xarxa i de manera col·laborativa.

No creiem en els models basats en la caritat. No es tracta de donar el que et sobra, sinó de compartir el que tens. És clar que cal ajudar a curt i de manera immediata al qui passa gana i fred, al qui viu sense sostre, al qui està sol. Però les solucions veritablement transformadores passen per polítiques de creació i redistribució de la riquesa i de generació d’ocupació des de models de l’economia social. Celebrem que la multinacional X pagui beques menjadors a infants que ho necessiten a través de la seves campanyes de responsabilitat social. Però, no seria millor que equilibrés sous, generés nous llocs de treball i repartís beneficis entre el conjunt dels treballadors?

Ens diran que no s’hi pot fer més. No és cert. Hi ha propostes: renda mínima garantida, topalls en els sous, escales salarials raonables, persecució real del frau fiscal, smi a nivells europeus, major fiscalitat per a les rendes altes, persecució de la corrupció, control de les SICAV, obligar a la banca a fer córrer els diners entre empreses i persones, ...

Oferir la oportunitat a tothom de treballar com viu. Decidint. Aquesta és la proposta. Si més no, així s’ho van imaginar fa dos segles un grup d’artesans d’una petita ciutat d’Anglaterra.

Cooperatives socials: vint anys caminant junts

L’any 1994 naixia la Sectorial d’Iniciativa Social en el marc de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Aquest fet suposava la culminació del procés iniciat per un

grup de cooperatives del sector social que es venien reunint regularment per compartir idees i estratègies. Gedi, Feines de Casa, Drecera o Femarec van ser algunes de les cooperatives impulsores del projecte inicial.

Des d’un principi la tasca del grup va tenir una doble mirada. A nivell intern, per reforçar i consolidar els diferents projectes empresarials. I externament, difonent el model cooperatiu en la gestió de serveis socials i contribuint de manera activa a l’articulació del sector que llavors començava. Això va fer que alguns dels responsables cooperatius d’aquella època participessin en la creació primer de l’Associació Empresarial de la Iniciativa Social de Catalunya, precursora de l’actual Confederació i, posteriorment, en el naixement de la Taula del Tercer Sector Social.

Enguany celebrarem aquest vintè aniversari amb una realitat plenament consolidada. Cent dotze cooperatives formen part de la Sectorial, amb una diversitat d’àmbits d’actuació que és reflex de l’evolució que ha viscut el sector durant tots aquests anys. El cooperativisme, que històricament a sabut donar resposta a les demandes econòmiques i socials de cada moment, també va saber ajustar les seves propostes a les necessitats que la construcció de l’estat de benestar del nostre país va anar dibuixant.

Coincidint amb aquesta fita al calendari, el programa Latituds de TV3 ha emès durant les darreres setmanes un parell de programes dedicats a les cooperatives que mostrava la seva acció i les seves propostes. Els reportatges Cooperatives per atendre persones i Economia social i solidària han permès conèixer de prop cooperatives socials com Suara, Delta, Encís, Xarxa Gedi o Frescoop. Capacitat d’adaptació a la crisi i a les noves realitats, voluntat transformadora, aposta per les persones, participació i generació de valor social han estat alguns dels elements de reflexió que els diferents representants entrevistats aporten durant les seves intervencions.

Aquests aspectes són comuns al conjunt de les cooperatives socials, que amb la seva feina diària, oferint serveis vinculats a l’educació, la sanitat i l’acció social, atenent milers de persones, treballen també en defensa d’un model, d’una manera de fer que cada cop genera més interès. Fa uns dies, en una sessió de treball de la Federació, un expert en màrqueting i innovació ens deia que actualment el cooperativisme és tendència, però que cal centrar el missatge per fer-lo més entenedor. Potser si. Tan important com fer és explicar què fas.

Vint anys i mirant endavant. En front, reptes importants: canvi d’època, noves necessitats, drets socials qüestionats, dificultats financeres, ... No dubteu que les cooperatives socials sabran estar a l’alçada.

Tercer sector i independència: l’absència com a símptoma

 

El darrer Congrés del Tercer Sector, celebrat fa dues setmanes, va suposar un cop més una bona oportunitat per a que els representants de les diferents entitats, els de les administracions públiques i d’altres agents socials compartissin experiències i propostes pel futur de l’acció social. Justament, la voluntat de mirar el futur quedava palesa en el lema triat pel congrés: “Avançant en igualtat i Drets Socials”.

