La mida importa?

 

La passada setmana vaig tenir la oportunitat de participar a un parell de jornades de treball impulsades des del món del cooperativisme. Primer, a Bilbao, aportant l’experiència de les cooperatives d’iniciativa social catalanes a les jornades Forokoop, organitzades per ERKIDE, la Federació de Cooperatives Basca. I l’endemà, a Financoop, la trobada anual sobre finançament de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i la Fundació Seira.

Ambdós encontres van servir per mostrar la força i actualitat d’aquest model de fer empresa i activitat econòmica, tot i que de manera autocrítica també es va reflexionar sobre la necessitat de donar-lo a conèixer al conjunt de la societat i d’encaixar les seves propostes amb les noves demandes. També les dificultats d’accedir al finançament va ser un anàlisi comú.

Tot i compartir moltes coses, com a membres d’un moviment global que són, hi ha algunes diferències entre el cooperativisme basc i català. En primer lloc, tot el que deriva del concert econòmic del que gaudeix Euzkadi. A la reunió de Bilbao els representants de les cooperatives explicaven que començaven a notar els efectes de les primeres retallades. Les primeres! Mentre a casa nostra les organitzacions miren d’aguantar les envestides de la crisi i de les retallades continuades des de fa cinc anys. També són importants les diferències en les relacions entre Govern i moviment. Els bascos, amb un territori certament més petit i una cultura que ho afavoreix, gaudeixen en general d’una interlocució molt directa, d’igual a igual amb els responsables de les administracions públiques. A Catalunya, per contra, mantenim alguns vicis històrics que converteixen la interlocució en una relació de dependència i supeditació del cooperativisme respecte als responsables polítics.   

Significativament, a les dues trobades va sortir un mateix tema que genera debat en el si del cooperativisme: el de la necessitat o no que les cooperatives siguin grans, per creixement o fusions, com a única manera de continuar sent viables. Mentre uns ho plantegen en termes de “no créixer no és una opció”, altres defensen la petita o mitjana dimensió com a única manera de mantenir l’esperit cooperatiu. I en el fons tots tenen raó. La dimensió ideal d’una empresa és la que satisfà als seus membres i donar resposta a les seves necessitats, a l’hora que garanteix la seva sostenibilitat.

En el cas català cal no oblidar, però, que les dades de mida de les cooperatives coincideixen plenament amb les del conjunt del teixit empresarial, on el 99% de les empreses catalanes són pimes. Per tant, és important que el cooperativisme faci els seus anàlisis de futur respecte al creixement amb mirada amplia, fugint de l’endogàmia i amb propostes innovadores i creatives que contribueixin a consolidar un model més necessari que mai.