Editorial: Marcs legislatius que ens faran avançar cap a un nou paradigma.

Immersos en la segona onada de la pandèmia i mirant d’acompanyar a les entitats en la feina de fer front a la greu crisi social que tenim davant, les entitats representatives continuem treballant en allò que podem anomenar accions de llarg recorregut, que ens ajudin a consolidar mecanismes d’enfortiment, protecció i defensa de sector social.

Aquest mes d’octubre hem tingut una bona notícia en aquest sentit. El dia 13, les presidències de les cinc entitats membres de l'Associació Economia Social Catalunya, que agrupa cooperativisme, tercer sector, mutualisme i economia solidària, acordàvem amb el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies i amb el Director General d’Economia Social, el Tercer Sector i les Cooperatives, el document de Bases de la Llei d’Economia Social i Solidària (Impuls d’un marc normatiu que reconegui l’ESS i la seva voluntat per transformar l’economia). Un text que presentarem als grups parlamentaris, de manera conjunta, durant les properes setmanes.

Es tracte d’un acord d’una gran importància, pel que suposa de consens entre les diverses famílies de l’ESS i pel fet que Govern i sector haguem aconseguit pactar el text sense gaires dificultats. El següent pas es l’articulat de la llei a partir d’aquestes bases. Caldrà esperar a les eleccions i a la constitució de Govern i Parlament per tancar-lo i aprovar-lo. Però no tenim cap dubte que amb aquest consens previ, els conjunt de les forces parlamentàries de la propera legislatura apostaran per tirar endavant la llei.

En el marc de l’AESCAT i conjuntament amb la Taula, hem aconseguit que el text reconegui el paper clau de la iniciativa social sense ànim de lucre en l’àmbit dels serveis d’atenció a les persones de caràcter social i la seva priorització en la gestió de serveis públics d’aquest tipus. Ara caldrà concretar a l’articulat aquests aspectes i altres que contribueixin a l’enfortiment i promoció de les entitats socials.

L’estratègia que el sector ha vingut definint durant els darrers anys pel que fa a la incidència pel desenvolupament de marcs normatius, passa també per l’elaboració i aprovació d’una Llei d’Acció Concertada amb la iniciativa social sense ànim de lucre per a la gestió de serveis públics d’atenció a les persones. L’any 2018 La Confederació va presentar una proposta amb articulat per aquesta llei. Dos anys després, encara seguim reclamant-la. Tot i el compromís públic del Govern per tirar-la endavant, primer per part del Conseller de Treball, Afers Social i Famílies el mateix 2018 i després en el text de l’Acord per una Catalunya Social signat entre el sector i el Govern el juliol passat, el grup de treball mixt constituït per treballat la llei està aturat des de fa mesos. Continuarem insistint en la necessitat de reactivar-lo. Sense oblidar que la Llei d’acompanyament dels pressupostos 2020 també inclou l’acord de desenvolupar na llei d’acció concertada en el termini màxim de dos anys.

Ja fem tard amb la Llei d’Acciò Concertada. Si en disposéssim, ens estalviarem fets com els que hem vist aquesta mateixa setmana, quan l’Ajuntament de Barcelona ha tornat a adjudicar, com el 2016, una part del Serveis d’Atenció Domiciliària a una gran mercantil, vinculada en aquest cas a un fons d’inversió. Però a més, un marc normatiu d’aquest tipus hauria permès que el sector fes front a la pandèmia i a les crisi derivades amb millors condicions, major estabilitat i finançament equilibrat, assegurant també la màxima optimització dels recursos públics destinats.

La tercera pota legislativa haurà de ser una futura Llei del Tercer Sector Social de Catalunya. Un cop reforçat el sector amb la Llei d’Economia Social i Solidària i assegurada l’acció concertada com a mecanisme de relació amb les administracions pel que fa a la gestió de serveis, caldrà pactar una llei pel sector que reguli tots els aspectes que li són propis. Una llei que no pot quedar-se amb norma administrativa i ha d’aspirar a tenir caràcter polític pel que fa al reconeixement i promoció de les entitats socials.

En mig de l’incertesa del moment i justament perquè ens cal mirar més enllà, hem de ser valentes i imaginar-nos una país nou que definitivament aposta per la iniciativa social sense ànim de lucre per garantit drets socials i qualitat en l’atenció a les persones.

