Durant els darrers mesos han aparegut
diferents notícies relacionades amb processos de remunicipalització per part d’alguns
ajuntaments, de serveis educatius i socials que fins ara han estat gestionats
per entitats del Tercer Sector Social. Parlem, per exemple, d’escoles bressol o
de serveis d’atenció a les dones. Aquests processos de recuperació o
d’internalització de serveis ha generat preocupació, inquietud i desencís en el
sector. I si bé s’entén que l’estratègia de recuperació dels serveis públics de
gestió externalitzada és una opció política legítima, des del Tercer Sector
Social no es comparteixen molts dels arguments que s’estan fent servir per
justificar aquest model.
L’externalització de serveis des
d’un model de col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa
social no és en cap cas una privatització: les entitats socials gestionen
serveis d’atenció a les persones amb clara vocació de servei públic i la gestió
indirecta no implica en cap cas una renúncia a la titularitat pública
d’aquests. Com a sector històricament estratègic en el disseny, la implementació
i la gestió d’aquests serveis, no tenir en compte ni la visió ni l’impacte
d’aquesta opció és una manca de reconeixement a la trajectòria, expertesa i
valor d’aportació del Tercer Sector en el desenvolupament de polítiques socials
el nostre país.
Per altra banda, sobte que ajuntaments
que estan impulsant una potent política
de foment de l’economia social, duguin a terme aquestes estratègies de
remunicipalització que impliquen limitar l’activitat d’organitzacions que a
través de models propis de l’economia social (associacions, cooperatives d’iniciativa
social i fundacions) generen activitat econòmica i ocupació en un sector
estratègic com és el sector de serveis d’atenció a les persones. Tal com s’ha
manifestat repetidament, el Tercer Sector Social defensa un determinat model de
col·laboració público-social en la provisió d’aquests tipus de serveis. Un
model que es desenvolupi des de la no lucrativitat i des d’una perspectiva
d’inversió social, buscant en tot moment l’eficiència dels recursos públics
destinats a aquesta tipologia de serveis; i revertint-ne l’impacte i els
beneficis en els propis serveis, col·lectius i comunitat.
Tampoc comparteixo l’argument que
diu que la remunicipalització representarà una millora directa en la qualitat
dels serveis. Cal analitzar aquesta afirmació detalladament en termes de
costos-beneficis i, en tot cas, si del què es tracta és de millorar les
condicions laborals dels professionals, recordar que l sector fa temps que reclama
una contractació pública que vetlli tant per la qualitat dels serveis com per
garantir les condicions laborals dels treballadors i treballadores. A més,
afirmar que la gestió amb personal públic millora la qualitat és menystenir la
tasca de centenars de professionals amb anys d’experiència.
En la definició de
l’externalització cal tenir clar que les condicions de les professionals han de
ser semblants a la d’altres que són contractades directament per les
administracions. I això depèn només de que l’ajuntament corresponent creï el
servei amb unes bones condicions econòmiques i de gestió que ho possibilitin. L’experiència
de les entitats socials catalanes que gestionen serveis de titularitat pública
permet afirmar que són les condicions d’externalització les que determinen la
qualitat del servei i per tant, que l’externalització no és negativa per ella
mateixa, sinó que és l’òrgan contractant el que té la responsabilitat de
definir com vol que sigui prestat aquest servei.
Em preocupa, finalment, el greu
perjudici que la remunicipalització de serveis pot representar per les
organitzacions socials que fins al moment prestaven aquests serveis, més quan
estem constatant que els ajuntaments no estan en disposició de garantir la
subrogació de les plantilles. Aquest fet implica un doble greuge: un primer,
pels professionals que veuen perillar els seus llocs de treball; i un segon,
per les entitats que, davant la pèrdua del servei per una decisió estrictament
política, hauran de fer front a les indemnitzacions per l’acomiadament del
personal.
Cal un diàleg seriós i en
profunditat entorn l’estratègia de remunicipalització de serveis d’atenció a
les persones i l’impacte per les entitats de l’economia social de les nostres
ciutats i pobles. És hora de compartir i clarificar posicionaments, analitzar
la complexitat de la situació amb la rigorositat que requereix i, sempre que
sigui possible, explorar vies de col·laboració per tal de minimitzar-ne
l’impacte en el sector.
