Tal i com assenyala l’estimada
Verònica Platas al
seu darrer article em aquest mateix blog, l’ús de twitter com a eina
d’informació i coneixement és cada cop més habitual. En el meu cas forma part,
al costat de la lectura d’un diari en paper i una selecció de mitjans digitals,
del menú de cada dia per estar al cas del que passa al món. Twitter, com altres
xarxes socials, ja forma part de la nostra vida. Expressions com “ho he vist a
twitter,”, “avui he piulat sobre això” o “mira el que ha repiulat aquell” ja
formen part de les converses quotidianes de molts de nosaltres.
Sóc a twitter des de fa cinc
anys, amb un perfil més institucional que personal, vinculat a les
responsabilitats professionals i càrrecs que tinc. Una presència no excessivament
activa, amb voluntat d’estar mínimament connectat. Però aquest temps d’ús de
l’eina m’ha servit per anar identificant un seguit de perfils que en aquest moment
faig servir per completar la informació. Davant determinats esdeveniments,
especialment els vinculats a l’actualitat política o als sectors d’activitat en
que treballo, ràpidament busco que diuen aquest, aquell o aquell altre com a
complement de la informació dels mitjans tradicionals.
Evidentment, a twitter no tot
serveix. De fet no té interès la major part del que s’hi publica. I aquesta és
una de les crítiques principals dels seus detractors: “hi ha molta escombraria,
qualsevol s’hi posa per dir barbaritats”. Doncs si, s’ha de triar. Com a la
vida. Com diuen els experts, no facis a les xarxes el que no faries a la vida
real. Vivim envoltats de gent que opina i pontifica. Els bars, els sopars
d’amics i les tertúlies “oficials” n’estan plens. I que fem nosaltres? Doncs
triem el que ens interessa i el que no, a qui ens agrada escoltar, qui ens
aporta, qui ens sorprèn. Doncs igual a la xarxa. A més, entre la gran quantitat
de mediocritat que s’hi mou, triant i remenant trobes opinions i observacions
brillants. Aquest és un dels aspecte que més m’ha sorprès, el nivell de
creativitat i de qualitat que amaguen alguns dels perfils. Analistes brillants
que mai veurem als grans mitjans, però que comencen a treure el cap a algunes
de les propostes periodñistiques innovadores que estan sorgint amb la xarxa com
espai natural.
També és interessant analitzar la
inquietud que twitter, i per extensió altres xarxes socials, generen en
determinats grups i estaments. Una por que disfressen de crítica a l’excessiva
dispersió, barreja i confusió que genera en les opinions, però que amaga la por
que genera un espai obert, sense el control que poden aplicar a altres mitjans
i sense la possibilitat de filtrar prèviament el que s’hi diu. “A twitter
tothom hi pot opinar i això no pot ser”, vaig sentir dir fa poc a un veterà
tertulià. Doncs si, tothom. I aquesta és la gràcia. Que cadascú digui la seva i
que cadascú valori, analitzi i filtri amb esperit crític. Es diu democràcia, es
diu llibertat.
Acabo recordant, però, que no hem
de caure en l’error de veure el món a través de twitter. Com recordava recentment
el nou president de Catalunya interpel·lant a la oposició, cal aixecar la vista
de twitter i facebook i mirar la vida real. No ens despistem.
