Nomenat president executiu de l'Observatori per a la Transformació Social

 Avui dilluns 20 de febrer, he estat nomenat president executiu de l'entitat. Assumeixo l'encàrrec agraït per la confiança d'un patronat ple d'expertesa i coneixement. Convençut d ela viabilitat del nou projecte, amb propostes innovadores per a totes les organitzacions que treballen per a la transformació social. Som-hi! 

Revolucions

 

Dies enrere un dels principals diaris del país feia un titular certament provocador: “L’Estat del benestar, una idea revolucionaria en crisis”. L’article i la noticia que seguien a aquesta introducció miraven d’explicar que el plantejament de l’Estat protegint a la persona des del naixement fins a la mort està en serioses dificultats producte, suposadament, de les crisis econòmiques dels països i de les piràmides poblacionals invertides. L’argumentació continuava afirmant que l'Estat de benestar mostra signes de feblesa evidents i que els experts atribueixen la fragilitat de les democràcies a l'afebliment del paper social de l'Estat.

Certament, el debat sobre la viabilitat dels diferents models d’Estats del benestar és ben present a diferents espais i cercles de reflexió política. Sens dubte, la creació i desenvolupament de l’Estat de benestar al nostre país que va portar la democràcia, un Estat de benestar des de l’òptica del model mediterrani en contraposició a altres com els models nòrdics o els anglosaxons, va permetre fer front a les grans desigualtats socials generades per una llarga dictadura fonamentada en l’autarquia, la corrupció i els interessos de les elits dominants. Posteriorment, les diferents crisi econòmiques i la pandèmia han posat contra les cordes els serveis bàsics i han obert una nova etapa de reflexió per repensar el model. Però que des d’Europa, bressol del “welfare state”, que hauria de garantir la cohesió social i la protecció de la ciutadania, es pugui parlar d’idea revolucionària en crisi, no deixar de causar perplexitat i preocupació a aquest analista.

L’Estat del benestar tal i com l’hem conegut es podria entendre com idea revolucionaria en el context de la postguerra als anys 40 i 50, però gairebé un segle després podem concloure que no ha fet tot el recorregut que molts preveien ni ha provocat els canvis desitjats. Revolució? Limitada i controlada. En crisi? Segurament és la idea que alguns pretenen que cali entre la opinió pública.

Ben al contrari, som uns quants els que pensem que la veritable transformació passaria per evolucionar de l’Estat del benestar a l’Estat social. Ens referim a un model que garanteixi els serveis públics essencials, la vida digna de les persones i la seva participació real a la vida econòmica i social. Més enllà dels debats acadèmics que genera la conceptualització de l’Estat social de dret, en contraposició a l’Estat del benestar, des dels fonaments ideològics que sustenten cadascuna de les propostes, parlem d’una proposta que permeti avançar de l’atenció als col·lectius més desafavorits a una societat més igualitària.

Un sistema social, polític i econòmic que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o atenció a discapacitats i gent gran. Però també a feina i habitatge digne, cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.

Tal i com deia l’arquitecte i dissenyador Buckminster Fuller, “no canvies les coses combatent la realitat existent; canvies alguna cosa construint un nou model que fa el model existent obsolet”. Per això caldria preguntar-se quin seria el model econòmic que podria afavorir aquest Estat social. Certament el capitalisme més cru i especulador no seria la opció. Si que ho seria un model vinculat a les propostes de l’economia social i del capitalisme conscient. Un sistema econòmic enfocat a garantir els drets de les persones, la distribució de la riquesa i la justícia social. I amb una aposta radical per la democràcia plena. Aquesta si que seria una proposta revolucionaria!

És temps de revolucions. Les dinàmiques analitzades, que ens haurien de conduir a un canvi de contracte social, es podrien veure afavorides per dos moviments tectònics que interpreto, amb optimisme, com imparables i irreversibles. Parlo de la revolució digital i de la revolució feminista.

