Aquí hi ha gana!

 

Aquests darrers mesos, convertit en un dels temes de l’estiu, s’ha parlat molt dels problemes de malnutrició i desnutrició que afecten a una part dels infants catalans com a conseqüència de la crisi econòmica. L’informe que sobre el fet va fer públic el Síndic de Greuges va provocar una petita tempesta política. La primera tongada de la tempesta va tenir com l’epicentre el debat sobre la diferencia entre els dos conceptes. Això va permetre que tots féssim un curs accelerat sobre alimentació i salut. I a partir d’ara ja sabem que la malnutrició defineix la condició sanitària causada per una inadequada alimentació i nutrició. En canvi, la desnutrició és una malaltia causada per una alimentació insuficient, baixa en calories i proteïnes. Dit duna altra manera, la malnutrició implica un desequilibri en els tipus d’aliments i la desnutrició l’absència d’alguns dels aliments claus de la dieta.

Aquesta distinció va quedar clara i finalment es va arribar a un cert consens sobre el fet que, si bé existeixen casos de malnutrició, de cap manera es pot dir que hi hagi desnutrició a Catalunya. Aquesta era la posició defensada pel Conseller de Salut des d’un primer moment. El més curiós del cas és, però, que una lectura a fons de l'informe del Síndic permetia entendre que els casos referits ho eren de malnutrició. Fet que demostra un cop més que opinar precipitadament en temes polèmics pot portar a l’error i el ridícul.

Més enllà de conceptes, la noticia em va fer pensar en la campanya Aquí hi gana!, mobilització ciutadana que a finals dels anys vuitanta va denunciar la situació de marginalitat i pobresa que es vivia als barris del districte de Ciutat Vella de la Barcelona preolímpica. Aquella ciutat, que perseguia el somni de la modernitat i el disseny, amagava a la seva rebotiga misèria i gana. El debat que va generar aquella campanya i les demandes de solucions als responsables polítics van derivar en un seguit d’intervencions socials dutes a terme pels primers educadors que de manera continuada treballaven als barris, un d’ells aquest que escriu.

El record d’aquells primers anys amb infants, pels quals organitzàvem activitats, ajudàvem a fer deures i garantíem dos àpats diaris, m’ha fet veure que passats vint-i-cinc anys torna a haver-hi infants a Barcelona i altres barris i pobles de Catalunya que passen gana. Tant hi fa si és malnutrició o desnutrició; tan hi fa si són vint, dos-cents o dos mil infants; tant hi fa! No hi ha justificació perquè un país ric i amb recursos com el nostre permeti que cap dels seus infants passin gana. La crisi no ho justifica tot.

Vint-i-cinc anys després no calen campanyes ciutadanes. Ha de ser la societat en conjunt i l’estat de benestar que entre tots hem construït els que garanteixin una redistribució més justa i equitativa de la riquesa que permeti acabar amb xacres com la pobresa infantil.

Oh! Europa

Publicat a:

El procés cap a la independència que estem vivint, ha provocat debats paral·lels i abundants reflexions en torn a diferents temes. Un d’ells és el model de país i de societat en la qual hem d’emmirallar-nos per construir la Catalunya del futur. Massachusetts, Puerto Rico o els països nòrdics han estat proposats com a possibles referències.

Ara tres economistes de renom, Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, aporten noves i suggerents propostes al seu llibre Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible. En ell els autors estableixen un llistat de vuit països europeus que per dimensions, població i nivell econòmic es poden comparar amb el nostre país. Vuit estats que poden servir com a camí a seguir o si més no, mirar d’aprendre’n: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa.

Històricament, Catalunya sempre ha mirat cap a Europa. Ara, a l’hora de definir els models social, polític i econòmic del futur estat català, aquestes nacions ofereixen aspectes interessants. Amb diferències evidents, comparteixen alguns trets característics. Són societats força cohesionades, amb més equilibri social. Les diferències entre rics i pobres no són tan grans com a Espanya i la força resideix a una potent i formada classe mitjana. A més, tenen una visió global de la societat; com diuen els autors, “no hi ha un món polític, un món sindical o un món empresarial ..., tot és el mateix, tot està interrelacionat”. Són societats compactes i amb una forta implicació i participació. La idea de comunitat està arrelada i  aquets fet es tradueix en alts nivells de compliment amb les obligacions, com ara pagar impostos i no defraudar.

Un altre aspecte compartit és la importància i el protagonisme que es dona a l’educació. Una educació, per cert, fonamentalment pública. Els mestres i educadors estan reconeguts i valorats socialment i la qualitat de l’escola s’entén com un valor de país, que lluny de consolidar diferències i reforçar elits, persegueix l’equitat.

Evidentment, la independència no serà garantia de res. Però propostes com aquestes són il·lusionants. Com ja he escrit en articles anteriors, em consta que hi ha força gent pensant i dissenyant els models socials, més enllà de les estructures d’estat, de la Catalunya de demà.  Mirar d’assemblar-se a algun dels països més rics, desenvolupats i equitatius del món és engrescador. Copiem tant com calgui. A l’empresa ho van entendre fa temps i van inventar un mot, benchmarking, per definir el procés de copiar els mètodes del millor per assolir els objectius.

