divendres, 21 de febrer del 2020

I després de la “Llei Aragonès”, què?




Aquesta setmana hem vist com la Llei de Contractes de Serveis a les Persones (mal anomenada Llei Aragonès) ha decaigut en la darrera fase de tramitació parlamentària, després que la oposició en bloc votés en contra. Ha estat un procés d’elaboració llarg, en alguns moments confús, que ha comptat amb la oposició radical d’algunes entitats i moviments socials, que ha generat debats interessants, i d’altres amb una gran dosi de demagògia, sobre el model de gestió dels serveis públics, la seva externalització i la relació de les administracions amb les entitats i empreses que els gestionen. I és just reconèixer també, la molta i bona feina feta pels diputats i diputades de la comissió parlamentària que han treballat la ponència.

Què passarà ara?, ens pregunten algunes persones. Doncs en certa manera, res.  La contractació de serveis a les persones seguirà regulant-se sota la llei estatal de contractes del sector públic, tal com venia fent-se fins ara, amb totes les disfuncions i conseqüències d’un marc regulador que no assegura amb prou garanties la qualitat dels serveis. Això vol dir que perdem una oportunitat de regular des de Catalunya un tema estratègic pel nostre país. I de moment, seguirem funcionant amb el marc regulador espanyol.

Des del Tercer Sector Social proposem mirar cap endavant però, encara que sigui per darrera vegada, pensem que val la pena recordar a la ciutadania què hem perdut deixant aquesta llei en un calaix. Una llei que tot i que des del nostre punt de vista quedava curta en alguns aspectes, tenia elements positius.

Es perd l’oportunitat de limitar el preu de les licitacions al 30%, fet que ajudava a avançar cap a la priorització de la qualitat del projecte per sobre de l’oferta econòmica, estalviant rebaixes o subhastes que només contribueixen a precaritzar la qualitat del servei. Es perd la possibilitat de reforçar el compliment dels convenis col·lectius sectorials, garantia per a les condicions laborals de les professionals. Es perd l’oportunitat de promoure la responsabilitat social dels licitadors. Es perd l’oportunitat de reforçar l’obligació de l’administració de control post-adjudicació. I, molt important, es perd el compromís de regular un marc de concertació social en el termini de 18 mesos.

Com deia a l’inici, la polèmica generada al voltant d’aquesta llei, dins i fora de la seu parlamentària, ha posat de manifest la necessitat de trobar els consensos necessaris sobre el model català de gestió dels serveis públics. En tot cas, si una cosa podem constatar, és que el debat de fons no està resolt. Per a nosaltres, i com ja hem dit diversos cops, la pregunta que ens hem de fer com a país és si té sentit que es faci negoci amb la gestió dels serveis públics d’atenció a les persones.

Des de la Confederació del Tercer Sector Social de Catalunya vam llençar una proposta, ja fa més de dos anys, fonamentada en les directives europees de contractació pública: un model de concertació social exigent amb la qualitat de servei, que asseguri la no mercantilització dels serveis públics, i que vetlli per fer prevaldre el sense afany de lucre i els valors de l’economia social. Aquest nou model no és una utopia. És viable jurídicament i la mostra en són totes les regulacions autonòmiques que, sense escarafalls i al marge de colors polítics,  ja han fet un pas endavant en aquest sentit.

Apostem doncs per un marc de concertació que tregui el serveis d’atenció a les persones del marc de la contractació pública i de les lògiques del mercat, que només provoquen que guanyi el preu i l’especulació. I en aquests tipus de serveis, quan guanya el preu, hi perden les persones.

Demanem, per tant, mirada ample, valentia política i consens per regular una marc de concertació que garanteixi que cap operador privat, tingui la fórmula jurídica que tingui, faci negoci amb un dels sectors més vulnerables de l’Estat del Benestar. Un sector, no ho oblidem, que dona feina a més de cent mil persones a Catalunya i té cura dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Parlem, doncs, de qualitat de l’ocupació, de creació de riquesa col·lectiva, de foment del teixit social i de garantia de drets per a la ciutadania. No és poca cosa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada