Ho fem per tu, fill

Aquesta crisi està sent molt llarga i comencem a veure clares algunes de les conseqüències que provoca. La seva extraordinària virulència està fent estralls en segments importants de la població, alguns d’ells ja castigats abans, en èpoques de teòrica bonança.

S’incrementen cada cop més les diferències entre pobres i rics, a costa d’una classe mitjana que s’aprima cada dia més. Les dades ens ho confirmen. Els rics són cada dia més rics i la pobresa arriba a famílies que mai havien passat penúries. Hi ha alguna cosa que no quadra. Sembla que estem davant una gran estafa per mantenir privilegis.

L’educació és un d’aquest privilegis. Hom sap que l’accés a una formació de qualitat és bàsica perquè funcioni l’ascensor social. Les experiències dels països més avançats en aquest terreny demostren que un sistema educatiu equitatiu garanteix bons índexs de cohesió i justícia social.

A Catalunya, la crisi s’està traduint en retallades de drets fonamentals i en el cas de l’educació alguns l’estan aprofitant per perpetuar diferències. La organització del sistema, el repartiment dels recursos i la distribució de l’alumnat s’estan utilitzant en molts casos per afavorir a les classes altes i incrementar les diferències. Això es tradueix en un mapa escolar en que en els diferents nivells de formació, des de la primària obligatòria a la superior, conviuen realitats de dobla velocitat. D’aquesta manera, un dret universal com és l’educació s’acaba convertint, de manera perversa, en mecanisme d’exclusió social.

Casual? Inevitable? En absolut. És un model planificat que ha generat escoles i centres educatius elitistes, molts d’ells finançats amb fons públics, que formen als fills i filles d’aquells que pretenen ser, de manera indefinida, els components de les classes dirigents dels nostre país, tant a nivell polític com empresarial.

Actuen sovint com quelcom proper a una secta, mantenen el cercle blindat d’accés a l’educació d’alt nivell col·locant a les persones que prenen les decisions d’entre els seus. Increment matrícules, reducció beques i altres mecanismes permeten fer ús de la formació com a filtre i garantia de manteniment de les diferències. I després, a continuar el procés al món de l’empresa i l’administració. Favors que van i venen, mediocres endollats a dit, diners públics gastats irregularment, corrupció, tot si val per mantenir l’invent.

Això si, ho fem per tu fill ..., per nosaltres ..., pels nostres.

El dia només té 24 hores

Segons les dades de l’Enquesta de l’ús del temps, Catalunya 2010-2011, d’Idescat, recollides a la magnífica base de dades creada per L'Institut per a l'Estudi i la Transformació de la vida Quotidiana (IQ), hi ha diferències significatives entre homes i dones en la manera d’ocupar les hores del dia. Els rols de cada gènere incideixen clarament en la priorització de les activitats a les que es dedica més temps.

L’estudi distribueix el temps d’un dia en sis conceptes: treball remunerat, treball no remunerat (llar i família), estudis, aficions/vida social, treballs voluntaris i transports/altres. L’anàlisi de la distribució per sexe ens diu que els homes continuen centrant la major part dels seus esforços en el treball remunerat, convertint-se la majoria de les vegades en els aportadors principals dels recursos econòmics de la unitat familiar. En canvi les dones mantenen el seu paper de cuidadores principals de les famílies: organització de la llar, compra, cuina i neteja, cura dels fills i filles i assistència a les persones grans de la casa. Això fa que el temps dedicat a aquestes tasques dobli el dedicat pels homes.

A més, la incorporació generalitzada de la dona al mercat de treball fa que aquesta acabi assumint la doble jornada, sovint sense la col·laboració necessària de la parella. Aquest fet es veu reflectit en la dada que diu que la suma del temps invertit per les dones al treball remunerat i no remunerat és molt superior.

I sembla que no és una qüestió de generacions. Una altra enquesta d’aquest mateix estudi indica que en els cas de les persones de menys de 25 anys, les noies dediquen més de dues hores al dia la llar, mentre que els nois no arriben a l’hora i quart.

Sembla doncs que tot i els avenços en molts aspectes, algunes coses no canvien. Les dades del 2011 són, segurament perfectament vàlides pel 2013. I hi podríem sumar que els estralls de la crisi i les dificultats econòmiques de moltes famílies catalanes han afegit paràmetres nous a aquesta realitat. El gran atur masculí en sectors concrets d’activitat ha fet que la feina de la dona i el seu sou hagin esdevingut l’única entrada de recursos a la llar, sovint sense que aquesta hagi vist disminuïda la seva dedicació a les feines de la casa.

