Editorial: 12 propostes, 12 solucions

 

Passada la primera etapa de la pandèmia, en la que ens hem centrat en recolzar a les entitats del sector per fer front a l’impacte inicial de la crisi i a activar plans de xoc per donar respostes a les necessitats immediates, hem entrat en una nova fase en la que és necessari començar a articular propostes amb la mirada posada en el que ha de venir.

Les entitats socials han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i de resposta immediata. Als centres i domicilis, fent seguiment de casos a distància o teletreballant, les organitzacions i les seves professionals ho han donat tot, convertint-se en el front social, en primera línia, per aturar el virus i les seves conseqüències. Ara, quan entrem en les fases de desconfinament i desescalada, el país necessitarà un Tercer Sector Social fort, amb capacitat d’entomar i donar resposta a les conseqüències socials i econòmiques d’aquesta crisi.

Des de La Confederació, fidels a la nostra missió al servei de les entitats i de les persones,  hem proposat desplegar un pla que doni suport i garanteixi la sostenibilitat i l’enfortiment del sector. L’objectiu és, com sempre, doble. Assegurant la viabilitat de les entitats i l’estabilitat de les professionals, garantim la continuïtat de l’atenció als col·lectius més vulnerables i al conjunt de la societat. Com dèiem aquests darrers dies, sense entitats no hi ha professionals; i sense professionals no hi ha acció social.

Per això, el passat 21 d’abril fèiem públic el document “Pla de mesures urgents per la reactivació econòmica del Tercer Sector Social de Catalunya #Covid-19”. Concretat en 12 mesures, el pla proposa fer un salt endavant en el reconeixement i dignificació del sector social en general i, en particular, del rol fonamental del Tercer Sector en la cobertura i garantia dels drets socials de la ciutadania.

Entenem aquestes 12 mesures com a 12 solucions per a la realitat d’un sector que arrossega les conseqüències d’anys d’infrafinançament, agreujades ara per l’impacte de la crisi de la Covid-19. Per això les propostes aborden temes com la liquiditat de les entitats i la garantia d’ingressos, el compliment dels terminis de pagaments, la continuïtat dels contractes i concerts, l’increment de tarifes, mòduls i pressupostos dels serveis o la concreció d’una llei d’acció concertada amb les entitats d’iniciativa social sense afany de lucre com a via per blindar els serveis d’atenció a les persones front a la mercantilització i l’especulació.

Esperem començar a trobar solucions aviat mitjançant la creació, tal i com hem proposat, d’un òrgan de coordinació conjunt entre el Govern de la Generalitat de Catalunya, les entitats municipalistes i el Tercer Sector Social de Catalunya per desplegar el pla de reactivació econòmica del sector.

Mentre continuarem treballant sense defallir convençuts que, com sempre hem fet, ens en sortirem!

On éreu el 12 de març? Carta oberta al Govern de Catalunya

 

Escrit a dues mans amb Montserrat Falguera, presidenta de la
Federació d'Entitats d'Atenció a la Tercera Edat (FEATE)

“Ha esclatat la crisi sanitària a les residencies de gent gran”. Des que va sorgir aquest titular hem rebut un allau de crítiques que posen èmfasi en una suposada mala praxis dels equips directius, hem vist que fiscalia inicia actuacions per depurar responsabilitats i hem assistit a una utilització barroera de la política que ens posa en el punt de mira per llençar-se els plats pel cap. Mentrestant, la xifra d’èxitus a les residències és esgarrifosa, el gran patiment de les famílies omple l’ambient i el nombre de treballadores afectades pel virus és dels més alts que registra qualsevol altre sector.

Quan es van sentir els primers crits d’ajuda i alerta,  on éreu President? Què vàreu fer? Perquè ningú surt a reconèixer que vàreu arribar, vós i tot el Govern, tard?

Sí President, Consellers i Conselleres. Un dia, a començaments d’abril, us vàreu adonar que es tractava d’una crisi sanitària i ens veu canviar a Salut. Digueu i reconegueu que tard, sabent com sabíeu que la població més fràgil és i era la gent gran, la que nosaltres atenem als nostres centres. Sabent que a les reunions que manteníeu amb el sector us demanàvem, des del primer dia, que s’afrontés la crisi com el problema sanitari que era.

