Ser de dretes

Dretes, esquerres. Alguns diuen que és quelcom superat. Altres pensen que és més actual que mai. Ara que estem com estem, ara que passa el que passa, és fa evident que no són el mateix les propostes conservadores que les progressistes, que són dues visions del món i de la societat ben diferents, més enllà dels partits que fan bandera d’una o altra ideologia.

A Espanya, coneguda temporalment com Estat espanyol, la història recent, amb un franquisme que ho va impregnar tot i una transició a la democràcia falsa i tramposa, va derivar en el ridícul d’una estructura de partits en el que formalment no hi ha dretes. Governa la dreta més rància d’Europa, integrant alguns elements que directament podem qualificar d’extrema dreta, però que tenen els nassos de definir-se com un partit de centre.

Ningú es de dretes. No ven bé. Fa vergonya. És per això que sento respecte per les persones que conec, poques, que diuen sense complexes que són de dretes. Si creus en el que dius, defensa-ho i argumenta-ho; potser convenceràs.

El diari Ara, té al seu suplement dominical araemprenem una secció fixa en la que s’entrevista cada setmana a un empresari. Les preguntes són sempre les mateixes i la darrera diu: “És d’esquerres o de dretes?” Com a divertiment he analitzat les disset darreres respostes, les incloses a les entrevistes de gener a abril. Ni una sol d’ells es defineix clarament de dretes. El que més s’hi apropa és el que diu: “Fins que vaig fer trenta cinc anys vaig ser força de dretes, tot i que últimament estic molt fastiguejat. Ara mateix em considero més aviat un apolític”.

La resta de respostes es mouen entre posicionaments per les diferents bandes de l’arc predominant, evidentment, la ubicació al centre, fins a fugides d’estudi del tipus: “Ni d’esquerres ni de dretes. Sóc del món i de treballar de valent”.

Perquè la gent de dretes no reconeix ser-ho? La Catalunya independent que està a punt d’arribar, normalitzarà moltes coses. Una d’elles, l’estructuració dels partits d’esquerra a dreta, sense que l’eix nacional distorsioni els posicionaments. Cal reivindicar llavors, també des de les esquerres, una dreta moderna que sense complexos contraposi les seves propostes i models a d’altres. Una dreta actualitzada, sorgida de partits actuals com Convergència Democràtica, Unió o el Partit Popular, o de noves propostes. Perquè, suposo que ningú dubte que existeix la dreta catalana?

Els escarnis són un mal menor

Fa uns mesos em preguntava en aquest mateix digital quina seria la guspira que encendria la reacció social davant les retallades en drets socials i la situació global. Passen les setmanes i hom es pregunta quantes més coses han de passar, quin és el límit de resistència de la gent.  Veiem com l’estat de benestar que tants anys i tants recursos ha costat construir, es veu aprimat per la precària situació econòmica del nostre país provocada per l’ofec al que ens sotmet Espanya i, també cal dir-ho, per determinades decisions ideològiques del nostre Govern.

En aquests entorn angoixant i inflamable, les darreres setmanes ha esclatat la polèmica a partir de la decisió de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de traslladar les seves protestes a davant de les cases d’alguns dels membres del Partit Popular amb l’objectiu de fer-los entendre el drama que suposen els desnonaments per les persones i famílies que els pateixen. Les accions són la resposta del moviment al menyspreu de la majoria parlamentaria de dretes a una mobilització que en forma d’iniciativa legislativa popular va aconseguir gairebé un milió i mig de signatures.

Un cop es posen en marxa els escarnis, també anomenats escratxes o funes, hem assistit a la reacció histèrica dels conservadors, que han organitzat una campanya de criminalització de les accions amb un doble objectiu. Per una banda, distreure l’atenció del fet realment important, que no és altra que els 532 desnonaments diaris que hi va haver l’any 2012 a Espanya. I per l’altra, crear una barrera de protecció buscant el recolzament dels seus acusant de delinqüents als impulsors del moviment.

És evident que se’n posat nerviosos. Des de la prepotència de qui menysté a la resta del món, hem hagut de sentir barbaritats diverses, amb estúpides i miserables comparacions amb el nazisme o el terrorisme. També hem vist a un impresentable dient que els que demanen la dació la volen per comprar un altre pis. Fàstic!

El que no entén aquesta gent, recordeu que quan diuen que saben que la gent ho està passant malament en realitat no en tenen ni idea, és que aquestes accions són un mal menor al costat del que pot passar si això continua així. Des de les seves atalaies, sense contacte real amb el pols del carrer, no se n’adonen que molts ja no poden més i no veuen que els escarnis són protestes canalitzades, amb persones i organitzacions responsables al darrera, que garanteixen un mínim control.

Empreses veritablement compromeses

Retallades, ajustos pressupostaris, retards en les pagament, tocar el moll de l'os, línees vermelles, emergència social, tragèdia nacional, ... Aquestes i altres expressions o eufemismes més o menys creatius generen un estat d'opinió i un clima que no ajuden gens als que cada dia aixequen la persiana de la seva empresa o entitat amb voluntat de continuar generant riquesa i ocupació.

Els discursos d'alguns dels nostres polítics, reforçats per les proclames de la cohort d'opinants de guàrdia , aquells que saben de tot i tenen la veritat absoluta, ens diuen que les solucions han de venir de la implicació i l'aportació de les empreses i de la iniciativa privada; que la iniciativa pública no dona per més i que ara és el moment dels emprenedors.

Totes les opinions són vàlides i certament hi ha components de l'emprenedoria ben interessants, però no és un contrasentit demanar l'esforç i posar al capdavant de la recuperació a aquells a qui s'està ofegant? 

En èpoques de bonança i també durant crisis anteriors, la iniciativa social el nostre país ha donat mostres de fermesa tirant endavant la seva activitat; les empreses socials, ja sigui en forma de cooperativa, centre especial de treball, empresa d'inserció o qualsevol de les altres fórmules, han treballat fort per contribuir, des de propostes diferents a les clàssiques, però eficients i modernes, a fer créixer l'economia catalana i a col·laborar amb les administracions des de plantejaments d'emprenedoria col·lectiva per fer fronts a necessitats i demandes socials.

Però, que hem de fer quan és la mateixa administració amb retallades en l'assignació a projectes o retards i incompliments en els pagaments la que posa en perill la viabilitat de moltes empreses? Cooperatives que treballen en sectors com la salut, els serveis socials, o l'educació viuen el dia a dia amb un ull a la caixa, l'altre a que l'activitat funcioni i les orelles atentes al bombardeig diari de notícies i globus sonda que anuncien de manera esglaonada noves dificultats.

El sector és plenament conscient de l'ofec econòmic en que viu el nostre Govern i s'ha ofert a recolzar-lo en totes aquelles accions de denúncia i reclamació que facin falta, però les empreses socials saben que aixecar la persiana cada dia demana confiança i il·lusió; i aquestes passen, d'entre altres, per tenir interlocutors que de manera professional, responsable i madura ens expliquin els seus plantejaments, alhora que compleixen els seus compromisos i obligacions. 

No calen mitges veritats; no calen bones paraules; només cal demostrar amb fets que s'aposta pel teixit empresarial i social i afrontar de manera valenta les dificultats des de la coherència i la sinceritat. No estem parlant d'infants ni de ciutadans anestesiats als que cal amagar la veritat; parlem d'empresaris i professionals responsables que han fet una aposta per crear ocupació, arriscant-se i implicant-se;  parlem d'un sector que sap i vol buscar solucions, com ha demostrat activant mesures de finançament des dels propis recursos com alternativa a la banca tradicional, que ara que fan falta amaga els diners.

Sovint sentim allò "d'estem tots en els mateix vaixell" o allò altra de "hem de remar tots cap a la mateixa direcció"; d'acord, ho acceptem, però a canvi demanem respostes a algunes preguntes: quants rems tenim? tots anirem a rem o alguns tindran motor? sabem a quin port anem? què farem amb els que ja no tenen força per remar?

Històries des de la presó. Andrés Rabadán.

Article escrit amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2013.

Editat per Rosa dels Vents, aquest és un llibre escrit per un home que va matar. Així ho reconeix el mateix autor a la introducció, assumint el seu delicte. Es tracta d’Andrés Rabadán, batejat pels mitjans de comunicació com l’assassí de la ballesta. Compleix una condemna de vint anys de reclusió per assassinar al seu pare l’any 1994. Diagnosticat d’esquizofrènia paranoide, ha passat pels mòduls de psiquiatria de la majoria de les presons catalanes. 

