Ganes de deixar de ser independentista (II)

Deia ara fa una setmana, a la primera part d’aquest article, que hi havia ganes de normalitzar la realitat del país i de concentrar tots els esforços en construir un bon futur per als seus habitants. Dibuixar la república, que diu l’Antonio Baños.

El fals debat entre eix nacional i eix social ha provocat una certa distracció respecte a les prioritats. Cal primer ser independents per després definir el model de país? O ben al contrari, cal retardar el procés fins haver tancat un bon model social? Al meu entendre, és una discussió estèril en uns casos i interessada en altres. Alguns dels que la generen ho fan sense haver entès encara que el procés iniciat el passat 11 de setembre va ser extraordinàriament complex i polièdric. Els motius, intencions i voluntats del que allí estàvem eren i molts i diferents: independentisme d’anys, cansament, desafecció, angoixa pel futur, ganes d’explorar noves vies,... Però tots tenien una cosa en comú: la il·lusió pel que podria ser. La il·lusió de viure en un país millor, amb més recursos, més just i més equilibrat. El que qualsevol persona d’aquest món vol pel seu país. Així de senzill. I és que els catalans, malgrat el que alguns volen fer creure, no som tant estranys.

El procés de transició nacional ha de portar a tres realitats estretament lligades: la Catalunya estat, la Catalunya social i la Catalunya democràtica. O el que és el mateix, la independència com a poble, la justícia social i la regeneració de les estructures del país. Molta feina i pocs recursos. No ens hi posem per poc!

I ens hi hem posat? Mentre una part de la classe política s’entreté definint que és allò que realment preocupa a la gent o intentant convèncer-la que exercir el dret a votar és anar contra la democràcia, una altra mira endavant activant propostes i iniciatives, com els treballs en torn a l’hisenda catalana o el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Sabem i ens consta que alguns estan treballant a fons per a la creació d’estructures d’estat.

Però no n’ha ha prou. Cal sumar-hi a tothom. Ni són ni han de ser els poders públics i els partits polítics els que tirin endavant aquest repte. Tothom s’hi ha d’implicar. Com més millor. Sindicats, patronals, economia social, associacions, entitats. Aquestes i altres organitzacions, que estan en contacte directe amb la gent i coneixen millor que ningú quina és la realitat del país, són les que han de col·laborar en la construcció del futur.