Catalunya té tradició en conèixer i imitar les bones experiències de fora. I això, sumat a les pròpies capacitats, obre interessants perspectives.

Fem via

Publicat a:

Aquest 11 de setembre els catalans celebrem la Diada Nacional participant a la Via Catalana cap a la Independència, que en forma de cadena humana recorrerà el país de punta a punta. A ben segur serà un èxit esclatant. De la mateixa manera que la multitudinària manifestació de la Diada de l’any passat va servir perquè la gent expressés de manera clara el seu desig d’avançar cap a la llibertat, aquesta Via Catalana refermarà la voluntat d’accelerar i culminar el procés. I aquest cop sense absurds intents de manipular-ne el sentit. Tot i que un any més els mateixos de sempre han provat, de manera ridícula, de girar el sentit de la convocatòria, queda clar que qui hi sigui estarà participant a un clam a favor de la independència de Catalunya.

Però i l’endemà, què? Durant aquest estiu i especialment la darrera setmana, hem assistit a estranys moviments que pretenen alentir el procés amb objectius poc clars. Com més s’aproximava la data de la Via, més s’incrementaven els missatges des d’alguns dels partits polítics, els seus entorns i opinadors i mitjans de comunicació afins en el sentit que la pressa no és bona i que no cal precipitar-se. Entre línees, els discursos incorporaven actituds que anaven del menyspreu a la ridiculització cap els independentistes que reclamen avançar de maner valenta. Els de sempre s’han posat a treballar fort per desactivar el procés.

El refranyer diu que fer via vol dir anar de pressa o estar-hi poc. Fem via, doncs. Igual que ara fa un any, correm el risc que alguns vulguin interpretar a la seva manera el sentit de la manifestació. Alguns polítics encara no han entès que en aquest procés van darrera, no al davant. És el poble qui marca el camí i ells han d’estar a l’alçada organitzant i gestionant allò que calgui. Res més. I si no estan disposats, si els ve gran la feina, que s’apartin i deixin pas a altres que hi estiguin disposats. Afortunadament, a Catalunya no li falten persones capacitades per fer front als reptes que venen.

Fem via! Cap a on? Hem perdut massa temps discutint si s’havia d’anar cap a la independència sense saber quines polítiques hi hauria després; massa temps condicionant el recolzament al procés a l’endemà. És un debat absurd. La il·lusió i l’esperança que està impulsant aquest procés es fonamenta, precisament, en el desig dels catalans de tenir un país més just, més cohesionat, més equilibrat. Un país millor, en resum. Els catalans no estan dient simplement volem independència; estan dient, també, que volen un futur millor. I això vol dir, entre moltes altres coses, educació de qualitat, sanitat per a tothom, protecció social, redistribució de la riquesa, suports a l’empresa i als emprenedors, enfortiment democràtic o regeneració de la política i de la gestió pública.

Algú va dir que Catalunya seria social o no seria. Som-hi doncs, fem via cap a la Catalunya social.

Els reptes de les cooperatives socials

Sou dels que funcioneu mentalment per cursos o bé per anys naturals? Tot torna a començar al setembre o bé és l’inici d’any el que marca la pauta? En el cas dels qui treballem en el sector social i educatiu, el concepte inici de curs és important. L’agost, tot i que no s’atura l’activitat, marca una frontera que condueix a una nova arrencada en tornar.   

Aquest curs que acabem d’encetar es presenta tant o més complex que l’anterior. Incertesa a l’entorn global, a la societat i al país, dificultats pressupostàries, drets socials retallats, estat de benestar en qüestió, ... El panorama és complicat, però tots sabem que el sector social continuarà treballant fort per fer front a les necessitats dels més vulnerables i enfortir les entitats i empreses socials.

Per a les cooperatives socials els deures d’aquest curs es concret en sis grans reptes: 

1. Convertir-se en agents protagonistes de la creació d’ocupació de qualitat, especialment per a col·lectius en risc d’exclusió, a través dels programes d’inserció i la creació de noves cooperatives. Per fer-ho, caldrà estudiar i interpretar les noves realitats socials per proposar respostes adients.

2. Adaptar-se amb la màxima flexibilitat a les dificultats: repensar el negoci, diversificar l’activitat, capitalitzar l’empresa i millorar la eficiència. I també, si cal, estudiar les aliances, en la forma que sigui, com a opció de creixement i viabilitat.

3. Convertir la cooperació empresarial, la innovació i la internacionalització en elements clau dels processos d’aprenentage i creixement empresarial.

4. Participar i contribuir, incorporant les especificitats del cooperativisme d’iniciativa social, als processos de canvi que està vivint el conjunt del cooperativisme: modificació de la llei de cooperatives i fusió de les diferents federacions de cooperatives catalanes.

5. Enfortir la vinculació amb el conjunt del tercer sector i amb les seves organitzacions representatives, implicant-se al màxim en la seva defensa i enfortiment. Les cooperatives socials han d’actuar com a baula de connexió del tercer sector amb les altres famílies de l’economia social.

Promoure la creació de cooperatives des d’associacions com a eina de consolidació d’un model empresarial democràtic i participatiu que garanteix el retorn social de l’activitat econòmica.