No tots són iguals.

 

Un dels tuitaires més actiu del nostre país piulava fa uns dies: “Em costarà molt no votar aquest home si es torna a presentar a les eleccions”. El tuit anava acompanyat del link al video on es veu al diputat de les CUP David Fernández dirigint-se a dos exdirectius de Caixa Penedès a la Comissió d’investigació sobre la gestió d’entitats financeres del Parlament de Catalunya. Reprodueixo textualment les paraules perquè no es perdi res de la intensitat del discurs: “A mi em fa vergonya i fàstic –fàstic– que els banquers vinguin aquí i se’ns en fotin a la cara i se’ns en riguin. Veure Al Capone callant no pot ser fèrtil. Vostès saben què és l’omertà? Saben què és el silenci mafiós? Ho saben? Vostès saben què és la màfia, associació delictiva per interessos purament privats? Saben què és l’omertà? Saben què és la màfia? Doncs, comprin-se un mirall aquesta tarda, se’l posen al davant i veuran la màfia i l’omertà al davant. Vergonya”.

Si no ho heu fet, mireu les imatges. La contundència de les paraules va acompanyada de la força de la mirada del diputat. Una mirada dura, indignada, farta. Alguns han dit que es tracta del moment més autèntic dels darrers vint anys d’activitat parlamentària; altres, han pensat que ells no ho haurien dit més clar; i molts, com el tuitaire, s’han plantejat donar-li el seu vot. Jo simplement dic: gràcies David. Gràcies per exercir com el que ets, representant del poble; gràcies per expressar la ràbia que la majoria sentim davant de tanta indecència; i gràcies per ajudar-nos a recordar que no tots els polítics són iguals. Tot i que m’imagino que a tu no t’ha d’agradar gaire que et diguin polític.

La repassada del representant de les CUP als exdirigents bancaris, acusant-los de ser coresponsables de la crisi, es produïa la mateixa setmana en que les entitats socials catalanes exigien als polítics un canvi de rumb durant la commemoració del Dia Internacional contra la Pobresa. Davant l’increment de les desigualtats, més justícia social, concretades en accions i pressupostos que es centrin en la lluita contra la exclusió. Aquesta va ser la demanda de les organitzacions a una classe política desprestigiada davant la societat per mèrits propis. Uns polítics que, en general, no han sabut reaccionar davant el missatge que els arriba dels seus votants.

Si bé es cert que molts d’ells no han estat a l’alçada, no podem caure en el discurs fàcil i injust del “tots són iguals”. Fàcil, injust i també perillós. Ara que necessitem que els polítics interpretin els desitjos de la gent i condueixin al país cap a nous horitzons, no podem caure en generalitzacions que només beneficien als qui no creuen ni en la democràcia i ni en la força de la gent.

En David em va fer sentir orgullós dels polítics del meu país. Com també m’ho han fet sentir la Consellera de Benestar i Família, que no va dubtar en demanar disculpes davant les errades en el cas d’abusos sexuals a infants tutelats. O el Cap de l’Oposició, que en plena campanya d’atacs i insults contra els catalans, escriu un article ple d’arguments constructius. I per suposat, orgullós del President de Catalunya que defensa la dignitat de la institució que representa no assistint a una acte de Foment del Treball on es volia rebaixar la seva figura posant-lo per darrera de la Vicepresidenta espanyola.

No, no tots són iguals. I en qualsevol cas, cal no oblidar que som els ciutadans els que, tot i les perversions del sistema, els posem i traiem. Depèn de nosaltres.