Parlem de centres que han estat ignorats durant molts anys pel sistema públic sanitari. Ho sabeu, perquè portem anys també parlant de la coordinació socio-sanitaria, fent plans que han anat canviat de nom, que han anat canviant de departament, que han anat canviat de responsable i que mai hem vist implantats.  Perquè? Doncs pel mateix de sempre: “no hi ha recursos”. És la resposta que hem rebut al llarg de 10 anys. I estem parlant de drets. Del dret que té una persona gran, dependent, que viu en una residència, a rebre una atenció sanitària de primer ordre, a ser atesa amb dignitat, a ser acompanyada en la seves necessitats com mereix. I d’això el sector social en sabem molt i ho hem demostrat sobradament. Per això rebem el suport de familiars i de l’entorn social.

Males praxis? Potser si. Però pregunteu-vos el perquè. Qui ha permès que amb la cura de les persones es faci negoci en temps on els recursos eren molt escassos? Qui ha congelat les tarifes des del 2010? No sabíeu que amb pocs recursos no es poden prestar bons serveis? Aquí, tothom, no només aquest Govern, sinó tots els grups polítics amb representació parlamentaria en teniu responsabilitats.

Des de FEATE (Federació d’Atenció a la Tercera Edat) i La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya venim reclamant des de fa molts anys un canvi de sistema. Les entitats socials hem fent front a la crisi econòmica aportant durant tot aquest temps una orientació centrada en la persona, invertint i cuidant d’un col·lectiu de treballadores sense les condicions laborals que mereixen, sense rebre el reconeixement econòmic i social que pertocaria. Lluitant per aconseguir una infermera per la qual hem de competir amb el sistema de Salut, que els pot oferir un sou d’un 33% superior. Un sector Salut probablement també infrafinançat, però amb unes condicions que per a nosaltres són impossibles d’assolir.

I ara, en plena crisi, arribeu tard i permeteu que se’ns tracti com si fóssim culpables del que ha passat. Ara que estem patint i veient com els nostres residents, amb els que hem establert un vincle de família, perquè són també la nostra família, estan morint. Les primeres instruccions rebudes a l’esclatar la crisi de la Covid-19 foren “no deriveu als avis a l’hospital perquè el sistema està col·lapsat”, i vàrem trigar setmanes a rebre l’ajut dels primers equips de les Àrees Bàsiques de Salut. Sou conscients que fins fa quatre dies, literalment,  no teníem equips de protecció (EPIS)? Sabeu que encara hi ha moltes residències que hores d’ara no han tingut accés a proves massives, tant per residents com per treballadores? 

És cert, aquesta crisi ens ha superat a tots. És una crisi sanitària i per tant el pes més gran  ha recaigut en sanitat. Però des del principi de la crisi hem explicat que hi havia un front social, i ens va costar unes quantes setmanes aconseguir els primers reconeixements a la tasca que s’està realitzant. Encara tenim massa arrelat en el nostre imaginari col·lectiu que el sector social només està per atendre l’exclusió, que també, i no per atendre el benestar de les persones. Totes i tots el podem necessitar. Ens hem omplert la boca del discurs de posar en el centre l’atenció a la persona i hem fallat a les persones.

President, Consellers, Conselleres, quan intervenen parlant de recursos i de l’esforç que hem de fer entre tots per reforçar el sistema de salut i els membres que l’integren, pensen també en nosaltres? Quins recursos destinaran a atendre el desastre econòmic que representa el sobreesforç que estan fent les entitats socials que presten serveis residencials?

Hem vist anunciades les tarifes que pagaran per cada llit d’hospital i centre intermig que s’està ocupant aquests dies. Quan anunciaran amb quins recursos comptarem per pagar les nòmines de la sobre contractació de personal que hem hagut de fer, a contrarellotge i amb immenses dificultats? En el nostre sector cada dia, malauradament, tenim més places lliures. D’on vindran els recursos per atendre el personal i la compra d’EPIS que hem hagut de fer (els que hem tingut sort de trobar-ne al mercat)?

Esperem compromisos sincers. Aquests dies des de La Confederació hem presentat el Pla de mesures urgents per la reactivació econòmica del Tercer Sector Social de Catalunya. 12 mesures concretes que inclouen les necessitats i demandes del sector de gent gran. Ens teniu aquí, com sempre, per continuar col·laborant i esperem de vosaltres un reconeixement clar vers el tercer sector social, el nostre, vers les professionals que cuidem dia a dia dels vostres pares i mares, avis i àvies, i per construir un sistema que garanteixi de debò una bona atenció que un dia o altre haurem de menester cadascun de nosaltres.

