Sembla que
queda fora de tota discussió el paper clau que les entitats i cooperatives
socials del nostre país han tingut aquests darrers anys per donar resposta a
unes necessitats que s’han multiplicat de manera exponencial i garantir una
certa cohesió social. L’esforç del tercer sector social i de moltes altres
organitzacions ha permès lluitar contra l’exclusió dels col·lectius més
vulnerables i combatre les desigualtats sense oblidar la defensa dels drets
socials bàsics, en un període terrible si ens fixem en els principals
indicadors de pobresa.
Aquests
dies, davant unes eleccions cabdals pel futur de Catalunya, en les que passi el
que passi sabem que res tornarà a ser igual i amb una campanya electoral en la
que els temes socials ocupen un lloc central, les diferents entitats fan
públiques les seves propostes i demandes als futurs governants. Així ho han fet
la Taula i la Confederació, en tant que plataformes representatives del sector
des del tercer nivell, i diferents federacions com la de Cooperatives,
ECAS o ECOM, entre d’altres. En aquests documents i en la major part dels que
les entitats utilitzen per posicionar-se, sovint trobem la idea de
transformació social. Forma part de l’ADN de les organitzacions socials,
associada a millora i canvi en l’entorn social per aconseguir els objectius
vinculats a la justícia social.
Cal però, no
perdre l’enfocament crític de la tasca que es realitza i revisar de manera
permanent el que es fa, el com es fa i el perquè es fa. En aquest sentit i
parlant dels efectes transformadors de l’acció de les entitats, és important reflexionar
sobre els fonaments ideològics i el model de societat que hi ha el darrera
d’aquesta. I no parlo de partits o opcions polítiques, sinó del substrat
ideològic que sempre hi ha darrera de les organitzacions i de les persones que
les composen.
Durant
aquest període de crisi que teòricament estem tancant, sort n’hem tingut de les
entitats socials, que han actuat com eficaç airbag davant la trompada a la que
s’ha vist abocada una part important dels ciutadans. Però cal preguntar-se fins
a quin punt aquesta intervenció ha tingut més efectes pal·liatius que no
transformadors. Atendre necessitats bàsiques, compensar les mancances de les
administracions, treballar més amb menys recursos o conscienciar a la societat
són tasques fonamentals, però si ens limitem a això podem tornar a models històrics
aparentment superats, fonamentats més en la caritat que no en la solidaritat.
Ja ho coneixeu, no es tracta de donar el que et sobra, sinó de compartir el que
tens.
La acció
social de les entitats s’hauria de fonamentar en propostes globals de caràcter
socioeconòmic que persegueixin efectes transformadors reals. Transformar per
modificar causes i conseqüències indesitjables, transformar per canviar
realitats que generen desigualtats i injustícia. Parlem de models cooperatius i
col·laboratius, de potenciar l’economia social davant la economia especulativa,
de vincular les polítiques socials a les d’empresa i ocupació, de passar de la
col·laboració público-privada a la col·laboració público-social, de
redistribució de la riquesa a partir d’una fiscalitat realment equitativa, de
polítiques salarials equilibrades que acabin amb l’escletxa actual, de
condicions laborals dignes.
No tinc cap
dubte que totes les entitats socials d’aquest país, diria que sense excepció,
treballen amb voluntat transformadora, però cal que fem bandera d’aquesta
intencionalitat per no convertir-nos en còmplices dels que només volen perpetuar
les però que necessiten “als del sector social” per que controlin als de baix
per evitar descontrol. Ara que “allò social” està de moda, cal aprofitar-ho per
reclamar una altra societat: no volem atendre pobres, volem acabar amb la pobresa;
no volem col·lectius vulnerables, volem ciutadans amos del seu destí per passar
de les polítiques socials a una política més social.
