dimarts, 26 de març del 2013

Sort en tenim de les AMPA

Al principi en dèiem APA, però aviat vàrem entendre que calia canviar a AMPA, Associació de Mares i Pares d’Alumnes, incorporant en lloc preferent a les mares, tant o més implicades que els pares en aquestes organitzacions.

Inicialment es limitaven a ser punt de trobada entre els pares o espai informatiu quan al claustre de l’escola li anava bé. Però al llarg del temps van assumir més tasques i responsabilitats fins arribar a l’actual situació de sobrecàrrega.

Gestionen el menjador de l’escola, organitzen el casal d’estiu, dissenyen la proposta d’activitats extraescolars, planifiquen sessions de formació per als pares i fins i tot encara els queda esma cada any per dur a terme accions per recaptar fons per a la Marató de TV3. Tot des del voluntariat, sense cap tipus de compensació. Dones i homes que després de la seva jornada de feina estiren les hores per atendre les necessitats de l’escola dels seus fills.


Aquesta realitat respon a la voluntat de fomentar la implicació dels pares a l’escola com un membre actiu de la comunitat educativa. Però potser caldria preguntar-se si no ens hem passat de frenada. Les AMPA han passat de ser elements de participació a convertir-se en organitzacions que gestionen pressupostos de milers d’euros, entomant tot el que se’ls encomana, sovint sense els coneixements necessaris. A més, no sempre compten amb la complicitat i suport dels equips docents, que des d’un absurd sentit corporatiu veuen l’AMPA com l’enemic enlloc de l’aliat per millorar el projecte educatiu del centre.

I ara, en època de crisi, assumeixen un paper clau compensant algunes de les mancances resultants de les polítiques de retallades d’un Departament d’Ensenyament que històricament no ha tingut en excessiva consideració a les associacions de pares. I és aquí on cometem un gran error. No pot ser que els estalvis de les AMPA financin aquelles necessitats que l’administració no vol o no pot pagar.


Seria desitjable que en algun moment es revisi el model, quedant-nos amb els aspectes més potents de participació i implicació, però ajustant les demandes a la disponibilitat i capacitats reals de les mares i dels pares que des la militància amb l’educació dels seus fills fan el que poden per ajudar a mantenir un model d’escola pública en risc.

dimarts, 19 de març del 2013

Francesco e la povertà

Povertà, pobresa. Aquesta ha estat una de les paraules dels darrer dies. Per una banda, es feia públic un informe, un més, sobre les desigualtats a l’Estat Espanyol que feia referència a la pobresa laboral, que és la situació d’aquelles persones que tot i tenir una feina i un sou viuen sota el llindar de la pobresa.

Habitualment, quan parlem de pobresa pensem en aquella part de la població que viu en una situació extrema, sense treballar i en situació d’exclusió social, però la crisi i les retallades de sou han fet incrementar la taxa de pobresa laboral d’un 10,8% al 12,7% en només tres anys.

L’estudi, dirigit pel catedràtic Jesús Ruiz-Huerta, estableix també que l’Estat Espanyol és un dels països europeus amb major desigualtat econòmica. Les últimes dades d'Eurostat li atorgaven la pitjor posició a l'eurozona, segons el coeficient Gini de 2011. Aquest indicador fixa en zero la igualtat perfecta i en 100 la desigualtat més absoluta i Estat Espanyol va treure el 2011 un 34, el més alt dels socis de la zona euro.

Embrancats en l’anàlisi de l‘estudi, ens arribava la notícia de l’elecció del cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio com a 266è papa de l’Església Catòlica. Un nou papa aparentment inesperat, que no entrava en cap de les travesses, si és que és possible que alguna cosa que surt del Vaticà sigui improvisada. En qualsevol cas, es cert que els primers gestos i paraules del nou bisbe de Roma han trencat l’habitual rigidesa del Vaticà. Tot acompanyat d’un destacat sentit de l’humor que s’agraeix. 

El papa Francesc ha parlat des del primer moment de la pobresa com a eix del seu pontificat, arribant a afirmar durant una trobada amb periodistes que l’agradaria una Església pobra per als pobres. Tota una declaració d’intencions. Ara toca veure quins seran els primers passos cap aquesta direcció. Confesso, però, el més gran dels escepticismes davant l’immobilisme d’una de les organitzacions més antigues del món.

Si de veritat Francesc vol ajudar a resoldre les desigualtats, benvingut. La feina és ingent i falten mans. En el seu cas, de recursos no en faltaran. Les riqueses acumulades per l’Església són incalculables. Podria començar, per exemple, pagant els impostos que per privilegis històrics no paga.