Els tres dies de debat van girar en torn a diferents eixos com les desigualtats, el compromís ciutadà, el finançament, la innovació o la internacionalització. Tot i que la majoria dels ponents van emmarca les seves intervencions en la gravetat de la situació econòmica i en les diferents crisis que ens envolten, en pràcticament cap d’elles es va fer referència al procés de transició cap a la independència que està vivint en el nostre país. L’excepció va ser l’economista Oriol Amat, que en una brillant conferència de cloenda titulada “Claus per avançar en benestar i igualtat a Catalunya. El paper del Tercer Sector”, aportava  suggerents reflexions en torn a les desigualtats i a les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Amat, que va escalfar l’ambient amb algunes dades sobre benestar i igualtat, com les que indiquen que les 300 persones més riques del món tenen més diners que els 3.000 milions de persones més pobres o que a Espanya, el 9% de les persones que més cobren, guanyen el mateix que el 91% restant, va posar en dubte la viabilitat del model actual, amb un dèficit fiscal calculat al voltant dels 16.000 milions d’euros i una Generalitat completament depenent de l’estat a nivell financer.

No deixa de ser sorprenent que el mateix sector que en el manifest final del seu congrés afirma no poder acceptar ni les reduccions pressupostàries ni les veus que afirmen que aquest és un model insostenible, es resisteixi a incorporar en els seus anàlisis de futur altres escenaris en que definir nous models i disposar de recursos per finançar-los seria perfectament viable. Mentre clamem contra els ajustos als pressupostos (que hi són) i constatem que aquests han suposat des del 2010 un total de 2.000 milions d’euros, no caldria reflexionar sobre el fet que sense dèficit fiscal ens hauríem estalviat l’equivalent a vuit vegades aquestes retallades? No es tracta, però, de retreure res al sector. En primer lloc perquè les entitats són diverses, formades per persones amb diferents visions i que difícilment podrien tenir una posició unànime sobre el tema. I en segon lloc perquè el que passa al tercer sector és més general del que sembla.

La diada del 2012, la via catalana del 2013, els resultats de les darreres eleccions catalanes, les enquestes i molts altres indicadors semblen assenyalar que una part molt important dels ciutadans de Catalunya estan a favor d’avançar cap a la independència. Però la dificultat de mantenir permanentment la “tensió” del país, sumada a la cerimònia de la confusió d’una part de la classe política amb la història de “com preguntar el que volem preguntar sense que es noti que volem preguntar el que volem preguntar”, està generant una estranya dualitat.     

La il·lusió de les mobilitzacions està vigent. L’esperança i l’autoestima també. Però no acabem d’incorporar als dissenys de futur, tant a nivell personal com a nivell d’organitzacions, la possibilitat real d’un nou país que permetria fer la majoria de les coses d’una manera ben diferent. Alguna cosa falla. No ens ho creiem prou? Ens fa por creure-hi massa? No ens en fiem dels nostres polítics?

Fa uns dies, a la contra de l’Ara, Antoni Bassas ens regalava una frase del President Macià que ens hauria de fer pensar: “Teníem la victòria entre els dits i se’ns escapava”. 

Cooperativisme i tercer sector

El IV Congrés del Tercer Sector Social, celebrat la passada setmana, va programar entre els seus debats el que portava per títol “El repte d’enfortir el conjunt de l’economia social”. Les aportacions de la taula de ponents ens van permetre conèixer experiències com les del Quebec o el Llenguadoc-Rosselló, on l’economia social té un paper rellevant. En ambdós casos es donen dos fets clau: una clara aposta política pel model i l’aliança entre les diferents organitzacions i fórmules del sector.

En el nostre país encara ens queda una part del camí per fer. Tot i això i ha elements positius que ens obliguen a ser optimistes. La fortalesa i projecció del tercer sector és evident. I en el cas de les cooperatives, l’impacte de la crisi i de les seves conseqüències ha permès demostrar la vigència d’un model de llarga trajectòria que ha sabut adaptar-se a les noves realitats socials.

Enfortir l’economia social per generar un nou model socioeconòmic és el repte al que han de assumir cooperatives i associacions, conjuntament amb la resta de famílies de sector. Un nou model socioeconòmic que permeti fer front de manera efectiva a les desigualtats, que asseguri una justa redistribució de la riquesa generada i que garanteixi la cohesió social necessària per avançar com a país. Un nou model, a la fi, que freni la desintegració de l’estat de benestar que tant ha costat construir i aturi la tendència en que ens hem instal·lat de tornar a pràctiques del passat més fonamentades en la caritat i la compassió que no en la solidaritat i la justícia social.

