La importància de la negociació col•lectiva

La Confederació, Patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, participa actualment en set negociacions col·lectives del sector social i educatiu: Lleure educatiu, Atenció domiciliària, Acció social amb infants, joves, famílies i d'altres en situació de risc, Escoles d’educació especial, Associacions per a centres de formació, rehabilitació, orientació, valoració, autonomia personal, protecció i atenció a discapacitats, Tallers per a discapacitat intel·lectual o trastorn mental i Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç.

Aquest fet, per si mateix, ja és una bona notícia en una època en que es negocien pocs convenis i en que l’aposta per la regulació laboral dels sectors com a base de la seva estructuració sembla haver passat a millor vida. I aquest mèrit cal que es reconegui, a parts iguals, tant a les organitzacions empresarials com als sindicats.

El cooperativisme d’iniciativa social, al costat de la resta d’entitats del tercer sector, està present en tots aquests processos formant part del equips negociadors de La Confederació i contribuint amb les aportacions de les cooperatives que actuen en aquests àmbits d’activitat.

La participació del cooperativisme en l’articulació i estructuració d’associacions empresarials i negociacions col·lectives de sector és un camí iniciat fa molts anys i respon a la voluntat de participar i incidir en les regulacions laborals que afecten a la seva activitat i als professionals implicats.

Tot i això, sovint sorgeixen preguntes que ho posen en qüestió: han de participar les cooperatives en processos de negociació col·lectiva quan la seva identitat passa per la figura del soci de treball i l’autoregulació a nivell laboral? han d’implicar-se les cooperatives en processos de representació patronal i empresarial?

El debat a l’entorn aquestes qüestions incideix directament en un dels elements claus de les cooperatives de treball del segle XXI: la voluntat de ser reconegudes com a empreses de present i futur que aporten valors diferencials a l’economia productiva.

Des del cooperativisme social proposem enfocar-ho a partir de la realitat; una realitat que ens diu que la construcció del sistema de serveis socials del nostre país ha estat protagonitzat, fonamentalment, per les entitats i empreses de l’economia social que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. Es tracta d’empreses que han sabut conjugar la qualitat en el serveis d’atenció a les persones amb l’eficiència i la viabilitat empresarial.

L’associacionisme empresarial no ha estat un excepció i ja als primers convenis col·lectius

negociats hi van ser presents les cooperatives i les entitats. La  seva participació va contribuir a regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc. Es va aconseguir millorar i dignificar les condicions dels professionals a l’hora que es forçava a les administracions públiques (principals contractants de serveis) a dotar econòmicament els projectes de manera suficient, convertint un sector emergent en una realitat econòmica de primera magnitud.  

Una de les claus de l’èxit del procés va ser, sens dubte, la doble visió que com a part empresarial aportàvem des de les organitzacions, perseguint alhora bones condicions de treball pels professionals i la sostenibilitat econòmica dels projectes i les empreses.

Per altra banda, en el cas de les cooperatives, l’existència dels convenis col·lectius de sector va resultar útil com a marc de referència a l’hora d’establir les condicions del règim de treball dels socis, a banda de ser la norma d’aplicació per a les persones amb contracte de treball.

Tots aquests elements continuen sent vàlids i vigents avui, amb l’afegit que el duríssim entorn de crisi, retallades i ajustos pressupostaris està generant importants tensions en el sector d’atenció a les persones i el qüestionament de l’estat de benestar tal i com l’hem entès fins ara. La situació, producte de les dificultats econòmiques de les administracions públiques i de l’augment de les necessitats socials dels col·lectius més perjudicats per la crisi, exigeix, a més dels esforços que les cooperatives i entitats hauran de fer, aprofundir en el treball conjunt per defensar de manera col·lectiva la seva viabilitat, vetllant per la qualitat de l’ocupació generada i del serveis gestionats.

Aquesta defensa col·lectiva passa, d’entre altres, per fórmules de negociació i acord innovadores i valentes que permetin garantir el que entre tots hem construït.