No estem, però, davant una història de sang i fetge ni tampoc d’un relat que busqui la exculpació. Ben al contrari, Rabadán ens explica, en forma de capítols curts, històries i anècdotes de la presó, amb un estil extraordinàriament descriptiu, adobat d’un sorprenent sentit de l’humor i d’un punt de cinisme crític.

Tot i que el llibre ja té uns anys, no ha perdut l’actualitat com a retrat costumista de la vida a les presons, un món desconegut per la immensa majoria de la societat. Un recull de retrats d’interns, funcionaris i mossos que han passat per la vida de Rabadán en el seu periple pels centres penitenciaris.

Després d’obrir amb un primer bloc on descriu l’absurditat d’alguns criteris de les normatives internes dels centres, com el que es pot i el que no es pot tenir amb els corresponents registres, Rabadán dona pas a una galeria formada per diferents interns. I així és com anem coneixent, entre d’altres, al bugader violador, al Josep, l’home al que la mort no volia , al Seti o al Coronel Pincho Moruno i el seu exercit de fidels.

Passem després a la part dedicada als funcionaris, on Rabadán fixa especial atenció a personatges extravagants com Don Ambrós, la senyoreta Begonya o Don Francesc. I tanca el llibre amb un recull de relats de diligències amb els mossos d’esquadra d’acompanyants. La descripció dels trasllats o visites al forense ens serveixen per conèixer alguns dels representants de la policia de manera propera.

Les presons i la seva suposada tasca de rehabilitació són uns dels àmbits més desconeguts i menys valorats en el camp dels serveis socials. I dins d’aquest món extrem, els mòduls de psiquiatria acullen la cara més fosca d’una realitat que bona part de la societat prefereix ignorar. Aquests relats, escrits sense voluntat de fer un llibre, només com a entreteniment, però que finalment van veure la llum, amaguen sota la seva simplicitat i comicitat una crítica sense acritud a un sistema que no acaba de funcionar. 

Avui l’avi no sopa

A finals de la passada setmana, la Confederació Patronal del Tercer Sector Social de Catalunya va emetre una nota de premsa on anunciava que la seva Assemblea General, reunida el dia anterior, havia acordat iniciar un seguit d’actuacions davant la situació d’impagament i deute de les administracions públiques a les seves organitzacions sòcies.

La Confederació, de la qual formo part com a membre de la Junta Directiva, és la organització empresarial que representa a les cooperatives socials, associacions i fundacions catalanes que presten serveis d’atenció a les persones a Catalunya. En el seu conjunt agrupa prop de 1.200 organitzacions i 45.000 professionals que, des d’una voluntat expressa no mercantil, ofereixen serveis en diferents àmbits d’activitat, com per exemple el lleure educatiu i sociocultural, l’atenció domiciliària, les escoles bressol públiques, la intervenció social amb infants, joves, famílies i altres col·lectius en risc d’exclusió social, la discapacitat o l’atenció precoç, entre d’altres.

Entre d’altres propostes, el pla aprovat per l’Assemblea contempla l’articulació sectorial d’una campanya de sol·licitud dels interessos de demora corresponents, exigir un reconeixement per escrit del deute històric vinculat a subvencions i convenis, així com reclamar, una vegada més, un calendari de retorn del deute clar i realista.

Aquesta iniciativa sorgeix després d’haver denunciat a finals de l’any 2012 que el deute de les administracions públiques al sector no lucratiu de serveis d’atenció a les persones de Catalunya ascendia a prop de 640 milions d’euros. Curiosament, mateix dia que es presentava aquest pla, el Govern anunciava al Col·legi de Farmacèutics que no podria fer front als pagaments a les farmàcies corresponents al mes d’abril.

La situació de les empreses socials que col·laboren amb les administracions públiques en la prestació de serveis socials, educatius i de salut comença a ser insostenible. No es troben solucions al deute pendent i a més, es llencen propostes com la de traspassar el mateix tant per cent de retallada aplicada als sous dels funcionaris a les dotacions econòmiques de les organitzacions prestadores de serveis.

Com deia un company, és com si a un de nosaltres ens baixen el sou un cinc per cent i en arribar a casa a la nit ho anunciem afegint que, en conseqüència i com a mesura d’estalvi, “avui l’avi no sopa”. Oi que l’avi protestaria?

