Quart butlletí des de l’inici de la crisi i primer de la nova realitat. S’acaba el mes de juny, arriba l’estiu i sembla que la part més dura de la pandèmia s’acaba. Cal no oblidar, però, els milers de vides que s’ha emportat la COVID-19 i el dolor de les famílies que han perdut una persona estimada d’una manera cruel i angoixant.
Mentre una part de la ciutadania viu pendent
de possibles rebrots, però amb ganes de retornar el més aviat possible a una
vida semblant a la que tenia abans, altres famílies veuen com la seva vida és
tant o més complicada que abans. Les necessitats socials i les demandes s’han
incrementat de manera exponencial i cal donar resposta.
Des del principi de la pandèmia, des de
La Confederació hem fet servir a nivell comunicatiu i de manera simultània dues
idees: #SomTercerSectorSocial i #Som ServeiEssencial. La voluntat era
reivindicar el paper de les entitats socials, constituïdes en el que vam anomenar
front social, en la lluita contra el virus i les seves conseqüències. I també
per avisar que calia afrontar la crisi social que vindria darrera la crisi
sanitària.
Ara ja sabem que tocarà continuar amb la
reclamació de polítiques socials més potents i amb la reivindicació del
reconeixement del nostre sector. Comencem a témer que el sector social, un cop
més, quedarà relegat al final de la llista de prioritats. En pocs dies
post-Covid ja hem vist fets que ens fan pensar que alguns volen que tornarem a quedar
invisibilitzats i oblidats. Mentre el Tercer Sector Social va presentar ja
durant la pandèmia un seguit de propostes de reactivació econòmica i encara
espera respostes concretes, veiem com altres sectors econòmics van concretant
ràpidament els imports i tipus d’ajuts que rebran.
Però aquest cop el sector no ho
tolerarà. I no ho farà perquè sap que és la darrera oportunitat que té per
convertir-se en un sector reconegut, escoltat i valorat. Si després del què ha
passat tornem a la situació d’ara fa un any, quan fèiem rodes de premsa
reclamant la millora del finançament d’un sector que estava al límit, sense
respostes, voldrà dir que les administracions i les forces polítiques del
nostre país han decidit no apostar pel sector, més enllà de les paraules. La
revisió immediata del finançament dels serveis d’atenció a les persones i la
tramitació i aprovació d’una llei d’acció concertada amb la iniciativa social
per la gestió dels mateixos, serien dues bones maneres de començar a mostrar
voluntats polítiques.
Mentre es buiden les UCI dels hospitals,
les “UCI socials” comencen a estar desbordades. Les entitats i les
professionals continuem disposades a treballar fort per fer front a la
situació. Però no ens sortirem soles. Mà estesa. Només demanem respostes.