Els agents de l’economia social s’han de convertir en generadors claus d’ocupació, especialment per a col·lectius en risc d’exclusió. Per fer-ho, caldrà estudiar i interpretar les noves realitats socials per proposar respostes adients. I també revisar models que ens permetin passar d’usuari subjecte passiu del procés que l’ha de portar a trobar feina a persona sòcia d’una cooperativa o d’una associació que de manera activa és converteix en protagonista del seu projecte de vida.

La complicitat entre cooperativisme i tercer sector, que s’ha de bastir sobre valors compartits com la democràcia, la participació o la preeminència de la persona per sobre del capital, és pas necessari per aquesta gran articulació de l’economia social. Un procés en el que hi tenen un paper clau les cooperatives d’iniciativa social. En la seva doble vessant d’empreses cooperatives que s’integren activament a l’activitat i plataformes del tercer sector, han d’actuar com a baula de connexió entre ambdues realitats.

Aquesta aliança entre cooperativisme i tercer sector és pas necessari per aconseguir l’altre element que les experiències d’altres països ens assenyalen: una aposta política clara i sense complexos per models empresarials i de gestió que superin els esquemes tradicionals. Aquesta segona part del camí es presenta difícil, però potser ara que molts volen imaginar un nou futur és una bona oportunitat per presentar propostes. 

Tu ets l’estrella?

 

El panorama que ha quedat després del desmantellament del sistema català de caixes d’estalvi, ha deixat com a pràcticament únic referent a la que des de fa anys ens diu allò de “Tu ets l’estrella”. Transformada en banc, tot i que segueix fent servir com a marca comercial la que tots coneixem, es tracta de la primera entitat financera de Catalunya i una de les principals d’Espanya i Europa. Des del 1904 compta amb una fundació, dedicada a gestionar els recursos de l’obra social, que s’ha convertit en la més gran del nostre país, la segona a Espanya i la cinquena al món. El seu pressupost pel 2012 va ser de 500 milions d’euros.

Aquests dies estem veient per als mitjans un anunci d’aquesta fundació cridant-nos a participar al “Gran recapte”, acció impulsada conjuntament amb el Banc d’Aliments amb el propòsit de lluitar contra la fam i la pobresa. Els anys de crisi ens han portat plantejaments des de diferents sectors que indiquen un cert retrocés pel que fa a la construcció de l’estat de benestar i als drets socials que tant van costar d’aconseguir. Alguns gestos i actituds ens tornen a èpoques passades en que la caritat era la base de l’atenció social, fonamentant la intervenció en alleujar conseqüències i no tant en proporcionar sortides a les persones afectades. El clàssic caritat versus solidaritat, donar el que et sobra front a compartir el que tens.

Per altra banda, l’ofec econòmic de l’administració ens ha portat a una retallada en els recursos destinats a l’acció social. I una part d’aquests ajustos es compensen amb aportacions com les d’aquesta entitat, que s’ha convertit ara mateix en pràcticament l’únic finançador privat de projectes socials d’aquest país. Sens dubte aquestes iniciatives com a obra social per lluitar contra l’exclusió tenen el seu valor, però cal preguntar-se si tot plegat té sentit.

Quina lògica té que una part cada cop més important dels diners que es destinen a atendre persones excloses provinguin dels beneficis milionaris d’una entitat que fa els diners a base de cosir a comissions als seus clients? No és absurd que una entitat que va col·locar gairebé 5.000 milions d’euros en participacions preferents, la quantitat més alta de les entitats de Catalunya i Espanya, sigui garant de la viabilitat de molts dels projectes que les entitats del tercer sector duen a terme? Un escàndol, aquest de les preferents, que no ha pogut ser tractat a fons a la comissió d’investigació sobre les entitats financeres del Parlament de Catalunya pel bloqueig d’alguns dels partits. Així com tampoc s’ha permès la citació de la gran caixa catalana. Reflexionem sobre el fet que els qui s’enriqueixen participant a una empresa que ens imposa peatges abusius, s’hagin convertit en la conselleria de benestar social bis del govern.

No, no té sentit. Aquesta no és manera de construir un model nou de societat. La futura Catalunya social amb que molts somiem, passa per polítiques socials ben definides i assumides de manera responsable per una administració forta i dotada amb recursos. No per una entitat financera que ens vol convertir a tots en estrelles, però que per la part més vulnerable de la societat no és més que la propietària del lloc on passar la nit. Els caixers automàtics, la gran obra social de l’entitat, tal i com diu encertadament  l’Arcadi Oliveres.

Paraules que expliquen el que ens passa

 

I.      Cagadubtes. Dit de la persones que difícilment sabes deixar-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa. 