El dia només té 24 hores? Sembla que per algunes es queda curt. Potser que ens hi posem, companys.

Ganes de deixar de ser independentista (II)

Deia ara fa una setmana, a la primera part d’aquest article, que hi havia ganes de normalitzar la realitat del país i de concentrar tots els esforços en construir un bon futur per als seus habitants. Dibuixar la república, que diu l’Antonio Baños.

El fals debat entre eix nacional i eix social ha provocat una certa distracció respecte a les prioritats. Cal primer ser independents per després definir el model de país? O ben al contrari, cal retardar el procés fins haver tancat un bon model social? Al meu entendre, és una discussió estèril en uns casos i interessada en altres. Alguns dels que la generen ho fan sense haver entès encara que el procés iniciat el passat 11 de setembre va ser extraordinàriament complex i polièdric. Els motius, intencions i voluntats del que allí estàvem eren i molts i diferents: independentisme d’anys, cansament, desafecció, angoixa pel futur, ganes d’explorar noves vies,... Però tots tenien una cosa en comú: la il·lusió pel que podria ser. La il·lusió de viure en un país millor, amb més recursos, més just i més equilibrat. El que qualsevol persona d’aquest món vol pel seu país. Així de senzill. I és que els catalans, malgrat el que alguns volen fer creure, no som tant estranys.

El procés de transició nacional ha de portar a tres realitats estretament lligades: la Catalunya estat, la Catalunya social i la Catalunya democràtica. O el que és el mateix, la independència com a poble, la justícia social i la regeneració de les estructures del país. Molta feina i pocs recursos. No ens hi posem per poc!

I ens hi hem posat? Mentre una part de la classe política s’entreté definint que és allò que realment preocupa a la gent o intentant convèncer-la que exercir el dret a votar és anar contra la democràcia, una altra mira endavant activant propostes i iniciatives, com els treballs en torn a l’hisenda catalana o el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Sabem i ens consta que alguns estan treballant a fons per a la creació d’estructures d’estat.

Però no n’ha ha prou. Cal sumar-hi a tothom. Ni són ni han de ser els poders públics i els partits polítics els que tirin endavant aquest repte. Tothom s’hi ha d’implicar. Com més millor. Sindicats, patronals, economia social, associacions, entitats. Aquestes i altres organitzacions, que estan en contacte directe amb la gent i coneixen millor que ningú quina és la realitat del país, són les que han de col·laborar en la construcció del futur.

La importància de la negociació col•lectiva

La Confederació, Patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, participa actualment en set negociacions col·lectives del sector social i educatiu: Lleure educatiu, Atenció domiciliària, Acció social amb infants, joves, famílies i d'altres en situació de risc, Escoles d’educació especial, Associacions per a centres de formació, rehabilitació, orientació, valoració, autonomia personal, protecció i atenció a discapacitats, Tallers per a discapacitat intel·lectual o trastorn mental i Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç.

Aquest fet, per si mateix, ja és una bona notícia en una època en que es negocien pocs convenis i en que l’aposta per la regulació laboral dels sectors com a base de la seva estructuració sembla haver passat a millor vida. I aquest mèrit cal que es reconegui, a parts iguals, tant a les organitzacions empresarials com als sindicats.

El cooperativisme d’iniciativa social, al costat de la resta d’entitats del tercer sector, està present en tots aquests processos formant part del equips negociadors de La Confederació i contribuint amb les aportacions de les cooperatives que actuen en aquests àmbits d’activitat.

La participació del cooperativisme en l’articulació i estructuració d’associacions empresarials i negociacions col·lectives de sector és un camí iniciat fa molts anys i respon a la voluntat de participar i incidir en les regulacions laborals que afecten a la seva activitat i als professionals implicats.

Tot i això, sovint sorgeixen preguntes que ho posen en qüestió: han de participar les cooperatives en processos de negociació col·lectiva quan la seva identitat passa per la figura del soci de treball i l’autoregulació a nivell laboral? han d’implicar-se les cooperatives en processos de representació patronal i empresarial?

El debat a l’entorn aquestes qüestions incideix directament en un dels elements claus de les cooperatives de treball del segle XXI: la voluntat de ser reconegudes com a empreses de present i futur que aporten valors diferencials a l’economia productiva.