En propers articles m’agradarà aprofundir en els canvis que s’estan produint en aquests dos moviments i de la transcendència que tindran en el futur immediat. De fet, aquest és el primer error que acostumem a cometre quan ens aproximem a ambdues revolucions: pensar que parlem de canvis transformadors del demà, quan de fet ja avui estem immersos en una nova realitat que no té volta enrere.

Canvi social, transformació digital i revolució feminista; tres eixos que, ben gestionats i superant les fortes resistències que s’hi oposaran, poden acabar confluint per conduir-nos a una societat més igual i democràtica.

Participació a la tertúlia de Són 4 dies

 

Tertúlia amb Joan Segarra, Víctor Saura, Iona Harkness i Èric Arenas.

Afers Públics - Consultoria Social va agafant forma.

El projecte de consultora social Afers Públics que vam posar en marxa l'any passat amb l'amic i soci Albert Huerta es va consolidant.

Trobades de presentació amb molt bona acollida, primers acompanyaments i teixint una potent xarxa de col·laboradores.

I aquests dies estrenem imatge i logo! La Lídia Sardà, amb la col·laboració del Silvio Díaz, ha fet una feina excel·lent. Si necessiteu una dissenyadora, no ho dubteu: linkedin.com/in/lídiasardàclua

Pobresa, fred, tristor.

Aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que com a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I finalment, sabíem que la darrera edició Baròmetre d'Opinió de la Infància i l'Adolescència d'UNICEF indica que el 8,5% dels infants de l’estat amb un nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.

Pobresa, fred i tristor. Proposo que torneu a llegir les dades pensant en els infants que teniu a prop; pensant en els vostres fills i filles, nets i netes, nebots i nebodes, dient-vos que sempre es senten tristos, que tenen gana o que passen fred a la seva habitació. Digueu-me demagog si voleu, però abans penseu-hi amb les cares dels vostres infants com a imatge de fons.

La fotografia que ens deixen aquestes dades és demolidora. Què això passi a Catalunya, a la zona del món més privilegiada, a un país ric, amb recursos, és senzillament intolerable. Pensar en les profundes desigualtats que imperen a altres racons del món, on la situació és encara més greu, fa encara més trist parlar de pobresa crònica a la benestant Europa.

Tot plegat la mateixa setmana en que finalment es van pactar els pressupostos, després de mesos d’una pesada escenificació, més lligada a interessos partidistes que no a les necessitats de la ciutadania. A falta de veure com queden definitivament els números després dels ajustos finals i sense negar alguns esforços per dotar sectors com la sanitat i l’educació, el cert és que un any més i en van uns quants, el sector social queda en segon terme, ignorat i sense els recursos necessaris. Canvien governs, canvien colors i el partits continuen sense apostar per un sector essencial. Només bones paraules i gestos per quedar bé. Cal que les organitzacions representatives i les entitats socials facin una reflexió a fons sobre els motius d’aquesta situació i articulin respostes contundents per revertir-la.    

Cal recordar de manera continuada i insistent a la classe política catalana que l’estat del benestar, aquell concepte que tant els agrada fer servir, té l'origen en el welfare state anglès, nascut en contraposició al warfare state o estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial i defineix el conjunt de polítiques que garanteixen l'accés de tota la població a l'educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per desocupació o jubilació. I a una societat veritablement democràtica i cohesionada, no ens equivoquem, accés també vol dir atenció i respostes de qualitat, presidides per l’equitat i la justícia social.

Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia i poc valenta. Segueixen imposant-se els criteris i directrius de les polítiques neoliberals, que aposten per l’assitencialisme i la caritat, fomentant així l’enquistament de les causes de la pobresa i la vulnerabilitat.

A una societat on una part important dels seus infants son pobres, passen fred i se senten tristos i preocupats és més necessari que mai reivindicar conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més necessari que mai prioritzar polítiques socials que facin front al risc de trencament de la cohesió social.

Deia Albert Einstein: “la paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços”.