Entrevista a L'Informatiu BTV

 

Aparició al Telenotícies vespre de TV3

 

Les cooperatives socials davant l’impacte de la COVID-19

 

Estem vivint les conseqüències immediates de la pandèmia i de la crisi que aquesta genera al conjunt de la societat. Una crisi inèdita i desconeguda, que afecta de manera global i manté confinada a més de la meitat de la població mundial. Ens movem dia a dia, gairebé hora a hora, mirant d’assimilar les diferents derivades que la situació genera: mèdiques, socials, polítiques, personals.

Fent front a l’emergència, en primer línia, tenim a les professionals de la salut, per a les quals no hi haurà prou paraules de reconeixement i agraïment. Però també, com ja s’ha dit sobradament, altres sectors estan aportant el seu gra de sorra. Aquest és el cas de milers de professionals dels sector social que continuen al peu del canó. El front social treballant al costat del front sanitari. Cal fer també explícit, i així ho hem reclamat als responsables polítics i als mitjans de comunicació, el reconeixement a les professionals i a les entitats que, malgrat la situació extraordinàriament complexa, estan treballant permanentment per atendre als col·lectius més vulnerables i garantir la cobertura dels drets socials de la ciutadania.

Entre el conjunt d’entitats i empreses del sector social i d’atenció a les persones, estan tenint un paper clau les cooperatives d’iniciativa social, tant pel pes que tenen en la majoria d’àmbits d’intervenció, com el lideratge que estan exercint en molts d’ells. Des del primer dia de la crisi, des de la Sectorial d’Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya hem mirat de coordinar les accions i de mantenir informades a les nostres cooperatives. Així ens hem centrat en establir un canal intensiu de comunicació interna amb les cooperatives per detectar necessitats específiques, actualitzar permanent la normativa derivada de l’emergència i vehicular la interlocució amb responsables polítics i la comunicació externa

Un 75% de les professionals de les cooperatives socials ho fan en l’àmbit de l’atenció directa, garantint l’atenció a persones especialment vulnerables, serveis residencials, o d’atenció domiciliària, entre d’altres. Serveis que no es poden aturar i s’han de garantir; de la mateixa manera que cal garantir la seguretat física de les professionals. Parlem de pressió màxima per necessitat d’atenció en situació d’alta complexitat. En aquest sentit, el teletreball no és una mesura que es pugui generalitzar.

Cal tenir en compte, però, que les mesures preventives que s’estan prenent, i aquelles que no s'han pres i caldrà prendre, tenen un impacte enorme en el nostre sector d’activitat. Parlem del tancament de part dels serveis que gestionem. Centres de dia, centres oberts, centres ocupacionals, centres de desenvolupament i atenció precoç, serveis educatius vinculats a les escoles, serveis prelaborals i molts d’altres. Tancaments que hem assumit, evidentment, com a necessaris, però que tenen un impacte organitzatiu i econòmic directe sobre les nostres cooperatives i sobre les persones que hi treballen.

A més, en la majoria dels serveis el tancament no ha implicat que s’hagi deixat de treballar amb les persones usuàries. Ben al contrari, les cooperatives s’han organitzat per fer seguiment de casos, acompanyament de persones i atenció telemàtica. Tot amb importants esforços de reorganització i en alguns casos, amb costos afegits.

Les cooperatives socials, igual que en conjunt dels sector social, necessitarà suport i respostes. Sovint s’oblida que, més enllà de la nostra clara dimensió social, som també un sector econòmic clau a les ciutats i territoris, generador d’ocupació i creador de riquesa. Estem parlant de prop de 3.000 entitats i empreses de l’Economia Social amb gairebé 100.000 persones contractades. No és poca cosa.

Com a Sectorial hem vehiculat la incidència política i mediàtica a través de la nostra entitat sectorial de referència, la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya, que presidim des de fa cinc anys. La crisi que estem vivint ha tingut un impacte immediat i duríssim sobre els aspectes laborals i organitzatius del sector, fet que ha posat en primer pla la dimensió socioempresarial del Tercer Sector Social i la necessitat de disposar d’eines de gestió i representació de caràcter empresarial per donar resposta als diferents fronts que ens afecten.

La interlocució amb el Govern i el conjunt de les administracions públiques s’ha centrat en aspectes com garantir el manteniment de concerts i contractes de serveis, amb el pagament íntegre dels mateixos, assegurar la liquiditat de les cooperatives mitjançant el cobrament de factures pendents i compliment escrupolós de pagaments futurs, la dotació suficient i ràpida de material d’autoprotecció individual bàsic i especialitzat per a les professionals i la necessitat de començar a treballar per l’endemà amb un pla de xoc pel Tercer Sector Social i pel conjunt de l’Economia Social.

