No senyora Gomendio, no.

 

Dijous 24 d’octubre. Una part important dels docents espanyols fan vaga per protestar contra la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), impulsada pel ministre Wert i imposada per la majoria absoluta del Partit Popular al Congrés dels Diputats. A Catalunya la protesta és fa també contra les retallades de la Conselleria d’Ensenyament. Milers de catalans omplen els carrers protestant i lluitant per un futur millor per a l’educació del país. Coherent amb la seva habitual actitud de menyspreu cap a la resta de mortals, l’inefable Wert no diu paraula de la vaga convocada contra la seves polítiques. En el seu lloc, el Ministeri distribueix entre els periodistes unes declaracions gravades de la senyora Montserrat Gomendio Kindelan, Secretaria d’Estat d’Educació, en les que qualifica la vaga de fracàs i agraeix als que no s’han afegit a un seguit de lemes demagògics, simplistes i ofensius que no tenen, segons ella, res a veure amb la reforma proposada.

Senyora Gomendio, li confesso que fins el dijous passat no sabia qui era. Em diuen que a part de per l’alt càrrec que ocupa, comença a ser coneguda per la seva relació amb el ministre més enllà de la feina i per acumular una part de la seva important fortuna en paradisos fiscals. Vostè sabrà que fa amb la seva vida. Jo només vull que sàpiga que com a membre de la comunitat educativa, en tant que pare i membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills, no li tolero aquesta falta de respecte. Ni li tolero ni li accepto. Com a Secretaria d’Estat que és, té tot el dret a donar la seva opinió sobre el conflicte i a defensar la postura del seu Ministeri, però no pot despatxar una mobilització com la que es va viure desqualificant amb aquesta falta de respecte la posició de bona part d’aquells a qui se suposa que està servint. Ja n’hi ha prou de tanta prepotència.

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el que pensava que calia fer amb Wert i la seva llei. Senyora Gomendio, els catalans rebutgem la LOMCE per molts motius. És una llei tramitada sense diàleg i ignorant a la comunitat educativa. Que suposa la recentralització de les competències educatives, va contra la igualtat d’oportunitats i implica l’exclusió dels alumnes amb dificultats. I que nega la diversitat lingüística i ataca el model lingüístic que tant ha aportat a la cohesió social i a la convivència a Catalunya. Vostès no dialoguen; vostès imposen. Les seves valoracions de la jornada de protesta en són la darrera mostra. És per això que no acatarem aquesta llei injusta i retrògrada.  

No tots són iguals.

 

Un dels tuitaires més actiu del nostre país piulava fa uns dies: “Em costarà molt no votar aquest home si es torna a presentar a les eleccions”. El tuit anava acompanyat del link al video on es veu al diputat de les CUP David Fernández dirigint-se a dos exdirectius de Caixa Penedès a la Comissió d’investigació sobre la gestió d’entitats financeres del Parlament de Catalunya. Reprodueixo textualment les paraules perquè no es perdi res de la intensitat del discurs: “A mi em fa vergonya i fàstic –fàstic– que els banquers vinguin aquí i se’ns en fotin a la cara i se’ns en riguin. Veure Al Capone callant no pot ser fèrtil. Vostès saben què és l’omertà? Saben què és el silenci mafiós? Ho saben? Vostès saben què és la màfia, associació delictiva per interessos purament privats? Saben què és l’omertà? Saben què és la màfia? Doncs, comprin-se un mirall aquesta tarda, se’l posen al davant i veuran la màfia i l’omertà al davant. Vergonya”.

Si no ho heu fet, mireu les imatges. La contundència de les paraules va acompanyada de la força de la mirada del diputat. Una mirada dura, indignada, farta. Alguns han dit que es tracta del moment més autèntic dels darrers vint anys d’activitat parlamentària; altres, han pensat que ells no ho haurien dit més clar; i molts, com el tuitaire, s’han plantejat donar-li el seu vot. Jo simplement dic: gràcies David. Gràcies per exercir com el que ets, representant del poble; gràcies per expressar la ràbia que la majoria sentim davant de tanta indecència; i gràcies per ajudar-nos a recordar que no tots els polítics són iguals. Tot i que m’imagino que a tu no t’ha d’agradar gaire que et diguin polític.

La repassada del representant de les CUP als exdirigents bancaris, acusant-los de ser coresponsables de la crisi, es produïa la mateixa setmana en que les entitats socials catalanes exigien als polítics un canvi de rumb durant la commemoració del Dia Internacional contra la Pobresa. Davant l’increment de les desigualtats, més justícia social, concretades en accions i pressupostos que es centrin en la lluita contra la exclusió. Aquesta va ser la demanda de les organitzacions a una classe política desprestigiada davant la societat per mèrits propis. Uns polítics que, en general, no han sabut reaccionar davant el missatge que els arriba dels seus votants.

Si bé es cert que molts d’ells no han estat a l’alçada, no podem caure en el discurs fàcil i injust del “tots són iguals”. Fàcil, injust i també perillós. Ara que necessitem que els polítics interpretin els desitjos de la gent i condueixin al país cap a nous horitzons, no podem caure en generalitzacions que només beneficien als qui no creuen ni en la democràcia i ni en la força de la gent.