Periodisme social

La crisi i les retallades que n’han derivat ha suposat que els temes vinculats a l’estat de benestar hagin guanyat presència en els mitjans de comunicació durant els darrers temps. Proliferen els reportatges que des diferents angles analitzen les conseqüències de les dificultats econòmiques d’una bona part de la població, a més de ser ja habituals les notícies relacionades.

Temes com el dret a l’habitatge i el paper jugat per les entitats defensores dels drets dels usuaris han aconseguit posicionar el seu missatge gràcies, entre d´altres coses, a potents campanyes als mitjans i a les xarxes socials. També moltes entitats socials han vist augmentar les seves aparicions parlant de la realitat que atenen i gaudint de l’oportunitat de denunciar les situacions objecte de la seva tasca.

Aquests fets es valoren, d’entrada, de manera positiva. Però sorgeixen algunes preguntes: Quin és el tractament que se’n fa? L’augment ha suposat alguna cosa, ha provocat algun canvi?

Tot i que l’especialització de molts dels periodistes dedicats als temes socials es destacable, continuem trobant-nos massa reportatges que tenen un enfocament simplista basat en el tòpic o amb una idea prefixada que un darrere l’altre han anat reproduint els diferents mitjans al llarg del temps. Molts responsables d’entitats o experts han viscut l’experiència de participar en un reportatge i acabar descobrint que el periodista ja el té definit i només espera que l’entrevistat digui allò que reforci la seva tesi, sovint sense acceptar altres plantejaments.

Un altra possibilitat, més habitual del que seria desitjable, és la de que et diguin que allò que expliques no vendrà bé. Coneixem i acceptem les regles del joc dels mitjans, però de veritat hem de tractar la pobresa, la desigualtat o la injustícia amb glamour?

Pel que fa als canvis que estar a la palestra ha suposat pel sector social, m’atreveixo a afirmar que pocs. La presència s’ha incrementat exponencialment, però ha modificat moltes coses, ha tingut efecte transformador? Certament poc. Segurament l’excessiva fragmentació i atomització dels discurs hi té molt a veure. Però també hi influeix, evidentment, molts dels plantejaments ideològics dels mitjans. En aquest sentit, ressaltar només que la majoria presenten la notícia a partir de l’increment de l’atenció donada per una determinada entitat a les persones que en entrat en situació de pobresa, enlloc d’enfocar-la en el fet mateix de l’existència de pobresa en una societat avançada com la nostra.

D’associació a cooperativa

En el cas de les associacions o altres formes jurídiques associatives, no existeixen tantes experiències com en altres fórmules jurídiques pel que fa a la transformació en cooperativa. 

Però els darrers anys, el desenvolupament de la col·laboració entre les administracions públiques i la iniciativa social mitjançant la prestació de serveis en forma de concertació, contracte o convenis ha suposat un canvi important en el sector social.

Moltes associacions, nascudes originàriament des del voluntariat i amb un objecte social vinculat a la defensa de drets de determinats col·lectius, han evolucionat cap a entitats, que sense perdre l’objectiu fundacional, han incrementat de manera important la seva activitat econòmica.

És en aquest punt, amb l’augment de l’activitat empresarial, que habitualment va acompanyada de l’increment del personal contractat i de la revisió d’alguns aspectes del projecte, que algunes associacions es plantegen l’evolució cap a la fórmula cooperativa com opció jurídica i de model que s’ajusta millor a la nova realitat i permet incorporar una millora en la participació de les persones membres. 

En el cas de les associacions, a més de parlar de transformació, hauríem de parlar també de creació, ja que en molt dels casos s’opta per posar en marxa el nou projecte cooperatiu conservant viva l’associació i fent-la sòcia col·laboradora de la cooperativa.

La decisió de mantenir o no l’associació depèn de diversos factors, en alguns casos de tipus identitari o missional i en altres de més utilitaris.

Sigui en forma de transformació, sigui creant la cooperativa per articular l’activitat econòmica, el procés permet enfortir el projecte amb tot el que aporta aquesta fórmula professional amb valor social.

A més, el caràcter no lucratiu queda garantit a través de la cooperativa d’iniciativa social, forma contemplada per llei que demana constituir-se sense afany de lucre entre d’altres condicions.  

Aquestes i altres són algunes de les reflexions que diverses associacions del nostre país es fan davant els nous escenaris que es dibuixen en el sector social producte de la crisi econòmica, valorant que la cooperativa amb caràcter d’empresa social pot ser una bona opció de futur.