Perquè cal no oblidar que aquesta crisi impacta sobre un sector que ja estava tocat, amb poca capacitat de resistència a nivell econòmic, després de deu anys d’infrafinançament i de retallades. El virus ens ha trobat baixos de defenses. Per això necessitarem mesures que permetin resistir la crisi en les millors condicions per fer-hi front i que no en surti encara més afeblit. Cal vèncer al virus i cal sortir-ne més forts. És hora de posar a les persones, a les seves necessitats i al bé comú per davant dels interessos de la macroeconomia, de l’especulació i del guany individual. I també, temps hi haurà, caldrà recordar que quan advertíem que la qualitat dels serveis d’atenció a les persones i els drets socials estaven en perill, no parlàvem per parlar.

La crisi sanitària vindrà seguida d’una crisi econòmica i social. Un cop més, com en totes les crisis que ha passat aquest país, el cooperativisme i el conjunt de l’economia social té una oportunitat per explicar-se i fer arribar a la ciutadania el model social que defensa, aprofitant que potser, la situació viscuda implicarà en moltes persones un important canvi de prioritats i de visió del món i de la vida.

L’endemà de la COVID-19

 

Es fa estrany parlar de l’endemà quan encara ens trobem en plena pandèmia, tot i que ja albirant els primer indicadors que assenyalen cap a una lleugera millora de la situació. Encara és aviat per saber com anirà evolucionant i com haurem d’actuar per desfer el confinament i retornar poc a poc a una certa normalitat.

Des del Tercer Sector Social, ja des dels primers dies de la pandèmia, en les reunions que anem tenint regularment amb el Govern de Catalunya i en intervencions als mitjans de comunicació, ja demanàvem que es comencés a pensar i a parlar de com faríem front a la crisi econòmica i social que tots sabem arribarà. 

També des del primer moment hem explicat que al costat del front sanitari, amb la extraordinària tasca realitzada per les treballadores de la salut, hi ha un front social, des d’on les entitats i professionals del Tercer Sector Social, amb clara vocació de servi públic, estan des del primer dia en primera línia atenent, com sempre, als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Un sector habitualment  invisibilitzat que en aquesta ocasió també està sent massa sovint oblidat.

El nostre sector va arribar a la crisi generada per la COVID-19 tocat, amb poca capacitat de resistència, després d’anys de infrafinançament i retallades. I el pitjor que pot passar és que quan arribi la nova crisi, trobi un Tercer Sector Social encara més afeblit. El país no s’ho pot permetre, perquè està demostrat, com ara esta passant, que en tota crisi són els més vulnerables els que pitjor ho passen.

La pandèmia ens ha servit perquè alguns entenguin, d’una vegada, la importància de tenir un serveis públics i un estat del benestar potents i ben finançats. Salut, social i educació, amb les docents teletreballant per continuar com sigui amb els curs escolar, són els pilars que aguanten aquest immens desafiament. Aquest serà el primer repte l’endemà. Sense excuses cal afrontar debats, que massa cops s’han amagat, en torn a l’enfortiment dels serveis públics i dels models de gestió en col·laboració amb la iniciativa social sense ànim de lucre del nostre país. Perquè, ha quedat clar ja que no ens podem permetre que els serveis d’atenció a les persones siguin negoci per a ningú?

El segon repte, vinculat a l’anterior, obligarà a les diferents administracions a replantejar les seves polítiques socials i econòmiques, prioritzant aquests sectors estratègics. Pensem que la crisi sanitària i el que haurem viscut farà que un part important de la societat canviï d’alguna manera les seves prioritats i demani una nova manera de construir el bé col·lectiu. En el nostre cas, demanem posar-nos ja a treballar en un pla d’enfortiment del sector que garanteixi la continuïtat i sostenibilitat de les entitats i empreses socials i permeti millorar les condicions laborals d’unes professionals que han demostrat sobradament la seva implicació i compromís.

Finalment un tercer repte. Demanem a la societat i a les administracions, però també ens hem de posar deures a nosaltres mateixos. Cal que el Tercer Sector Social treballi unit i coordinat. Som transversals i acollim i representem a diferents àmbits d’intervenció, tots importants i necessaris. La globalitat de sector, des de les especificitats de cadascun, és la nostra força. Els nostres “cosins germans”, el sector salut i el sector educació, ho tenen clar. En allò clau, totes juntes. Ens equivocarem si fem el contrari. La nostra curta però intensa història ja ens ha ensenyat que quan seguim aquest camí, només aconseguim repartir-nos les engrunes. 

