¿El tamaño importa?

Publicat a:

Hablamos del tamaño de las empresas. ¡No nos distraigamos con otros asuntos! Concretamente, del tamaño de las empresas cooperativas.

Estos últimos años, mis responsabilidades profesionales en el mundo cooperativo catalán me han permito conocer experiencias de la economía social también en otros territorios del estado español. Participando en encuentros y jornadas he podido comprobar que, más allá de las diferencias de modelos, hay algunos elementos compartidos. Entre ellos la permanente voluntad de mostrar la fuerza y actualidad del cooperativismo como fórmula empresarial para desarrollar actividad económica, así como la necesidad de darlo a conocer al conjunto de la sociedad y de encajar sus propuestas con las nuevas demandas. También las dificultades de acceder a la financiación forman parte del análisis común.

Significativamente, en prácticamente todas las reuniones de este tipo sale en un momento u otro un tema que siempre ha generado debate en el seno del cooperativismo: el de la necesidad o no de que las cooperativas sean grandes, por crecimiento o fusiones, como única manera de seguir siendo viables. Mientras unos lo plantean en términos de "no crecer no es una opción", otros defienden la pequeña o mediana dimensión como única manera de mantener el espíritu cooperativo. Unos defienden el crecimiento como elemento central de la estrategia empresarial mientras otros apuestan por la cooperativa reducida.

Personalmente, creo que ambas posiciones son correctas y que todos tienen razón. La dimensión ideal de una empresa es la que satisface a sus miembros y da respuesta a sus necesidades, a la vez que garantiza su sostenibilidad. Se trata por tanto de ajustar el ritmo de diversificación y expansión a la visión compartida por los socios de la cooperativa. En el caso catalán no hay que olvidar, sin embargo, que los datos de tamaño de las cooperativas coinciden plenamente con las del conjunto del tejido empresarial, donde el 99 % de las empresas catalanas son pymes. Por tanto, es importante que el cooperativismo haga sus análisis de futuro respecto al crecimiento con mirada amplia, huyendo de la endogamia y con propuestas innovadoras y creativas que contribuyan a consolidar un modelo más necesario que nunca.

¿El tamaño importa? Parece que no. Como es bien conocido, el tamaño no importa si satisface las necesidades y cumple las expectativas. 

L’hora de l’economia social

 

L’any 2008, moment en que economistes ortodoxes, tertulians habituals i altres teòrics de capçalera situen l’inici d’aquesta presumpta crisi que ens ha afectat, vam sentir i llegir moltes declaracions i posicionaments sobre el futur de l’economia. Per triar i remenar. N’hi havia que anunciaven la refundació del capitalisme; altres proclamaven la seva desaparició; i alguns, fins i tot feien gala del seus amplis coneixements del refranyer xinès amb allò de “la crisi com a oportunitat”. Avui, 2016, any en que els mateixos economistes ortodoxes, tertulians habituals i altres teòrics de capçalera ens marquen l’inici de la recuperació i el final de la llarga travessa del desert, la foto s’assembla massa a las que teníem fa vuit anys. Amb alguna novetat, això si. Ja sabem, per exemple, que a Panamà hi ha alguna cosa més que un canal. Dit amb tot el respecte per la bona i honrada gent d’aquell bonic país, per suposat.

I durant aquests anys, que ha passat amb els milers d’empreses i entitats del nostre país que treballen des dels models de l’economia social? A que s’han dedicat aquestes organitzacions que des de les diferents fórmules del cooperativisme i del tercer sector desenvolupen iniciatives econòmiques de base democràtica i solidària? Doncs bàsicament a fer el que han fet sempre: treballar, fer front a les retallades i ajustos, mantenir llocs de treball, garantir la sostenibilitat i viabilitat dels projectes empresarials i donar resposta a necessitats socials cada cop més grans i complexes. I encara els ha quedat temps, robat vés a saber d’on, per potenciar i donar a conèixer una manera de fer empresa diferent , per fer pedagogia i mirar d’explicar a una societat noquejada que hi ha alternatives.

No ha estat una feina inútil. Una part de la ciutadania, el temps dirà si suficient per convertir-se en força veritablement transformadora, ha extret lliçons dels esdeveniments dels darrers anys i de les dificultats que s’han passat. Ja no volem consumir de qualsevol manera; ja no acceptem totes les explicacions sense fer preguntes; volem saber més dels productes i dels serveis que comprem. No tot s’hi val i el valor afegit és important; i també ho són els elements diferencials. L’empresa mercantil clàssica ho ha vist ràpid. La seva capacitat d’adaptació és gran; per això als seus anuncis han aparegut els treballadors, les persones; per això parlen de valors per vendre el que calgui. No és nou, sempre han copiat i incorporat el millor de l’economia social. Van “descobrir” la responsabilitat social un segle després que les cooperatives comencessin a practicar-la com a base del seu model.    

És l’hora de l’economia social. Sense baixar la guàrdia, cal  mirar el futur amb optimisme. Bufen vents favorables pel nostre sector. Europa, amb tots els peròs que vulguem posar-li com a projecte comú, ens porta lleis i normes que afavoreixen els nostres models empresarials, especialment en aquells sectors d’activitat més vinculats al territori i als serveis a les persones. A Catalunya, els acords entre partits que garanteixen l’estabilitat parlamentària i enforteixen l’acció del govern apunten cap a la promoció de l’economia social com una de els estratègies clau en la seva aposta per vincular les polítiques socials i les polítiques d’ocupació. I l’Ajuntament de Barcelona, capital del país, referent i model per a molts municipis en pràctiques de gestió de polítiques locals, està desenvolupant potents i innovadores iniciatives de suport a les noves economies.