En David em va fer sentir orgullós dels polítics del meu país. Com també m’ho han fet sentir la Consellera de Benestar i Família, que no va dubtar en demanar disculpes davant les errades en el cas d’abusos sexuals a infants tutelats. O el Cap de l’Oposició, que en plena campanya d’atacs i insults contra els catalans, escriu un article ple d’arguments constructius. I per suposat, orgullós del President de Catalunya que defensa la dignitat de la institució que representa no assistint a una acte de Foment del Treball on es volia rebaixar la seva figura posant-lo per darrera de la Vicepresidenta espanyola.

No, no tots són iguals. I en qualsevol cas, cal no oblidar que som els ciutadans els que, tot i les perversions del sistema, els posem i traiem. Depèn de nosaltres.

La mida importa?

 

La passada setmana vaig tenir la oportunitat de participar a un parell de jornades de treball impulsades des del món del cooperativisme. Primer, a Bilbao, aportant l’experiència de les cooperatives d’iniciativa social catalanes a les jornades Forokoop, organitzades per ERKIDE, la Federació de Cooperatives Basca. I l’endemà, a Financoop, la trobada anual sobre finançament de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i la Fundació Seira.

Ambdós encontres van servir per mostrar la força i actualitat d’aquest model de fer empresa i activitat econòmica, tot i que de manera autocrítica també es va reflexionar sobre la necessitat de donar-lo a conèixer al conjunt de la societat i d’encaixar les seves propostes amb les noves demandes. També les dificultats d’accedir al finançament va ser un anàlisi comú.

Tot i compartir moltes coses, com a membres d’un moviment global que són, hi ha algunes diferències entre el cooperativisme basc i català. En primer lloc, tot el que deriva del concert econòmic del que gaudeix Euzkadi. A la reunió de Bilbao els representants de les cooperatives explicaven que començaven a notar els efectes de les primeres retallades. Les primeres! Mentre a casa nostra les organitzacions miren d’aguantar les envestides de la crisi i de les retallades continuades des de fa cinc anys. També són importants les diferències en les relacions entre Govern i moviment. Els bascos, amb un territori certament més petit i una cultura que ho afavoreix, gaudeixen en general d’una interlocució molt directa, d’igual a igual amb els responsables de les administracions públiques. A Catalunya, per contra, mantenim alguns vicis històrics que converteixen la interlocució en una relació de dependència i supeditació del cooperativisme respecte als responsables polítics.   

Significativament, a les dues trobades va sortir un mateix tema que genera debat en el si del cooperativisme: el de la necessitat o no que les cooperatives siguin grans, per creixement o fusions, com a única manera de continuar sent viables. Mentre uns ho plantegen en termes de “no créixer no és una opció”, altres defensen la petita o mitjana dimensió com a única manera de mantenir l’esperit cooperatiu. I en el fons tots tenen raó. La dimensió ideal d’una empresa és la que satisfà als seus membres i donar resposta a les seves necessitats, a l’hora que garanteix la seva sostenibilitat.

En el cas català cal no oblidar, però, que les dades de mida de les cooperatives coincideixen plenament amb les del conjunt del teixit empresarial, on el 99% de les empreses catalanes són pimes. Per tant, és important que el cooperativisme faci els seus anàlisis de futur respecte al creixement amb mirada amplia, fugint de l’endogàmia i amb propostes innovadores i creatives que contribueixin a consolidar un model més necessari que mai.

Tercer sector: més amb menys.

 

Les entitats dels tercer sector social de Catalunya van presentar la setmana passada el seu Anuari 2013, una exhaustiva radiografia de la realitat del sector elaborada amb dades del 2011, fet que fa suposar que avui la situació encara és més crua del que l’estudi indica.

Segons es va explicar a l’acte de presentació, les 6.800 organitzacions que formen el teixit d’acció social dels nostre país, atenen a 2.100.000 persones. Una xifra que l’any  2001 era d’un milió i el 2007 de 1,7 milions. Gairebé un de cada tres catalans són atesos d’alguna manera per les entitats socials. Una dada que sumada a altres com les taxes d’atur i de pobresa no ens poden fer sentir orgullosos

Comparant amb les dades de l’anterior anuari, comprovem que tot i atendre 430.000 persones més, han caigut pel camí 700 entitats i s’han perdut 18.000 llocs de treball. Més activitat amb menys recursos humans i amb més retallades. La baixada de les dotacions destinades a l’acció social justament en el moment que més s’incrementen les necessitats és el dia a dia al que han de fer front les entitats.

Les pèrdues de llocs de treball no responen però als indicadors de comportament habituals en altres sectors d’activitat econòmica. Els models d’organització més habituals en el sector, fonamentalment associacions, fundacions i cooperatives socials, es caracteritzen per centrar molts dels esforços de la gestió empresarial en el manteniment dels llocs de treball i de les millors condicions laborals possibles. En un sector en que els costos derivats de sous i salaris suposen entre el 70 i el 80 per cent del total, la gestió de les persones és clau per garantir la qualitat dels serveis.

