Aquí hi ha gana!

 

Aquests darrers mesos, convertit en un dels temes de l’estiu, s’ha parlat molt dels problemes de malnutrició i desnutrició que afecten a una part dels infants catalans com a conseqüència de la crisi econòmica. L’informe que sobre el fet va fer públic el Síndic de Greuges va provocar una petita tempesta política. La primera tongada de la tempesta va tenir com l’epicentre el debat sobre la diferencia entre els dos conceptes. Això va permetre que tots féssim un curs accelerat sobre alimentació i salut. I a partir d’ara ja sabem que la malnutrició defineix la condició sanitària causada per una inadequada alimentació i nutrició. En canvi, la desnutrició és una malaltia causada per una alimentació insuficient, baixa en calories i proteïnes. Dit duna altra manera, la malnutrició implica un desequilibri en els tipus d’aliments i la desnutrició l’absència d’alguns dels aliments claus de la dieta.

Aquesta distinció va quedar clara i finalment es va arribar a un cert consens sobre el fet que, si bé existeixen casos de malnutrició, de cap manera es pot dir que hi hagi desnutrició a Catalunya. Aquesta era la posició defensada pel Conseller de Salut des d’un primer moment. El més curiós del cas és, però, que una lectura a fons de l'informe del Síndic permetia entendre que els casos referits ho eren de malnutrició. Fet que demostra un cop més que opinar precipitadament en temes polèmics pot portar a l’error i el ridícul.

Més enllà de conceptes, la noticia em va fer pensar en la campanya Aquí hi gana!, mobilització ciutadana que a finals dels anys vuitanta va denunciar la situació de marginalitat i pobresa que es vivia als barris del districte de Ciutat Vella de la Barcelona preolímpica. Aquella ciutat, que perseguia el somni de la modernitat i el disseny, amagava a la seva rebotiga misèria i gana. El debat que va generar aquella campanya i les demandes de solucions als responsables polítics van derivar en un seguit d’intervencions socials dutes a terme pels primers educadors que de manera continuada treballaven als barris, un d’ells aquest que escriu.

El record d’aquells primers anys amb infants, pels quals organitzàvem activitats, ajudàvem a fer deures i garantíem dos àpats diaris, m’ha fet veure que passats vint-i-cinc anys torna a haver-hi infants a Barcelona i altres barris i pobles de Catalunya que passen gana. Tant hi fa si és malnutrició o desnutrició; tan hi fa si són vint, dos-cents o dos mil infants; tant hi fa! No hi ha justificació perquè un país ric i amb recursos com el nostre permeti que cap dels seus infants passin gana. La crisi no ho justifica tot.

Vint-i-cinc anys després no calen campanyes ciutadanes. Ha de ser la societat en conjunt i l’estat de benestar que entre tots hem construït els que garanteixin una redistribució més justa i equitativa de la riquesa que permeti acabar amb xacres com la pobresa infantil.