Aquesta setmana hem vist com la Llei de Contractes de Serveis
a les Persones (mal anomenada Llei
Aragonès) ha decaigut en la darrera fase de tramitació parlamentària,
després que la oposició en bloc votés en contra. Ha estat un procés
d’elaboració llarg, en alguns moments confús, que ha comptat amb la oposició
radical d’algunes entitats i moviments socials, que ha generat debats
interessants, i d’altres amb una gran dosi de demagògia, sobre el model de
gestió dels serveis públics, la seva externalització i la relació de les
administracions amb les entitats i empreses que els gestionen. I és just
reconèixer també, la molta i bona feina feta pels diputats i diputades de la comissió
parlamentària que han treballat la ponència.
Què passarà ara?, ens pregunten algunes persones. Doncs en
certa manera, res. La contractació de
serveis a les persones seguirà regulant-se sota la llei estatal de contractes
del sector públic, tal com venia fent-se fins ara, amb totes les disfuncions i
conseqüències d’un marc regulador que no assegura amb prou garanties la
qualitat dels serveis. Això vol dir que perdem una oportunitat de regular des
de Catalunya un tema estratègic pel nostre país. I de moment, seguirem
funcionant amb el marc regulador espanyol.
Des del Tercer Sector Social proposem mirar cap endavant però,
encara que sigui per darrera vegada, pensem que val la pena recordar a la
ciutadania què hem perdut deixant aquesta llei en un calaix. Una llei que tot i
que des del nostre punt de vista quedava curta en alguns aspectes, tenia
elements positius.
Es perd l’oportunitat de limitar el preu de les licitacions
al 30%, fet que ajudava a avançar cap a la priorització de la qualitat del
projecte per sobre de l’oferta econòmica, estalviant rebaixes o subhastes que
només contribueixen a precaritzar la qualitat del servei. Es perd la
possibilitat de reforçar el compliment dels convenis col·lectius sectorials,
garantia per a les condicions laborals de les professionals. Es perd l’oportunitat
de promoure la responsabilitat social dels licitadors. Es perd l’oportunitat de
reforçar l’obligació de l’administració de control post-adjudicació. I, molt
important, es perd el compromís de regular un marc de concertació social en el
termini de 18 mesos.
Com deia a l’inici, la polèmica generada al voltant d’aquesta
llei, dins i fora de la seu parlamentària, ha posat de manifest la necessitat
de trobar els consensos necessaris sobre el model català de gestió dels serveis
públics. En tot cas, si una cosa podem constatar, és que el debat de fons no està
resolt. Per a nosaltres, i com ja hem dit diversos cops, la pregunta que ens
hem de fer com a país és si té sentit que es faci negoci amb la gestió dels serveis
públics d’atenció a les persones.
Des de la Confederació del Tercer Sector Social de Catalunya vam
llençar una proposta, ja fa més de dos anys, fonamentada en les directives
europees de contractació pública: un model de concertació social exigent amb la
qualitat de servei, que asseguri la no mercantilització dels serveis públics, i
que vetlli per fer prevaldre el sense afany de lucre i els valors de l’economia
social. Aquest nou model no és una utopia. És viable jurídicament i la mostra
en són totes les regulacions autonòmiques que, sense escarafalls i al marge de
colors polítics, ja han fet un pas
endavant en aquest sentit.
Apostem doncs per un marc de concertació que tregui el
serveis d’atenció a les persones del marc de la contractació pública i de les
lògiques del mercat, que només provoquen que guanyi el preu i l’especulació. I
en aquests tipus de serveis, quan guanya el preu, hi perden les persones.
Demanem, per tant, mirada ample, valentia política i consens
per regular una marc de concertació que garanteixi que cap operador privat,
tingui la fórmula jurídica que tingui, faci negoci amb un dels sectors més
vulnerables de l’Estat del Benestar. Un sector, no ho oblidem, que dona feina a
més de cent mil persones a Catalunya i té cura dels col·lectius més vulnerables
de la nostra societat. Parlem, doncs, de qualitat de l’ocupació, de creació de
riquesa col·lectiva, de foment del teixit social i de garantia de drets per a
la ciutadania. No és poca cosa.