No és una guerra

 

La crisi generada per la pandèmia de la Covid-19 està esdevenint un repte majúscul per a la nostra societat. Un repte inèdit, sense precedents. Però per molt que alguns vulguin envoltar tot el que està passant de llenguatge bel·licista i de paisatges de batalles èpiques, això no és una guerra. Suposo que els que pensen així són els mateixos que s’exciten amb les medalles i els uniformes.

Pensar i gestionar aquesta crisi sanitària i social com una guerra és un gravíssim error. I en alguns casos, ja n’estem pagant les conseqüències. Deia fa uns dies un d’aquests uniformats que donat que això és una guerra, tots els ciutadans som soldats. Doncs miri, no; som ciutadans, som persones i com a tals, farem front i superarem el repte que el virus ens planteja.

Estem davant d’una una crisi sanitària que esdevindrà crisi econòmica i social. Aquesta serà la segona fase del repte. I encara és aviat per especular sobre com en sortirem i quines seran les conseqüències. Però sens dubte ja estem veient alguns elements esperançadors. Moltes de les respostes individuals i col·lectives que estem veient estan fent aflorar valors com la solidaritat, la cooperació i el bé comú per damunt de l’interès individual. Amb totes les excepcions que calgui, és clar. Confirmat, un cop més, que les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de cadascun.

Aquesta crisi, que no guerra, és un desafiament sense precedents, que afecta a tot el món en el mateix moment i que té confinada a casa seva a la meitat de la població mundial. Per això les estratègies que ens portaran a sortir-ne i les que ens ajudaran a afrontar les crisis social i econòmica que vindran després hauran, necessàriament, de basar-se amb la força de la ciutadania i de la societat, anant més enllà dels estats. La sacsejada que ha suposat la pandèmia a nivell social hauria de portar-nos a revisar les prioritats i abordar debats de fons en torn a l’economia, la sanitat, les polítiques socials i l’educació. 

En el cas de les cooperativisme d’iniciativa social, l’impacte de la crisi ha estat directe i immediat, com a la resta del Tercer Sector Social. Les entitats i cooperatives han esdevingut el front social que hagut d’activar-se ràpidament per evitar conseqüències encara més devastadores en el sectors de població més vulnerable. Un front social treballant al costat del front sanitari. Inicialment sense els aplaudiments i reconeixements merescuts. Ara, però, sembla que entre totes hem aconseguit que mitjans de comunicació i responsables polítics entenguin el paper clau que també està jugant el sector social.

Les cooperatives d’iniciativa social han entomat el repte des de diferents dimensions. Per una banda en primera línia mantenint, en condicions d’alta complexitat, aquells serveis que han mantingut la seva activitat: centres residencials, atenció domiciliària, centres de menors,... Però també donant continuïtat de la millor manera possible a serveis que han tancat el seu equipament pel decret de l’estat d’alarma, però que continuen fent seguiment i atenció a les persones usuàries: l’atenció precoç a infants, el centre de dia, el centre obert, el centre ocupacional,... Totes elles treballant amb la màxima qualitat des de la vessant tècnica i aplicant, com sempre, la pràctica cooperativa a la gestió del dia a dia. El treball cooperatiu, la persona al centre, per davant d’altres interessos, la voluntat de transformació social, l’empoderament real de les persones o la força de la presa de decisions participada i democràtica, prenen ara tot el sentit i tota la força. 

Quan la crisi sanitària comenci a afluixar i s’acabi el confinament, ja veurem quan i com, serà hora de revisar i reflexionar amb calma, però sense pausa, sobre els aprenentatges generats, els errors comesos i els canvis a fer. No podem perdre la oportunitat d’aprofitar aquesta crisi gravíssima, que haurà suposat la mort de moltes persones, de proposar a la ciutadania un debat profund sobre el valor dels serveis públics, els models de gestió i la necessitat de prioritzar el sector econòmics orientats al bé comú per damunt d’aquells que es centren en l’interès especulatiu i el benefici individual.

Com sempre, l’economia social, el cooperativisme i el tercer sector seran allà on calgui per fer propostes orientades a la creació d’una societat més justa, més democràtica i més equitativa. No defallirem. I només aquí, i fent nostres les paraules de Pere Casaldàliga, acceptem el concepte: “Som soldats derrotats d’una causa invencible”.