Tercer via, moderació, federalisme, preguntes transversals,... La capacitat dels catalans per fer-nos trampes a nosaltres mateixos no té límit. Aquest moment havia d’arribar. Ho intuíem. Suposo que forma part de la nostra manera de ser, si és que hi ha una manera de ser col·lectiva. Ho vam veure amb la negociació de l’Estatut del 2005 i molt abans, amb aquella enganyifa anomenada transició democràtica espanyola. S’apropa el moment decisiu i els qui tenen més a perdre, l’establishment aterrat per quedar-se sense privilegis, ha posat en marxa totes les armes al seu abast per aturar la voluntat del poble. Dos milions de persones van sortir al carrer clamant independència. Si, la paraula maleïda, la que fa por. Busquen mil maneres absurdes d’anomenar el que la gent ha dit clarament. I perquè? Quants milions de persones han sortit cridant federalisme? Quants han reclamat ser confederals? Ja n’hi ha prou de tractar a la gent d’imbècil un dia rere altre. Molts encara no han entès que fan tard. Els procés de secessió ja està fet. Aquests dos darrers anys han servit per consumar el trencament. Ara només queda la transició cap a la independència. Mirar de dilatar el procés vulnerant la democràcia i el dret de les persones a escollir el seu destí, només servirà per fer més gran el patiment d’una part important de la societat que paga les conseqüències del retard. Com ja diuen molts, potser caldrà tornar a sortir al carrer per a recordar que la paraula és independència.

 

II.    Ranci. Es diu de les coses antigues i de les persones aferrades a elles.

Que la independència és una realitat  a tocar ho demostra el fet que Espanya hagi engegat tota la maquinària per aturar-lo. Ara ja sense complexos, a per totes. I en aquesta línia, destaquen les sortides dels dos santcristos grans: Felipe i Aznar. Sorgits de les tenebres d’una història desastrosa pel nostre país, els dos expresidents amenacen, enarboren la Constitució com si es tractés d’un llibre sagrat i pinten escenaris infernals per una suposada Catalunya independent. I tot omplint-se la boca de llibertat i democràcia. Quin parell! Mireu, de Felipe només m’interessa que expliqui tot el que sap de la creació dels GAL. I de l’altre, saber perquè va a mentir a consciència a tot el seu poble quan aquest demanava la veritat. Fins a llavors, que s’estalviïn les lliçons.

 

III.   Fàstic. Sentiment de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada bruta, perillosa o desagradable.

Farmàcies, tercer sector i molts altres proveïdors tenen milions d’euros pendents de cobrar de la Generalitat i dels ajuntaments. És evident que el nostre Govern té una part de responsabilitat, en tant que garant de l’acompliment de les condicions en la contractació pública. Però la crua realitat és que els catalans ja no tenim la clau de la caixa. És el govern espanyol, a través de plans de pagaments a proveïdors i fons de liquiditat qui decideix com i a qui es paga. I estan fent servir a tots els sectors implicats per pressionar i escanyar. Precaritzen als qui serveixen medicaments o atenen vulnerables com a arma. Per això cal felicitar als farmacèutics, que van manifestar-se davant la Delegació del Govern espanyol. Així cal fer-ho. Concentracions davant a ca la Llanos de Luna. I les cartes de protesta, dirigides al Montoro. 

No senyora Gomendio, no.

 

Dijous 24 d’octubre. Una part important dels docents espanyols fan vaga per protestar contra la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), impulsada pel ministre Wert i imposada per la majoria absoluta del Partit Popular al Congrés dels Diputats. A Catalunya la protesta és fa també contra les retallades de la Conselleria d’Ensenyament. Milers de catalans omplen els carrers protestant i lluitant per un futur millor per a l’educació del país. Coherent amb la seva habitual actitud de menyspreu cap a la resta de mortals, l’inefable Wert no diu paraula de la vaga convocada contra la seves polítiques. En el seu lloc, el Ministeri distribueix entre els periodistes unes declaracions gravades de la senyora Montserrat Gomendio Kindelan, Secretaria d’Estat d’Educació, en les que qualifica la vaga de fracàs i agraeix als que no s’han afegit a un seguit de lemes demagògics, simplistes i ofensius que no tenen, segons ella, res a veure amb la reforma proposada.