És l’hora de l’economia social. Per això cal celebrar processos com el que estan impulsant tres de les organitzacions representatives del sector, la Confederació de Cooperatives, La Confederació i la Taula, per avançar cap a l’articulació de l’economia social de Catalunya. Un procés al que properament s’incorporaran altres plataformes i xarxes i que té com objectiu crear una organització de quart nivell d’àmbit català que treballi per a la visualització de l’economia social i la projecció dels seus valors.

És l’hora de l’economia social. Però caldrà treballar fort i estar a l’alçada. L’aposta política, el recolzament de la societat i la disponibilitat de recursos haurà de tenir una resposta de garantia per part del sector. Hem d’aprofitar la oportunitat per demostrar que els models de l’economia social són vàlids i actuals. Només així assolirem els objectius transformadors, de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de justícia social que inspiren la nostra acció. Acceptem el repte?

Externalitzar no sempre és privatitzar

Publicat el 16 de març de 2016 a:

Històricament, les organitzacions del tercer sector han exercit un paper principal, i a vegades únic, en la prestació de serveis d’atenció a les persones al nostre país. Davant d’unes demandes socials complexes i multidimensionals, les administracions s’han vist i es veuen sovint incapacitades per oferir respostes àgils que abordin, de manera integral, aquestes demandes. Si hi ha un actor que sigui capaç de generar respostes adaptades a les necessitats socials és, sens dubte, el tercer sector.

El model d’externalització en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones és un model en el qual, sense renunciar a la titularitat pública i mantenint la responsabilitat i les obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, les administracions opten per delegar la gestió dels serveis a empreses i entitats privades especialitzades a través de diferents models de col·laboració. Sovint s’equipara l’externalització amb la privatització. I no, no és el mateix. La privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica que l’administració corresponent es queda només amb un paper mínim de regulador i supervisor, i renuncia a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per contra, l’externalització, especialment aquella que compta amb l’aliança d’un actor de l’economia social, garanteix a través de la vocació de servei públic i sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors.

Resulta obvi que la política no s’acaba en les institucions, ni el servei a la societat es limita a allò que fan les administracions exercint les seves competències i responsabilitats. Un estat modern ha d’estar obert a les iniciatives que sorgeixen de l’esfera privada per respondre als reptes econòmics i socials que té plantejats, ja sigui en la dinamització del teixit productiu i la creació d’ocupació o bé en el desplegament de dispositius d’atenció als col·lectius més vulnerables. La dimensió pública no s’esgota, per tant, en les institucions públiques, i la dimensió privada no es limita a la lògica mercantil capitalista: existeix una iniciativa privada articulada al voltant de l’economia social amb una llarga trajectòria i experiència contrastada en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones. Parlem d’organitzacions d’iniciativa social que, en forma de cooperatives, associacions o fundacions, operen en aquest sector d’activitat.

Aquests últims mesos ha aparegut amb força el debat sobre la remunicipalització dels serveis públics com a eix d’acció fonamental dins l’anomenada nova política. Últimament, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona anunciava la recuperació de les tres escoles bressol municipals de la ciutat gestionades de forma externalitzada. Si bé aquesta és una opció política plenament legítima, considerem que és un debat que cal abordar en profunditat, fugint d’arguments reduccionistes i simplificadors de la realitat que ens envolta. Compartim part del diagnòstic que en el context de crisi econòmica i retallades la contractació pública ha servit en alguns casos per precaritzar els serveis públics i se n’ha posat en risc la viabilitat, la sostenibilitat i la qualitat: concursos convertits en subhastes, poc respecte per les condicions laborals dels professionals o mínim control postadjudicació, entre d’altres.

Des del tercer sector probablement no hem estat capaços de mantenir-nos al marge d’aquesta dinàmica de devaluació dels serveis públics, i hem entrat en la lògica economicista de les licitacions, però quina era l’alternativa? ¿Renunciar a la provisió compartida d’uns serveis públics pels quals hem lluitat durant tant de temps? Amb més o menys encert -i prenent mesures d’ajustament difícils- les empreses socials han fet mans i mànigues per mantenir l’activitat, per responsabilitat i compromís amb els col·lectius atesos i amb els professionals. I, en paral·lel, s’ha impulsat, mitjançant estructures representatives com La Confederació, una intensa activitat d’incidència política per capgirar la situació i construir un nou model de col·laboració entre l’administració pública i la iniciativa social que garanteixi uns serveis públics eficients i de qualitat.

Compartim, doncs, la necessitat i oportunitat de repensar el model de contractació pública, passant d’una contractació al servei de la precarització a una contractació entesa com un instrument clau al servei d’una economia més social, que sigui el reflex i contribueixi a la construcció del model de país que volem. Perquè, evidentment, no tot s’hi val, i la situació que hem viscut els últims anys no és sostenible al llarg del temps. Creiem que val la pena reflexionar-hi en profunditat i posar en valor el potencial que ofereixen els actors de l’economia social en la provisió d’aquesta tipologia de serveis.