Des del cooperativisme social proposem enfocar-ho a partir de la realitat; una realitat que ens diu que la construcció del sistema de serveis socials del nostre país ha estat protagonitzat, fonamentalment, per les entitats i empreses de l’economia social que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. Es tracta d’empreses que han sabut conjugar la qualitat en el serveis d’atenció a les persones amb l’eficiència i la viabilitat empresarial.

L’associacionisme empresarial no ha estat un excepció i ja als primers convenis col·lectius

negociats hi van ser presents les cooperatives i les entitats. La  seva participació va contribuir a regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc. Es va aconseguir millorar i dignificar les condicions dels professionals a l’hora que es forçava a les administracions públiques (principals contractants de serveis) a dotar econòmicament els projectes de manera suficient, convertint un sector emergent en una realitat econòmica de primera magnitud.  

Una de les claus de l’èxit del procés va ser, sens dubte, la doble visió que com a part empresarial aportàvem des de les organitzacions, perseguint alhora bones condicions de treball pels professionals i la sostenibilitat econòmica dels projectes i les empreses.

Per altra banda, en el cas de les cooperatives, l’existència dels convenis col·lectius de sector va resultar útil com a marc de referència a l’hora d’establir les condicions del règim de treball dels socis, a banda de ser la norma d’aplicació per a les persones amb contracte de treball.

Tots aquests elements continuen sent vàlids i vigents avui, amb l’afegit que el duríssim entorn de crisi, retallades i ajustos pressupostaris està generant importants tensions en el sector d’atenció a les persones i el qüestionament de l’estat de benestar tal i com l’hem entès fins ara. La situació, producte de les dificultats econòmiques de les administracions públiques i de l’augment de les necessitats socials dels col·lectius més perjudicats per la crisi, exigeix, a més dels esforços que les cooperatives i entitats hauran de fer, aprofundir en el treball conjunt per defensar de manera col·lectiva la seva viabilitat, vetllant per la qualitat de l’ocupació generada i del serveis gestionats.

Aquesta defensa col·lectiva passa, d’entre altres, per fórmules de negociació i acord innovadores i valentes que permetin garantir el que entre tots hem construït.

Ganes de deixar de ser independentista (I)

Comparteixo moltes de les opinions del periodista Antonio Baños, que recentment ha publicat “La rebel·lió catalana”. En una de les darreres entrevistes explica que “això de ser independentista és com ser adolescent: es tracta d’un estat transitori”. I una segona reflexió: “Un és independentista un temps, per ser ciutadà de la república. I trobo que dibuixem molt poc aquesta república; no la pensem prou”.

Així ho veiem uns quants. Tenim ganes de deixar de ser independentistes d’una vegada perquè això voldrà dir que per fi s’ha normalitzat la situació; que finalment tenim un país com els altres i que les nostres preocupacions i accions s’han de concentrar en tirar-lo endavant.

Però té raó Baños quan diu que no pensem prou en la nova Catalunya Estat. Des que el procés cap a la independència va agafar embranzida, molts dels que el volen fer fracassar han generat falses polèmiques i debats amb l’objectiu de desviar l’atenció. Un d’aquests és l’absurda dualitat entre l’eix nacional i l’eix social. Tot va junt. La construcció de la Catalunya del futur, de la república, ha de passar per dissenyar un nou model de país.

No la pensem prou. Les energies i el temps s’estan dedicant a estúpides polèmiques partidistes mentre hi ha molta feina per fer. Cal implicar a tots als agents socials, a l’associacionisme, als moviments socials, a més dels partits, per definir els sistemes educatiu, sanitari i social que tindrem. Cal treballar amb el cooperativisme i altres fórmules de l’economia social per proposar noves formes d’empresa i emprenedoria. Sindicats i patronals han d’apostar d’una vegada pel futur del país.

Aviat farà un any que la multitudinària manifestació de l’11 del setembre va suposar un punt d’inflexió en que la gent es va decidir ser protagonista del seu futur. I aquesta força no és pot parar. Els partits? Els polítics? Molts estaran a l’alçada i alguns ens decepcionaran. Com sempre; res de nou.

Hi ha moltes ganes de deixar de sentir a indecents amb sous milionaris proposar que la gent treballi per menys del salari mínim interprofessional. D’oblidar governants mediocres que demanen paciència als que perden l’esperança sense feina ni futur. De perdre de vista monarques corruptes als que estomacs agraïts riuen les gràcies. Moltes ganes de deixar de ser independentista i de dedicar-nos a tenir les millors escoles, hospitals i empreses possibles. Moltes ganes de ser gent normal.