Senyora Gomendio, li confesso que fins el dijous passat no sabia qui era. Em diuen que a part de per l’alt càrrec que ocupa, comença a ser coneguda per la seva relació amb el ministre més enllà de la feina i per acumular una part de la seva important fortuna en paradisos fiscals. Vostè sabrà que fa amb la seva vida. Jo només vull que sàpiga que com a membre de la comunitat educativa, en tant que pare i membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills, no li tolero aquesta falta de respecte. Ni li tolero ni li accepto. Com a Secretaria d’Estat que és, té tot el dret a donar la seva opinió sobre el conflicte i a defensar la postura del seu Ministeri, però no pot despatxar una mobilització com la que es va viure desqualificant amb aquesta falta de respecte la posició de bona part d’aquells a qui se suposa que està servint. Ja n’hi ha prou de tanta prepotència.

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el que pensava que calia fer amb Wert i la seva llei. Senyora Gomendio, els catalans rebutgem la LOMCE per molts motius. És una llei tramitada sense diàleg i ignorant a la comunitat educativa. Que suposa la recentralització de les competències educatives, va contra la igualtat d’oportunitats i implica l’exclusió dels alumnes amb dificultats. I que nega la diversitat lingüística i ataca el model lingüístic que tant ha aportat a la cohesió social i a la convivència a Catalunya. Vostès no dialoguen; vostès imposen. Les seves valoracions de la jornada de protesta en són la darrera mostra. És per això que no acatarem aquesta llei injusta i retrògrada.  

No tots són iguals.

 

Un dels tuitaires més actiu del nostre país piulava fa uns dies: “Em costarà molt no votar aquest home si es torna a presentar a les eleccions”. El tuit anava acompanyat del link al video on es veu al diputat de les CUP David Fernández dirigint-se a dos exdirectius de Caixa Penedès a la Comissió d’investigació sobre la gestió d’entitats financeres del Parlament de Catalunya. Reprodueixo textualment les paraules perquè no es perdi res de la intensitat del discurs: “A mi em fa vergonya i fàstic –fàstic– que els banquers vinguin aquí i se’ns en fotin a la cara i se’ns en riguin. Veure Al Capone callant no pot ser fèrtil. Vostès saben què és l’omertà? Saben què és el silenci mafiós? Ho saben? Vostès saben què és la màfia, associació delictiva per interessos purament privats? Saben què és l’omertà? Saben què és la màfia? Doncs, comprin-se un mirall aquesta tarda, se’l posen al davant i veuran la màfia i l’omertà al davant. Vergonya”.

Si no ho heu fet, mireu les imatges. La contundència de les paraules va acompanyada de la força de la mirada del diputat. Una mirada dura, indignada, farta. Alguns han dit que es tracta del moment més autèntic dels darrers vint anys d’activitat parlamentària; altres, han pensat que ells no ho haurien dit més clar; i molts, com el tuitaire, s’han plantejat donar-li el seu vot. Jo simplement dic: gràcies David. Gràcies per exercir com el que ets, representant del poble; gràcies per expressar la ràbia que la majoria sentim davant de tanta indecència; i gràcies per ajudar-nos a recordar que no tots els polítics són iguals. Tot i que m’imagino que a tu no t’ha d’agradar gaire que et diguin polític.

La repassada del representant de les CUP als exdirigents bancaris, acusant-los de ser coresponsables de la crisi, es produïa la mateixa setmana en que les entitats socials catalanes exigien als polítics un canvi de rumb durant la commemoració del Dia Internacional contra la Pobresa. Davant l’increment de les desigualtats, més justícia social, concretades en accions i pressupostos que es centrin en la lluita contra la exclusió. Aquesta va ser la demanda de les organitzacions a una classe política desprestigiada davant la societat per mèrits propis. Uns polítics que, en general, no han sabut reaccionar davant el missatge que els arriba dels seus votants.

Si bé es cert que molts d’ells no han estat a l’alçada, no podem caure en el discurs fàcil i injust del “tots són iguals”. Fàcil, injust i també perillós. Ara que necessitem que els polítics interpretin els desitjos de la gent i condueixin al país cap a nous horitzons, no podem caure en generalitzacions que només beneficien als qui no creuen ni en la democràcia i ni en la força de la gent.

En David em va fer sentir orgullós dels polítics del meu país. Com també m’ho han fet sentir la Consellera de Benestar i Família, que no va dubtar en demanar disculpes davant les errades en el cas d’abusos sexuals a infants tutelats. O el Cap de l’Oposició, que en plena campanya d’atacs i insults contra els catalans, escriu un article ple d’arguments constructius. I per suposat, orgullós del President de Catalunya que defensa la dignitat de la institució que representa no assistint a una acte de Foment del Treball on es volia rebaixar la seva figura posant-lo per darrera de la Vicepresidenta espanyola.

No, no tots són iguals. I en qualsevol cas, cal no oblidar que som els ciutadans els que, tot i les perversions del sistema, els posem i traiem. Depèn de nosaltres.