Buona fortuna, Francesco!

dimarts, 12 de març del 2013

Tres fets i dos conceptes

En una sola setmana, la passada, coneixíem a traves dels mitjans de comunicació tres fets aparentment inconnexes.

El primer, que Suïssa va votar a favor de limitar els sous dels dirigents empresarials del país, establint que en el termini d’una any ha d’entrar en vigor una llei que doni poder als accionistes per fixar les remuneracions i evitar els abusos. Una bona decisió que avança cap a propostes de regulació de les diferències salarials tal i com proposava aquest articulista fa unes setmanes.

En segon lloc,  ens assabentàvem que el BBVA posava en marxa un programa per ajudar a buscar feina a aquelles persones que perdin la feina. La proposta es complementa amb un ajut econòmic de 400 euros durant dos anys. El punt surrealista de la història és que el programa va destinat aquells que han estat desnonats per la mateixa entitat bancària! Jo et poso al límit de l’exclusió per després ajudar-te a sortir-ne amb programes de responsabilitat social. Increïble.

Finalment, l’ínclit Luís Bárcenas ens subministrava la seva dosi setmanal de xuleria denunciant al PP per maltracta laboral després de fer-ho per acomiadament improcedent. Cal no deixar de recordar que aquest individu es treia 21.000 € mensuals del partit, a part del milions dipositats a comptes a l’estranger.

I ara els conceptes. Cada cop és més habitual que davant de denúncies de fets relacionats amb abusos de poder, corrupció o mesures que portin a una major control de les  desigualtats, es reaccioni acusant al que les posa sobre la taula de demagog i populista. Però sabem exactament de que parlem?

El populisme és l’ús de mesures de govern destinades a guanyar la simpatia de la població per garantir-se el poder i l’hegemonia política, arribant fins i tot a prendre decisions contràries a l’estat de dret.

La demagògia és la pràctica política que apel·la als sentiments i a les emocions per aconseguir el recolzament de la població, permetent atreure les decisions dels altres cap els interessos propis a través de la manipulació de la informació, les dades descontextualitzades o les mentides.

És populisme la llei de Suïssa? És demagògia no acceptar la bajanada del BBVA o el cinisme de Bárcenas? Opinin vostès.


Ho sento, però després de donar-hi moltes voltes, no se m’ha acudeix millor manera de concloure l’article que fent meves les paraules del gran Mohamed Jordi del programa La Competència (RAC 1): “se’ns pixen a la boca i diuen que plou”.

dimarts, 5 de març del 2013

Soldats derrotats d'una causa invencible


El títol d’aquest article són unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga en referència als drets humans. El darrer cop que les vaig sentir va ser a una trobada d’organitzacions socials en la que es reflexionava sobre el paper de les entitats i la comunicació de la seva acció cap al conjunt de la societat.

Un dels ponents utilitzava aquesta idea per explicar la seva visió del paper del tercer sector social i la seva incidència. La majoria dels participants compartíem la preocupació per la pèrdua de drets socials i el desmantellament de l’estat de benestar tal i com l’hem conegut.

Les retallades i la crisi usades com excusa per imposar un determinat model de societat són la mostra més evident ens trobem en plena batalla de les idees. La contraposició de propostes pel que fa a prestacions socials, educació o salut no és més que el reflex d’aquest combat. I les dades ens diuen que estem perdent la batalla.

Res és casual i el mantra “no volem fer retallades però no tenim alternativa” és senzillament fals. El resultat dels constants i planificats ajustos està portant a l’empobriment de la immensa majoria de la població i a beneficiar a la minoria de sempre. Reducció gairebé fins a l’eliminació de les prestacions de la dependència, minva en les condicions laborals i el número de professionals de la salut i l’educació, supressió de programes socials, copagaments, ... La llista cada dia es fa més gran i l’ofec arriba a cotes límit per a molts.

El neoliberalisme més dur s’està imposant i els defensors d’alternatives socials i progressistes es veuen incapaços de modificar les polítiques imposades. Una certa prudència mal entesa i algunes dosis de dogmatisme ha portat a partits d’esquerra, sindicats, entitats socials i organitzacions defensores dels ciutadans ha reaccionar tard i malament. I l’enemic és potent, molt potent.

En el cas del tercer sector, la voluntat lògica de preservar la independència d’acció ens ha dut a confondre partits amb política i ideologia. Una mostra més del mal que han fet les organitzacions polítiques del nostre país obsessionades per convertir-se en referents únics.


Les qüestions ideològiques han fet por a les entitats i no s’han treballat prou, fet que ha suposat que els ens que haurien de ser màxims exponents de la lluita per la igualtat i justícia social hagin renunciat sovint a liderar la defensa de l’estat de benestar tement ser acusats d’adquirir posicionaments ideològics