Els paranys de l’assistencialisme.

 

L’assistencialisme es defineix com el conjunt d’accions desenvolupades per les institucions per proporcionar alleujament i assistència a persones o col·lectius en situació de vulnerabilitat. Històricament, s’ha fonamentat en la compassió i la pena cap al patiment dels altres i s’ha concretat en la caritat o beneficència. I en el nostre país, molt lligat a l’Església.

Aquest model d’intervenció, preponderant fins el final de la dictadura franquista, va evolucionar cap a la construcció de l’estat de benestar, amb les administracions públiques articulant serveis i dispositius professionals, però sempre acompanyades de l’acció de les entitats socials, que han hagut d’arribar allà on el servei públic no ho feia.

El model assistencialista, en tant que no ataca la rel del problema i perpetua la situació de vulnerabilitat, no és la via d’intervenció desitjable. Proporcionar serveis bàsics sense incorporar el treball d’acompanyament, promoció i empoderament de la persona, no només no és suficient, si no que pot contribuir a enquistar la situació.

És cert, però, que en situacions excepcionals com catàstrofes naturals, conflictes bèl·lics o pandèmies, no hi ha altra opció que donar resposta immediata a les necessitats bàsiques. Perquè a més, si no es cobreixen, podem estar portant més persones i col·lectius a la vulnerabilitat.

Ara estem en un moment de pandèmia. No sabem quant durarà. Però si que sabem que les conseqüències socials i econòmiques es van incrementant dia a dia i continuaran fent-ho. Des de l’òptica de resposta immediata a l’emergència, s’entén que durant els darrers mesos s’hagin activat mecanismes en la línia de les polítiques assistencialistes. Però cal estar atents. Si el que és puntual o excepcional es converteix en pràctica habitual, estem davant de d’un model que es consolida.

Des del cooperativisme d’iniciativa social, en tant que empreses socials que treballem en el sector social des del valors de l’Economia Social, apostem per fugir de pràctiques assistencialistes i paternalistes i aprofitar aquest moment de triple crisi sanitària, social i econòmica per consolidar i incrementar l’acció social fonamentada en el protagonisme de la persona, la solidaritat, la intercooperació, l’acció comunitària i el canvi de model econòmic que ataqui la rel les causes estructurals de l’exclusió social i la vulnerabilitat.  

Veiem amb preocupació que el discurs assistencialista, encara present dins i fora del sector social, pugui estar-se reforçant amb aquesta crisi. No ens enganyem; la Covid-19, si bé ha aturat moltes coses, no és un parèntesi de res. Els qui per interessos ideològics o d’altre tipus volen perpetuar les diferències socials i econòmiques, no han deixat de fer feina. Ben al contrari. I les pràctiques des de l’assistencialisme encaixen perfectament en les seves estratègies. Deia Jaume Funes en un article d’aquest mateix digital: "No necessitem que es digui allò de què ningú ha de quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de pobres".

Sorprèn també que la majoria d’administracions públiques, de dreta a esquerra i amb poques excepcions, hagin apostat per aquests models assistencialistes, sovint amb estranyes aliances amb filantrops, “influencers” i altres famosos, sense activar, alhora, polítiques econòmiques i socials de mig i llarg termini per front a les conseqüències de la pandèmia i aprofitar el moment per apostar per un canvi de paradigma. Dotar econòmicament a fons perdut determinats dispositius d’acció immediata era necessari en un primer moment; però caldria començar a treballar decididament per definir polítiques valentes: més inversió social, enfortiment dels serveis públics, suport a les entitats i empreses socials de serveis d’atenció a les persones, foment de l’economia social, polítiques fiscals redistributives,... Calen polítiques de fons, de llarga distància, que ataquin les causes de la pobresa i garanteixin els drets socials. No caiguem en el parany de l'emergència, en el parany de l'assistencialisme.

Estem en mig d’una tempesta mai vista, però no ens podem conformar en sortir-ne com sigui; hem d’aspirar a sortir-ne més forts. Estem parlant de construir un sistema social, polític i econòmic que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o atenció a discapacitats o gent gran. Però també a feina i habitatge digne, cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.