L’anuari, amb el seu complert anàlisi de les dades, reflexa la fortalesa d’un sector, que tot i les dificultats, aguanta per exercir la seva missió. Però mostra també una preocupant panoràmica del país. La Catalunya social que molts somiem, encara queda lluny.

La mateixa setmana que coneixem aquestes dades, ens arribaven a través de diferents mitjans de comunicació notícies sobre els moviments que les elits econòmiques i empresarials estan fent per aturar el procés de canvi iniciat pel poble. Curiosament l’acte de presentació de l’anuari va ser inaugurat, d’entre d’altres, pel representant d’una fundació vinculada a la principal caixa del país, en la seva condició de patrocinador de l’estudi. Una caixa i banc els directius de les quals formen part d’aquestes elits que posen pals a les rodes en lloc de dedicar els seus esforços a aturar la sagnia econòmica i social a la que ens han abocat de manera còmplice amb altres.

Guanyar 2.000 euros mentre vas a treballar

 

Demà al matí, com cada dia feiner, passarà aproximadament una hora entre el moment de llevar-vos i el d’entrar a treballar. Això si no viviu gaire lluny de la feina i sou dels que invertiu bona part del dia en desplaçaments. Ara imagineu-vos que durant aquesta hora, sense encara haver començat la jornada, haguéssiu guanyat gairebé 2.000 euros. I que al final del dia, en tornar a casa, el vostre compte corrent s’hagués incrementat en més de 40.000 euros.

2.000 euros mentre arribes a la feina escoltant la Terribes o en Basté. Sona bé, oi? Doncs això és el que li passa cada dia a un tal Leo Messi. Jugador de futbol. El millor del món. I això comptant només el seu sou oficial, Si afegíssim altres ingressos com drets d’imatge, la quantitat s’incrementaria significativament.

Per analitzar la dimensió de la xifra, penseu que si sou dels que només ingresseu el salari mínim interprofessional, mentre ell guanya aquesta quantitat, vosaltres teniu 0,91 euros. Si sou més afortunats i esteu en el sou mitjà d’un treballador català, us situeu a 2,89. I si sou dels privilegiats que gaudiu d’una retribució de les que et suposa el màxim tipus de retenció per part d’hisenda, podríeu arribar a uns interessants 11,57.

No estem parlant d’un científic de renom, ni d’un directiu d’una gran empresa, ni d’un jutge, ni tan sols d’un president de govern o d’un conseller. Estem parlant d’un jugador de futbol, pertanyent a un col·lectiu que es caracteritza, amb honorables excepcions, per un nivell formatiu escàs o nul, uns coneixements culturals primaris i unes habilitats personals i socials més aviat precàries.

Però no s’acaba aquí,no. Resulta que Messi ha estat imputat per presumpte frau fiscal. Hisenda l’acusa de defraudar en tres exercicis per la tributació dels ingressos derivats de la cessió dels drets d’imatge a tercers. Li reclamen 4,1 milions d’euros. Que un professional amb aquests ingressos i amb la seva projecció defraudi en el pagament d’impostos diu molt del personatge i del seu entorn. Però també de la societat que l’envolta.

La cirereta del pastís és, però, que quan el passat divendres Messi va anar a declarar als jutjats de Gavà en relació a la imputació, va ser rebut i aclamat per centenars de persones que li demanaven autògrafs i el justificaven en declaracions als mitjans presents. Alguns opinadors s’han escandalitzat pel fet que entrés somrient a declarar. Perquè? Somriure és el mínim que pot fer. Per dins es deu partir la caixa veient com els catalans de 0,91 o 2,89 euros l’hora tracten com un heroi a un tipus amb uns ingressos indecents que a sobre té els nassos d’estafar-nos a tots. Presumptament, és clar.

Què ens està passant? Per algú que cada setmana mira de reflexionar sobre els drets i la justícia social, es fa difícil d’entendre l’acceptació per una part important de la societat de fets tant escandalosos. Avui parlem dels futbolistes, però també ho podríem fer d’altres personatges que s’enriqueixen de manera vergonyant com banquers, polítics antics reciclats en consellers delegats de no se sap que o assessors que cobren pel seu silenci. Vivim temps complexos i durs en els que omplim els carrers reclamants llibertat per tenir un futur millor, ens mobilitzem per no perdre les pagues extres i ens queixem de les retallades. Tenim un govern que no té diners i que no pot pagar al dia les seves factures. Però assumim amb naturalitat els privilegis i la hipocresia d’una minoria als que a més convertim en ídols.    

Dos comentaris finals.

Primer. Sé que aquest article serà ràpidament acusat de demagog per uns quants. Ho accepto. Però els fets són els fets. La diferència entre 2.000 i 0,91 són 1.999,09. Es vesteixi com es vesteixi.

Segon. He escollit Messi, però també podia haver parlat de Bale o Cristiano. És el mateix. Sóc culé i segueixo el Barça cada cap de setmana. Però del futbol, només m’interessa el que passa a la gespa. La resta, vestuaris, despatxos, em provoca més aviat desinterès.